Pot ser que tant de temps a Corea m'hagi fet perdre la perspectiva. Realment ha resultat que la Catalunya en que jo crec i que desitjo no es correspon amb la Catalunya Real. El fracas total de Reagrupament a les eleccions és un cop dur a les meves esperances que alguna cosa canvies.
Però això és la democràcia i el poble ha decidit. El que passa és que és dur que et recordin que formes part d'una minoria amb un cop de puny electoral com aquest. No esperava la independència d'un dia per l'altre, però al menys si que creia que dos o tres escons sortirien. En fi...
Ara tocara reinventar-se. Potser l'estratègia no era la bona, la de parlar clar encara que ens faci guanyar enemics i intentar aconseguir el poder per canviar les coses. Potser el que cal és mentir, maquillar-se i fer el titella per aconseguir el poder i després parlar clar i intentar canviar les coses.
El temps dirà, i els que som 4 gats ho seguirem contemplant des de la nostra tanca, al carrer fosc, silenciosament.
dimecres, 1 de desembre del 2010
dijous, 18 de novembre del 2010
Cap al G-Star
Ja ho tenim tot a punt! El video de presentacio...
I les noies que faran les explicacions pertinents a qui estigui interessat en els detalls...
...pels que ens diuen que les noies en el nostre joc tenen les proporcions... exagerades.
I les noies que faran les explicacions pertinents a qui estigui interessat en els detalls...
...pels que ens diuen que les noies en el nostre joc tenen les proporcions... exagerades.
dimarts, 16 de novembre del 2010
Deutes impossibles
Mes política, que fa falta:
Els 5 principals partits polítics catalans estan molt endeutats. Hi ha un òrgan oficial anomenat "Tribunal de Cuentas" (www.tcu.es) que fa informes sobre els seus deutes. Tinc davant l'únic informe intel·ligible per un plebeu com jo, del 2006, fa 4 anys (el podeu trobar a la web amb el codi I856).
- Entre Convergencia i Unio devien 3 + 9 = 12 milions d'eurus a bancs i caixes.
- El PSC devia 12'5 milions d'eurus.
- Els valents d'Esquerra devien 3'7 milions.
- Els dissimulats d'Iniciativa: 9'1 milions.
- El PP no te capítol autonòmic propi (es clar) però el seu deute a nivell espanyol era de 55 milions d'euros.
Els partits polítics no son empreses: no fabriquen ni venen res. Com poden mantenir aquestes deutes? Reben diners de subvencions publiques (apareixen a l'informe) i de donacions, moltes d'elles anònimes. Al mateix temps, i si consulteu l'hemeroteca veureu que de tant en tant els bancs i caixes (en el cas català sobretot "La Caixa" i "Caixa de Catalunya") els perdonen grans parts dels deutes. En Montilla abans de ser president va negociar una condonació important i en Carod-Rovira també.
Els bancs i caixes son negocis, i tenen la missió de fer diners. No "perdonen" res, si no els es rendible. La situació no pot ser mes clara: els partits tornen en forma de favors molt profitosos tots aquests tractes especials. Tots aquests partits estan encadenats.
Reagrupament.cat te prohibit pels seus propis estatuts demanar crèdits a entitats bancaries. Fem tota la campanya amb diners que venen de donacions dels nostres associats i publiquem el balanc econòmic de cada acte. Creiem que no es possible fer política quan tens comptes pendents amb entitats tan poderoses.
A mes a mes, proposa una llei de transparència que dificulti aquests tractes mafiosos entre partits, entitats financeres i donants anònims.
Si us plau, penseu-ho bé el 28 de Novembre.
Els 5 principals partits polítics catalans estan molt endeutats. Hi ha un òrgan oficial anomenat "Tribunal de Cuentas" (www.tcu.es) que fa informes sobre els seus deutes. Tinc davant l'únic informe intel·ligible per un plebeu com jo, del 2006, fa 4 anys (el podeu trobar a la web amb el codi I856).
- Entre Convergencia i Unio devien 3 + 9 = 12 milions d'eurus a bancs i caixes.
- El PSC devia 12'5 milions d'eurus.
- Els valents d'Esquerra devien 3'7 milions.
- Els dissimulats d'Iniciativa: 9'1 milions.
