dissabte, 21 de novembre de 2009

Exàmens, i no treballar

Fa dues setmanes va ser el dia. Vull dir "el dia". EL DIA!. En què desenes de milers de coreans van a fer "l'examen". L'EXAMEN!. Que com una màquina d'una cadena de muntatge industrial que classifica galetes entre diversos nivells en funció de si estan trencades, marcades o impecables, classifica els estudiants coreans entre els que seran rics triomfadors, aniran tirant o aniran malvivint.

El transit aeri de l'aeroport de Seül s'interromp unes hores, s'adverteix als conductors que no han de tocar el clàxon pels carrers, i la policia treballa repartint els estudiants que pel que sigui arriben tard al seu centre d'examen. Els pares tenen permís per arribar tard a la feina, i els temples budistes i esglésies de tot tipus solen estar plens.

Una notícia sona per la ràdio, un alumne es va suïcidar la nit anterior abans de l'examen, per la pressió. És notícia perquè els suïcidis solen venir després de la publicació de les notes. I és que com ja he explicat en altres missatges la gent, per desgràcia, redefineix la seva vida en aquest dia.

El dia abans però jo vaig fer el meu propi examen de nivell 3 de corea. Cap problema suposo, però en la part oral la professora em va esquilar. A vegades em deprimeixo de veure com de a poc a poc aprenc. Deu ser l'edat.

I el cap de setmana passat vaig tenir la ocasió de venjar-me, convertint-me en examinador oficial de l'examen de DELE de llengua espanyola per a estrangers, organitzat per l'ambaixada en nom de l'Institut Cervantes. El fet es que el nombre d'estudiants s'ha disparat fins a prop de mil i calen 50 examinadors. Nomes hi ha uns 300 espanyols registrats a l'ambaixada, i no tots compleixen els requisits. Sembla ser que jo si, malgrat el fort accent català, o sigui que vaig fer unes 40 entrevistes a tota mena de coreans. Va ser divertit.

Però va ser més divertit conèixer la comunitat espanyola de Corea. No em va sorprendre descobrir que quasi una quarta part es en realitat la comunitat catalana de Corea. I parlant parlant, descobrir tantes corees desdibuixades, algunes de ja fa molt, altres tot just començant.

Fins ara la meva relació amb aquesta gent havia estat nul·la, però probablement us haureu adonat que a poc a poc he anat llançant la tovallola de viure com un coreà més, i ara estic obert a viure com un estranger més...


...i un dels motius es que començo a conèixer la vida a corea, la gent, el que els mou, el que fan. I no és el meu estil. Es clar que en un país tan gran i hi ha de tot. Però cometre una petita injustícia contra la minoria de coreans que son diferents, no em sembla tan terrible. I son pocs.

Fa un mes vaig anar a pescar amb uns amics. No és que m'interessi especialment la pesca, però aquí és una de les aficions grans o sigui que volia saber-ne més.


La conclusió: va ser interessant, però no ho repetiré. Passar tota la tarda i la nit al costat d'un petit riu a 4 hores de Seül al costat de 10 coreans més recollint peixets i tornant-los a deixar anar ni em diverteix ni em relaxa. M'ho vaig passar bé per la quantitat de parides que van arribar a dir amb els dos amics, però això també ho podem fer en qualsevol altre lloc, menys fred.


I això que al final vam trobar un bon lloc, perquè el primer que vam visitar era un canal artificial al costat de la carretera i en comptes de 10 hi havia 20 coreans en cadires plegables i 5 canyes de pescar cada un. "Aquest sembla un bon lloc" va dir el meu amic. Es una broma, no? Però no ho era.

divendres, 30 d’octubre de 2009

AMOLED i la incultura pop

Vagi per davant que no m'agrada la cultura pop. Ni la seva música ni cap de les seves mal dissimulades variants amb noms més moderns. "Pop" ve de popular, i si malgrat que això en si mateix no és dolent, el que suposa quan s'aplica a qualsevol forma d'art és la més absoluta falta de personalitat pròpia i autenticitat. El pop és per definició el màxim comú divisor dels gustos de la gent, un producte dissenyat per agradar al major nombre de persones, i no pas per expressar res previ a la seva existència. Un producte de màrqueting.


Doncs l'altre dia a la cafeteria habitual, la conversa dispersa d'havent dinat es va interrompre amb una cançó de la ràdio estrident i enganxosa com petroli vessat al mar groc. La cançó es titula AMOLED i està molt de moda. Sona cada dia diversos cops a quasi qualsevol ràdio. Música mig electrònica mal feta amb 10 minuts sobre qualsevol taula de so semi-professional. Noies mig de silicona ben fetes amb diverses hores sobre qualsevol taula quirúrgica tan professional com la de qualsevol de les infinites clíniques d'estètica de Seül. Fins aquí, la història habitual.

Però és que AMOLED vol dir "Active-matrix organic light-emitting diode". Traduït al català vindria a ser aproximadament "Diode orgànic emissor de llum amb matriu activa". Quasi tots us heu quedat igual, no? AMOLED és la tecnologia d'un tipus de pantalla que recentment s'ha començat a fer servir en telèfons mòbils. Samsung ha anomenat un d'aquests telèfons "AMOLED" i va encarregar aquesta cançó com a part de la campanya promocional. I com a part de la campanya promocional, ha imposat aquesta cançó a desenes d'emissores.

La lletra de la cançó es com ara "A-AMOLEEEED!!!! AMOLE-MOLE-MOLE-MOLED, A-AMOLEEEED!!!! Que guapa que em veig! " etc. El pop en tota la seva esplendor, superficial, sense disfresses, com a producte de màrqueting que és. Imposat a les classes populars per una gran corporació (conglomerat, que diuen aquí) que representa un alt percentatge del PIB del país, que a base de pasta ha fet que la cançó transcendeixi el format de l'anunci i sigui un anunci ella mateixa, en format de cançó.

I la gent normal, lluint al màxim la seva pròpia incultura pop, la reben amb els braços ben oberts.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Com es treballa (i 2)

Les feines, com tot, tenen un final. A Corea aquest final pot ser llarg i borrós. En una empresa coreana, una de les maneres normals d'acomiadar algú és no apujar-li el sou ni el càrrec durant un parell d'anys. També es pot fer "encara més evident" si a més a més a la persona que vols fer fora li dones feines irrellevants contínuament.

Si malgrat això el subjecte no es dona per al·ludit, se li pot comunicar oficialment en una reunió amb frases tan perifràstiques que segur que no estan a l'abast d'una ment de occidental, senzilla i directa com la meva. Dit en 1000 paraules: "Tu! Fora!".

Una de les coses més interessants és que quan una empresa acomiada un treballador, a vegades li ofereix la possibilitat de seguir treballant fins que trobi una altra feina. Però sense cobrar. I lo fotut és que hi ha qui ho accepta.

Tot això per què és així? "Acomiadar" algú és causar-li un mal. Mal econòmic i mal de reputació. Una empresa que "causa mals" a la gent és, evidentment, una mala empresa en la que no convé treballar, i en la que els treballadors no estan contents. S'han de guardar les aparences, fer veure que no hi ha hagut res dolent en el procés, que tot es voluntari i natural.

"Tu! Fora!". Collons, no és tan difícil. Bé, és clar, si no és que ets un funcionari de l'estat espanyol (ui, em penso que rebré uns quants clatellots per nadal...).

Un bon amic estava molt sorprès de que l'acomiadessin directament, estil occidental. "Tio, li has dit al director que és un incompetent, que plegui, i que vols marxar a una altra empresa. Des de llavors et dediques a intentar endur-te gent d'aquí quan marxis..." li dic jo. "Si tio, però això no es fa, no m'ho esperava...".

En anglès en diuen "to fire", hi ha la història no verificada de que l'expressió ve d'Escòcia, on els clans calaven foc a la casa d'una família quan els volien expulsar. Aquí en diuen "목을 자르다" que vol dir "tallar el coll". Posats a triar, prefereixo l'estil escocès, que al menys et permet anar a un altre lloc. Amb l'estil coreà només arribaràs mig metre enllà, o fins on rodoli el teu cap.

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Política feta en contra nostra

Aquest és un bloc personal, i com a tal, no em fa por polititzar-lo. Sobretot, perquè jo m'he polititzat molt últimament, i per tant és un acte de fidelitat a la realitat reflectir-ho aquí.

Fins i tot sóc militant i pago 6 eurus al mes. Formo part de reagrupament.cat, que avui ha celebrat la seva primera assemblea. Una frase que em va impulsar cap aquí és: "tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres".

