dimarts, 30 de desembre del 2008

돌아와서 / Tornar

Es només una qüestió de temps, tard o d'hora la memòria fa "clic" i llavors ja no saps què és anar i que és tornar. El difús moment en què un lloc passa a ser casa teva.

En fi, que ja he tornat a Corea. Un detall de la conversa amb la noia que tenia al seient del costat de l'avió m'ho fa present. És coreana però viu fa anys a Anglaterra:
- Hi viatges molt sovint a Corea? - pregunto jo.
- No... no m'agrada fer la llista de la compra.

Aquí he hagut de fer una pausa, i si no fos pel motor de l'avió hi hauria hagut un silenci desorientat. Tinc la impressió d'enfrontar-me a una d'aquelles obvietats que no estan culturalment al meu abast. Opto pel típic truc dels psicòlegs per fer parlar a algú:
- ...la llista de la compra. - dic en to neutre.
- Si, perquè fa un any que no hi vaig i en tot aquest temps s'han casats uns quants amics, i hi ha hagut molts aniversaris i alguns fills i tot.

Ara ja lligo les coses, i quan hores més tard veig la dona recollint l'equipatge jo també odio la seva llista de la compra. Porta un regal per cada aniversari d'amic o parent perdut, per cada casament, per cada naixement, i potser més, perquè es nadal i ja se sap. Omple tot un carro de l'aeroport i encara arrossega una maleta. Les relacions socials a Corea es mantenen a base de mostres econòmiques.

En canvi, el paio del control d'equipatges m'atura a mi. Assenyala la caixa de cartró que porto a la ma i em pregunta "Uot is dis?". Tio, si portés coses il·legals l'últim lloc on les amagaria es en una caixa de cartró de nyigui-nyogui, penjant de la ma, lligada amb un cordill i reforçada malament amb cinta d'embalar d'aquella de color "marró-narcotràfic". Es la típica caixa on trobaries un carregament de cocaïna en una pel.lícula dolenta.

"Una màquina de fer pa." li dic. "Però també pot fer coca." penso. Sort que ja fa temps que he deixat de fer-me el graciós amb les autoritats armades. L'últim cop va ser un dia entrant en un edifici oficial a Girona. El detector de metalls va saltar i la dona policia em va dir "Passa, passa... deuen ser les claus o el mòbil". I jo li vaig dir "Si, o la pistola.". En fi, tornant a l'aeroport d'Incheon... El paio mira la màquina com qui veu un ovni. Si, ja ho se, no heu vist mai ningú veient un ovni, però us ho podeu imaginar. El fet és que la seva sorpresa em sorprèn. Molts coreans quan viatgen porten una màquina per fer arrós, que ve a ser el mateix. Potser hauria d'haver llegit amb més atenció el formulari groc aquell que m'han donat a l'avió: animals vius, objectes falsificats, drogues, explosius, màquines de fer pa, pistoles, pornografia, etc.

En canvi l'altra maleta on porto els objectes autènticament il·legals passa desapercebuda: un xoriç ibèric d'un quilo i un "salsitxon" de més o menys el mateix pes. Consum propi, evidentment.

També he portat un teclat amb "ce trencada" (ç! ç! Ç!), una ampolla de Pedro Ximenes, i 39'95 eurus de torrons de la xixonenca, que per desgràcia no són tant grossos com sembla pel preu. De fet, me'ĺs han devorat avui a la feina en un mil·lisegon. No portava un regal per cada casament, ni cada aniversari, ni cada nen, però la meva popularitat s'ha disparat a l'empresa. Especialment quan, per un altre malentès d'aquests típics coreans, s'ha escampat que els torrons els havia fet ma mare. Mare, si tornes a venir t'esperarà una comitiva coreana a l'aeroport amb la bandera coreana i la senyera i tot.

dijous, 18 de desembre del 2008

돌아와서 / Tornar

Després de 7 mesos ja toca visitar les terres natals durant un temps. És inevitable veure aquesta visita, que es convertirà en anual, com un indicador d'un canvi de cicle. És com el "tic", o el "tac" d'un rellotge que, malgrat que són l'únic que n'escrivim de la seva vida, l'important és el que passa entre ells en el silenci.

Torno amb una maleta buida i uns quants quilos de menys. Però penso recuperar-los de cop a base d'escudella amb galets farcits de crema de formatge. I que més? Un bon grapat d'experiències, la majoria subtils i íntimes. Faig balanç i el més destacable per mi és que me'n surto prou bé, que no hi ha res dolent a destacar.

Si te'n vas lluny, te'n vas tot sol, te'n vas a un lloc estrany, se't fa més present que mai que els petits fantasmes (els bons i els dolents) que viuen en tu, et seguiran a tot arreu.


També hi ha petits records de dies molt bons malgrat que surrealistes, com el dia que vaig visitar a Insadong l'exposició de'n Moon Jun-ho, l'artista que va pintar l'Adam del fragment de dalt. Armat una llibreta plena de gargots i paraules inconnexes és impossible conquerir el país, però es divertit intentar-ho.