- El PP no te capítol autonòmic propi (es clar) però el seu deute a nivell espanyol era de 55 milions d'euros.
Els partits polítics no son empreses: no fabriquen ni venen res. Com poden mantenir aquestes deutes? Reben diners de subvencions publiques (apareixen a l'informe) i de donacions, moltes d'elles anònimes. Al mateix temps, i si consulteu l'hemeroteca veureu que de tant en tant els bancs i caixes (en el cas català sobretot "La Caixa" i "Caixa de Catalunya") els perdonen grans parts dels deutes. En Montilla abans de ser president va negociar una condonació important i en Carod-Rovira també.
Els bancs i caixes son negocis, i tenen la missió de fer diners. No "perdonen" res, si no els es rendible. La situació no pot ser mes clara: els partits tornen en forma de favors molt profitosos tots aquests tractes especials. Tots aquests partits estan encadenats.
Reagrupament.cat te prohibit pels seus propis estatuts demanar crèdits a entitats bancaries. Fem tota la campanya amb diners que venen de donacions dels nostres associats i publiquem el balanc econòmic de cada acte. Creiem que no es possible fer política quan tens comptes pendents amb entitats tan poderoses.
A mes a mes, proposa una llei de transparència que dificulti aquests tractes mafiosos entre partits, entitats financeres i donants anònims.
Si us plau, penseu-ho bé el 28 de Novembre.
Suaus
Tornant al tema del caràcter coreà. La mena de gent que treballa a la meva oficina es "jove format de 25 a 35 anys, un terc casats recents, un quart amb fills". No hi ha ni nens de 12 anys, ni nenes de 10.
Malgrat això, quan a l'hora de dinar les màquines reposen, salten els salva-pantalles (que de fet no son necessaris de la mort dels monitors de fosfor, però que hi farem), i un bon grapat dels monitors de l'oficina mostren això, que us recomano que veieu SENSE àudio per tenir la mateixa experiencia "salva-pantalles" que tinc jo:
No se que dir... sento que he fracassat quan encara m'és impossible de comprendre el perquè d'aquesta afició. Profundament arrelat dins de l'ànima de molts homes coreans, aquesta es la mena de feminitat que desitgen. I molts d'aquests elements es transmeten en l'estètica de les noies. o potser es el reves, no se que hi era primer.
No es que em sembli malament (ni be), simplement em desconcerta...
Malgrat això, quan a l'hora de dinar les màquines reposen, salten els salva-pantalles (que de fet no son necessaris de la mort dels monitors de fosfor, però que hi farem), i un bon grapat dels monitors de l'oficina mostren això, que us recomano que veieu SENSE àudio per tenir la mateixa experiencia "salva-pantalles" que tinc jo:
No se que dir... sento que he fracassat quan encara m'és impossible de comprendre el perquè d'aquesta afició. Profundament arrelat dins de l'ànima de molts homes coreans, aquesta es la mena de feminitat que desitgen. I molts d'aquests elements es transmeten en l'estètica de les noies. o potser es el reves, no se que hi era primer.
No es que em sembli malament (ni be), simplement em desconcerta...
diumenge, 14 de novembre del 2010
Cruixents
En la industria del videojoc, i suposo que en algunes altres, existeix una cosa que en diuen "crunch time". Es la conseqüència més representativa del fracàs en direcció i planificació tan generalitzat en aquest sector. Conec molt pocs directius que ho sàpiguen fer, i no en conec quasi cap que accepti la seva responsabilitat quan falla. La majoria es limiten a anunciar que com que no tenim totes les coses apunt per una fita concreta, entrem en "crunch time" durant 3 setmanes. I es queden tan tranquils. No diuen perquè, no diuen que ha fallat. De fet, no ho saben, perquè mai ha existit un pla coherent.
No els culpo. La majoria d'ells, pobres, son incompetents. I per això son directius, i no fan feina de veritat. La culpa és de qui els va donar la responsabilitat, que probablement també era incompetent, però tenia diners. Son víctimes de la llei de Peters:
En qualsevol jerarquia, ascendeixes mentre fas be la teva feina i deixes d'ascendir quan ets incompetent. Per això la jerarquia, un cop estabilitzada, és plena d'incompetents.
