divendres, 30 de maig de 2008

Buscant un lloc per viure


Avui vaig a veure si trobo un pis aprop del parc olimpic... No es lluny de la feina, i es una mica mes barat que la zona de negocis on hi ha l'oficina. Sobretot, es un petit paradis vegetal dins de la metropoli.

He vist uns 8 "estudis", que son les vivendes habituals de la gent soltera d'aqui. No son gaire mes grans que habitacio d'hotel. Solen ser una habitacio amb una cuina, si tens sort una mica separada d'on vulguis posar el llit, i un lavabo. Es que aqui la gent fa molta vida a fora de la vivenda. Per exemple els apats els fan quasi tots a fora, per aixo hi ha molt restaurants i la relacio qualitat preu es molt bona. Suposo que agafare un d'aquests zulos al costat del parc.

dimecres, 28 de maig de 2008

Anatomia de Corea 1


Aquesta és la vista des de la finestra (única finestra, es clar) del lloc on temporalment visc. Vindria a ser una "cara oculta del districte comercial Gangnam". La vaig fer a les 6 del matí del primer dia, despert pel jet lag. Per fer-se una idea de la magnitud de la ciutat, penseu que el turó que es veu a l'horitzo es al centre de Seul, i que el districte en el que estic no esta precisament a les afores...

dimarts, 27 de maig de 2008

Les preocupacions dels coreans



L'urbanita de Corea es preocupa per moltes coses. Entre elles la que més salta a la vista si passeges per la ciutat, és la que es veu en aquesta foto. Aquesta es la típica "ajuma", o en espanyol "maruja", passejant pel parc el dissabte. Entre els accessoris que portaven quasi totes les que vaig veure destaca la visera tamany XXL de protecció ultravioleta i el mocador per filtrar l'aire.

Seul no em sembla especialment contaminada. Ho està, sí, però no pas més que Barcelona, des del meu punt de vista gens científic. Es clar que això tampoc es garantia de res. Els edificis a l'horitzò es veuen grisos a traves de l'aire, però es que estan realment molt lluny.

El sol tambe els preocupa molt, i és que les coreanes han après que per estar guapes han d'estar blanques. Això passava a Europa en l'epoca medieval, que jo sàpiga. A orient les geishes es pinten la cara de blanc, i les dones coreanes - "ajumas" o joves - es protegeixen del sol en tot moment. De fet aquí es habitual veure noies amb parasol. I pensar que al meu pais la gent paga per torrar-se artificialment...

Cafe

El cafè és el combustible de molta gent al nostre pais. Especialmente es diu que els matemàtics converteixen cafè en teoremes, i que els informàtics convertim cafè en programes d'ordinador. Em feia una mica de por no trobar combustible...

Al districte de negocis, Gangnam-gu, hi ha moltes cafeteries, totes sense excepció són cadenes multinacionals. Prop de la meva feina hi ha un Starbucks, que sempre m'han fet ràbia al meu pais, pero que resulten útils quan te'n vas a fora. Si demanes un cafè "Expresso Single" o un "Expresso Solo" obtens un cafè normal i corrent, i de qualitat acceptable.

Vaig provar una altra cadena, Tom'n'Toms, i pel mateix nom i preu em van posar un cafè infecte i massa llarg. A més em vaig col·lapsar quan junt amb el canvi em van donar un disc de plàstic que semblava un platet, però tenia unes coses rares com de plastic enganxades. No sabia si era el plat de la propina, que seria extrany ja que en aquest pais el concepte propina no existeix. Vaig mirar al meu voltant desorientat sense saber si l'havia de tornar, o era un regal. Com que hi havia una senyora que en tenia un a les mans me'l vaig quedar temporalment, mentre pensava un pla per sortir de la situació d'inadaptació. Al cap d'un minut el disc va començar a vibrar, pitar i fer llumetes i la noia de la barra em va allargar el cafè, i la ma perquè li tornés. Era un "avisador".

Total, avui parlo de cafè perque a la cafeteria on passo quasi cada matí m'han posat el cafè només d'entrar, sense que tingués temps de demanar-lo. Potser és només un detall, pero et fa sentir acollit.

dimecres, 21 de maig de 2008

Bon dia

Els nervis o el jet lag van fer que arribes aviat el primer dia a la feina. En Walter, que no es diu Walter, em va reconeixer i em va fer passar. Mentre m'esperava a la oficina i anava veient entrar tanta gent rara i dificil d'analitzar per mi, pensava en tot el que m'espera per davant. Me'n sortire? M'entendre amb aquesta gent si no parlem la mateixa llengua? Per comencar ja m'he hagut d'acomiadar dels accents, les ces trencades i la ela geminada...

I llavors va arribar en Jon Hwan, que si que es diu Jon Hwan i que un dia li explicare que el seu nom es redundant, i em diu: "Bon dia!". Aixi mateix, clar, i en catala. Segur que m'anira be.

dijous, 15 de maig de 2008

Ara si que si

Després d'uns quants comiats en fals, després de 6 mesos des que vaig decidir marxar i més d'un centenar de missatges de correu electrònic, després d'una visita llampec de 3 dies a Seul i una altra a Madrid... ja ho tinc tot a punt!

El visat ha costat molt d'aconseguir, però a Corea no és tan fàcil com a Catalunya ser un sense-papers. Marxo dissabte a la tarda.

diumenge, 4 de maig de 2008

Motius

El millor motiu per un canvi d'aquesta mena és... cap motiu en concret. O més ben dit, molts motius combinats. Definint-ho en negatiu, es podria dir que el motiu principal és que res m'ho impedeix. Si res et lliga, qualsevol petita batzegada et canvia de lloc.

Quan tens la impressió que ja saps com serà la resta de la teva vida, pot passar que això et provoqui una certa inquietud. No arriba a angoixa, però si que transpira insatisfacció futura. Llavors és quan et planteges si estàs preparat per afrontar-la. Si vols el teu futur tal com és, o seguiràs buscant. Si ja saps prou coses o en vols veure més.

Vaig dormir dos anys sota un quadre força dolent que es titulava "La joventut de l'any". Tenia un prat, uns arbres i unes flors suposo que representant la primavera. Em va agradar una cançó de la pel·licula "Flors trencades", dels Greenhorns: "Hi ha un final", que diu que tota estació té un final. No és cap novetat, però cantat amb la serenitat amb què ho fan, pot ser estimulant. Jo ja he passat la meva primavera i em toca canviar a l'estiu i començar la segona meitat de la vida.

Encara sóc aquí esperant que la burocràcia m'atrapi. La paciència és la prova més torracollons de les que sempre et posa per davant qualsevol gran empresa.