A vegades penso que sóc massa persistent, i a vegades m'adono que, al contrari, em falta força de voluntat. Em falta cultura de l'esforç. Tindré temps per pensar-ho... però podria ser un bon propòsit per l'any nou. Al marge de les marranades habituals, és clar.

diumenge, 7 de desembre del 2008

Estiu, hivern, estiu, hivern, estiu, hivern.... i primavera?


Avui al mati quan he sortit de casa hi havia una fina capa de neu cobrint el carrer. A hores d'ara ja s'ha fos, però el temps segueix essent fred. Corea del sud és aproximadament a la mateixa latitud que Catalunya, però sense el Mediterrani que suavitzi el clima.


Des dels primers dies que vaig passar en aquest país he sentit a parlar sovint de "quan floreixen els cirerers", i "quan les fulles es tornen vermelles". Amb això es refereixen a les dues setmanes de primavera que floreixen la majoria dels arbres, i tots els coreans passegen per llocs assenyalats per la seva gran quantitat de cirerers. Aquests cirerers son d'un tipus que no fa cireres però que te una densitat de flors molt gran.

Això és de quan jo vaig anar a complir la meva obligació (de bon coreà) de passejar per la muntanya a la tardor, a Daejon. Vam fer un pícnic amb aquestes amigues, i vam ser atacats per una espècie de tigre famolenc, però això és per un altre missatge del bloc...


Pel que fa a la tardor, durant dues setmanes un altre tipus d'arbre molt comú aquí (un tipus d'arç em diuen els amicsarbres.blogspot.com) es torna progressivament del verd al groc, al taronja i a un vermell fort. Després ve el marró fosc i cauen les fulles tan aviat com fa fred. Les càmeres de fotos "baratetes" com la meva tendeixen a exagerar la saturació dels colors, però en el cas de la tardor coreana no fa falta.

Això es de Gyeongju, quan les fulles ja no eren vermelles:


Em preguntava per que eren tan importants pels coreans aquests dos moments, perquè semblava que nomes els motius estètics no justificaven que aquest tema aparegués tan sovint a les converses. Ara, després que s'hagin acabat les dues setmanes de fulles de colors, m'adono que és que en realitat a Corea nomes hi ha dues grans estacions llargues: l'estiu càlid i humit, i l'hivern fred i sec. Aquestes altres dues fites naturals tan importants i que a Catalunya són estacions senceres, aquí nomes són separadors. I per la seva curta durada, més aviat són recordatoris de que el temps va passant...

dilluns, 1 de desembre del 2008

Tot aprenent coreà.

Collons, espero que els reis em portin un teclat amb accents! Perdoneu, a vegades escric en veu alta. Ehhhhh... parlant de llengües, no està malament que lamenti un cop més el maltracte que estic donant al català, des d'aquí. Prometo que quan tingui un teclat llatí revisaré els més de 50 missatge que porto fins ara i en corregiré les faltes ortogràfiques dins de les meves possibilitats. Els accents que van apareixent me'ls posa el corrector ortogràfic, però pobret, fa el que pot i prou. Dimonis... em vol canviar "pobret" per "pebrot" algú li hauria d'ensenyar a fer diminutius.

De què parlàvem? Ah si: A les armes catalans, que allí fora hi ha una gent que ens volen imposar la seva llengua! A les armes, Joredi, que allí fora hi ha una gent que et volen imposar la seva llengua! Aquest cop però, el país és seu, i tenen raó... I aquestes són les armes que anat provant:



Aquest missatge va més per algun tipus de persona que no conec, però que sospito que llegeix el meu bloc de tant en tant. A part d'escriure pels meus, he pensat que aquest missatge pot ser útil pels "altres". I també per la completesa del bloc.

El coreà no és una llengua difícil. Te un alfabet diferent, però segueix essent això: un alfabet. Els caràcters coreans usats en el Hangul (l'alfabet es diu així) representen sons. Va ser inventat des de zero a mitjans del segle XV. Aprendre a llegir i escriure coreà es qüestió de 2 hores d'explicació i una mica de pràctica. La gramàtica del coreà es forca lògica fins on jo he après, i, tot que és molt diferent de la del català, es pot aprendre bé. El problema principal però, és el vocabulari. Retenir les paraules en coreà és la meva principal dificultat. sempre he tingut mala memòria, però quan has de memoritzar una paraula coreana i no la pots enllaçar amb res del que ja saps, es fa molt difícil. En francès, però també en anglès, alemany..., hi ha un bon subconjunt del llenguatge que lèxicament s'assembla. En Coreà no. Només s'assemblen les paraules que ells han anat assimilant de l'anglès, que per desgracia, són moltes. Paradoxalment dic "per desgracia" perquè encara que això em faciliti l'aprenentatge, empobreix la llengua coreana.

Vaig començar a estudiar a Girona, a l'acadèmia "Nipponia" del carrer Jaume I. La professora va fer una bona feina donat el poc temps que li vaig donar. Aquí estudio a un institut de llengua associat a la universitat nacional de Seül, per a estrangers treballant a Corea.

Els llibres que anat fent servir fins ara són els de la foto i això és el que en penso:

* "Active Korean", Moonjin Media, 15000 wons per llibre : Plens de fotos de gent de moltes races diferents somrients, són els que faig servir a l'escola d'aquí. Van al gra i t'ensenyen coreà de supervivència, a poc a poc. Omet (o posposa) detalls gramaticals i es concentra més en expressions quotidianes per dir les coses més freqüents com ara "Aquest plat és molt picant?".

