diumenge, 15 de febrer de 2009

A-mor-t bonic-a


Ahir era Sant Valentí. Malgrat que sospito que Sant Valentí no va passar per aquestes terres, es una dia assenyalat i les parelles joves (i no tant) ho celebren. Aquí la tradició, per algun motiu és que els homes no fan res, i les dones els regalen xocolata. Els "love hotel" estan tots reservats des d'un mes abans.

Aquí son molt socials, i s'empassen qualsevol costum o celebració, encara que no sigui autòctona, si té a veure amb relacions humanes. Però no tothom està content el dia de Sant Valentí. Els que no esperen rebre xocolata, o no esperen que ningú vulgui rebren d'elles, es queden a casa i es deprimeixen intercanviant missatges per internet amb bones idees com la la foto. "예쁘게 죽어요", "Mort bonica", o versió "mona" del suïcidi que ara arriba a les cotes més altes de l'any.

Com que jo sóc d'aquest pal (dels que no reben xocolata, no dels que es volen suïcidar) avui he anat amb un amic a sopar a un restaurant tradicional coreà. Estómac a la brasa, amb una part greixosa que no he entès ben bé que era, i com que era sant Valentí, hi hem afegit mig cor de porc per cada un.

Mentre menjava això (deliciós), mirava parelles de les taules del voltant celebrant Sant Valentí i menjat el mateix. Especialment mirava les noies (sorpresa). Molt ben arreglades, faldilla curta, mitges, pentinat impecable, maquillatge subtil, posat hieràtic. Molt mones. Menjant cor de porc, i estómac a la brasa, amb col fermentada picant.

Aquestes noies m'han fet pensar en un comentari que vaig sentir a la ràdio d'un paio que no em cau bé, en Miqui Puig, que feia més o menys... "m'agraden les noies que mengen botifarra negra". I no es referia a porno inter-racial, si no a les noies que no tenen manies amb el menjar. Em penso que hi ha un esnobisme progressiu creixent a Catalunya. No sé d'on sorgeix, potser de la cultura de la imatge - variant cool+fashion - que fa tants anys que dura. "Eeeeeeeecs... està feta amb saaaaang...i té molta graaaaasa... Parqué no em portas al Buyi?"

Només hi ha una altra cosa que em va agradar d'en Miqui Puig. En un concert improvisat a les carpes de Girona, en que a última hora va haver de substituir a "Love of Lesbian", va cridar-me l'atenció quan encara no el coneixia. El concert va ser francament avorrit per mi, però és que el seu estil musical tampoc m'agrada ("Love of Lesbian" tampoc). Però l'ambient tediós que hi havia a la carpa es feia molt present: a mitjanit entre setmana, quasi buida, i on la poca gent que havia vingut, era per veure un altre grup, i miraven el fons de l'ampolla de Voll Damm distrets. A l'última cançó el tal Puig es va llençar a terra com si tingués un atac epilèptic i entre espasmes, mentre seguia cantant, va descol·locar a "patades" la meitat del muntatge escènic de primera línia, micros i amplificadors inclosos. Calia trencar l'ensopiment de l'ambient d'alguna manera, encara que fos absurda i no vingués al cas. I així ho va fer.

1 comentari:

Germán ha dit...

En definitiva, vas menjar "callos" a la coreana. No està malament...