Aquesta associació persegueix dos objectius: regeneració política de Catalunya, i la seva independència. Els he girat respecte l'ordre oficial per reflectir-ne les meves preferències.

Regeneració: passa sobretot per imposar transparència en els processos i les administracions. El punt més important és la reforma electoral per imposar llistes obertes. Prou de votar Erc, Ciu, Psc, PP o Partit Pirata. Votes en Joan, en Manel i la Maria del partit que sigui. I com no es portin bé, no els votaràs més. Molta gent no s'adona que avui en dia, votant un partit estàs votant 4 persones vàlides i 96 indesitjables que fàcilment estiguin més amunt de la llista.

Independència: la relació amb Espanya no funciona i l'actualitat demostra que millorar-la no és possible. S'ha de trencar. Però permeteu que llanci pedres contra la pròpia teulada. A reagrupament falta una mica d'esperit crític amb aquest tema. La independència en si mateixa no es la solució de gaire res. Ajuda a no perdre tants calers i alleugereix la càrrega administrativa i el procés burocràtic. Però qui vol una Catalunya independent governada per uns mafiosos manipuladors que no han de retre comptes a ningú?

Els atacs a reagrupament ja han començat fa temps. No us deixeu enganyar però: encara que algú demostrés (que encara no han pogut) que els seus líders són uns mafiosos, el seu programa estratègic seguiria essent vàlid. Consisteix en tenir majoria al Parlament, proclamar la independència pacíficament, crear una llei electoral, i dissoldre's per reconvocar eleccions en el nou marc legal. En cap cas se'ls està votant perquè siguin els presidents de Catalunya. Si en el marc de la Catalunya independent es tornen a presentar i la gent els vol votar ja és una altra història.

De moment compleixen estrictament la seva paraula. Sempre han publicat els comptes. L'assemblea constituent ha estat totalment democràtica i oberta. Fins i tot retransmesa per Internet perquè els exiliats com jo puguem estar-ne al cas.

Si us plau: doneu-nos una oportunitat, i pareu l'orella a aquesta nova veu.

Com es treballa (1)

Passin i vegin! Bé, de fet no. Està prohibit el pas i no es pot veure. Però el show d'espies certament entretingut de la meva empresa continua. No us vull avorrir amb els detalls, però perdoneu que tregui el tema altre cop. És important perquè, tot i que improbable, mai se sap quan haure de canviar el nom del bloc, per "Desdibuixant Nova Zelanda", "Desdibuixant Uruguai" o potser fins i tot "Desdibuixant Catalunya".

En fi, una anècdotes més relacionades amb el món laboral: la teva empresa no és la teva família, però quasi. Això no es Japó, i els fills no es posen sistemàticament a treballar en l'empresa del seu pare. Ni la gent treballa sempre en la mateixa empresa. Hi ha de tot, com en un país, si em permeteu, normal. Però si que se suposa que la teva relació amb l'empresa va més enllà de la legal i fredament formalitzada en un contracte. Suposo, perquè jo vaig firmar un contracte en coreà que de fet no entenia. Però no crec que el contracte digués "Article 4.5: El subjecte contractat està obligat a empassar-se la pel·lícula Transformers: la venjança dels caiguts. Si no us sona de res aquest nom, considereu-vos afortunats.

El fet es que el cap del meu cap un dia em va dir que l'empresa organitzava una sortida conjunta per anar anar a veure aquesta pel·lícula el divendres al vespre. Jo vaig refusar educadament. Em semblava que no valia la pena ni donar-li una oportunitat. El cap es va mostrar sorprès... "però és gratuït! i és un Acte de l'empresa!". "Però és que no m'interessa veure aquesta calamitat de pel·lícula. Fins i tot els crítics friquis la deixen com a infumable en el millor dels casos...".

Avui en dia s'ha de vigilar perquè en la societat de la informació digital, ets un nombre més, i com a tal els teus actes "compten" en cada mesura estadística. Un espectador més per les estadístiques d'aquesta pel·lícula és un punt a favor de la mena de món contra el que vull lluitar. El mateix motiu pel qual no n'hi ha prou amb ser ateu, sinó que per ser conseqüent has d'eliminar-te de la llista oficial de cristians...

Al final, per salvar el tipus, el cap em va subornar amb un sopar després de la pel·lícula, i així no va quedar estrany davant de ningú que el guiri no vingués a l'acte.

Però la pel·lícula no valia ni un sopar.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Com es treballa (0)

Doncs, com deia, a la meva empresa hi ha una revolució. No entraré en detalls perquè encara no té efectes pràctics, però inclou faccions oposades, discussions, reunions secretes, espies i agents dobles. El temps dirà, però una de les coses que he après és que jo no hi pinto res. Puc tenir una xarxa d'espies i aconseguir informació. Puc tenir opinió i veure clar quin es el costat que guanyarà. Però jo sóc un immigrant que penja d'un visat, i en el meu visat hi ha el nom d'un dels líders d'una facció. I allà em quedaré. No hi estic malament, tot sigui dit.

Però no és d'això del que vull parlar, si no de la manera de treballa en aquest petit país. Si volgués assaltar els tòpics començaria per repetir les poques vacances que tinc (12 dies) i ho podria il·lustrar amb un comentari de l'amic japonès Nishimura, que va arribar indignat l'altre dia perque un enviament que li feien des d'Alemanya es retarda 30 dies perquè el responsable se n'ha anat de vacances. "30 dies!" repeteix... i bufa. Es clar que a Japó tenen molt poques vacances i no se les agafen mai perquè està malvist. Si veiés treballar els funcionaris espanyols es moriria d'un infart. Bé, si jo els veiés treballar, també em moriria d'un infart.


Però el que volia comentar és d'una conversa que he tingut avui amb els companys d'equip. De fet els he dit. "Tios! M'acabo d'adonar que amb l'any i tres mesos que fa que treballem junts, ningú en aquest equip ha fet mai cap proposta de res!". A part de mi, es clar, que tinc quasi tantes propostes com opinions, i tinc opinions per donar i per vendre. I així és. La gent aquí es limita a fer la seva feina, que vol dir executar ordres. I així m'ho han explicat, amb una analogia militar. Però tios! La nostra feina te un punt creativitat... i sense suggerències noves encara que siguin descabellades, costa molt fer-ho millor que la competència!

A vegades em pregunto el perquè de moltes coses de Corea, i potser la resposta es troba en signes tan evidents com aquest. La opinió... proscrita... i totes les seves conseqüències.

diumenge, 13 de setembre de 2009

Vietnam

Després de 9 mesos de treball ininterromput he pensat que venia a ser hora d'agafar-se algun dia de vacances. Hem anat aquí al costat amb uns amics, i així de passada no he hagut de treure la pols a la meva càmera fotogràfica i en faig prou robant-los les seves fotos.


Vietnam es un país en desenvolupament, un país barat, un país turístic. Ajuntant tot això et trobes que si ets un turista, t'assetjaran per totes bandes per fer algun caler. Es normal, Espanya va sortir del tercer món de la mateixa manera. La nena de la foto caminava sola per la zona antiga de Hanoi, i portava 3 o 4 ventalls. S'acostava als turistes i estenia el braç oferint-ne un sense dir res ni somriure ni insistir gaire. Compleix ordres però a ella no li interessa gaire i prefereix enfilar-se als arbres del llac i jugar a fer d'equilibrista.

Hanoi es un caos molt mes gran que Seül. Molt més brut, molt mes sorollós i molt més encantador.


Com deia un amic meu vietnamita quan li preguntaces si tenien tal cosa o tal altra, "Si, pero està under construction".

Aquí vam ajudar una senyora gran a creuar el carrer, perquè no s'en sortia:

video


I sobretot, tenen un gran paisatge natural, que afortunadement han protegit a temps (al menys en alguns llocs) de la febre explotadora de turisme. Potser la costa brava un dia també va ser maca.



Va ser agradable banyar-me a un mar decent i caminar per unes muntanyes no massa habitades...

I després de la setmana llampec, arribo a Seül per trobar-me unes quantes sorpreses a la feina, que potser ja aniré explicant més endavant...

diumenge, 9 d’agost de 2009

L'estiu que va passant

No es bona idea deixar un missatge trist al capdamunt d'un bloc durant gaire temps. Per la identificació que s'acaba fent entre un bloc i el seu autor, la gent es pensa que estas deprimit des de llavors. No és el cas.

