dimarts, 26 d’agost del 2008

Els altres

A Corea hi deu haver un centenar de mil.lers de foresters. No son gent normal, no son a tot arreu. Els veus ocasionalment pel carrer i moltes vegades hi ha mirades de reüll i somriures de complicitat.

Excepte a zones especials com Itaewon, que venen a ser com guetos per aquesta gent. Com jo. N'he vist molts, n'he conegut molts, i no en vull conèixer gaire mes. Surts innocentment un dissabte i acabes fet birres en un bar especial per foresters amb un doctor indi, un soldat canadenc, el primer secretari de l'ambaixada de Costa d'Ivori, i una cantant de folk búlgara. Es divertit però si et dediques a això no portaràs mai una vida normal a Corea.

De tots els estrangers que he vist en 3 mesos, nomes hi havia una noia que sabia corea, i parlava animadament per telefon. Jo de gran vull ser com ella, i per això necessito fer-me amb la gent d'aquí i no amb foresters. Com jo.

L'aïllament es fa pales en la quantitat de blocs personals de gent que ve a Corea, i es dedica a escriure sobre com de diferent i estrany es per ells. Generalment de manera poc informada i injusta. Com jo.

He llegit un bloc d'un canadenc que fa 5 anys que viu aquí. Pel que he entès tampoc parla corea, però sembla mes informat que els altres. Va penjar un llarg missatge "Why Do Expats Hate Korea Complain So Much?" en que classifica els foresters de manera em penso que encertada. Però en realitat el títol no es precís, perquè en el bloc no tracta tant els arguments utilitzats com els "argumentadors".

M'agrada especialment l'apartat d'expectatives fallides. Hi ha gent que ve a Corea amb una idea del país al cap. Mala idea. Copiant el bloc d'aquest senyor que tampoc parla corea...

Hi ha gent que es pensa que trobara això:



i troba això:




Que es pensa que trobara això:



i troba aixo:



No pas com jo. Jo primer vaig decidir venir al país, després vaig començar a mirar que dimonis era això de Corea. Venir sense expectatives te els seu avantatges. Es difícil quedar decebut.

Ser forester a Corea es difícil però divertit. Ja he posat diversos missatges de com t'assalten els coreans amb l'excusa de practicar angles, de promocionar el seu país, o amb genuïna curiositat sobre tu. Avui he llegit una noticia al Korean Times (perquè jo tampoc parlo corea encara), que explicava que hi ha gent que el cap de setmana agafa el nen i se'n va a fer la ruta amb l'autobús turístic. Ja coneixen Seül. El que volen es que el nen es relacioni amb els estrangers de l'autobús i practiqui angles. Passa tan sovint que ara estan muntant una mena de negoci al voltant d'això: et porten el nen allà on hi hagi turistes... i vinga! Es un bon mètode, perquè difícilment un turista refusara parlar cinc minuts amb un nen o nena corea tot graciós que se'ls acosta somrient.

P.S. La noia de l'ultima foto es japonesa.

dissabte, 23 d’agost del 2008

안동 / Andong (i 3)

El diumenge va ser l'ultim dia que vaig passar a Andong. Mig dia, de fet, ja que havia de tornar en tren fins a Seül que son unes 4 hores i mitja.

El diumenge era el dia que m'havia proposat per complir l'objectiu de visitar el seowon de Doosan. A primera hora del mati ja era a la parada esperant el bus i preparat per esquivar un telefon mòbil si el conductor tornava a estar enfadat.

I com no, se m'acosta un corea i comencem a parlar. Be, mes o menys, perquè el seu angles es tan dolent com el meu corea, però entre un i l'altre ens entenem prou be. Es un estudiant molt jove de Seül que també ha vingut sol a Andong i també va a veure el Doosan Seowon. Com tots els estudiants, no te ni un duro.

Porta una motxilla molt mes petita, una samarreta de tires molt practica tan si fa calor com si plou, i unes sandàlies en comptes d'unes esportives com les meves. Esta molt mes acostumat que jo a moure's per aquest país. En comptes de dormir en un motel, ha dormit en els banys públics. "Hi havia molta gent roncant" em diu.

Durant el viatge m'ofereix caramels de xocolata i anem xerrant. Com tots els coreans, vol comprovar com m'agrada el seu pais. Jo no menteixo al respecte, i solen acabar prou satisfets.