També hi ha la teoria del "patadon p'arriba": A algun inútil fent una feina que no pot fer, mes val promocionar-lo a un càrrec en que no l'hagi de fer. Per desgracia en un país com Catalunya, es mes barat que acomiadar-lo. Això si no és que és funcionari i no el pots acomiadar, és clar.
Que consti que no parlo de ningú en concret. Pero que també consti que no tinc mai cap problema en dir-ho directament a qui crec que "s'ha estabilitzat en la jerarquia". Alguns em diuen que sempre he tingut problemes amb l'autoritat. No és veritat. Aristòtil deia, em penso que en l'ètica a Nicomac, que un sabater que és bona persona és per forca bon sabater. Si no faria una altra feina. Algú que fa malament la seva feina, sol ser una mala persona.
Ei, que consti que aquesta es la millor de les 4 empreses en les que he treballat fins ara, i el projecte esta quedant molt be. Algunes escenes son espectaculars. Posaré un vídeo aviat.
Portem dues setmanes en "cruch", i ens en queda una malgrat que els directius ho neguin (pobrets). Això vol dir que passem unes 12 hores diàries a l'oficina, 6 dies a la setmana. L'estres es nota i la gent perd la perspectiva general de les coses. Aquí Corea, però s'ho agafen com un deure. Quasi s'ho agafen com una oportunitat de mostrar com de treballadors son (en el significat coreà de treballador: estar moltes hores a l'oficina), una oportunitat de demostrar com fins a quin punt es poden sacrificar pel projecte comú de l'equip i de l'empresa.
Durant aquests dies gairebé nomes treballem. L'empresa ens dona dinar i sopar. De tant en tant, mentre treballo sento algú que crida i aixeca els braços movent-los en l'aire. Una qüestió de la pressió i l'estres, pensava jo.
L'altre dia al voltant de mitjanit un tio corria amb un gos pels passadissos de l'empresa. Suposo que com que gairebé no va a casa es la única manera de fer-li fer exercici. No és un problema greu, perquè els gossos a Corea son petits com gats. La gent els te i els porta com si fossin un accessori més, com una bufanda, o una bossa de ma.
Mentre provava una de les ultimes versions, l'altre nit, escabetxinant orcs a desenes amb l'heroïna de mes bon veure que tenim (d'alguna manera ens hem d'animar...), un missatge amb lletres grans coreanes va aparèixer al mig de la pantalla. "Que és aixo?" li vaig preguntar al company del costat, mentre intentava no perdre el control i que els orcs em superessin. El tio va mirar el missatge i de sobte va aixecar els braços i movent-los en l'aire es va posar a cridar. El missatge va desaparèixer.
Mes tard, acabada la missió, li vaig preguntar que que dimonis deia el missatge. "Estem a punt de reiniciar el servidor. Si vols seguir jugant aixeca els braços i crida." , va dir fent un gest amb el cap cap a l'equip de programació de xarxa que estan un tros enllà en l'oficina. Avantatges de les oficines diàfanes, suposo.
No els culpo. La majoria d'ells, pobres, son incompetents. I per això son directius, i no fan feina de veritat. La culpa és de qui els va donar la responsabilitat, que probablement també era incompetent, però tenia diners. Son víctimes de la llei de Peters:
En qualsevol jerarquia, ascendeixes mentre fas be la teva feina i deixes d'ascendir quan ets incompetent. Per això la jerarquia, un cop estabilitzada, és plena d'incompetents.
També hi ha la teoria del "patadon p'arriba": A algun inútil fent una feina que no pot fer, mes val promocionar-lo a un càrrec en que no l'hagi de fer. Per desgracia en un país com Catalunya, es mes barat que acomiadar-lo. Això si no és que és funcionari i no el pots acomiadar, és clar.
Que consti que no parlo de ningú en concret. Pero que també consti que no tinc mai cap problema en dir-ho directament a qui crec que "s'ha estabilitzat en la jerarquia". Alguns em diuen que sempre he tingut problemes amb l'autoritat. No és veritat. Aristòtil deia, em penso que en l'ètica a Nicomac, que un sabater que és bona persona és per forca bon sabater. Si no faria una altra feina. Algú que fa malament la seva feina, sol ser una mala persona.