És la calor que aixafa les ganes de fer coses, que esclafa les frases que intentes escriure quan encara estan a mig fer, i el cervell a mig fondre s'esforça per donar-li alguna gracia, o al menys, algun sentit. Potser m'hauria de comprar un aire condicionat, com la gent normal d'aquest país.

L'altre da vaig conèixer una veïna i una de les primeres coses que em va preguntar es que com es que no tenia aire condicionat. No em va sorprendre que ho sabés. Suposo que tots els veïns em tenen controlats tots els passos, per ser l'estrany del barri. A l'estiu s'ha de passar calor, al menys una mica. És natural. En aquest país i en molts d'altres, l'abús d'aire condicionats a l'estiu i de calefaccions a l'hivern provoquen un estranya inversió de les sensacions naturals.

Ah! Una recomanació cinematogràfica per aquelles dues persones que se que els interessa l'autèntic cinema asiàtic més enllà de l'occidentalitzat. "Life is cool" és una pel·lícula d'animació feta amb la mateixa tècnica que "Waking life", pintant sobre filmacions reals.

I així vaig passant l'estiu, relaxat amb la calma, passejant als vespres i impressionant els locals amb un sofisticat calçat, únic al país, extremadament pràctic i econòmic. I és que els dies de calor, la sensació aspre de l'espart contra la planta del peu i la suavitat de les betes lligades als turmells em fan sentir mes a prop de casa, i això sempre és bo.

dijous, 25 de juny de 2009

Conèixer un lloc


"Per conèixer un indret cal saber com s'hi treballa, com s'hi estima i com s'hi mor." Cito aproximadament un personatge de "La Pesta" de Camús i sento que no estic legitimat per fer-ho, perquè no vaig acabar de llegir la historia. Val a dir que va ser culpa de l'arribada d'exàmens combinada amb la desaparició del llibre de la meva tauleta de nit, però amb tants anys que fa, he tingut temps de sobres per haver redimit la meva ofensa, i no ho he fet.

Per sort i per desgracia començo a conèixer molt be aquest país. No tinc por de reiterar-me al dir que tot es profundament confusionista. La mort també. Fins ara sempre havia vist la mort actuar quan li tocava. Amb gent gran que ja havien tingut una vida llarga i plena. La mort en joventut sempre l'havia vist de lluny, i realment hi ha una gran diferencia. L'esforç que s'ha de fer per tirar endavant, per re-dibuixar les vides dels que hi eren més aprop, és molt més gran.

La tragèdia, però, és una part important de la vida. S'ha d'acceptar, ja sigui fent un gran esforç psicològic personal com fem a l'oest, o dil·luint-la en la normalitat de tot allò quotidià i social com fan aquí.

dijous, 4 de juny de 2009

Per relaxar una mica

Com que últimament només parlo de política he decidit escriure un missatge una mica més desenfadat.

Aquests dies s'ha celebrat l'E3 a Estats Units, que és un dels esdeveniment més importants a nivell mundial sobre el món dels videojocs. És una trobada molt sorollosa i amb moltes llums i noies amb poca roba (ja he dit que era a Estats Units no?). Les empreses es copien les unes a les altres i presenten els seus projectes sense cap vergonya. Tots els jocs son "grandiosos jocs super-innovadors" i totalment originals.

En un racó mes discret, s'ha presentat material d'un projecte en el que vaig treballar fa 3 anys a Escòcia:



Encara no surt al mercat, perquè aquesta gent es prenen el seu temps. Potser a finals d'any o principis de l'any que ve.

A vegades la gent no és conscient de com costa fer un videojoc. Un amic un dia em va dir que és com estudiar una carrera. Et passes de 2 a 4 anys en un sol projecte. Cal pensar-s'ho bé abans de triar el següent.

dimarts, 26 de maig de 2009

Radio-acio

Tinc la impressió que em cauen els cabells. Podria ser la radiació de les proves nuclears dels nostres veïns del nord. Podria ser la radiació emesa pel innombrables aparells electrònics que omplen tots els espais a Corea del Sud. També podria ser l'edat, qui sap. En la meva família no seria el primer de quedar-me mig calb als trenta.

Una amiga m'ha recomanat menjar sèsam negre - un moment que avui m'he descuidat la cullerada diària.... ja torno a ser aquí - i massatges al cap, pentinant-me ben sovint. Em fa tanta mandra que quasi prefereixo pensar que no cal, que son les bombes atòmiques.

Em pregunten que que tal per aquí el tema de l'activitat militar a Corea del Nord. Aquí teniu la meva opinió superficial i poc documentada. El conflicte entre Corea del Nord i Corea del Sud es en realitat el conflicte entre Estats Units i Xina. Els Coreans (del sud) es solen referir a Corea com a una, no com a "del Nord" o "del Sud". Hi ha intercanvi comercial entre les dues corees, i en bons moments fins i tot turístic. Ara no. Ara toca estar enfadats. Però si llegiu be les notícies, veureu que les amenaces de PyongYang van cap als Estats Units, i les proves armamentístiques cap a Japó. Pel que fa a la tecnologia i les matèries primeres per fer les armes, venen de Xina. Punt i final. Tinc la estranya impressió que Corea del Nord i del Sud en realitat no tenen res l'una contra l'altra.

Llavors, però hi ha el tema del context actual. Però abans del context, les fonts. La majoria d'informació cap a l'estranger d'aquests dies (i de sempre) de Corea del Nord, arriba a traves de Corea del Sud, concretament a traves de l'agencia de noticies Yonhap. Yonhap es propietat de KBS, el canal de televisió mes gran. KBS es propietat del govern. El segon canal de televisió es SBS, que també esta sota control del govern. El tercer canal de televisió es MBC, que era molt critic durant les eleccions i fins l'any passat. Ara també esta dirigit per gent afina al govern, després d'alguns incidents els últims mesos. Amb els diaris passa alguna cosa semblant, tot i que m'han dit que en queden alguns d'independents. Però no fotem, avui en dia ningú llegeix diaris.

El context actual és que tots els coreans, amb la seva percepció emocional del país, estan molt afectats pel suïcidi de l'anterior president. És curiós. Moltíssima gent va a les cerimònies en honor seu, i fins i tot plora. I no parlo de ties Paquites, i Juanis del "polÍgano". Gent de tots els grups socials, fins i tot amb estudis universitaris i professions lliberals. Fins i tot programadors de videojocs. Tots estan molt enrabiats i dolguts amb el president actual i es posen petits llacets negres al costat del "nickname" en els programes de missatgeria instantània per Internet. Però al cap i a la fi, el nou president el van elegir ells fa un any i mig. He intentant indagar una mica en això, i el resultat es que ningú admet que el va votar. Fins i tot el fiscal que estava perseguint l'ex-president i pressionant-lo amb proves de la seva corrupció ha anat al funeral. I fins i tot hi ha fet un petit discurs, demanant perdó. Perdó? Per fer la seva feina? Per fer complir la llei? Peró era corrupte o no? Tan se val, la llei és només per si de cas, així van les coses aquí. S'ha ferit l'anima col.lectiva amb aquest assumpte i aixo esta malament. I això es el que compte.

I es clar, hi ha un culpable últim d'aquest suïcidi. Be, penúltim, tenint en compte que l'ultim es la pròpia víctima. El president actual del país, que no pot fugir de sota l'ombra del dolor de la societat coreana. Especialment, tenint en compte que les motivacions de la persecució eren acusacions de corrupció, i que a hores d'ara l'actual govern ja es deu haver corromput per quantitats molt més grans.

Però no patiu, tenim els mitjans. El president s'hi juga el coll, i mentrestant distreu l'atenció, promociona coses molt mes greus. Per exemple les amenaces del nord, sempre a punt de ser escampades per les agències de noticies nacionals.

Ara que hi penso, potser per això hi havia patrulles de soldats a la cruïlla principal de prop de casa. Potser treuen l'exercit a fer maniobres per la ciutat per recordar als sud-coreans, que nosaltres també tenim exercit. 5 soldats joves a cada sortida de metro. Tenen pinta de sortir d'una pel·lícula de fa 20 anys, amb uniforme de camuflatge estil "jungla". Un porta una motxilla radio amb una antena que sobresurt un metre. Tots porten fusells de fusta que em recorden les escopetes de balins de la para del "tiro" de les fires, potser una mica més grosses. I estan avorrits... de fet hi ha dos escopetes recolzades contra el mur de la boca del metro, que me les podria haver endut de camí de casa i ningú se n'hauria adonat. Els soldats eren dos metres més enllà, d'esquenes i parlant pel mòbil d'última generació amb la nòvia.