De camí a l'escola es pot veure aquest mirador, a l'altra banda del riu. De fet es un panta, i el nivell de l'aigua sembla que pot pujar considerablement.

L'escola esta be, però el que mes m'impressiona es la vegetació que te al voltant.
Aquesta escola es famosa perquè un erudit del confusionisme la va fundar i hi va viure. Va estudiar i va fer esquemes de 10 interpretacions de mestres del confusionisme i els va portar al rei. Segons diu una inscripció, el rei les va conservar al seu costat i es delectava de la seva contemplació. Cosa que no vol dir que les entengues. Si els reis de corea son com els de casa meva, segur que no.

Hi havia uns quants coreans estudiant alguna cosa, en una de les casetes.

Després d'aquesta visita vam tornar a Andong amb l'estudiant i vam anar a dinar. "Es la primera vegada que dino amb un estranger" em diu. La veritat es que no vaig saber gaire que respondre. Li vaig dir que no se'n rigues si em costava agafar algunes coses amb els "palillos". "Al teu país mengeu nomes amb cullera?" em pregunta. No home, que tenim forquilles i ganivets. "Ah, es clar!".

En un mati el tio m'ha explicat tota la seva vida, família, novies, etc. Estudia cinema i d'aquí 5 mesos se n'anirà 3 anys a fer el servei militar obligatori. Com tots els coreans. I es que el país encara que no ho sembli, oficialment esta en guerra.

Abans de marxar cap a Seül, faig una visita llampec a un museu "digital" de la historia de la ciutat. Em posen una pel.licula ("en 4 dimensions!" em diu la guia). A mitja pel.licula el seient es posa a tremolar i quasi em salten les ulleres estereoscòpiques, s'encenen uns generadors de fum, i uns sortides d'aigua del sostre ruixen una mica el public. No se quin de tots aquests elements es la 4a dimensió.

Rebo un missatge al mòbil i vaig a fer un cafè amb les noies-carabassa d'Andong.

I cap a casa...

dijous, 21 d’agost del 2008

안동 / Andong (2)

Ben mirat, si que hi ha algunes coses que trobo a faltar. La botifarra dolca amb poma es una d'elles. També trobo a faltar això que solia fer de tant en tant a Girona:


Me n'adono quan veig fotos velles o rebo algun missatge per correu electrònic referent al tema. També me n'adono perquè hi penso quan veig alguna cosa relacionada. Per exemple, si un dia torno a una banda així, m'endure aquest timbal:

I li posaré aquesta campana, per fer mes soroll que ningú:

De fet aquí hi ha bandes de percussió tradicional. Tenen la seva gracia, i toquen instruments com aquest:

Però no es el mateix.

안동 / Andong (1)

Segon dia a Andong. M'aixeco aviat i poso rumb cap al Byeongsan Seowon, el lloc preferit de les meves noves amigues. Ha de ser una horeta de viatge amb autobús per llocs poc transitats. Pujo a l'autobús, pago amb la targeta magnètica i....

"TXON UON BEK IMNIDA!" em crida el conductor despertant-me de sobte. De cop i volta estic desorientat. Un corea que NO em somriu alegrement, i que em crida coses amb mala llet com els samurais japonesos de les pel.licules de'n Kurosawa dient "PREPARA'T PER MORIR!".

Afortunadament les espases van passar de moda ja fa uns anys i la gent no en porta. El conductor com a molt em podria tirar el telefon mòbil pel cap. En el cas pitjor, un GPS.

Mentrestant el conductor em mira arrugant les celles i una senyora m'allarga una moneda de 100 wons del seu moneder. Ah! Que son 1100 wons. Amb la tarja nomes n'he pagat 1000. Li agraeixo a la senyora, pero pago amb una moneda de les meves. De fet, son 6 cèntims d'euro.

Potser no n'he parlat en el bloc, però a Corea, com a tot arreu, també hi ha gent de mal humor. El conductor n'és un d'ells. Però el comprenc, perquè durant el viatge s'ha hagut de barallar amb mitja dotzena de cotxes empanats que venien de cara per carreteres massa estretes, amb precipicis al lateral. I ho deu fer cada dia.

