dijous, 19 de febrer de 2009

Mengeu espam

Tard o d'hora ho havia de fer. Des de fa 5 mesos que tenia a l'armari 4 llaunes de "spam", i finalment he caigut. A mi de petit em van ensenyar a vigilar el que menjava. Per això, una estranya llauna amb un producte semblant a la carn, però que com a màxim es podria definir com a "càrnic" m'activa totes les alarmes. Si a més mires el lateral i tot de caràcters coreans et desafien fent-se incomprensibles, excepte un xifra clara "58%", la cosa és encara pitjor. I l'altre 42% que deu ser?

Ho he preparat seguint les instruccions d'un de la feina: "Si ets solter obres la llauna i t'ho menges. Si ets casat, la dona t'ho prepara a la planxa, i t'ho menges.". Bé, de fet confesso m'he saltat les normes i m'ho he preparat a la planxa, tot desitjant (sense ni tan sols creure-m'ho) que podria cremar el 42% de la substància (del "fatu", que diria algú de Montblanc).

Aquest espam va ser part d'un lot de "dia d'acció de gràcies" que l'empresa ens va regalar a tots a finals d'estiu. També tenia llaunes de tonyina, i ampolles d'oli "de canola" sigui el que sigui (encara no m'he aventurat amb això). El lot que ens van donar per cap d'any (lunar, és clar) és aquest:

5 tubs de pasta de dents, 2 pastilles de sabó (de diferents olors), una esponja, una ampolla de xampú, una de suavitzant i dues de sabó pel cos, d'aquell que de fet no faig servir gairebé mai. Marca LG.

L'empresa ens alimenta i ens manté nets. Està bé que es preocupin de nosaltres. Un pernil no estria malament, però, que encara no he recuperat els 5 quilos.

I la meva recomanació de menjar espam, que es més aviat dolent fins i tot si et pots abstreure de les sospites que et desperta el lateral de la llauna, és per aquella gent que no menja en llocs de menjar ràpid americans, que no menja frankfurts, que no menja "topping" sino formatge ratllat. És per aquella gent que no menja espam. Els italians tenen problemes amb la "mozzarella" que l'exporten tota a l'estranger, però això és només un avís. Milions de xinesos voldran menjar carn un dia d'aquests i són tants que no se la poden fer ells. La majoria de la vedella que es menja a Corea és importada (d'Austràlia, em penso).

I si, a Girona fotem una vedella de primera, però el pagès Antoni de l'Empordà està fins els collons de treballar tota la vida i que no li paguin el que li sembla just. Fins els collons de que el la unió europea reguli les quotes i li diguin quanta fruita, quanta llet quanta carn pot fer. I el dia que li vinguin uns tios raros, més aviat esgrogueïts, i li'n donin el doble, no s'ho pensarà pas dues vegades. Que si, que sembla que el miren malament amb aquests ulls, però així practica una mica, perquè el carnisser Carles del poble del costat també el mirarà malament quan li ensenyi els nous preus.

Menjar espam ara pot servir de pràctica per quan no ens puguem permetre la carn de veritat, o al menys no tan sovint com ara...

diumenge, 15 de febrer de 2009

A-mor-t bonic-a


Ahir era Sant Valentí. Malgrat que sospito que Sant Valentí no va passar per aquestes terres, es una dia assenyalat i les parelles joves (i no tant) ho celebren. Aquí la tradició, per algun motiu és que els homes no fan res, i les dones els regalen xocolata. Els "love hotel" estan tots reservats des d'un mes abans.

Aquí son molt socials, i s'empassen qualsevol costum o celebració, encara que no sigui autòctona, si té a veure amb relacions humanes. Però no tothom està content el dia de Sant Valentí. Els que no esperen rebre xocolata, o no esperen que ningú vulgui rebren d'elles, es queden a casa i es deprimeixen intercanviant missatges per internet amb bones idees com la la foto. "예쁘게 죽어요", "Mort bonica", o versió "mona" del suïcidi que ara arriba a les cotes més altes de l'any.

Com que jo sóc d'aquest pal (dels que no reben xocolata, no dels que es volen suïcidar) avui he anat amb un amic a sopar a un restaurant tradicional coreà. Estómac a la brasa, amb una part greixosa que no he entès ben bé que era, i com que era sant Valentí, hi hem afegit mig cor de porc per cada un.