Ei, que consti que aquesta es la millor de les 4 empreses en les que he treballat fins ara, i el projecte esta quedant molt be. Algunes escenes son espectaculars. Posaré un vídeo aviat.
Portem dues setmanes en "cruch", i ens en queda una malgrat que els directius ho neguin (pobrets). Això vol dir que passem unes 12 hores diàries a l'oficina, 6 dies a la setmana. L'estres es nota i la gent perd la perspectiva general de les coses. Aquí Corea, però s'ho agafen com un deure. Quasi s'ho agafen com una oportunitat de mostrar com de treballadors son (en el significat coreà de treballador: estar moltes hores a l'oficina), una oportunitat de demostrar com fins a quin punt es poden sacrificar pel projecte comú de l'equip i de l'empresa.
Durant aquests dies gairebé nomes treballem. L'empresa ens dona dinar i sopar. De tant en tant, mentre treballo sento algú que crida i aixeca els braços movent-los en l'aire. Una qüestió de la pressió i l'estres, pensava jo.
L'altre dia al voltant de mitjanit un tio corria amb un gos pels passadissos de l'empresa. Suposo que com que gairebé no va a casa es la única manera de fer-li fer exercici. No és un problema greu, perquè els gossos a Corea son petits com gats. La gent els te i els porta com si fossin un accessori més, com una bufanda, o una bossa de ma.
Mentre provava una de les ultimes versions, l'altre nit, escabetxinant orcs a desenes amb l'heroïna de mes bon veure que tenim (d'alguna manera ens hem d'animar...), un missatge amb lletres grans coreanes va aparèixer al mig de la pantalla. "Que és aixo?" li vaig preguntar al company del costat, mentre intentava no perdre el control i que els orcs em superessin. El tio va mirar el missatge i de sobte va aixecar els braços i movent-los en l'aire es va posar a cridar. El missatge va desaparèixer.
Mes tard, acabada la missió, li vaig preguntar que que dimonis deia el missatge. "Estem a punt de reiniciar el servidor. Si vols seguir jugant aixeca els braços i crida." , va dir fent un gest amb el cap cap a l'equip de programació de xarxa que estan un tros enllà en l'oficina. Avantatges de les oficines diàfanes, suposo.
dimarts, 19 d’octubre del 2010
Redibuixant Catalunya
Ara que Corea ja se m'acaba, torno a tenir el cap a Catalunya, que el cor li he tingut sempre.
I el moment català es interessant. Aviso: si sou dels que després d'una frase com la següent tendiu a canviar de pagina, sou precisament la mena de persona que mes m'agradaria que em llegís aquesta vegada: parlaré de política.
Una opció m'ha tornat de la foscor de l'escepticisme polític en que la realitat catalana m'ha enfonsat amb el temps.
Quants candidats coneixeu que s'hagin reservat les vacances de la feina i se les hagin agafat ara per poder estar al 100% a la campanya? Probablement cap, perquè cap d'ells te feina coneguda, i molts d'ells no n'han tingut mai. Menys el doctor Joan Carretero, que ha començat vacances aquesta setmana.
Quants programes electorals podeu llegir i estar-hi en contra? Cap, perquè tots estan dissenyats per equips de màrqueting experts en l'ambigüitat i en els malabars lingüístics i ideològics. Excepte el de reagrupament.cat que es clar i concís: regeneració política i independència. Sense matisos. Si us agrada sabeu que no falla, si no us agrada, no es la vostra opció.
Quants partits polítics ensenyen d'on ve i a on va fins a l'ultim euro que reben? Cap, tots tenen els seus millets, montulls, i trames fosques de fundacions i donacions anònimes. Menys reagrupament.cat. Es la primera vegada en la meva vida que he donat diners a un partit polític. Els partits del parlament no ho necessiten, perquè com potser ja sabeu, en plena crisi es van decidir augmentar la quantitat de diners que reben directament dels impostos per finançar-se la campanya electoral.
Si sou dels que no voteu mai, o no penseu votar aquestes eleccions, doneu una oportunitat a Reagrupament Independentista.
www.esquerra.es
www.ciu.es
www.psc-psoe.es
www.pp.es
www.iniciativa-izquierdaunida.es
www.ciudadanos.es
o
www.reagrupament.cat
www.carreterina.cat
I el moment català es interessant. Aviso: si sou dels que després d'una frase com la següent tendiu a canviar de pagina, sou precisament la mena de persona que mes m'agradaria que em llegís aquesta vegada: parlaré de política.