El Byeonsan Seowon es una escola confusionista. Aquí antigament els estudiosos de Confuci explicaven als seus estudiants els principis del seu mestre. Avui en dia, però, la gent ja ve confusa de casa, i s'asseuen aquí miren el paisatge, es fan una foto i se'n van.

El lloc esta apartat en una vall amb un riu. Un lloc maco. Nomes hi ha dos autobusos al dia, o sigui que decideixo caminar a peu fins al següent lloc que vull visitar. Son dues horetes caminant sota la pluja fina i refrescant.

Arribo al poblat Hahoe. Son un centenar de cases tradicionals, però sense massa interès, comparat amb els temples i escoles que he vist fins ara. El que si que te interès es el ball/teatre de mascares tradicionals que fan en dies assenyalats. Fa uns quants anys Corea es va alliberar de la dominació (humiliant, sembla ser) japonesa. Avui es un dia assenyalat.

La representacio es comica i popular. Les classes baixes son protgonistes i se'n fotes de les classes altres. Hi ha una vaca divertida que es pixa contra el public, pero la maten de seguida. Llavors es dediquen a passejar-ne els collons pel public, buscant un comprador. Tambe passen el platet recollint diners i la veritat es que en recullen molts. Jo no entenc res, pero la gent riu molt.

He vist un estranger entre el public. L'únic que veure en els 3 dies a Andong.

dilluns, 18 d’agost del 2008

안동 / Andong (0)

A vegades es molt fàcil donar la culpa de que no t'assabentes de les coses al fet que estàs en un país estrany. Però la veritat es que treballo al costat d'un calendari i el divendres estava clarament marcat en vermell. Per això quan el dimecres em van preguntar que que faria aquest cap de setmana llarg i vaig dir "quin cap de setmana llarg?", la gent va moure el cap de costat a costat resignada. "Aquest paio ha vingut a Corea, però viu a la lluna" devien pensar.

Cap problema. Porto 3 mesos a Corea, i han estat 3 mesos íntegrament a Seül. Es hora d'anar a fer una volta. Motxilla, roba per 3 dies, i... ara on vaig? Per sort tenia una guia turística a la cartera, en forma de bitllet de 1000 wons. "Es una escola confusionista. Es a Andong. Com hi vas? No se t'ocorri agafar l'autobús. Tots el coreans ho fan i es col.lapsen les carreteres." M'ho apunto.... ho fan tots els coreans? Doncs som-hi. Divendres a primera hora del mati:

El viatge havia de ser de tres hores i mitja fins al centre de Corea, i van ser cinc. Tampoc es tan terrible. Va ploure tot el viatge i a l'arribada encara va ploure mes. Estava cansat i l'estació de bus d'Andong esta molt deteriorada. Una mica decebut i plantejant-me si ha estat bona idea triar el destí a traves d'un bitllet, obro el paraigues que em va costar 1.8 eurus. Plou tant que el paraigua amenaça de cedir. Per aquest preu, no el culpo.

No se res d'aquest poble, però sembla igual que Seül, en petit, mes aviat lleig. De fet es gran com Girona. Necessito un pla, o sigui que passo per la oficina de turisme i me'n vaig a una cafeteria amb un mapa que m'han donat.

A la cafeteria nomes hi ha noies. Una dotzena. Els nois heuen ser al PC-Bang jugant a l'Starcraft.

A part del meu físic òbviament no-corea, porto una motxilla grossa a l'esquena i un mapa a la ma. Poso cara de perdut, i de fet no m'és gaire difícil perquè mes o menys ho estic. La pista definitiva però, es que demano un cafè "Expresso Solo". Noto que m'he convertit en l'atracció del dia, a la cafeteria. Un grup de 4 noies assegudes en un balanci fan comentaris en veu baixa i riuen tapant-se la boca. M'assec a una taula i començo a mirar cap on aniré. Però abans que hagi decidit res, dues noies d'una altra taula s'han acostat. "Hola! Va tot be? Et podem ajudar?". Doncs la veritat es que si, va tot be, i si, em poden ajudar. M'expliquen el que hi ha per veure. M'ofereixen la seva opinió de que val la pena. La majoria de coses son a mitja hora o una hora en bus. S'ofereixen per portar-me en cotxe amunt i avall. M'ofereixen una habitació a casa seva. Errr... com? "Si, no passa res, la meva mare es molt oberta, segur que no te cap problema!" Son molt amables aquesta gent... refuso educadament quedar-me a casa seva, perquè m'adono que la noia comença a dubtar si la seva mare es tan oberta de ment... o s'ha precipitat.

