dissabte, 21 de novembre de 2009

Exàmens, i no treballar

Fa dues setmanes va ser el dia. Vull dir "el dia". EL DIA!. En què desenes de milers de coreans van a fer "l'examen". L'EXAMEN!. Que com una màquina d'una cadena de muntatge industrial que classifica galetes entre diversos nivells en funció de si estan trencades, marcades o impecables, classifica els estudiants coreans entre els que seran rics triomfadors, aniran tirant o aniran malvivint.

El transit aeri de l'aeroport de Seül s'interromp unes hores, s'adverteix als conductors que no han de tocar el clàxon pels carrers, i la policia treballa repartint els estudiants que pel que sigui arriben tard al seu centre d'examen. Els pares tenen permís per arribar tard a la feina, i els temples budistes i esglésies de tot tipus solen estar plens.

Una notícia sona per la ràdio, un alumne es va suïcidar la nit anterior abans de l'examen, per la pressió. És notícia perquè els suïcidis solen venir després de la publicació de les notes. I és que com ja he explicat en altres missatges la gent, per desgràcia, redefineix la seva vida en aquest dia.

El dia abans però jo vaig fer el meu propi examen de nivell 3 de corea. Cap problema suposo, però en la part oral la professora em va esquilar. A vegades em deprimeixo de veure com de a poc a poc aprenc. Deu ser l'edat.

I el cap de setmana passat vaig tenir la ocasió de venjar-me, convertint-me en examinador oficial de l'examen de DELE de llengua espanyola per a estrangers, organitzat per l'ambaixada en nom de l'Institut Cervantes. El fet es que el nombre d'estudiants s'ha disparat fins a prop de mil i calen 50 examinadors. Nomes hi ha uns 300 espanyols registrats a l'ambaixada, i no tots compleixen els requisits. Sembla ser que jo si, malgrat el fort accent català, o sigui que vaig fer unes 40 entrevistes a tota mena de coreans. Va ser divertit.

Però va ser més divertit conèixer la comunitat espanyola de Corea. No em va sorprendre descobrir que quasi una quarta part es en realitat la comunitat catalana de Corea. I parlant parlant, descobrir tantes corees desdibuixades, algunes de ja fa molt, altres tot just començant.

Fins ara la meva relació amb aquesta gent havia estat nul·la, però probablement us haureu adonat que a poc a poc he anat llançant la tovallola de viure com un coreà més, i ara estic obert a viure com un estranger més...


...i un dels motius es que començo a conèixer la vida a corea, la gent, el que els mou, el que fan. I no és el meu estil. Es clar que en un país tan gran i hi ha de tot. Però cometre una petita injustícia contra la minoria de coreans que son diferents, no em sembla tan terrible. I son pocs.

Fa un mes vaig anar a pescar amb uns amics. No és que m'interessi especialment la pesca, però aquí és una de les aficions grans o sigui que volia saber-ne més.


La conclusió: va ser interessant, però no ho repetiré. Passar tota la tarda i la nit al costat d'un petit riu a 4 hores de Seül al costat de 10 coreans més recollint peixets i tornant-los a deixar anar ni em diverteix ni em relaxa. M'ho vaig passar bé per la quantitat de parides que van arribar a dir amb els dos amics, però això també ho podem fer en qualsevol altre lloc, menys fred.


I això que al final vam trobar un bon lloc, perquè el primer que vam visitar era un canal artificial al costat de la carretera i en comptes de 10 hi havia 20 coreans en cadires plegables i 5 canyes de pescar cada un. "Aquest sembla un bon lloc" va dir el meu amic. Es una broma, no? Però no ho era.