Mentre menjava això (deliciós), mirava parelles de les taules del voltant celebrant Sant Valentí i menjat el mateix. Especialment mirava les noies (sorpresa). Molt ben arreglades, faldilla curta, mitges, pentinat impecable, maquillatge subtil, posat hieràtic. Molt mones. Menjant cor de porc, i estómac a la brasa, amb col fermentada picant.

Aquestes noies m'han fet pensar en un comentari que vaig sentir a la ràdio d'un paio que no em cau bé, en Miqui Puig, que feia més o menys... "m'agraden les noies que mengen botifarra negra". I no es referia a porno inter-racial, si no a les noies que no tenen manies amb el menjar. Em penso que hi ha un esnobisme progressiu creixent a Catalunya. No sé d'on sorgeix, potser de la cultura de la imatge - variant cool+fashion - que fa tants anys que dura. "Eeeeeeeecs... està feta amb saaaaang...i té molta graaaaasa... Parqué no em portas al Buyi?"

Només hi ha una altra cosa que em va agradar d'en Miqui Puig. En un concert improvisat a les carpes de Girona, en que a última hora va haver de substituir a "Love of Lesbian", va cridar-me l'atenció quan encara no el coneixia. El concert va ser francament avorrit per mi, però és que el seu estil musical tampoc m'agrada ("Love of Lesbian" tampoc). Però l'ambient tediós que hi havia a la carpa es feia molt present: a mitjanit entre setmana, quasi buida, i on la poca gent que havia vingut, era per veure un altre grup, i miraven el fons de l'ampolla de Voll Damm distrets. A l'última cançó el tal Puig es va llençar a terra com si tingués un atac epilèptic i entre espasmes, mentre seguia cantant, va descol·locar a "patades" la meitat del muntatge escènic de primera línia, micros i amplificadors inclosos. Calia trencar l'ensopiment de l'ambient d'alguna manera, encara que fos absurda i no vingués al cas. I així ho va fer.

dissabte, 7 de febrer de 2009

Matant el temps, fliterjant amb l'eternitat

La densitat (en el temps) dels meus missatges cap al passat, a través d'aquest bloc, va baixant a poc a poc. L'espessor del contingut, estilística, puja, i la qualitat del conjunt baixa. Pot ser l'ensopiment que es respira en aquesta ciutat a l'hivern, pot ser que ja no estic desdibuixant Corea, sinó que m'estic desdibuixant a Corea.

Últimament he estat matant el temps lliure de maneres ben vulgars. Fent el turista amunt i avall, abandonant-me als vells vicis del cinema i dels bons videojocs.

Una de les coses que he visitat es el Museu Nacional de Corea, que esta pla de coses extremadament avorrides però que també en te algunes d'interessants. Em va agradar especialment la secció de cal·ligrafia i pintura tradicional.


Vaig trobar interessant també, conèixer una miqueta més sobre la dinastia dels Goryeo. Aquesta és la dinastia que li ha donat al país el nom amb el que el coneixem a occident, però no es ni la més històricament gloriosa ni probablement la més interessant artísticament. Del segle 10 al 14 van dominar Corea, i va ser durant aquests anys que a Europa va arribar la primera informació del país d'aquestes terres, que van batejar com Corea. Sembla ser que els Goryeo apart de mantenir l'ordre intern era una dinastia pacífica i humil, que defugia de l'opulència. No se de cap dinastia europea que aspirés tingués uns principis així. Son els que van "oficialitzar" el confucianisme a Corea.

També he visitat palaus. Són bonics, però transpiren massa sensació de parc d'atraccions. Si aquest paio no portes roba de polièster i una arma de plàstic, o si al menys de tant en tant la clavés a algú dels que s'acosten al palau, tindria més gràcia.



Finalment, també he visitat la MUNTANYA de Namsan. Entre nosaltres, i ara que no ens sent cap coreà, és més aviat un turó. Un parc al centre de Seül, un petit i insuficient pulmó. Fa pocs anys un dels famosos culebrots coreans de moda va acabar la temporada amb la parella protagonista lligant dos candaus a la tanca del mirador de Namsan, com a senyal del seu amor. Al dia següent d'emetre's l'episodi van aparèixer uns quants candaus a les taques. Actualment, han hagut de posar més tanques perquè no hi havia més lloc per posar-ne. Tot és massiu en aquesta ciutat, per això suposo que l'individualisme, pel fet de ser impossible, no es un valor important pels coreans. I l'originalitat va cara.