Es mitja tarda, i ja tinc objectiu per avui. El temple de Bonjeongsa. I llavors que quedat per sopar amb les noies, que riuen i em diuen que fins després.

Una estoneta en bus fins al temple:

El paisatge esta molt be. Es un contrast brutal amb la metropolis procedural de Seul. Encara plou, pluja fina, i tot es molt verd.

Els temples funcionen com a tals, amb els seus monjos i tota la pesca. Pero també reben molts visitants, que passegen pel lloc davant la indiferència dels 5 o 6 monjos que hi ha.

Mes tard m'explicaran però, que la majoria de monjos es dediquen a fer funcionar el temple, com a manera de guanyar-se la vida, i que d'espiritualitat poca. Hi deu haver de tot suposo, però es cert que he vist monjos per Seül conduint 4x4s enormes. Això es el que he trobat al temple:

La historia es que fa moltissims anys, un monjo va fer una grua de paper i la va fer volar. Va aterrar en aquest paratge i per això van decidir que era sagrat. Els budistes ja tenen aquestes coses rares.

Aquí hi ha un monjo arreglant el terra amb un black-and-decker electric.

I finalment, un video molt interessant en el que no hi passa res, ni s'hi sent gaire res. Aquesta es la gracia d'aquests paratges. La veritat es que et fan venir ganes de jubilar-t'hi.



Abans que algun fric m'ho pregunt-hi... No, cap dels monjos portava una closca de tortuga gegant a l'esquena.

I llavors... torno a la ciutat. Truco les noies i anem a sopar un maleit pollastre picant. El picant no em preocupa gaire perquè quasi no en vaig poder menjar. Hi ha plats que em els "palillos" encara em costen.

Després, les noies em porten a fer una volta amb cotxe per el pantà i la presa del costat del poble. Xerren molt i son divertides. Pujant amb el 4x4 muntanya amunt em diuen : "T'estem segrestant." Vaja, quina putada, segrestat per 3 noietes coreanes. Però no m'estan segrestant. Després de fer el guiri i riure una bona estona tornem cap al poble i de sobte s'acomiaden inesperadament. "Truca'ns quan vulguis!" Caram, però si no son ni les 12 de la nit... "Ja, però les noies a Corea tornen a casa abans de mitjanit.". "Si no us convertiu en carabasses?". Riuen i se'n van. Camino una mica decebut cap al motel. Al cap i a la fi, avui tampoc tenia cap pla.

Les noies coreanes son xaiets amb pell de... xaiet. Si hi hagués algun llop per aquí, es fotria de gana.

diumenge, 17 d’agost del 2008

Èxit parcial

El Bank Of Korea es a Seul i te un edifici molt gran. Havia pensat que potser em podria fer passar per un guàrdia de seguretat per entrar a la caixa forta. Potser hauria d'entrar amb un tràiler perquè amb els bitllets de 10000 wons... amb un sac com a molt em podria emportar mig mil.lio d'euros. Per aquest preu, no cal anar al banc de Corea. A mes, sospito que per algun motiu que se m'escapa, jo no hagués colat com a guàrdia de seguretat.

Al cap i a la fi, però, el meu objectiu era aquest:



Quasi ho aconsegueixo. El punt de vista del bitllet resulta que es a mitja muntanya, amb molta pendent i plena de vegetació espessa. La veritat, això no es un problema. El problema es que grimpar muntanya amunt davant de tots els visitants coreans, essent com he estat l'únic no-asiàtic que he vist avui, hagués despertat massa interès. A mes a mes, el Seowon de Dusan, es una escola confusionista, i em penso que un dels seus principis es el respecte als altres i a la natura. Travessar com un buldòzer els boscos-jardins al seu voltant podria invocar un grapat de samurais que molt respectuosament em passarien per l'espasa.