* "Korean I", Moonjin Media, 50 eurus, incloent el de teoria, el de pràctica, i l'enviament a Espanya des d'Alemanya. Són els que feia servir a Girona. Més vells i sense fotos. Només amb dibuixos esquemàtics de coses. Més potents gramaticalment. Fan servir un subconjunt molt petit de vocabulari que es repeteix molt sovint al llarg del llibre. Ensenya les formes verbals honorífiques primer, i les fes casuals i freqüents després. És el meu preferit per fer exercicis a casa. Un sol volum cobreix el temari de dos "Active Korean".

* "Korean Phrase Book" dels monopolistes de la guia turística Lonely Planet, 8 dòlars. Potser si només vens a fer una volta per Corea i no t'interessa la seva llengua et pot ser útil per demanar Bulgogui en un restaurant. Altrament és una mala adquisició. Alguns dels meus companys coreans es van fer un fart de riure amb algunes de les frases que proposa el llibre. Encara no se per que (el meu nivell de coreà no arriba a tant), però intueixo que no val la pena.

* "Basic Korean Dictionary" Diccionari de butxaca de Hollim, 14 dòlars. No és recomanable perquè les paraules coreanes no estan en Hangeul, sinó que estan "romanitzades". La romanització es sol fer per als parlants anglesos, i per tant no es gaire obvi per nosaltres fer-ne la conversió. I aprendre Hangeul no es tan difícil.

* "Little Giant", Minjung, 18000 wons. El pitjor d'aquest diccionari és que és de color rosa. La resta, fins ara molt bé. Bon format, bon tamany, bidireccional, i bon contingut. En general trobo el que busco. Quasi sempre el porto a sobre. "Portes un Little Giant a la butxaca, o t'alegres de veure'm?". En general, les dues coses, senyoreta.

* "Diccionari Català-Coreà", Minjung Seorim, 30000 wons . Una presa de pèl més del govern català cap als seus clients contribuents. Un diccionari inútil per la seva uni-direccionalitat i el format poc elaborat. No és prou gros per tenir-lo a casa de referència, ni prou petit per portar-lo a sobre. Els coreans, que són molt llestos, ja van veure que aquest diccionari no anava enlloc, i en la impressió i qualitat de paper ja es veu que no han volgut invertir-hi massa. Això si, porta introducció signada per en Josep Bergalló, que es un gran exemple de llenguatge polític: decoratiu, superficial, auto complaent i insultant a la intel·ligència. Pallassos. Mentiders. Cabrons. Fills de puta.... perdò... Nens a dormir, avui aquest bloc porta dos rombes.

Bé, i pels que us esteu preguntant sobre altres coses mentre llegiu el que escric (que deveu ser molts si es que heu arribat fins aquí) el fons lila de la foto es el meu llit, i no el d'una casa de barrets. Però, hauríeu d'haver vist els estampats de les altres fundes nòrdiques que hi havia a la botiga...

Aviat més: tardor, tigres i més coreans...

divendres, 14 de novembre del 2008

G-Star

Doncs des de dijous i fins a diumenge és celebra el Korea Games Show, altrament conegut com a G-Star. En el gran centre d'exposicions Kintex, de Seoul, es reuneixen tots els desenvolupadors coreans, la premsa i els editors i fan la seva feina. A més esta obert al públic i s'exposen jocs que encara no han sortit al mercat i pots provar-los.

Aquí vam presentar el nostre vídeo:



Hi havien paios disfressats en el mes propi estil de.... de... no se si això és estil d'algun lloc en concret (Plutó?). No se ni si és estil...



No cal dir que és un èxit brutal de gent. De friquis, més concretament. I tot i que jo hi vaig anar el dijous que es el dia fluix, estava molt ple. A Corea els videojocs són molt importants, ja ho he dit diverses vegades. És una industria potent, i amb molt suport de part del govern. A Espanya el govern no en dona cap de suporta a aquestes coses. Estan massa ocupats repartint-se els calers ells. Potser per aquest motiu, Corea, amb la superfície de nomes Andalusia i sense gaire recursos naturals (ni turisme) es la 11 potencia econòmica (producte interior brut) i aspira a competir amb els països de just a sobre, com Espanya.

Parlant de bruts, hi ha jocs molt socialment controvertits. Fixeu-vos en aquest, que és un clar exemple de tortura animal:


Amb lo "monus" que són els Huskies. Seĺs fueteja i seĺs obliga a estirar trineus. Hauria d'estar prohibit en tots els països. Altres jocs però, són mes decents, i promouen valors ètics importants com aquest:


S'ha de matar aquest monstre, òbviament: és molt lleig i per tant és dolent.

I finalment, en un intent desesperat de pujar l'audiència del meu bloc, us presento l'autèntic motiu pel que vaig anar al GStar. Si el paio del principi era de Plutó, aquestes noies deuen ser de Venus.





