dimecres, 30 de juliol del 2008

Beisbol

Aquest vespre he anat al beisbol:

Perdo... torno a començar. Aquest vespre he anat al beisbol:

...a l'estadi de Jamsil, a prop de casa. Jugaven el Lotte Giants de Busan (ciutat del sud est) contra els Doosan Bears de Soul (en catala ho hauriem d'escriure aixi, un dia fare una campanya). Ha estat molt divertit. Aquí el beisbol es l'esport mes important, em penso. El futbol també, però segueixen les lligues dels altres països mes que les nacionals, sobre tot la britànica. Tot i això, també saben alguna cosa de l'espanyola. Tots els coreans saben pronunciar malament "Torres" o "Xavi".

Tornant al beisbol, l'estadi estava mes ple del que sembla a la foto. Jo ni tan sols sabia les normes, però al companya de feina amb la que he anat, gran fanàtica del Lotte Giants, m'ho ha anat explicant tot mentre passava. Es complicat... fins i tot en un moment de l'explicació m'ha semblat que em deia que entre l'entrada 5 i la 7 la gent s'havia de posar una bossa de plàstic al cap (?). Malentesos...en fi.

Aixo es el beisbol. Un paio amb un pal que pica una bola i corre:



Hem picat alguna cosa per entretenir la gana. Un calamar sec:

No proveu de menjar-ne amb dentadura postissa sense passar-lo pel minipimer abans. Si teniu un mobil corea, el minipimer es desplega prement Coixi, Asterisc, Asterisc, Asterisc, Trucar.

Anaven guanyant els Giants de pallissa, em penso. Llavors ha arribat la sisena entrada:

La veritat es que l'afició, sobretot la del Lotte, ha estat animant des del principi fins al final. He comptat fins a 8 o 9 càntics diferents. Tots tenien la lletra mes complicada que no pas "ueueueueueueeee, ueueueueueueeeee, ueueueueueeee fuuuutbol cluuuuub barceloooooona". I quasi tothom se les sabia. A mes feien coreografies. Aquest es un exemple, tot i que no era la millor:



Un dels crits que mes m'ha agradat es el que li fan al "pitcher" rival quan s'intenta passar de llest i intenta eliminar un jugador d'una base:



He de confessar però, que no vaig gaire al futbol i no ho puc comparar. De fet l'únic partit important al que he estat va ser un de lliga de campions després de l'11M del Barca i el Celtic, a Glasgow... i vistes les aficions, quasi em faig del Celtic.

Per acabar, una mica mes de beisbol del bo:

dilluns, 28 de juliol del 2008

Observant des de lluny

Encara que estigui lluny. mes o menys cada dia llegeixo les noticies a la xarxa. Al principi llegia quasi exclusivament el "telenoticies.cat", que ara te un nom mes "xungo" i difícil de recordar. El problema es que cada cop costa mes de llegir perque la qualitat de les noticies cau en picat. Cada dia son mes sensacionalistes i partidistes. Els partits governants en surten sempre beneficiats, i d'entre ells, el que mes governa. Ara volen fer creure que la negociacio pel financament esta siguent dura. Com si no estigues ja tot acordat. Quan posen una foto de'n Chavez de Venezuela, sempre surt fent ganyotes, perque saben que a la gent li fa gracia aquest personatge. El 50% de les noticies parlen de la Britney Spears, de l'atra cantant drogata britanica, de models, de declaracions buides de futbolistes, d'enquestes sobre quin pais europeu cau mes simpatic, etc... No crec que la Monica Terribes ho pugui arreglar aixo.

Havia pensat llegir algun diari... pero quin? El Punt no te bona cobertura internacional, "La Vanguardia" esta en castella, "El Periodico".... be, de fet des que governen els socialistes hi ha exactament el mateix que a les pagines de TV3.

El que he acabat fent es llegir les noticies internacionals en pagines estrangeres que canvio sovint per no contaminar-me. Per les noticies locals "e-noticies.cat" em sembla una font acceptable un cop identificat el biaix. El panorama, pero, no deixa de ser depriment. Abans TV3 era un referent, ara ja no. Pero el seguim pagant nosaltres. Be, de fet, vosaltres. I lligant-ho tot junt posare aquesta captura de l'e-noticies:

Aquelles coses que te la paginació automàtica dels continguts de les "webs" dinamiques han posat de costat dos paios ressignats amb les teles, mirant un clar exempe del seu problema. No estic en contra del nudisme, pero si aixo es el que mes destaca d'un canal, vol dir alguna cosa.

Els que si que no em perdo mai son en JAP i en Sisif, de la pagina web de "El Punt". Una pagina però, que pel format sembla dels anys 90.

Algu te alguna alternativa per mi?

dimarts, 22 de juliol del 2008

Crim!


Be, torno a escriure en català, perquè així puc parlar d'alguna cosa mes que el temps i el que he fet al cap de setmana.

Corea es un país segur. Es un país gairebé sense crims. Al menys al nivell del ciutadà normal. He sentit que hi ha màfies comercials que han arribat a robar fins i tot el nom d'empreses estrangeres de roba i muntar-se tota la cadena de botigues amb la mateixa imatge.

Però si ets al carrer, pots treure tranquil·lament un feix de bitllets amb 2 milions de wons, comptar-me 6000 per pagar el batut de maduixa i ficar-te els que et sobren en una butxaca sense cremallera. Quan arribis a casa encara hi seran. A Barcelona caminaries mes lleuger al cap de trenta segons.