Una opció m'ha tornat de la foscor de l'escepticisme polític en que la realitat catalana m'ha enfonsat amb el temps.
Quants candidats coneixeu que s'hagin reservat les vacances de la feina i se les hagin agafat ara per poder estar al 100% a la campanya? Probablement cap, perquè cap d'ells te feina coneguda, i molts d'ells no n'han tingut mai. Menys el doctor Joan Carretero, que ha començat vacances aquesta setmana.
Quants programes electorals podeu llegir i estar-hi en contra? Cap, perquè tots estan dissenyats per equips de màrqueting experts en l'ambigüitat i en els malabars lingüístics i ideològics. Excepte el de reagrupament.cat que es clar i concís: regeneració política i independència. Sense matisos. Si us agrada sabeu que no falla, si no us agrada, no es la vostra opció.
Quants partits polítics ensenyen d'on ve i a on va fins a l'ultim euro que reben? Cap, tots tenen els seus millets, montulls, i trames fosques de fundacions i donacions anònimes. Menys reagrupament.cat. Es la primera vegada en la meva vida que he donat diners a un partit polític. Els partits del parlament no ho necessiten, perquè com potser ja sabeu, en plena crisi es van decidir augmentar la quantitat de diners que reben directament dels impostos per finançar-se la campanya electoral.
Si sou dels que no voteu mai, o no penseu votar aquestes eleccions, doneu una oportunitat a Reagrupament Independentista.
www.esquerra.es
www.ciu.es
www.psc-psoe.es
www.pp.es
www.iniciativa-izquierdaunida.es
www.ciudadanos.es
o
www.reagrupament.cat
www.carreterina.cat
diumenge, 3 d’octubre del 2010
Perseguint el conill blanc (i 1)
Però no sempre tens la sort de que et visiti un conill blanc. I a vegades t'has de deixar d'hòsties, agafar aire i tirar pel dret. T'has de fabricar el teu propi conill blanc, perseguir el teu propi objectiu i deixar de ser un espectador del curs de les coses. Es arriscat si penses que tens molt a perdre, que ho pots perdre tot, i que el que tens val molt. Però no és el cas, i posats a ser materialista, el que no tens val més. Ho val tot.
Queda clar que no m'he fet meu el principi bàsic del taoisme de la no-acció, però resulta que aquí tampoc el practiquen. La feina està gairebé feta, el que he apres no té preu, i aquest país sempre serà una mica casa meva. Es hora de tornar al meu, de país, que he sentit que hi ha molta feina a fer.
Estic engrescat, ple d'il·lusió pels projectes que tinc per davant. Em desitjo força, saviesa i sort per tirar-los endavant.
Queda clar que no m'he fet meu el principi bàsic del taoisme de la no-acció, però resulta que aquí tampoc el practiquen. La feina està gairebé feta, el que he apres no té preu, i aquest país sempre serà una mica casa meva. Es hora de tornar al meu, de país, que he sentit que hi ha molta feina a fer.
Estic engrescat, ple d'il·lusió pels projectes que tinc per davant. Em desitjo força, saviesa i sort per tirar-los endavant.
divendres, 1 d’octubre del 2010
Perseguint el conill blanc (0)
El tedi, l'avorriment. Paradoxalment són una gran motivació per a aventurar-se a coses noves. Fa uns anys, un dia gris tardor, en una ciutat gris fum d'un país gris decadència, en una feina gris com qualsevol altra, mig adormit per dins, amb els ulls prou obert per deixar caure els dits de tant en tant sobre el teclat perquè semblés que estava treballant mentre en realitat el que esperava és que la cafeïna m'arribes al cervell, em va visitar.
"Desperta't Neo...", deia una finestra del missatger que s'acabava d'obrir. "Segueix el conill blanc."