I ara, tots a la de tres.... "Visca Coreaaaaaa! VISCA!"

dijous, 13 de novembre del 2008

El regne sota el foc (2)

Finalment! Els dracs són de drac, com cal. Dracs dels bons.

Aquí teniu el primer vídeo que acabem de publicar al G-Star, el festival de videojocs de Corea. Escriuré més sobre el tema, perquè val la pena, però de moment... una mica d'autopromoció:









Totes les imatges són el que se'n diu "in-game" que vol dir, interactives en temps real, i no vídeos generats com una pel·lícula...

Sembla que te bona crítica, de moment. Els millors comentaris que he llegit fins ara sobre el "Kingdom Under Fire 2" són:

"Gráficamente parece muy burro, con miles de soldados según los convocantes y cientos según la Guardia Civil" (Anait Games)

"Aquests paios no han entès de que serveix tenir un castell." (anònim)

dissabte, 8 de novembre del 2008

Mil!

A vegades cal parlar de diners. Son lletjos i tothom els vol, formen part de la vida. La millor reflexió que he llegit al respecte, es de'n Jordi Soler, d'"El Punt":


I es que aquí Corea la moneda flueix a gran velocitat i fluctua a nivell nacional d'una manera exagerada. Per començar: Corea del Sud es un gran país exportador. Per tant els empresaris que controlen el país els interessa mantenir el won baix. Els últims anys el won ha patit crisis que l'han devaluat temporalment de manera brutal. Però sempre s'ha anat recuperant.

Vaig venir a Corea quan el canvi won-euro era de 1350 wons/euro. Ara ronda els 1650, però fa dos o tres setmanes, amb els pànics diversos a nivell mundial, va arribar a quasi 2000. "Ei! que cada dia guanyes menys!". Si, potser si, però als preus a dins de Corea no trobo que hagin canviat gens. I quasi no tinc despeses en altre moneda.

Fa temps, l'instal.lador del gas, somrient, em va assenyalar la maquina portatil amb la que m'havia fet la factura on deia "35000" i em va dir en angles "Trenta vuit mil wons!". Miro la maquina, el miro a ell i li dic en corea: "Trenta cinc mil wons?". I ell em replica en angles altre cop: "Exacte! Trenta vuit mil wons!".

L'altre dia en una cafeteria una noia també somrient i en angles em va dir "Son vint mil wons!", jo li'n vaig donar dos mil, i ja va estar contenta.

"Els diners son molt importants per aconseguir el cor d'una dona...", em deia avui dinant un company de feina. "Per que?, que nomes els venen a botigues cares tipus "delicatessen"?". He recordat massa tard que no cal que m'esforci a fer acudits a Corea. Ningú ha rigut, per variar, i algú al cap d'un moment de silenci, ha dit que si.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Dracs de plàstic amb alegria

Dracs de plàstic sobrevolen un poble mig-soterrat, fet de paper pintat. Mamuts de silicona s'hi acosten, alentint-ho tot al seu pas, encadenats. Massa soldats es barallen de cop, amb lo fàcil que es fer-ho d'un en un.

La roba bruta s'acumula en un racó de l'habitació. Tinc un sofà d'Ikea a mig muntar al menjador, però a les 3 de la nit no puc començar a donar cops de martell. i tampoc tinc martell ara que ho penso.

Ahir la gent es queixava que la boira no els deixava treballar. Avui resulta que els dracs portaven un arbre clavat al cap. El meu problema però es que les ombres brillen per la seva absència. I perdem la memòria tots plegats, i ningú sap perquè. Passet a passet.

Fa un mes que treballo massa, però hi ha tots aquests problemes per resoldre, i mes que en vindran. Accidental o no, l'heroi esta entaforant l'espasa al cul dels enemics. Això ho censuraran segur. Sort que encara no hi han posat els esquitxos de sang.

Seria il.legal que il.lustres aquest missatge, pero aviat hi haura coses per veure. No aguantaria aquest ritme si no fos perque els bons resultats son estimulants.

Tot i això, el dia de la setmana que no treballo, desconnecto anant a veure coses tan belles i humanes com "Alegria". 10 anys després de la primera vegada... i penso en totes les coses que no m'han passat durant aquests anys.

diumenge, 2 de novembre del 2008

El país on tot es normal

Però això es Corea, el país on tot es normal. De fet, als coreans els agrada di-ne "el país de la calma de bon mati", suposo que perquè es l'únic moment del dia, a trenc d'alba, on l'activitat del país va a un ritme normal, i no a un ritme desbocat.


Per mi, que encara després de mes de 4 mesos em sorprenc de moltes coses, m'agrada dir-ne "el país on tot es normal" per la indiferència de la gent vers les coses que a mi em criden l'atenció.

A la feina, ocupem la 3a i la 6a planta d'un edifici petit. A la 6a hi tenim una terrasseta de 15 metres quadrats amb uns bancs i uns para-sols per relaxar-nos. La vista no es gaire impressionant. Des d'una 6a planta envoltada d'edificis de 20 plantes, hi ha un problema geomètric que impedeix veure gaire enllà.