En fi, ha estat un viatge interessant, que ja aniré explicant.

dimecres, 13 d’agost del 2008

Objectius

Quan menys t'ho esperes, un dia caminant pel carrer. O mentre mires la cantonada aquella que sembla un pel mes fosca de la taula del menjador, i sents el rellotge de la paret fer tic tac. Llavors a la veïna li cau un plat i al mateix temps que del terrabastall de la trencadissa et despertes i t'adones de quin es el teu objectiu:



O potser ha estat un dia mirant el canvi que t'han donat al pagar el cafè. Per això he vingut a Corea. Aquest es el meu nou objectiu.

diumenge, 10 d’agost del 2008

El costat fosc (i 1)

- Hola!
- Hola.
- D'on ets? - "ja hi som...", penso jo. Però de fet no em molesta parlar amb desconeguts.
- D'espanya - menteixo per enessima vegada. La cua de la botiga avança i la dona comenca a comptar els meus estris. Uns penjadors, una catifa petita...
- Ah! - diu ella interessada - Em dic Blossom. Quina calor que fa avui, eh? - uns bols de fusta, una fusta de tallar.
- I tant... però ahir era pitjor. - un fregall, una bossa per la roba bruta.
- I a que fas a Corea? T'agrada? Fumes?
- Errr... - dic sense saber quina pregunta respondre primer. Al final no en responc cap - Un moment - dic, perquè la dependenta estava esperant els meus diners.
- Val! - diu ella i recull la seva bossa com si li hagués dit que anàvem algun lloc. Descobreixo que de fet si que anem algun lloc, a fora. Ella busca entre 4 paquets de tabac que te i en un d'ells troba dos cigarretes.
- No fumo - refuso.

Ara que som a fora i no haig d'estar pendent de la dependenta, em miro la Blossom amb mes calma. Es jove i nerviosa, mes enllà d'això encara no soc capac de dir gaire coses a primera vista d'una coreana. Somriu molt i sembla, equivocadament, que te un pla. Parlem de coses generals, complint be amb el nostre paper de desconeguts.

- M'agrada molt Jamsil! - diu - Hi ha gent de molt llocs diferents, Americans, Australians, Xinesos, Japonesos. M'agrada parlar amb ells, pero els japonesos son antipàtics. No m'agraden els japonesos. Per que? - s'ho pregunta ella mateixa - Per molt motius! Per motius polítics.... hi ha unes illes que diuen que son seves... també per que son mes antipàtics. Es creuen que son millors... però hi ha de tot, eh?. Els americans tampoc m'agraden gaire... els militars... i en Bush!. - Aquesta noia es un torrent de paraules connectades entre elles nomes "d'aquella manera, per anar tirant".

- No, no soc estudiant. Que que faig? Mmmmmmm..... Soc bohèmia! - diu alegrement. No se que vol dir això, en aquest país. En el meu si que se que vol dir. Si algú em diu que "es bohemi" en el meu país automàticament se que en realitat "es un imbecil", que vol semblar una cosa que va veure en alguna pel.licula un dia.

Mes tard descobreixo que vol dir "ser bohemi". - No tinc casa, no treballo, no tinc diners. Visc el dia a dia. Però estic molt contenta! - Sembla ben be que diu la veritat. - La gent va pel carrer preocupada per moltes tonteries. Jo vaig pel carrer i veig un arbre i penso.... uau! quina meravella! . Totes aquestes coses petites son un regal! Te. - m'ofereix una bosseta acuradament plegada amb un trosset de sabó. - Es gratis! - em diu - Fa molt bona olor! - i després em deixa anar un rotllo sobre aromaterapia i medicina alternativa.

Llavors a casa meva no hi havia cuina i havia de sopar per qualsevol lloc o sigui que ens n'anem a una terrassa i demana una amanida de pollastre i dues cerveses.

- La meva mare esta boja! Em pega, i el meu germà també. Estan tots bojos! Em peguen.... per que? - es torna a preguntar ella mateixa. Ho fa molt això de preguntar-se ella mateixa. - Per "la donació"! - diu. No aconsegueixo aclarir que es això de la donació, suposo que alguna mena de subsidi que cobra. - Estan tots bojos... De fet jo també estic una mica boja. - diu. "No fotis..." penso.

- Gmmmmrmmfmmmmfmsmmm! - diu amb la boca plena.
- Ah si? - pregunto.
- Mmmgmmssi - diu movent enèrgicament el cap afirmativament. Realment no se que creure d'aquesta noia. El que si que em crec es que te molta gana, per la velocitat amb que devora l'amanida.