O potser és casualitat i jo tinc massa tendència a elaborar teories conspiratòries.

Perquè l'altra notícia que ha cobrat forca aquests dies es que finalment la "grip A" ha arribat a Corea. Fins ara deien que aquí la resistien perquè menjaven molt de kimxi (no és broma). Ara ja hi ha infectats.... però ei, que la majoria son professors d'anglès estrangers i no pas coreans. El kimxi segueix sense fallar.

I lo fotut del cas, es que en la mentalitat coreana de respecte a l'autoritat, costa molt trobar algú que digui: "Cony! que ens estan manipulant!"

dissabte, 23 de maig de 2009

L'adeu de l'ex-president

L'ex-president de Corea del Sud, Roh Moo-hyun s'ha suïcidat avui a les 6 del mati saltant per un barranc de 30 metres al costat de casa seva. Abans de fer-ho ha tingut una breu conversa amb el seu guardaespatlles que l'acompanyava, a qui ha demanat una cigarreta.

Es el mateix de dos "post" mes avall en el bloc. La nota oficial del seu suïcidi diu que se sent avergonyit i faltat de salut per fer front a la situació legal. Potser per aixo s'enfrontava tan serenament als interrogatoris dels fiscals.

"La vida i la mort son part de la natura, no?" diu, mes o menys, en la seva nota de suïcidi. També demana que els coreans l'oblidin perquè ja no representa els ideals de justícia i bondat del país.

Estem parlant d'uns 6 milions i mig de dòlars. Aquí els polítics son tan corruptes com al meu país, però mes dignes, i sobretot, conseqüents.

diumenge, 10 de maig de 2009

Immigrant

Ahir em vaig anar a comprar un regal d'aniversari (una capsa de llapissos de colors virtuals). Per aixo vaig haver passar-me una hora i mitja al metro.

En un dels viatges, mentre llegia un dels diaris en angles de Corea (The Korea Herald, massa nord-america pel meu gust) un senyor es va a posar a parlar amb mi. S'interessava pel que opinava sobre el diari, i li vaig dir que era el primer cop que comprava aquest en concret, i que encara no l'havia llegit. A mitja conversa un altre corea mes jove es va a posar a parlar amb mi des de l'altre costat. "Eres de Catalunya?", em va preguntar en castella acceptable. No se si ho va deduir per que em va veure cara d'emprenyat (com la que portem els catalans els ultims anys), o per la samarreta que deia "M'importa un rave!". La questio es que durant 10 minuts vaig tenir dues converses entrellacades, i aquests dos coreans van competir per veure qui "parlava mes amb mi". Nomes faltava que el senyor li digues al jove "Eh! que jo l'he vist primer!".

Mes tard quan baixava a una estacio molt atrefagada, enmig de la multitud vaig veure una maniobra estranya de dos individus amb pantalonsi camisa desmanegada que s'havien posicionat entre la multitud i em van tallar el pas. "Religiosos que recluten personal..." vaig pensar primer, perque es l'habitual. Pero la maniobra havia estat molt brusca i professional i de fet em vaig adonar que hi havia un tercer individu situat al meu darrera.

Un em va allargar el brac amb una mena de paper plastificat amb una foto seva i numero. "Oficina d'immigracio!". Em miro un moment el carnet "cutre", me'l miro a ell amb desconfianca. Amb el Photoshop faig un carnet mil vegades mes creible amb nomes 5 minuts. "Em pots ensenyar el passaport o el carnet d'identitat?" Me'l torno a mirar, el seu angles es massa bo per no ser el que diu ser. Li demano que em torni a ensenyar el carnet, nomes per tocar els collons i comprovar com de "cutre" es un altre cop. Efectivament, ho es molt.

Com a bon catala que a mes a viscut a Barcelona uns anys, jo ja feia estona que tenia la ma sobre la cartera (maniobres estranyes enmig de la multitud? em penso que ja me les conec totes...), o sigui que va ser un moment ensenyar-li el carnet. L'oficial no va ni immutar-se davant la meva foto amb cara de terrorista i barba de dues setmanes, que es l'aparenca que tinc assajada per les fotos dels documents oficials. Va preguntar-me "Spanish?". Be, mira, et donare la versio curta que faig servir amb la gent armada "I tant!". "Gracies per la teva cooperacio." em diu. Em va tornar el carnet i es va desmuntar el triangle policial del meu voltant...

diumenge, 3 de maig de 2009

Ni de dretes ni d'esquerres... normal

Corea es un pais de dretes. Es una situacio transitoria. Abans era d'equerres i si la historia es coherent, ho tornara a ser d'aqui 3 anys i mig. Cap govern es reelegit despres d'una legislatura i de fet, sembla que fins i tot tenen problemes per sobreviure legalment un cop arriben a l'oposicio.

Actualment un grapat d'advocats, subvencionats per ves a seber qui (una pista: l'actual govern), persegueuix l'expresident i el volen empresonar per ves a saber que (una pista: corrupcio). Sembla ser que pel govern corrien mes maletins amb dolars, que aficionats del barca borratxos per barcelona dissabte passat a la nit.

I que esperaven? Corea es una gran familia i la llei es alla per si de cas, pero ja ens entendrem com calgui tu i jo, que som amics o fins i tot parents. Els tractes son els tractes i aixi va funcionant el pais, i no pas malament malgrat els alarmistes en crisi. Per aixo a ningu li extranya el que surt ara a la llum, es natural i sortira altre cop, d'aqui uns anys, amb l'actual president quan arribi a la oposicio. Es un teixit organic i natural, sense logica estricte ni moral, amb els seus defectes i virtuts.

Els advocats van organitzar un interrogatori oficial amb l'expresident i un empresari presuntament implicat en la corrupcio. Pero un cop reunits l'expresident els va dir que era tard i que per respecte a un senyor gran i important com ell, millor ho deixessin per un altre dia. I aixi ho van fer els advocats de l'acusacio. L'expresident i l'empresari van xerrar una estona de la seva salut i respectives families, com vells amics, i se'n van anar a casa.

Catalunya es de dretes o d'equerres? Es irrellevant, perque no es un pais normal.

Sembla que segons apareix en alguns racons d'alguns diaris (o fins i tot alguna portada), hi ha algu que vol "dinamitar" el panorama politic catala. Malgrat que la paraula "dinamitar" es de les pitjors que es podria triar per explicar-se, sento una enorme simpatia per aquest corrent. Es mes, el fet que hagin dit "dinamitar" acaba essent positiu, perque demostra que no passes per un filtre tota la seva imatge per eliminar-ne tot allo que els estudis de marqueting diuen que es negatiu per a la opinio publica. Que la donin pel sac a la opinio publica, que s'ha estat deixant entabanar des que te edat per votar.

Aquesta gent son independentistes (de debo), pero sobretot m'agrada el seu segon pilar, i al qual no s'esta donant prou rellevancia: regeneracio de l'ecosistema politic catala. Mort al politic professional i llarga vida al professional que decideix fer un temps de politic. I visca l'austeritat.

Catalunya, abans de decidir si vol ser de dretes o d'equerres, ha d'aconseguir ser un pais normal, on realment sigui rellevant si el govern es d'un signe o d'un altre o de cap.

Aquest es un post carregat de bons desitjos pel meu pais. Es el meu post de Sant Jordi, que arriba 10 dies tard intentant esquivar les masses d'opinio publica que van comprar llibres mediatics el dia 23, i una rosa per la seva companya quan el que haurien de fer es comprar-li cada dia.

diumenge, 19 d’abril de 2009

Ratafia


En el poc equipatge que vaig portar a Corea, hi ha via un elefant recursiu. És un elefant de pedra que te l'esquena plena de forats i porta un elefant de pedra més petit a dins. És un record molt típic de l'India, on no he estat. Un regal d'una amic indi, un amulet de protecció. A Japó vaig veure que feien el mateix amb mussols de fusta. N'hauria d'haver comprat un, i així començar la primera col.lecció mundial de figuretes d'animals recursius. La propera vegada, potser.

Un altre cosa que portava es aquesta ampolleta de ratafia que algú em va regalar amb una nota que deia que en fes un glop abans de cada decisió important. Avui me n'he begut la meitat. De fet, però, la decisió ja estava presa. En comptes de ser una temptació de tornar a casa, un reclam que esbiaixi la decisió cap a les meves arrels, aquest cop la ratafia és només per recordar quin gust te allò a que renuncio. La ratafia és molt més bona que el soju. Més dolca, més delicada, i tot i això encara conserva el cop de puny etílic just.