Des que vaig arribar, hi ha un edifici just al davant que esta en obres, i es veu be des de la terrassa. De fet l'estan destruint per fer-ne un de nou, afició preferida dels constructors coreans. Em va cridar l'atenció que hi hagués una excavadora de 4 tones sobre la 7a planta de l'edifici del davant, foradant-ne el terra. Això de destruir el mateix edifici en el que et recolzes a mi em sembla una mica perillós. Es com serrar la branca d'un arbre mentre hi ets assegut. "Es la manera habitual" em va dir algú de la feina.

Hi ha mes coses. Un dimecres al mati, en el bus, un corea es va dedicar a fer-me trucs de cartes. Fa dues setmanes, la noia nova de la meva vella cafeteria em va donar una capsa de vitamines quan me n'anava.



No se si em va veure amb mala cara o que. Últimament treballo molt si, i he perdut 5 kg en 4 mesos. Es que els coreans no mengen greix, mare. De fet, calculo que a aquest ritme de perdre pes, d'aquí 4 anys i mig em podré enviar a mi mateix per MRV dins d'un sobre petit fins a Catalunya, i m'estalviaré una pasta en bitllets d'avió.

També em va sorprendre el comentari d'ahir d'una amiga, sobre una seva altra amiga. "Ara no treballa ni fa res, esta descansant perquè a Anglaterra va viure 4 anys sola i no esta be de salut.". "Ah, que li passa?, per que no esta be de salut?". Em mira com si fos obvi. "Perquè va viure 4 anys sola.". La soledat no es saludable en un país on les relacions socials son tan importants.

El divendres passat, a mig mati, la meva taula va tremolar una mica i mirant per la finestra un núvol de pols va passar de costat, arrossegant papers i brossa al seu pas.



S;ha ensorrat un bon tros de l'edific del davant, el de l'excavadora. De fet, l'excavadora en qüestió es la groga que encara ha quedat sobre l'edifici. Si hi havia algú treballant-hi en aquell moment, deu haver tornat a néixer. Els serveis d'emergència es mobilitzen per rescatar els dos operaris que sembla que estan atrapats. Bombers, policia, serveis elèctrics, del gas, gossos de rescat. Però la gent no s'immuta. Ho miren amb curiositat mentre passen pel costat. Ho comenten fent el cafè, com a màxim. "Aquestes coses passen."

De fet a la foto es veu la nostra terrasseta, en l'edifici blau-verdos del darrera, que te unes fines ratlles horitzontals blaves.

El que no ho devia trobar tan normal, tot plegat, es l'amo del cotxe aparcat davant del nostre edifici.

dijous, 23 d’octubre del 2008

Japo (i 2): El senyor Murasaki


Però Japo també te una amplia herència de monuments, temples, palaus i paratges historics d'aquells que queden tan be a les fotos, i que de fet tambe esta be visitar de tant en tant. Ja que no vaig poder pujar al mont Fuji per mal temps, que era el que em feia mes il·lusio del viatge, al menys em consolava anant a veure coses d'aquestes.



En la part tradicional de Japó també hi ha la que no esta accessible pels foresters. Per exemple, això es un restaurant.



Però a fora no en tens cap pista ni saps que s'hi menja, ni quan costa. En alguns moments ens vam armar de valor i vam entrar "a matar" en llocs així a veure que ens servien. Normalment va anar be, i vam menjar realment be en molts llocs. Però també en vam trobar en que ens van fer fora nomes de posar-hi els peus. "Japanese only", ens deien, suposo que escarmentats pels estrangers que s'ofenen quan no els parlen en angles, que encara n'hi ha.

Kyoto esta de llarg mes ben cuidada que Tokyo pel que fa a tradicions, però com sempre, el meu punt de vista es una mica superficial tenint en compte que nomes vaig passar 3 dies a cada lloc.

I els altres dos dies els vam passar a ca en Murasaki-san. El senyor Kenkichi Murasaki es l'amo i quasi unic treballador del "ryokan" (hostal tradicional) que porta el seu nom a la petita ciutat de Takayama. El meu primer contacte amb ell va ser telefònic. No parla angles i jo no parlo japonès, o sigui que ell nomes reia i deia que "hai", i en un moment donat va dir que "arigato" i vaig deduir que la conversa havia acabat. Vaig tenir la impressió que havia reservat lloc per dos a casa seva, per no n'estava segur. No m'havia demanat el nom, ni m'havia dit el preu.



El senyor Murasaki cuida el seu ryokan, i les flors que te al seu voltant. De nit els posa un para-sol per si la gelada, suposo. A primera hora del mati els el treu. A part de les flors, també cuida insectes que te en terraris per tota la casa i que fan uns sorolls aguts molt curiosos.



Era un senyor molt amable i nomes sabia les paraules angleses que calien per donar la mínima informació als visitants forasters: "iur rum", "xaua", "brecfas...." i ensenyava les mans amb 8 dits. "no loc", diu, i senyala la porta principal, i reia. No esta mai tancada i pot entrar i sortir tothom quan vulgui. En aquest cas, tothom érem jo i el meu company de viatge, i el segon dia va arribar algu mes. El senyor Murasaki sempre reia i cantava mentre feia qualsevol cosa.

També preparava esmorzars molt potents i variats. Des de salmó a la planxa a tot de coses estranyes que no vaig reconèixer i que cuinava sobre una fulla de magnòlia (?). Els gustos eren forts i no sempre fàcils, però va ser tota una experiència.