- Mashissoyo! - em diu - Matx...iss...oyo - M'explica. A llarg de tota la conversa de tant en tant ha anat parant per ensenyar-me expressions en corea. Aquest vol dir "es deliciós". De fet el seu angles es molt bo, comparat amb la majoria del coreans. I la noia sembla espavilada.

- Hi ha un gran forat - diu gesticulant amb una ma amunt i l'altre avall. - entre quan estic contenta i quan estic trista. Però ara prenc un medicament i estic be. Saps que vull dir? - pregunta. Em penso que se forca be que vol dir.

Ser indigent a Corea no es tan terrible. No hi ha crim, hi ha molts banys públics i en bon estat, alguns amb dutxes i tot. Pots menjar per poc calers. O pots ensarronar qualsevol guiri que passi. A canvi d'una conversa curiosa i unes lliçons de corea practic.

El cas de la Blossom no es un cas típic a Corea. Però es conseqüència d'un sistema educatiu i uns valors socials radicals. L'escola secundaria fins abans de la universitat ocupa 14 hores del dia dels estudiants. 4 de les quals les passen en acadèmies per preparar-se millor per anar a la universitat. En aquest país, si vas a la millor universitat, tindràs una gran feina. Si vas a la pitjor tindràs una merda de feina. Es igual el que facis a la universitat. Per això els estudiants no hi fan gaire res. Això ens ho explicava el capo de l'ambaixada, que era professor en una d'aquestes universitats.

Una conseqüència important d'això es: després de l'examen d'accés a la universitat ja saps com serà la resta de la teva vida, i quan cobraràs. Per tant hi ha un pic de suïcidis després de les notes de l'examen. Tot i això no crec que el suïcidi en aquest país sigui mes habitual que a Europa, com a Japó.
Si t'ha tocat una merda de feina, cobraràs poc i viuràs miserablement. Les possibilitats d'evolució son baixes. Si no tens títol universitari es encara pitjor. Aquí hi ha feines insospitades com:
  • orientador de cotxes en grans aparcaments. Et passes el dia gesticulant als cotxes de l'entrada per indicar on trobaran millor aparcament. Un dia, posaré un vídeo d'aquests paios.
  • "saludador". Quan entres en algun supermercat gran, hi ha un paio o paia a la porta que farà una reverencia i et dirà alguna cosa com "benvingut, gracies per triar LotteMart". I nomes fa això.
  • Reforc en un pas de vianants. Hi ha paio que es passa tot el mati en el carrer de davant de casa amb una bandereta que aixeca quan el semàfor es posa verd i baixa quan el semàfor es posa vermell. Es per donar mes èmfasi al semàfor. Potser perquè aquí molta gent interpreta els llums vermells com una "recomanació" mes que una "obligació".
Després dels exàmens, potser no has arribat a aquests extrems, però has descobert que la teva vida no pinta gaire be. Potser la teva vida serà treballar 14 hores al dia en un Seven-Eleven per quatre duros, i 6 dies de vacances a l'any. I això no t'agrada. Conec la sensació sobtada de tenir clar com serà la resta de la teva vida. Es parcialment culpable que ara sigui a l'altra punta del mon, encara que en el meu cas no tingues mala pinta... En el cas de la Blossom no devia ser gaire prometedora. Va decidir engegar-ho a rodar i viure "pel morro", passant del sistema. I sembla que se'n surt prou be, tot i que no soc tan innocent per ignorar al sordidesa d'algunes coses relacionades amb la indigència, especialment de noies joves...

- Encantada de conèixer-te! Truca'm quan vulguis. - Em fa un peto a la galta ràpidament i marxa corrent. M'ha donat el seu telefon mòbil (com es que en te, si es una indigent?) i e-mail ("m'agraden-les-maduixes@hanamail.com").

El sabó realment fa molt bona olor.

dimecres, 6 d’agost del 2008

Parcs

Aquest es un petit parc a 10 minuts de casa. De fet es un llac artificial amb una mica de parc al voltant. Hi vaig sovint ara, un parell de cops per setmana. El fet es que te una pista que li fa volta i fa exactament 2500m. Això em ve molt be perque m'estic entrenant per una cursa popular de 10.000m.

Les fotos del Google Maps son de l'hivern, i el llac estava gelat, tot i que sembla que li van fer forats. Haure d'esperar a l'hivern per saber per que.