Es un d'aquells moment que si tens sort passen un cop o dos a la vida. I si tens encara més sort, els reconeixes. Es el moment de fregar-se els ulls i dir "que?" mentre l'oportunitat ja s'esta fonent, o en canvi saltar-li a sobre i dir "Si! Compta amb mi!" i deixar-ho tot enrere, el tedi gris de la contaminada decadència del país. I com l'Alícia del famós llibre del no-tan-famós professor de lògica, has de córrer riscos i saltar per forats estranys.
Jo en canvi vaig dir "m'ho pensaré...", perquè al final resulta que tampoc tinc els reflexos d'un linx.
I així me'n vaig anar de barraques cap a casa, fugint de la feina. I a mitja nit amb unes quantes cerveses a les venes, mentre currava servint a la barra un amic em va dir
- fas cara de ratllat...
- la puta feina que no m'han donat un dia de vacances ni per venir a currar a la barraca de fires...
- i que faràs?
La finestra del missatger es va tornar a obrir dins el meu cap. El conill blanc, el conill blanc.
- me n'aniré a Corea. - vaig decidir.
"Desperta't Neo...", deia una finestra del missatger que s'acabava d'obrir. "Segueix el conill blanc."
Es un d'aquells moment que si tens sort passen un cop o dos a la vida. I si tens encara més sort, els reconeixes. Es el moment de fregar-se els ulls i dir "que?" mentre l'oportunitat ja s'esta fonent, o en canvi saltar-li a sobre i dir "Si! Compta amb mi!" i deixar-ho tot enrere, el tedi gris de la contaminada decadència del país. I com l'Alícia del famós llibre del no-tan-famós professor de lògica, has de córrer riscos i saltar per forats estranys.
Jo en canvi vaig dir "m'ho pensaré...", perquè al final resulta que tampoc tinc els reflexos d'un linx.
I així me'n vaig anar de barraques cap a casa, fugint de la feina. I a mitja nit amb unes quantes cerveses a les venes, mentre currava servint a la barra un amic em va dir
- fas cara de ratllat...
- la puta feina que no m'han donat un dia de vacances ni per venir a currar a la barraca de fires...
- i que faràs?
La finestra del missatger es va tornar a obrir dins el meu cap. El conill blanc, el conill blanc.
- me n'aniré a Corea. - vaig decidir.
dilluns, 15 de febrer del 2010
Feliç dècada 201
Abans que em surti algun matemàtic o informàtic a dir-me que les dècades, com els segles i els mil·lenis comencen l'any 1, vull que quedi clar que aquest es el MEU bloc, i les dècades comencen quan em dóna la gana.
Estem acostumats a mesurar el temps a gran escala en anys, i desprès, en segles. Les dècades no es fan servir tan habitualment. Potser els nostres esquemes mentals haurien de canviar, perquè pensar en segles no és gens pràctic. Habitualment naixem en un segle que ja es massa tard per canviar i morim en el següent sense que res del que hagem fet pugui ser considerat, encara, com a significatiu. Les dècades tenen la durada ideal per fer-se propòsits de veritat.
I ara que entrem en l'any del tigre (més concretament m'han dit que del tigre blanc) i comencem dècada, fer-se propòsits és més important que mai. Me n'he fet un bon grapat:
- Aprendre finalment com funciona el calendari lunar.
- Retornar un gran deute que tinc amb una certa comunitat molt oberta.
- Tenir prou voluntat per trencar les inèrcies que em porten a seguir fent coses que de fet ja no m'interessen.
En tinc molts més, però l'últim propòsit que he esmentat entra en vigència a partir d'ara mateix, i per això interrompo la llista i tanco aquest bloc que ja no te vida. Hi escriuré un altre cop més, el dia que decideixi abandonar aquest entranyable país, si la situació mereix un balanç, que crec que si.
Un plaer.
Estem acostumats a mesurar el temps a gran escala en anys, i desprès, en segles. Les dècades no es fan servir tan habitualment. Potser els nostres esquemes mentals haurien de canviar, perquè pensar en segles no és gens pràctic. Habitualment naixem en un segle que ja es massa tard per canviar i morim en el següent sense que res del que hagem fet pugui ser considerat, encara, com a significatiu. Les dècades tenen la durada ideal per fer-se propòsits de veritat.
I ara que entrem en l'any del tigre (més concretament m'han dit que del tigre blanc) i comencem dècada, fer-se propòsits és més important que mai. Me n'he fet un bon grapat:
- Aprendre finalment com funciona el calendari lunar.