El senyor Murasaki.... es part d'un altre Japó. Un Japó de coses petites i senzilles fetes amb molta cura. D'amabilitat quotidiana i alegria perquè si. De poques aspiracions mundanes. Un Japó que te els dies comptats, diria jo.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Japo (1) : Friquis, grues i la tirania del planeta solitari

Entre les coses que s'han de veure a Japó, hi ha la Meca dels friquis, Akihabara. Un barri on tot son còmics manga, videojocs, moda otaku i electrònica de segona ma. Avui en dia no hi ha res que no puguis trobar en qualsevol altre lloc, pel que fa a l'electrònica, visca la globalització. En còmics, suposo que tampoc, però no hi entenc tant. Per mes que hi hagi edificis sencers amb tots els volums imaginables, el còmic ja no es un mitja minoritari, i segur que hi ha altres llocs on ho pots trobar tot.

Vam visitar salons recreatius on les maquines estaven classificades per plantes: clàssiques a la primera planta, maquines de lluita a la segona, de cartes a la tercera, d'esports a la quarta, i de fotos-amb-tot-de-cors-roses-i-floretes a la cinquena. Vaig fer la meva primera partida a l'Street Fighter IV. Anava be fins que un japonès es va posar a jugar contra mi i em va amargar la tarda.

Entre les maquines hi havia aquesta tan curiosa:


No se que son les targetes aquestes, però em penso que aquesta maquina esta en la línia de la maquina expenedora de roba interior usada de col.legiala. Que per cert, no vaig trobar, i em vaig quedar sense souvenir pels companys de feina.

I es que vulguis que no tothom te un toc de friqui en aquest país, com aquesta netejadora de trens. Si en aquest país els trens estan nets. I arriben a l'hora.


Però també hi ha professionals del mon friqui, com els venedors de disfresses per a gos:



Avui he començat amb "coses que s'han de veure", però aquesta es una de les frases que mes odio de les guies de viatge. De fet, odio el turisme en general. Els turistes tot ho corrompem, tot ho empudeguem. Caminem tots els camins per absurds que siguin, ho mirem tot, fem fotos a tot com si fos especial. Sentim la necessitat de complir amb tots els tòpics del país que visitem. Per si de cas portem un manual sota el brac, que ens diu "ves aquí, ves allà, "Mira això, això esta be". si alguna cosa no surt a la guia no val la pena. I quan hi ha un monopoli mundial de guies de turisme com passa amb Lonely Planet, cada cosa que apareix en els seus llibres es corromp. Perd l'autenticitat i es converteix en un negoci.

Fixeu-vos que la guia deia "Aquest es el carrer mes bonic de tot Asia":


Si, he titulat la foto "carrer-qualsevol.jpg" perquè això es el que es en realitat. Si jo fos un veí del carrer i els de la guia em fessin aquesta putada, també intentaria convertir-lo en un "carrer normal" per així buidar-lo de pallusos amb càmera fotogràfica i motxilla. Els millors resultats sempre s'aconsegueixen coneixent gent nativa i preguntant.

Les petites coses que m'agrada veure dels països no surten a les guies, per insignificants.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Japo (0)



Resumir Japó en una foto es molt pretensiós i injust. Però com que aquestes coses a mi no m'importen, he triat aquesta. El mes interessant d'aquest país per mi tan extravagant, es sense cap dubte la seva gent. El contrast entre l'enorme educació i formalitat de la gent gran, i els estirabots estètics i transgressió sexual dels joves.

Si a mes d'una foto hagués de posar una paraula a la meva visita, seria "breu". Sembla que no digui res del país en si mateix, però al contrari, serveix per dir que Japó desborda per tots costats. Si no fos perquè estic aquí al costat, pensaria que he perdut el temps viatjant-hi nomes una setmana.

Aquests son els japonesos del dia a dia. En aquest cas estudiants. Uniformats i formant. Ordenats i diligents. Educats i educats. Aprenent que a la vida t'has de moure a velocitat ninja.



I es lògic que es transformin en això d'aquí baix quan estan lliures de les seves obligacions. I això sense comptar els que va pel mon disfressats de personatges de còmics i videojocs, per Harajuku. D'aquests no en vaig fer fotos perquè estava mes ocupat mantenint els ulls dins les conques i la mandíbula enganxada a la resta del cap.



Suposo que la meva germana deu estar orgullosa de la utilitat que li estic donant a la càmera de fotos que em van regalar.

Les pintes mes rares les vam trobar en un club de Sibuya, on no es podien fer fotos i un enorme "segurata" et registrava a l'entrada. Les comparacions son odioses, però inevitables. En aquell club la gent era allà... "siguent guai". Mirades dures, comportaments de desfilada de moda. La següent setmana en un club de Seül vam notar la diferencia. En el club corea, la gent simplement s'ho estava "passant be". Somriures, riures i converses relaxades.

Algunes coses a Japó es poden entendre si penses que encara tenen un "emperador" tot i que al cap i a la fi, d'imperi ja no en tenen.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

L'infern mes gran del mon

Se que després de les vacances toca parlar de les vacances, però mentre preparo el material i intento donar sentit a tot el que he vist últimament... haig de parlar de coses molt mes grans.