L'edifici del mig d'una de les dos meitats del llac es un tros d'un parc d'atraccions. L'altre tros es a dins l'edifici que diu "Lotte World". Segons la meva guia, que esta una mica desfasada, es el parc d'atraccions sota sostre mes gran del mon. Això es un tros del que hi ha a dins:

Entre el dins i el fora te una pista de gel, 3 muntanyes russes, un vaixell pirata, una "nube", una cosa d'aquelles que caus de moooolt amunt, un tren que fa una ruta aèria pel parc, i tot d'atraccions mes petites, cases del terror, un escenari per actuacions, etc.
L'espai es gran pero a mes, esta ben aprofitat. Si t'asseus a menjar un gelat, et passa una de les muntanyes russes per sobre el cap. Molt aprop.

Jo solc anar a córrer de nit, que hi ha menys gent. Però la pista d'atletisme sempre es plena de coreans... fent marxa. Dec avançar uns 50 coreans per minut. Sense exagerar.

Un altre parc al que vaig sovint es el del rocodrom. Es diu Tuksom Resort, i hi juguem a basquet un o dos cops per setmana amb els de la feina:

Vagi on vagi, sempre acabo fent les mateixes coses...

El parc de Tuksom esta molt be, a la riba del Han. Es gran i te moltes coses. Al vespre surten insectes gegants a perseguir coreans, però mai en devoren cap, com a The Host, o sigui que la gent els ignora. Hi ha parelletes que van als vespres a seure a la gespa i veure la posta de sol.

Solen portar una mena d'iglús mosquitera on es tanquen per protegir-se de les libel.lules. Però les mosquiteres son translúcides, i des de fora es veu el que realment venen a fer aquestes parelletes joves al parc, en un capvespre romàntic com el de la foto... juguen junts a la Nintendo DS.

dilluns, 4 d’agost del 2008

Cafe, i ara.... amb galetes

Tenia una espina clavada arrel d'un comentari en el meu anterior missatge sobre els cafès. El comentari deia que era preocupant que el lloc on em sentis mes acollit fos un Starbucks. Era una espina clavada perquè tenia part de raó. Però ara he canviat de cafeteria. Un xic mes avall en el mateix carrer, hi ha una minúscula cafeteria. Te una finestra a fora i serveix cafès per emportar. També te 4 taules a dins, però hi ha tan poc espai que si s'ocupen totes es com si tothom estigues prenent el cafè junts.

Es tan petita que si es digues "La cafeteria petita" al cartell de la façana nomes podrien posar-hi "La". De fet em pensava que no tenia nom, però l'altre dia la noia que la porta em va dir que es diu "Sun". "Sun" hi cap. De fet ella em va dir que es diu "Sunny", però que de fet no es diu Sunny. Això de tenir dos noms es ben curiós.

Em sap greu haver abandonat l'Starbucks, però encara hi passo de tant en tant. Ara que les noies d'allà sabien que no soc un turista, i que soc aquí per quedar-me, em somreien mes. I si em despistava em portaven el cafè fins a la taula en comptes de deixar-lo a la secció de la barra que diu "recollir".

Al "Sun" però, tambe em tracten molt be, i son mes personals. No hi ha la musica de jazz melancòlic embotellat de l'Starbucks, si no que hi ha musica estàndard coreana, en una minicadena a l'abast de tothom, al costat de les taules. La decoració es rara, però mes personal. I sobretot... fan galetes. Com que no hi ha espai, les fan en alguna de les 4 taules que hi ha:

Si just acaben de treure les galetes del forn quan hi soc fent el cafè, sempre me'n donen alguna per provar-les. La veritat es que son bones. Les galetes m'han agradat des que vaig ser prou alt per arribar a la primera lleixa de l'armari de la cuina de Can Rovira. De fet, el cafè també es el mes bo que he provat aquí corea. I costa la meitat que l'Starbucks. Les galetes també son per emportar:

A part de la mestressa Sunny, hi treballa una altra noia mes jove. Recordo el primer dia quan li vaig demanar una cullereta pel sucre. Quan me l'anava a donar, la va agafar amb les dues mans per l'extrem del mànec (si, es possible, si ajuntes molt les mans) i me la va oferir amb mitja reverencia. El temps es va frenar i em va semblar sentit uns càntics llunyans. No m'estava donant una cullereta, s'emblava que m'estigues entregant Excalibur!

dissabte, 2 d’agost del 2008

La geografia del pensament

Per compensar el nivell intel·lectual del missatge anterior, en aquest vull parlar de la diferencia de funcionament entre els occidentals i els orientals a l'hora de pensar.

