diumenge, 19 d’abril del 2009

Ratafia


En el poc equipatge que vaig portar a Corea, hi ha via un elefant recursiu. És un elefant de pedra que te l'esquena plena de forats i porta un elefant de pedra més petit a dins. És un record molt típic de l'India, on no he estat. Un regal d'una amic indi, un amulet de protecció. A Japó vaig veure que feien el mateix amb mussols de fusta. N'hauria d'haver comprat un, i així començar la primera col.lecció mundial de figuretes d'animals recursius. La propera vegada, potser.

Un altre cosa que portava es aquesta ampolleta de ratafia que algú em va regalar amb una nota que deia que en fes un glop abans de cada decisió important. Avui me n'he begut la meitat. De fet, però, la decisió ja estava presa. En comptes de ser una temptació de tornar a casa, un reclam que esbiaixi la decisió cap a les meves arrels, aquest cop la ratafia és només per recordar quin gust te allò a que renuncio. La ratafia és molt més bona que el soju. Més dolca, més delicada, i tot i això encara conserva el cop de puny etílic just.

Però no em cal. I sempre me la puc fer enviar, que estem al segle 21. Per això, tres any més aquí, a Corea, és una bona perspectiva.

dijous, 16 d’abril del 2009

Reforç negatiu


La setmana passada va ser la primavera. No només va començar, sinó que a més, va acabar i ara ja fa temps d'estiu. Aquí els agraden els cirerers que floreixen abundantment durant una setmana, i en tenen plantats per tot arreu. Tothom està obligat a anar-los a veure tot passejant per algun dels parcs de Seül.


Un cop superat el tràmit, m'he dedicat al mateix de sempre. Treballar, escalar una mica i beure massa. I en una conversa amb unes amigues coreanes, els vaig preguntar quan comencen a beure els coreans. "Quan tenia 3 anys, la meva mare ja em donava sushi i soju" em diu una, i em veig obligat a re-formular la pregunta: "massa, a quina edat comenceu a beure massa". "Als 15 anys vaig arribar una dia borratxa a casa" - diu l'altra - " i el meu pare emprenyat em va tirar una bola de billar". "Va fallar i va destrossar la finestra.". El seu pare es un mestre de taekwondo que tenia la seva pròpia acadèmia i sembla ser que era molt respectat, o sigui que devia fallar expressament. "A mi el meu em va tirar un bat de beisbol. No va fallar." L'altre contraataca: "La següent vegada em va tirar una pantalla d'ordenador. Va fer curt.". El mestre de taekwondo tornant a fallar expressament?. "El pitjor cas però va ser un dia que estava tan enfadat que va anar al meu armari amb unes tisores de cuina i em va començar a destrossar la roba."

Jo em penso que aquestes dues noies no son del tot normals, o sigui que els vaig preguntar als de la feina sobre aquestes coses. "Retallar la roba? És el primer cop que ho sento." "Menys mal", penso jo. Però el meu amic continua: "És més normal que els pares enfadats tallin per la força els cabells de la seves filles destrossant-los el pentinat.". I va rematar-ho explicant-me com quan ell era adolescent, es rapava el cap i les celles per semblar més dur i intimidar més.

diumenge, 12 d’abril del 2009

Senyors, i no.

L'altre dia em vaig posar una camisa. (Uau... avui en dia la gent escriu sobre qualsevol cosa). Grapat al final de la camisa hi havia això:


el que diu es "외국인" o "foraster"/"estranger". Es com em coneix el senyor de la bugaderia de davant de casa. Suposo que a la gent normal li posa el seu nom, pero com que no podem parlar, jo soc "el forester". Vaig a aquesta bugaderia per 4 motius:
- es a 20 metres de casa
- em costa 1 euru i mig rentar i planxar una camisa.
- aquest senyor planxa mes be del que jo mai planxare.
- i em cau be aquest paio.
Es una sensació rara, perquè no el conec de res, però em saluda quan passo per davant amb un lleu gest amb el cap i jo intento fer alguna cosa semblant. Treballa sempre que hi ha feina, sigui el dia que sigui, i va fent davant l'aparador que dona al carrer, tranquil·lament, amb cara de satisfet i mirant el televisor de la cantonada de la botiga de tant en tant.

Li porto les coses 'delicades" a rentar i el que s'ha de planxar. Això vol dir dues camises un cop cada mes com a màxim. Ja sabeu, al mon dels videojocs els "trajes" nomes son pels que hi posen calers. I parlant del tema, l'altre dia un júnior m'explicava que la veïna, tot parlant amb la seva mare, li va preguntar si el seu fill tenia problemes per trobar feina. "Per trobar feina? Però si fa un any que treballa!". I es que això que el fill surti de casa amb texans amples, una semarreta de colors i una gorra "New York" per anar a l'oficina, no encaixa en el model estàndard corea: camisa blanca, traje gris platejat o negre brillant, corbata amb un lleuger toc de color i pentinat impecable.

"Condueixi amb precaució senyor 5575!" li va cridar per la finestreta al taxista, una amiga l'altre nit. Acabàvem d'enfilar-hi una altra amiga que tornava a casa una mica borratxa després d'haver anat a sopar. "5575?" li vaig preguntar quan el cotxe ja marxava, però abans que respongues ja vaig veure de que anava. Era la matricula del taxi. L'amiga que es quedava li volia deixar clar al taxista (subtilment?) que recordaríem qui es, i que mes val que es porti be amb la seva passatgera. En els últims anys han transcendit als mitjans de comunicació alguns casos de taxistes abusant de passatgeres borratxes. I es que a Seül hi ha una infinitat de taxis, perquè el govern va regalar llicencies de taxi fa 6 o 7 anys a tothom que en volgués. Era una mesura que va resultar molt efectiva per combatre un pic d'atur. De retruc els taxis van baixar de preu i es van convertir en un mitja de transport realment útil. Pel costat dolent però, tota mena de "senyors" es va convertir en taxista.

I parlant de senyors, aviat, un dia d'aquests, es l'aniversari de'n Buda. Per aquest motiu molts parcs i els camins de muntanya al voltant dels temples tenen aquests fanalets, per encendre-ls durant la nit. Abans eren espelmes de veritat, ara son simplement elèctrics. No us se dir ben be quan es, però si aquests dies el veieu penseu a felicitar-lo.