Haig de dir humilment que ja he vist un petit trosset del mon. I enlloc he trobat cap espectacle amateur tan singular com el correfoc de Girona. Aquest any els Diables de l'Onyar celebren 20 anys i estan posant esforços inimaginables per fer el millor correfoc de tota la historia.

A mes de la banda de percussió dels diables, col.laboren grans grups professionals com la Banda del Surdo, el Bloc Quilombo, i grups de teatre com els del Tripijoc i altres petits grups emergents. També hi venen els salvatges dels Guillables de Sant Hilari i altres colles.

No us ho perdeu. Repeteixo: NO US HO PERDEU. Jo m'he arribat a plantejar d'agafar un bitllet d'avió des de Seul per anar-ho a veure...

Darrera les mascares hi trobareu homes mig geòleg - mig senglar sortits de les profunditats de la vall del Llémena, enginyers de telecomunicacions que tenen un costat fosc (com en Batman), bombers frustrats per la falta de foc, o vídeo-artistes cansats de prémer el boto del mouse, que volen prémer el boto detonador dels explosius. A mes, també hi ha la Gran Puta Diable.



Agafeu l'agenda i cremeu la casella del 25 d'Octubre. I probablement la del 26, per recuperar-vos. I feu fotos i envieu-me-les.

Nomes que la meitat de totes les coses que s'estan preparant surtin be, sera un gran espectacle...



Que passa, que tens por?

dijous, 25 de setembre del 2008

Tancat per vacances

Me'n vaig aquí al costat...





...que he quedat per fer un cafè amb un amic. Nomes son dues horetes, però ja que hi soc, m'hi quedaré una setmana...



I ja que hi som, provarem una mica d'això:





i a mes... comença la Operació "High-School Girl Underwear".

dilluns, 22 de setembre del 2008

Art, no-art i coses que hi ha pel mig

Mai m'han agradat les obres d'art del carrer. Son lletges, son fredes, i sobre tot, solen ser molt pretensioses. Alguns grafits si que m'han agradat, però a Corea, com que la gent es molt civilitzada, no n'hi ha enlloc. Suposo que en algun lloc n'hi deu haver, oficialitzats, perquè gent com la "Numi" i "la Malicia" poden treballar per aquí, i son benvingudes.

No parlo nomes de Corea. Penso en Girona, penso en Barcelona i per algun motiu nomes recordo que em caigui be un gat gegant i gras que hi ha a la rambla del raval. Aqui li he trobat un bon company:



A Corea l'art al carrer es igual de dolent. Mireu aquests exemples tan currats que he trobat al voltant del parc olímpic:







La única que encara m'ha semblat que tenia la seva gracia es la dels goril.les de pedra vigilant caixes fortes rovellades:



A Gangnam pots trobar coses pitjors com aquesta senyoreta amant de la musica:



En general la gent que fa això viu de la ignorància de la resta de gent, els que els contracten, i els que passa pel costat i no hi entenen res. Mes concretament viuen de la falta d'interès dels observadors normals.

La relació de la gent vulgar amb l'art es de la mes absoluta irrellevància. Mires 4 boles metal.liques connectades per 4 tubs rovellats, llegeixes un títol com ara "Anti-sofriment 8-K, ella", i passes de llarg. I penses que no hi entens res d'art, i te'n vas a casa i mires futbol o "Polònia". Es normal.

Ens movem en un terreny perillós quan penses que això es una absoluta presa de pel, però no ho dius, perquè mai pots estar segur de si tu ho has entès be o no. Potser es que no tens prou sensibilitat artística, o no en saps prou, a seques.

Es com llegir un llibre de'n Miquel de Palol o escoltar una canco de l'Adrià Punti. Tens la impressió que parla d'alguna cosa concreta però no saps ben be que. Sembla que les paraules estan relacionades, però per si soles no et diuen res. I al final, et quedes amb el dubte de si hi ha alguna cosa comprensible, encara que nomes sigui per l'autor, darrera de tota la parafernalia. O es un pringat que el publiquen perquè ningú s'atreveix a dir "el rei va despullat". I si nomes es comprensible per l'autor, per que dimonis s'ha molestat a compartir-ho?

En qualsevol cas, a mi m'agraden les coses que em fan pensar i em costen d'entendre, però que volen dir alguna cosa. I també les coses senzilles amb missatges clars. Com les que hi havia al festival "Fringe" de la universitat de Hongik. El vídeo promocional dona una clara imatge del to amateur i friqui de l'assumpte:



Hi havia una mena de paret amb ninot de pedra atrapat del qual nomes en sortia un brac, el cap i una cama. De la boca en sortien, com si vomites, un munt de fils fins a la paret del davant. Una coreaneta molt jove i amb uns quants piercings visibles (i alguns que s'intuien invisibles) et convidava, amb una gravadora de veu, a treure lo pitjor de tu i penjar el mini-casset dels fils. També hi havia fotos penjades: les illes Dokdo que Japó va intentar apropiar-se, una bandera americana junt amb una de Corea, un ocell atrapat en xapapote. "Si vols ho pots gravar allà darrera" em diuen, "perquè no et senti ningú". Però igualment ningú entén el català al carrer a Corea, i quan vaig haver acabat de desputricar contra la gravadora, alguns que passejaven em miraven. i em vaig sentir com un monument d'aquests lletjos que no s'entenen.