"La geografia del pensament" es un llibre d'un psicòleg ianqui Richard E. Nisbett, que vaig llegir per recomanació d'un dels "capos" de l'empresa. El llibre repassa molt per sobre les principals influencies en el pensament d'aquests dos costats del planeta. Això es molt ambiciós, però se'n surt prou be. Te una introducció molt bona i un capítol de conclusions molt interessant. Pel mig es dedica a descriure moltes proves psicològiques fetes a occident i orient que il.lustren el que explica i a mi se'm va fer una mica avorrit.

Nosaltres hem heretat el pensament de l'antiga Grècia, i a la major part d'Asia oriental han heretat el pensament de la tradició xinesa, del confucianisme. Això es una generalització, evidentment, però es una generalització inevitable per parlar del que es vol parlar.

Les diferencies culturals son presents a tots els nivells: des d'estructura familiar, social, del llenguatge, etc., fins a la manera de raonar. Els occidentals ho analitzem tot, classifiquem conceptes, els posem propietats, i n'extreiem normes de comportament fent servir la nostre gran estimada Lògica. Això te avantatges, com ara que científicament, occident ha avançat mes. Però també te inconvenients: quan els fenòmens de la ciència esdevé massa complexa, no la podem analitzar i no podem avançar. També te inconvenients psicològics: quan la realitat desafia les nostres normes lògiques ens col.lapsem i frustrem. Nosaltres volem fer les coses que la raó imposa.

En la cultura asiàtica, es percep el mon com una cosa massa complexa per a ser analitzada. El que es important aquí, es la relació entre les coses que composen el mon. L'equilibri. No abstreuen, no classifiquen. En corea, la paraula per arbre, llenya i fusta es la mateixa. Entre aquestes relacions també hi ha les relacions familiars i socials, element molt mes important a Asia que a occident. Històricament, aquí la lògica no s'ha desenvolupat gaire mes enllà del "Modus ponens". La percepció del mon asiàtic es holistica: tot esta connectat amb tot i qualsevol petit canvi pot tenir grans conseqüències. Els asiàtics volen fer les coses que minimitzen els conflictes i afavoreixen les bones relacions.

Un exemple practic: la medicina. A occident ens ha costat molt acceptar que punxant amb una agulla en un punt concret del peu es possible que es redueixi el dolor en un punt concret de l'esquena. A occident passem l'esquena pels rajos X i si hi ha una taca, obrim i extirpem. Evidentment la situació ideal es un punt mig, entre els dos casos, però potser son postures irreconciliables. A un metge català l'hi has de demostrar per que el punt del peu cura l'esquena. A un d'asiàtic no. Sembla que funciona i ho diu la tradició, ho diu el mestre i pel be de la societat, cap de les dues autoritats convé ser desafiada.

Un altre exemple mes visual:

El cercador d'internet per excel.lencia a corea no es el Google, com en el mon occidental. Es el Naver. Te tot el que te el google, pero a la coreana. L'estètica del a primera pagina es brutalment diferent.

El google va al gra, "digues que vols" i t'ho busco. El disseny es ordenat senzill i no te res que no sigui funcionalment indispensable. Ens ho posa fàcil als occidentals: quan veiem la pagina l'entenem de seguida i la podem fer servir.

Un corea, però troba que es una pagina ensopida, i que es forca inútil perquè no diu gaire res. A la pagina del naver tens directament un munt d'informació, que a mi personalment m'atabala i em desorienta. A un corea no. Estan acostumats a gestionar esquemes complexos sense haver-los d'analitzar al detall.

Una diferencia fonamental: la cerca per defecte del google, busca en pagines web. La cerca per defecte en el naver busca en fòrums, blocs, i altres fonts d'opinió personal.

Encaparrar-se massa en que una cosa ha de ser d'una certa manera perquè la lògica ho imposa es veu com una actitud infantil en aquest país. "Ja se que A seria mes lògic, però això es Corea i farem B", em va dir un company de feina una nit que després de sortir a sopar discutíem com tornar a casa.