Però no em cal. I sempre me la puc fer enviar, que estem al segle 21. Per això, tres any més aquí, a Corea, és una bona perspectiva.

dijous, 16 d’abril de 2009

Reforç negatiu


La setmana passada va ser la primavera. No només va començar, sinó que a més, va acabar i ara ja fa temps d'estiu. Aquí els agraden els cirerers que floreixen abundantment durant una setmana, i en tenen plantats per tot arreu. Tothom està obligat a anar-los a veure tot passejant per algun dels parcs de Seül.


Un cop superat el tràmit, m'he dedicat al mateix de sempre. Treballar, escalar una mica i beure massa. I en una conversa amb unes amigues coreanes, els vaig preguntar quan comencen a beure els coreans. "Quan tenia 3 anys, la meva mare ja em donava sushi i soju" em diu una, i em veig obligat a re-formular la pregunta: "massa, a quina edat comenceu a beure massa". "Als 15 anys vaig arribar una dia borratxa a casa" - diu l'altra - " i el meu pare emprenyat em va tirar una bola de billar". "Va fallar i va destrossar la finestra.". El seu pare es un mestre de taekwondo que tenia la seva pròpia acadèmia i sembla ser que era molt respectat, o sigui que devia fallar expressament. "A mi el meu em va tirar un bat de beisbol. No va fallar." L'altre contraataca: "La següent vegada em va tirar una pantalla d'ordenador. Va fer curt.". El mestre de taekwondo tornant a fallar expressament?. "El pitjor cas però va ser un dia que estava tan enfadat que va anar al meu armari amb unes tisores de cuina i em va començar a destrossar la roba."

Jo em penso que aquestes dues noies no son del tot normals, o sigui que els vaig preguntar als de la feina sobre aquestes coses. "Retallar la roba? És el primer cop que ho sento." "Menys mal", penso jo. Però el meu amic continua: "És més normal que els pares enfadats tallin per la força els cabells de la seves filles destrossant-los el pentinat.". I va rematar-ho explicant-me com quan ell era adolescent, es rapava el cap i les celles per semblar més dur i intimidar més.

diumenge, 12 d’abril de 2009

Senyors, i no.

L'altre dia em vaig posar una camisa. (Uau... avui en dia la gent escriu sobre qualsevol cosa). Grapat al final de la camisa hi havia això:


el que diu es "외국인" o "foraster"/"estranger". Es com em coneix el senyor de la bugaderia de davant de casa. Suposo que a la gent normal li posa el seu nom, pero com que no podem parlar, jo soc "el forester". Vaig a aquesta bugaderia per 4 motius:
- es a 20 metres de casa
- em costa 1 euru i mig rentar i planxar una camisa.
- aquest senyor planxa mes be del que jo mai planxare.
- i em cau be aquest paio.
Es una sensació rara, perquè no el conec de res, però em saluda quan passo per davant amb un lleu gest amb el cap i jo intento fer alguna cosa semblant. Treballa sempre que hi ha feina, sigui el dia que sigui, i va fent davant l'aparador que dona al carrer, tranquil·lament, amb cara de satisfet i mirant el televisor de la cantonada de la botiga de tant en tant.

Li porto les coses 'delicades" a rentar i el que s'ha de planxar. Això vol dir dues camises un cop cada mes com a màxim. Ja sabeu, al mon dels videojocs els "trajes" nomes son pels que hi posen calers. I parlant del tema, l'altre dia un júnior m'explicava que la veïna, tot parlant amb la seva mare, li va preguntar si el seu fill tenia problemes per trobar feina. "Per trobar feina? Però si fa un any que treballa!". I es que això que el fill surti de casa amb texans amples, una semarreta de colors i una gorra "New York" per anar a l'oficina, no encaixa en el model estàndard corea: camisa blanca, traje gris platejat o negre brillant, corbata amb un lleuger toc de color i pentinat impecable.

"Condueixi amb precaució senyor 5575!" li va cridar per la finestreta al taxista, una amiga l'altre nit. Acabàvem d'enfilar-hi una altra amiga que tornava a casa una mica borratxa després d'haver anat a sopar. "5575?" li vaig preguntar quan el cotxe ja marxava, però abans que respongues ja vaig veure de que anava. Era la matricula del taxi. L'amiga que es quedava li volia deixar clar al taxista (subtilment?) que recordaríem qui es, i que mes val que es porti be amb la seva passatgera. En els últims anys han transcendit als mitjans de comunicació alguns casos de taxistes abusant de passatgeres borratxes. I es que a Seül hi ha una infinitat de taxis, perquè el govern va regalar llicencies de taxi fa 6 o 7 anys a tothom que en volgués. Era una mesura que va resultar molt efectiva per combatre un pic d'atur. De retruc els taxis van baixar de preu i es van convertir en un mitja de transport realment útil. Pel costat dolent però, tota mena de "senyors" es va convertir en taxista.

I parlant de senyors, aviat, un dia d'aquests, es l'aniversari de'n Buda. Per aquest motiu molts parcs i els camins de muntanya al voltant dels temples tenen aquests fanalets, per encendre-ls durant la nit. Abans eren espelmes de veritat, ara son simplement elèctrics. No us se dir ben be quan es, però si aquests dies el veieu penseu a felicitar-lo.

dimarts, 31 de març de 2009

Minvant a Corea

El mestre Yu te una acadèmia d'escalada, una esposa encantadora i dues filles molt eixerides. També te una cicatriu que li va des de darrera l'orella, li baixa en corba pel coll fins al pit i desapareix dins la samarreta. M'havien dit que s'ho va fer escalant, però jo l'he vist escalar i sap el que es fa. I també l'he vist conduir, i l'estadística em feia pensar que era molt més probable que s'ho hagués fet estampant la furgoneta contra un autobús en un semàfor en vermell. És d'aquells conductors que creuen en la llei de la inèrcia, i que per tant una furgoneta carregada d'escaladors i cordes te prioritat davant de qualsevol cotxe.

Estava equivocat. Va caure 10 metres i es va trencar el coll. Jo em pensava que et mories, però es veu que hi ha maneres de trencar-se'l i sobreviure. M'ho ha explicat avui quan hem anat a córrer després d'escalar una mica al gimnàs. "La primera vegada des de l'accident" m'ha dit. Hi hem anat perquè un dels alumnes s'ha mostrat preocupat pel seu pes. De fet, el cap de setmana l'estava assegurant i quan el volia baixar em va aixecar un metre de terra. Va fer falta penjar-me dos coreans a l'esquena per poder tornar a tocar terra. Dec haver perdut més pes. No ho entenc, amb aquesta dieta:


Potser es perquè a vegades la carn està una mica cremada i no es digereix tan bé:


El cap de setmana també van passar altres coses interessants:
- vaig anar a un bar on servien l'escuma de la cervesa per separat en una gerra addicional perquè et posessis la justa segons el gust.
- vaig anar al meu primer "norebang" que vindria a ser un "karaoke" amb compartiments insonoritzats per grups reduïts, i vaig descobrir com de mones son les coreanes quan es fan les mones.
- vaig conèixer en Cristo, i em va saltar a sobre com que s'aferra a l'últim salva-vides del Titànic quan fins i tot ja no es sent tocar l'orquestra. En Cristo es búlgar i acaba d'arribar al país no parla coreà i viu aïllat amb la família coreana de la seva companya. Necessita desesperadament una mica d'occidentalització... És irònic que un ateu com jo sigui el que salva la vida a en Cristo, quan habitualment la Bíblia diu que hauria de ser al revés.

dilluns, 30 de març de 2009

Idees en la distància


A vegades una reacció química inexplicable et provoca una idea que immediatament et sembla genial. Camines pel carrer i la cafeïna circula per les teves venes com el Dragon Khan. A cada pas que dones no et mous del lloc, si no que impulses el planeta endarrera, com un equilibrista caminant sobre una pilota gegant. La curvatura de la terra et meravella. Esta clarissim. Tot encaixa. Es un moment de lucidesa.

Però diuen que la genialitat arriba a traves de la transpiració, a més de la inspiració. Jo penso que a vegades n'hi ha prou amb un bon observador. Perspicaç i persistent.

I llavors t'acostes a la idea genial, la desenvolupes, i t'adones que és absurda, que no és la que estaves buscant. I t'asseus a terra a observar de nou.