- Retornar un gran deute que tinc amb una certa comunitat molt oberta.
- Tenir prou voluntat per trencar les inèrcies que em porten a seguir fent coses que de fet ja no m'interessen.
En tinc molts més, però l'últim propòsit que he esmentat entra en vigència a partir d'ara mateix, i per això interrompo la llista i tanco aquest bloc que ja no te vida. Hi escriuré un altre cop més, el dia que decideixi abandonar aquest entranyable país, si la situació mereix un balanç, que crec que si.
Un plaer.
diumenge, 3 de gener del 2010
Revisitant casa meva
Esperant a l'aeroport de Helsinki i despres d'explicar a una noia molt nordica quins son els ingredients del torro de xixona, o mes concretament, quins no son (TNT,acid sulfuric,...) tinc unes horetes per no fer res.
La veritat es que sembla que el temps no hagi passat. Les obres de Girona s'han traslladat d'uns carrers a uns altres, i els amics i parents son una mica mes vells i mes calbs. He tingut temps de veure'ls a tots i llegir un llibre, que es mereix un paràgraf propi.
Es diu l'ultima resposta i com diuen a la guia de l'autoestopista inter-galactic, "it's almost but not quite entirely unlike a good book". Dit de manera mes panera: una merda amb un parell de punts graciosos. Es un grapat de capítols avorrits on els personatges viatgen pel mon sense solta ni volta per arribar a un final insultantment previsible i carrincló. Es un llibre fet amb pressa a base de Google Maps, Viquipèdia i Ryanair. Els autors s'esforcen per afegir detalls de cada localització per intentar donar profunditat però es veu clarament que surten de l'ull del mes vulgar observador de cafeteria estrangera llegint la Lonely Planet. I l'argument no te cap interes, tallat seguint el patró de moda, per fer calers. El signen dos autors, suposo que perque a un de sol li faria vergonya responsabilitzar-se d'aquest intent tan descarat i descarnat de fer diners. Be, si us agrada que us facin perdre el temps i us prenguin el pel amb llibres com "El vuit" o "El codi da Vinci" llavors us agradara. Em penso que serà un èxit de vendes i en faran una pel.licula.
I també vaig tenir temps de llegir uns quants diaris i comentar la situació política actual amb uns quants amics. Em va sorprendre moltissim que els punts de vista de molt poca gent s'havien vist afectats pels escàndols de corrupció del passat 2009. Això em desanima una mica, però serà tema per un missatge mes elaborat que no pas aquest.
La veritat es que sembla que el temps no hagi passat. Les obres de Girona s'han traslladat d'uns carrers a uns altres, i els amics i parents son una mica mes vells i mes calbs. He tingut temps de veure'ls a tots i llegir un llibre, que es mereix un paràgraf propi.
Es diu l'ultima resposta i com diuen a la guia de l'autoestopista inter-galactic, "it's almost but not quite entirely unlike a good book". Dit de manera mes panera: una merda amb un parell de punts graciosos. Es un grapat de capítols avorrits on els personatges viatgen pel mon sense solta ni volta per arribar a un final insultantment previsible i carrincló. Es un llibre fet amb pressa a base de Google Maps, Viquipèdia i Ryanair. Els autors s'esforcen per afegir detalls de cada localització per intentar donar profunditat però es veu clarament que surten de l'ull del mes vulgar observador de cafeteria estrangera llegint la Lonely Planet. I l'argument no te cap interes, tallat seguint el patró de moda, per fer calers. El signen dos autors, suposo que perque a un de sol li faria vergonya responsabilitzar-se d'aquest intent tan descarat i descarnat de fer diners. Be, si us agrada que us facin perdre el temps i us prenguin el pel amb llibres com "El vuit" o "El codi da Vinci" llavors us agradara. Em penso que serà un èxit de vendes i en faran una pel.licula.
I també vaig tenir temps de llegir uns quants diaris i comentar la situació política actual amb uns quants amics. Em va sorprendre moltissim que els punts de vista de molt poca gent s'havien vist afectats pels escàndols de corrupció del passat 2009. Això em desanima una mica, però serà tema per un missatge mes elaborat que no pas aquest.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