diumenge, 21 de setembre del 2008

Pensaments de diumenge

Avui diumenge he anat a la muntanya amb en Quim Joan Joan. Fa bon temps i ja no fa tanta calor, o sigui que era un dia adequat. Com que nomes anàvem a passeig, volíem pujar una muntanya al costat de Seül, 관악산 ("Quanacsan"), però ens hem equivocat de camí i hem acabat pujant un coll del costat. Pel cas, tampoc es important. Ja m'havien dit que les muntanyes a Seül eren com la Rambla de Girona en un diumenge. I nomes sortir de l'estació de metro, hi havia aquesta cua per agafar l'autobús fins al principi del trajecte.

I el trajecte en si, evidentment, ni era difícil, ni pesat. Hi havia tanta gent que fins i to trobaves paradetes de tant en tant, de menjar, o per recollir diners pels nens desvalguts. Era mes aviat com caminar per un parc, però amb mes gent.

Un cop a dalt he trobat un foradet per fer una foto sense que sortís ningú pel mig, però m'he hagut d'arraconar.

Dedico aquest missatge buit de contingut a una persona que em va dir que avui en dia "qualsevol pringat amb una càmera posa una foto de l'ombra d'un cargol al seu bloc, l'acompanya de 4 frases d'una canco i ja es pensa que es un artista amb pensaments profunds".

...i avui camino per aquest camp ple d'espígol,
i el dema m'observa esperant que sucumbeixi,
i no vull.
(Sanjosex)

El fet es que quan m'han dit que aquesta criatura sobre el meu genoll no es autènticament coreana, sinó que va arribar fa dos anys i es dedica a mossegar el raïm, no he pogut evitar sentir-hi una certa empatia, per identificació. Encara no se quin raïm haig de mossegar, però.

Mentre baixàvem, hem trobat... mes gent. No he pogut evitar gravar el següent vídeo:




Per acabar de passar el dia, hem anat a dinar i hem trobat un lloc molt bo per fer un cafè carissim, i tenir una conversa tranquil·la i dispersa sobre moltes coses d'aquelles que venen els diumenges a la tarda i després se'n van per no tornar... i et deixen una certa inquietud, perquè penses que son coses importants que haurien d'estar presents en cada dia.

La dona de'n Quim estava llegint un llibre "sobre historia de l'art" em diuen. Però llavors tenen una breu discussió en corea i treuen el diccionari electrònic que ens manté a tots units. Busquen una paraula i me l'ensenyen en angles: "estètica", no art. I parlem de quina es la diferencia. La meva opinió es que l'estètica sempre es refereix a la bellesa, i l'art en canvi tracta d'expressar un ventall molt mes ampli de coses. I sento una petita angoixa perquè em costa expressar això en angles, i el que realitat vull es expressar-ho en corea.

A mes, acabo de comprar un diccionari Català-Coreà que m'ha costat una pasta. Ja que l'heu pagat tots amb els vostres impostos, he decidit contribuir-hi una mica. M'han dit que aquest diccionari, disponible a Corea des del Desembre passat, no es pot comprar a Catalunya encara, per problemes administratius de la generalitat. Mentre escric això, podeu imaginar-vos que moc el cap de banda a banda fent que-no-anem-be-collons. A mes el diccionari es nomes des del català cap al coreà, i no inclou la traducció en la direcció oposada. Aixo el fa inútil per traduir del corea al català, que em penso que era el motiu per finançar-lo amb diners públics. Pallassos...

Tot tornant cap a casa, m'he trobat tres coses mes que m'han fet treure la càmera de la bossa.

El cotxe negre es de policia, els 3 autobusos del darrera tenen reixes protectores i estan plenes de policies antidisturbis. No hi ha res al carrer, tot esta tranquil. Però el president viu a prop i el president no esta gaire convençut que tots els ciutadans coreans li vulguin donar una abraçada quan el veuen. Això m'ha fet pensar en la pel.licula "18 de Maig", que recomano urgentment a qualsevol persona que vulgui anar a una manifestació a Corea.

Potser els soldats vigilaven aquest ramat d'adolescents histèriques de la placa de l'ajuntament:



en el vídeo nomes me n'hi han cabut una quarta part. El que mes m'ha sorprès, ha estat un cop he fet la volta i he vist el que hi havia a l'escenari... RES! Una pantalla amb un vídeo-muntatge! Suposo que els cantants devien haver de venir tard o d'hora, però amb els crits, com a mínim semblava que ja havien sortit a escena i que anaven despullats.

I finalment, una imatge que parla del contrast, per si sola, al metro:

Un armari anunciant que et pots enamorar en directe de 3 dives cantants alhora, i que a sota conte mascares de gas per protecció contra un atemptat terrorista dels "dolents", enemics abstractes de la gent en general. Arrel de l'11-S, a Corea van eliminar la majoria de papereres del metro i els carrers. I van instal.lar aquests armaris.