El senyor Justin Yi fa fotos a la gent d'amagat, quan no mires. No és que hi trobi res dolent, però avui en dia centenars de persones van per la vida armades amb càmeres fotogràfiques prodigioses i amenaçadores. I a vagades fa la impressió que les volen fer servir per intentar capturar el moment de lucidesa i guardar-lo en algun lloc. Potser perquè creuen que no son prou observadors i se'ls escaparà, o passarà de llarg arribada l'hora.

Potser amb una càmera d'aquestes hagués pogut veure com resoldre el pas del cap d'amunt de tot, on el meu company estava vencent i jo acabava de fallar. Però realment el que estic pensant és que no he fallat. Senzillament, el meu moment no ha arribat encara.

diumenge, 22 de març de 2009

El final de l'hivern

Últimament m'han preguntat si he abandonat el bloc. No encara! He estat desaparegut un temps, es cert. El que passa es que ja circula massa brossa per Internet i si no tinc res a dir, prefereixo no contribuir a crear informació inútil.

I no he tingut res a dir perquè francament, aquesta segona meitat d'hivern m'he avorrit una mica. i no solia portar la camera de fotos a sobre, perque he sentit que als mossos d'esquadra del conseller anti-sistema Saura no els agrada la gent amb camera.

Pero ja s'ha acabat! I ara estic recollint el fruit de tancar-me un mes al soterrani del mestre Yu i intentar recuperar un vici abandonat.


Tinc unes quantes espines clavades sobretot però "Hotel Rich California" i "Itaca". I els meus companys em van deixar enrera ja fa temps, o sigui que he hagut de prendre mesures drastiques. Ara ja sabeu perque soc a Corea: he vingut a fer un entrenament ninja d'escalada. Be, vaja, els ninja son japonesos...





I aquest cap de setmana he fet la primera sortida amb els del club, aquí el costat, a Bukansan per veure com se les gasten. Tot i que no estic apuntat a l'escola, vaig amb un grup de principiants, perquè es on conec la gent.



Com era d'esperar, quan un corea va escalar porta TOT l'equipament imaginable. I segurament s'ha llegit les instruccions de cada una de les peces que porta a sobre. Es divertit, es part de l'espectacle.

I una altra de les parts mes importants es el sopar un cop es baixa de la muntanya. Carn de porc a la planxa a l'estil tradicional, però aquesta vegada un show-man piròman a qui li agrada incendiar la taula on mengem (potser per aixo els coreans tenen les pestanyes curtes) i tallar el porc a velocitat ninja. "Perdoneu, avui nomes estic al 50%" diu mentre mou les tisores a tota velocitat i salten trossets de porc pels aires. Tothom riu i tothom beu moltissim Soju. Soc l'únic que s'adona que aquest paio salta de costat a costat i fa tremolar les tisores tot bufant però en realitat talla la carn a velocitat normal? Suposo que, de fet, es igual.

dijous, 19 de febrer de 2009

Mengeu espam

Tard o d'hora ho havia de fer. Des de fa 5 mesos que tenia a l'armari 4 llaunes de "spam", i finalment he caigut. A mi de petit em van ensenyar a vigilar el que menjava. Per això, una estranya llauna amb un producte semblant a la carn, però que com a màxim es podria definir com a "càrnic" m'activa totes les alarmes. Si a més mires el lateral i tot de caràcters coreans et desafien fent-se incomprensibles, excepte un xifra clara "58%", la cosa és encara pitjor. I l'altre 42% que deu ser?

Ho he preparat seguint les instruccions d'un de la feina: "Si ets solter obres la llauna i t'ho menges. Si ets casat, la dona t'ho prepara a la planxa, i t'ho menges.". Bé, de fet confesso m'he saltat les normes i m'ho he preparat a la planxa, tot desitjant (sense ni tan sols creure-m'ho) que podria cremar el 42% de la substància (del "fatu", que diria algú de Montblanc).

Aquest espam va ser part d'un lot de "dia d'acció de gràcies" que l'empresa ens va regalar a tots a finals d'estiu. També tenia llaunes de tonyina, i ampolles d'oli "de canola" sigui el que sigui (encara no m'he aventurat amb això). El lot que ens van donar per cap d'any (lunar, és clar) és aquest:

5 tubs de pasta de dents, 2 pastilles de sabó (de diferents olors), una esponja, una ampolla de xampú, una de suavitzant i dues de sabó pel cos, d'aquell que de fet no faig servir gairebé mai. Marca LG.

L'empresa ens alimenta i ens manté nets. Està bé que es preocupin de nosaltres. Un pernil no estria malament, però, que encara no he recuperat els 5 quilos.

I la meva recomanació de menjar espam, que es més aviat dolent fins i tot si et pots abstreure de les sospites que et desperta el lateral de la llauna, és per aquella gent que no menja en llocs de menjar ràpid americans, que no menja frankfurts, que no menja "topping" sino formatge ratllat. És per aquella gent que no menja espam. Els italians tenen problemes amb la "mozzarella" que l'exporten tota a l'estranger, però això és només un avís. Milions de xinesos voldran menjar carn un dia d'aquests i són tants que no se la poden fer ells. La majoria de la vedella que es menja a Corea és importada (d'Austràlia, em penso).

I si, a Girona fotem una vedella de primera, però el pagès Antoni de l'Empordà està fins els collons de treballar tota la vida i que no li paguin el que li sembla just. Fins els collons de que el la unió europea reguli les quotes i li diguin quanta fruita, quanta llet quanta carn pot fer. I el dia que li vinguin uns tios raros, més aviat esgrogueïts, i li'n donin el doble, no s'ho pensarà pas dues vegades. Que si, que sembla que el miren malament amb aquests ulls, però així practica una mica, perquè el carnisser Carles del poble del costat també el mirarà malament quan li ensenyi els nous preus.

Menjar espam ara pot servir de pràctica per quan no ens puguem permetre la carn de veritat, o al menys no tan sovint com ara...

diumenge, 15 de febrer de 2009

A-mor-t bonic-a


Ahir era Sant Valentí. Malgrat que sospito que Sant Valentí no va passar per aquestes terres, es una dia assenyalat i les parelles joves (i no tant) ho celebren. Aquí la tradició, per algun motiu és que els homes no fan res, i les dones els regalen xocolata. Els "love hotel" estan tots reservats des d'un mes abans.

Aquí son molt socials, i s'empassen qualsevol costum o celebració, encara que no sigui autòctona, si té a veure amb relacions humanes. Però no tothom està content el dia de Sant Valentí. Els que no esperen rebre xocolata, o no esperen que ningú vulgui rebren d'elles, es queden a casa i es deprimeixen intercanviant missatges per internet amb bones idees com la la foto. "예쁘게 죽어요", "Mort bonica", o versió "mona" del suïcidi que ara arriba a les cotes més altes de l'any.

Com que jo sóc d'aquest pal (dels que no reben xocolata, no dels que es volen suïcidar) avui he anat amb un amic a sopar a un restaurant tradicional coreà. Estómac a la brasa, amb una part greixosa que no he entès ben bé que era, i com que era sant Valentí, hi hem afegit mig cor de porc per cada un.

Mentre menjava això (deliciós), mirava parelles de les taules del voltant celebrant Sant Valentí i menjat el mateix. Especialment mirava les noies (sorpresa). Molt ben arreglades, faldilla curta, mitges, pentinat impecable, maquillatge subtil, posat hieràtic. Molt mones. Menjant cor de porc, i estómac a la brasa, amb col fermentada picant.

Aquestes noies m'han fet pensar en un comentari que vaig sentir a la ràdio d'un paio que no em cau bé, en Miqui Puig, que feia més o menys... "m'agraden les noies que mengen botifarra negra". I no es referia a porno inter-racial, si no a les noies que no tenen manies amb el menjar. Em penso que hi ha un esnobisme progressiu creixent a Catalunya. No sé d'on sorgeix, potser de la cultura de la imatge - variant cool+fashion - que fa tants anys que dura. "Eeeeeeeecs... està feta amb saaaaang...i té molta graaaaasa... Parqué no em portas al Buyi?"

Només hi ha una altra cosa que em va agradar d'en Miqui Puig. En un concert improvisat a les carpes de Girona, en que a última hora va haver de substituir a "Love of Lesbian", va cridar-me l'atenció quan encara no el coneixia. El concert va ser francament avorrit per mi, però és que el seu estil musical tampoc m'agrada ("Love of Lesbian" tampoc). Però l'ambient tediós que hi havia a la carpa es feia molt present: a mitjanit entre setmana, quasi buida, i on la poca gent que havia vingut, era per veure un altre grup, i miraven el fons de l'ampolla de Voll Damm distrets. A l'última cançó el tal Puig es va llençar a terra com si tingués un atac epilèptic i entre espasmes, mentre seguia cantant, va descol·locar a "patades" la meitat del muntatge escènic de primera línia, micros i amplificadors inclosos. Calia trencar l'ensopiment de l'ambient d'alguna manera, encara que fos absurda i no vingués al cas. I així ho va fer.

dissabte, 7 de febrer de 2009

Matant el temps, fliterjant amb l'eternitat

La densitat (en el temps) dels meus missatges cap al passat, a través d'aquest bloc, va baixant a poc a poc. L'espessor del contingut, estilística, puja, i la qualitat del conjunt baixa. Pot ser l'ensopiment que es respira en aquesta ciutat a l'hivern, pot ser que ja no estic desdibuixant Corea, sinó que m'estic desdibuixant a Corea.

Últimament he estat matant el temps lliure de maneres ben vulgars. Fent el turista amunt i avall, abandonant-me als vells vicis del cinema i dels bons videojocs.

Una de les coses que he visitat es el Museu Nacional de Corea, que esta pla de coses extremadament avorrides però que també en te algunes d'interessants. Em va agradar especialment la secció de cal·ligrafia i pintura tradicional.


Vaig trobar interessant també, conèixer una miqueta més sobre la dinastia dels Goryeo. Aquesta és la dinastia que li ha donat al país el nom amb el que el coneixem a occident, però no es ni la més històricament gloriosa ni probablement la més interessant artísticament. Del segle 10 al 14 van dominar Corea, i va ser durant aquests anys que a Europa va arribar la primera informació del país d'aquestes terres, que van batejar com Corea. Sembla ser que els Goryeo apart de mantenir l'ordre intern era una dinastia pacífica i humil, que defugia de l'opulència. No se de cap dinastia europea que aspirés tingués uns principis així. Son els que van "oficialitzar" el confucianisme a Corea.

També he visitat palaus. Són bonics, però transpiren massa sensació de parc d'atraccions. Si aquest paio no portes roba de polièster i una arma de plàstic, o si al menys de tant en tant la clavés a algú dels que s'acosten al palau, tindria més gràcia.



Finalment, també he visitat la MUNTANYA de Namsan. Entre nosaltres, i ara que no ens sent cap coreà, és més aviat un turó. Un parc al centre de Seül, un petit i insuficient pulmó. Fa pocs anys un dels famosos culebrots coreans de moda va acabar la temporada amb la parella protagonista lligant dos candaus a la tanca del mirador de Namsan, com a senyal del seu amor. Al dia següent d'emetre's l'episodi van aparèixer uns quants candaus a les taques. Actualment, han hagut de posar més tanques perquè no hi havia més lloc per posar-ne. Tot és massiu en aquesta ciutat, per això suposo que l'individualisme, pel fet de ser impossible, no es un valor important pels coreans. I l'originalitat va cara.

dilluns, 26 de gener de 2009

El regne sota el foc (3)

Doncs en un petit "event" coreà hem presentat més material sobre el nostre joc que evoluciona a bon ritme. Us poso algunes imatges:




El fet es que segons he vist en algunes webs de videojocs on s'ha publicat el material, la majoria de comentaris són positius. Però el 90% dels comentaris parlen del mugrons d'una de les protagonistes, o de com d'útil és anar al camp de batalla amb talons alts.

En fi, suposo que un te els clients que te... Si volem la col.lecció sencera d'imatges incloent la dels famosos mugrons, ho trobareu aquí.

Observant des de lluny (2)


Segueixo llegint regularment les noticies catalanes, i inevitablement de manera comparativa pel fet d'estar deslocalitzant en un lloc tan diferent. I haig de dir que cada dia les llegeixo amb més desgana. Li vaig robar aquest llibre ("La dictadura de la incompetència") al meu pare per nadal i l'he anat llegint.

Jo opino que a Catalunya hi ha una fracció important d'una sèrie de generacions (entre els 25 i els 35 anys) de gent que ha cregut sempre en els ideals d'esquerres i ara estem desorientats. Defensàvem, o si més no confiàvem, en uns ideals més socials que els de dretes que sempre havien governat. Era molt fàcil dir que els nostres eren millors quan no es podia demostrar perquè governava la dreta. Doncs ara estem desorientats perquè un cop hi ha hagut un canvi de bàndol del govern, encara que no sigui exactament el partit que volíem, ens trobem amb la mateixa corrupció, ineficiència i indignitat per part dels líders i de tot l'ecosistema d'organismes públics en conjunt.

Segueixo pensant que els que deien coses com "Si no ets d'esquerres quan ets jove no tens cor. Si no ets de dretes quan ets gran, no tens cervell" són uns imbècils mal informats. Ni de dretes ni d'esquerres, tots són igual de dolents.

Per això no em vaig sorprendre tot llegint aquest llibre d'en Xavier Roig, que confon a molta gent i és acusat tant de neo-lliberal com de "neo-con", que se'n fot dels anti-globalització i que no te manies per parlar clar de molts problemes, al veurem identificat amb una bona part de la seva manera de pensar.

Qualsevol que s'hagi hagut de barallar infructuosament amb l'administració pública, o que hagi patit les conseqüències de la seva incompetència, o que estigui cremat de veure el circ polític que aquests funcionaris d'alt nivell (que són els polítics) ens regalen, ja pensa una mica com en Xavier Roig. Ni dretes ni esquerres, els autèntics problemes és la seva incompetència personal. La seva poca talla moral com a persones. Per què? Per que no els cal tenir-ne. No els cal ser bons per sobreviure laboralment.

Sembla ser que hi ha solucions que exigeixen reformes, començant per la llei electoral. Té força sentit al cap i a la fi. Mentre ens governin partits i no persones, les persones dels partits viuran de cara al partit i d'esquena a les persones, que de fet som els que els votem.

I pels que no us fa el pes això de llegir, en aquesta breu entrevista, l'autor fa un sumari de les seves idees.



dimecres, 14 de gener de 2009

Minerva i el Gran Germà

Corea es un país on-line. Es pot argumentar que tots els països del primer món i alguns del segon ja ho són, però Corea esta molt més volcada a Internet que cap altre país que conec. La gent l'usa a diari per moltes més coses que a Catalunya o al Regne Unit. Per exemple, i perdoneu la falta reiteració, per llegir el diari.

També per comunicar-se amb amics i família, per jugar, per comprar, etc. Igual que els altres països, però més. Les compres per internet son espectaculars. Els preus més barats són allà, i la gent ho sap. Per exemple és normal comprar roba per internet, i això em penso que a Catalunya encara no es porta.

Un dels factors que fa possible això és que, al menys a Seül, hi ha una gran xarxa de repartidors que pul·lulen dia i nit per la ciutat amb motos trillades portant caixes enormes. Són com electrons amb trajectòries incertes entre els edificis de la gran ciutat procedural que es Seül. Van a tota velocitat amb els seus guants gegants pel fred, integrats a la moto, i les seves màscares per la contaminació. Tenen immunitat tàcita pel que fa a les infraccions de trànsit. Circulen per la vorera sense miraments, contra-direcció, es salten semàfors i a vegades porten paquets que fins i tot sense conèixer la legislació estic segur que sobrepassen els límits permesos. L'altre dia vaig veure un motorista passar-se una cruïlla amb un semàfor en vermell fent una ziga-zaga per esquivar el guàrdia urbà, amb el casc mal posat i parlant pel mòbil. Això si. són molt eficients. A vegades compres al migdia per internet i ho reps a mitja tarda.

En un país tan volcat a internet en els temps que corren els fòrums públics van plens de discussions sobre la crisi econòmica. Des de trucs per estalviar que intercanvien mestresses de casa fins a reflexions sobre els motius i les polítiques del govern. La majoria dels fòrums de discussió coreans estan centrats en els llocs web de Naver, i Daum. Un opinador sota el sobrenom de "Minerva" fa mesos que parla del tema. Va predir en termes generals la crisi, i més concretament la caiguda de l'empresa americana Lehman Brothers amb un parell de setmanes d'antel·lació. També va predir amb forca exactitud la caiguda de la borsa i del won. Es va fer arxi-famós fins al punt que se'n parlava als diaris i a la televisió en hora punta. Alguns l'anomenaven "el ministre d'economia d'internet", i la gent se'l creia més que al ministre d'economia real.

Llavors va predir una altra caiguda del won i efectivament la següent setmana va caure. Però un cop ets famós i tanta gent et fa cas, és possible que la predicció es converteixi en causa. I d'això l'acusa el govern. Diu que les seves mentides sense fonaments estan afectant negativament l'economia del país. I a més no els deu agradar que sigui tan crític amb les mesures del govern. Es va arribar al punt que el ministre d'economia real va dir que li agradaria trobar-se amb el tal Minerva per discutir sobre la crisi.

Minerva és el nom que els romans donaven a la seva deessa equivalent a la grega Atena, associada entre d'altres coses amb la saviesa. Però a Daum, el servidor coreà, Minerva es només un àlies en un disc dur que algú te registrat. Aquest algú es mantenia en l'anonimat i deia que era un senyor d'uns 50 anys amb feina relacionada amb les finances i amb experiència internacional. Però en Minerva té el nom registrat amb les seves dades reals, perquè a Corea la majoria de servidors d'aquest tipus et demanen el nombre de DNI, i verifiquen la teva identitat per telèfon mòbil amb un missatge.

Per tant el govern ho ha tingut molt fàcil per trobar-lo. No se si legalment poden obligar l'empresa Daum a donar les dades, o algú del govern que coneix algú de Daum que coneix algú que te accés al disc dur ha aconseguit accidentalment treure la informació necessària, potser amb transaccions econòmiques incloses. Si hagués d'apostar a cegues, i pel poc que conec els coreans, diria que va ser la segona opció, i que ho van celebrar amb Soju en un "norebang" (karaoke).

El tal Minerva es a la presó pendent de judici per "escampar informació falsa" o alguna cosa semblant però més tècnica. I a més, ha resultat ser un tio d'uns 30 anys que, a més, el govern diu que "no té cap feina en particular" (literalment). Per tant, un "mindundis" qualsevol. La gent va tornant la credibilitat al ministre d'economia "real" i pensen "que burrus que hem estat" cada cop que al diari o a la tele surt el paio de 30 anys sense cap feina en particular.

Però jo imagino una història diferent. Una història sense cap fonament, però factible en els temps que corren. En aquesta història, ara mateix hi ha un paio d'uns 50 anys assegut davant l'ordinador a casa seva preguntant-se per què no li funciona la contrasenya per entrar als fòrums de Daum. Comprova una i altra vegada que ha escrit bé les seves dades: usuari.... "Minerva", contrasenya... la data de l'aniversari de la seva dona, que es a la cuina fent el sopar.

Però aquest senyor, que treballa en una consultoria financera, i que te molt sentit comú, de seguida s'adona que el paio que han detingut amb el seu nom no és un pobre pringat atrapat per error, sinó més aviat un paio que cobrarà molta pasta del govern per fer-se passar per ell i anar uns dies a la presó. S'adona que ha estat vençut pel govern que en comptes de convertir-lo en un màrtir perillós, l'ha substituït pel millor personatge possible per restaurar la seva reputació. Un pringat.

El govern, quan va tenir les dades, no es va molestar a anar-lo a buscar. Li van robar el compte dels fòrums i prou. I ara és impossible que ell pugui demostrar la seva identitat. Els mitjans de comunicació estatals faran la feina de fer oblidar als coreans que una sola persona pot desafiar el seu castell de cartes econòmic, i els ciutadans seran obedients i es sentiran malament per haver-ne desconfiat i haver cregut un "mindudis" qualsevol.

Històries fictícies a part, a Corea hi ha molt per fer pel que fa a la privacitat a Internet i les properes lleis del govern sembla que ho empitjoraran. Per exemple, amb l'excusa d'un suicidi d'una actriu deprimida per difamacions en fòrums d'internet, el govern vol aprovar una llei per poder castigar als "mentiders" on-line que actuïn de mala fe. Convenientment camuflada en un paquet amb altres lleis molt útils, aquesta llei permetria al govern multar, i sobretot, tenir acces a les dades reals dels usuaris dels fòrums.

dimarts, 13 de gener de 2009

Altre cop a la muntanya

Un amic em va dir que quan hi ha crisi econòmica, a Corea es nota en dos signes (entre molts d'altres). El primer, es que les faldilles de les coreanes solteres son mes curtes, cosa que els dona mes possibilitats de trobar un marit ric. El segon es que la gent va mes a caminar per la muntanya, cosa que nomes costa 900 wons (0.5 eurus) de viatge en autobús de línia. No se si tots els coreans son estranys, o nomes ho son els meus amics... això del mon dels videojocs te les seves rareses.

Ja se que voldríeu fotos del primer signe, però us haureu de conformar amb les del segon:



Aquest es un petit massis al nord de Seül, allò del fons es nomes un petit suburbi de la ciutat i les pedres de l'esquerra son una muralla a l'estil de la Gran Muralla xinesa, però en petit. Que vols? si ho has de posar tot allà mateix, no et pots permetre grans luxes.

Aquest cap de setmana m'havien proposat "anar a caminar per la muntanya", però compte! que estem sota zero fa uns dies... "Potser trobarem neu. Potser necessitaries un calcat millor...".

Quan un polític diu "Si" vol dir "Potser". Quan diu "Potser" vol dir "No". si diu que "No" es que no es un polític. Quan una senyoreta diu que "No" vol dir que "Potser". Si diu que "Potser" vol dir que "Si". Si diu que "Si"...es que no es una senyoreta.

Quan un corea diu "Potser", no se sap mai que vol dir:
-"Ei t'estic esperant a la sortida de metro"
-"Val, quina sortida?"
-"Potser la dos".

Potser? A vegades ho diuen quan volen dir alguna cosa de la que estan segurs, i a vegades coses que estan segurs que no.

O sigui que em vaig comprar unes botes per si de cas. Després de caminar dues hores vaig trobar un petit tros a l'ombra on si que hi havia mig centímetre de neu i em vaig veure obligat a fer aquesta foto:



La muntanya mes alta del massis fa ben be 800 metres. Però es xula i, a mes, de granit. Era allà a l'horitzó com una espina clavada que tinc des que vaig fer un post anomenat "Corea Vertical 0". o mes ben dit, des que NO vaig fer el següent post "Corea Vertical 1". Però com diu la canco: el darrer parany es pensar que ja es tard.



La muntanya no es muntanya des del moment en que s'hi arriba amb autobús de línia. i sobre tot des del moment que quan arribes quasi a dalt et trobes amb aquest cartell, que t'indica on hi ha els lavabos públics (i els temples) mes propers.



Això si: a la tornada, després de caminar 3 o 4 hores sota zero, mes o menys cansat, però sobre tot mort de fred, va molt be trobar un lloc estrany anomenat "Alguna cosa per menjar". Inflar-te a menjar ànec i beure vi d'arròs, i posar-te al costat d'una estufa rovellada mentre aquest nen em mirava.



I els seus ulls em deien: "Que fas tan fred?", des del seu refugi enfilat a l'esquena de la dona que ens portava el menjar i tapat amb una manta. Sentint enveja de com de calento hi devia estar, i com de ben cuidat, allà dalt, agafat, rebent de tant en tant una palmadeta al cul de la seva mare, carinyosa.

Però jo ja no tinc edat per això, i el que faré per no passar fred es ser jo el que doni una palmadeta al cul d'una coreana bufona. I a veure que passa....

dissabte, 3 de gener de 2009

Feliç any-iversari

A Corea es canvia d'any sense massa pena ni glòria. La seva celebració principal es a finals de mes, quan es canvia d'any en el calendari lunar. Però a més a més, tothom és un any mes vell a partir de l'1 de gener.

Si preguntes l'edat a un Coreà es possible que et digui un xifra, i al cap d'uns segons la corregeixi per una altra. Fins i tot al cap d'uns segons més te'n pot dir una altra de diferent. I és que aquí compten l'edat de manera diferent: quan una persona neix, ja te un any. I quan es canvia d'any solar, tothom compleix anys. Això vol dir que algú que neix el 31 de desembre, l'endemà ja te dos anys. Alguns coreans quan els preguntes l'edat i ets estranger, no saben quina dir-te i quan els veus dubtar et fa pensar que potser et volen enganyar.

L'avantatge d'això per a mi es que mai compliré 30 anys, en vaig complir 29 a Catalunya abans de marxar, i abans d'ahir en vaig complir 31. M'estalvio el tràngol de la xifre psicològica dels 30.

Feliç aniversari a tots.