Per cert, el bitllet mes gros es de 10000 wons, que son uns 6 euros i escaig, o sigui que per pocs calers que portis, de seguida es un bon feix.

Vaig llegir a les noticies de Catalunya que una parella s'acusaven l'un a l'altre d'haver tirat el seu nado per la finestra. Vaig intentar explicar-los-ho aqui pero no hi va haver manera. "Per que l'han tirat?" pregunten. I de fet no se m'acut res mes que dir-los que es perquè estaven bojos. Lo xungo del cas, es que de fet, no crec que a Catalunya els considerin bojos.

Avui he intentat explicar a un company de feina el motiu pel qual a Espanya hi ha la major part dels bitllets de 500 euros d'Europa. A mitja explicació ja he vist que no me'n sortiria.

No es que aquí la gent siguin uns sants. Les normes es "flexibilitzen" molt sovint, però pel que fa a les normes que inclouen perjudicis per altra gent son forca estrictes. Un exemple de flexibilització es la moto-volum de la foto:

Ignorant les "ajumas" del para-sol, circulant per la vorera hi ha una moto forca carregada. Em van avançar ràpid i no vaig tenir temps de fer la foto completa, pero hi havia el pare de família conduint, la mare al darrera i en lloc de caixa hi havia dos nens al darrera de tot. Però es que a mes a mes el pare conductor portava un altra nen mes petit assegut a la falda. Qui necessita un Scenic?

Em fan molta gracia els cartells d'aquest país. Sembla que els hagi dibuixat l'Akira Toriyama o directament en Gatxan del doctor Slump.

I es que això no es Japó però aquest també es un país de friquis. No m'estranyaria treure el cap per la finestra un dia i veure en Godzilla devorant coreans. "S'ha cansat de japonesos i avui tenia ganes de menjar estranger", pensaria.

Aquest mati m'ha sortit una rata de darrera la nevera, i mireu quina pinta tenia:



diumenge, 20 de juliol del 2008

한국어를 공부헤요

여기 한국 이에요. 너는 한국어를 베우겠어요. 하지만 한국어는 어려워요.

이주말에 비가 와요...

지난 주말에 어리니데공원에 친구랑 갔어요. 제미있었어요.

한 친구는 한국사람 이에요. 다름 한 친구는 홍콩사람 이에요.

divendres, 18 de juliol del 2008

Malentesos

Jo em pensava que la major part dels meus malentesos amb els coreans es devien a la llengua i al desconeixement de la cultura. Ara be, començo a pensar que els malentesos son intrínsecs a aquest país.

A l'edifici on treballem han estat fent obres durant al voltant d'un any. Un company de feina ens explicava que estaven refent els soterranis i que hi posarien un gimnàs modern, i una sauna ( que consti que en aquest país, les saunes son saunes de veritat, el que no son sempre de veritat son les barberies ). Doncs be, finalment han acabat i han obert les 3 plantes del soterrani amb el següent flamant cartell:

Es obvi que també entre els coreans hi ha malentesos. I jo que estava content perquè em pensava que podria relaxar-me després de la feina... "L'església de la gran fe" son els nous inquilins. Pel soroll que fan semblen mes aviat una secta. Hauríeu de sentir els càntics. No se si tenen una gran fe, pero el que si que tenen es un gran orgue. Probablement en versió coreana, que vol dir un teclat midi electrònic connectat a 20 altaveus Samsung o LG de 2x2 metres.

I parlant d'esglésies, vaig trobar aquesta a prop de casa. Això es el que passa quan adoptes la religió i resulta que els temps del gòtic ja han passat de llarg. Imites l'estil com pots, però es clar, has de fer servir tècniques modernes.


A mi em sembla l'escenari ideal per rodar la segona part de "El dia de la bestia". Per cert, en el meu ultim missatge sobre religió em vaig descuidar d'esmentar l'Islam, que també es practica per aquí. Sobre tot estrangers africans o de l'orient mitja. Hi ha una mesquita en un turo privilegiat al centre de Seül que un dia haure d'anar a visitar.

dilluns, 14 de juliol del 2008

El costat fosc 0


El costat fosc mes literal de Seül seria el barri d'Itaewon. En la ment del coreans, aquest barri s'associa amb nit, violència, indecència i, sobretot, estrangers.

Però aquest es un costat fosc trivial, ple de borratxos violents (o que ho serien si no fos per les patrulles de l'exercit americà que ronden pel barri), de dones que, pel motiu que sigui, han decidit guanyar-se el pa de cada dia quan es de nit, i en general per totes les criatures que els desagrada la llum del sol. Nomes hi estat dos cops, i hi he vist tota mena de gent, incloent-hi gent aberrant, de forma, de manera de moure's i d'actitud.

Hi ha un soldat americà de permís. Es gros, gras i negre. Va vestit amb esportives de basquet vermelles (de'n Jordan), uns pantalons Adidas, una jaqueta negra de beisbol amb detalls daurats i una enorme gorra vermella posada exageradament de costat. Seu repenjat de costat a la cadira, com si fos un rapper de videoclip barat d'aquells que surten asseguts en un Lamborghini groc. Te un brac per sobre el respatller de la cadira. Parla molt fort i amb l'altre brac gesticula sempre de la mateixa manera, movent la ma endavant com per donar mes èmfasis al que diu. Segurament no diu res interessant, de fet. El que s'hauria de preguntar es per que collons no te un Lamborghini groc, essent tan guai com es.

A l'altra banda hi ha una noia asiàtica. Contrasta amb la barroeria estètica del soldat. Porta un maquillatge subtil als ulls i no tan subtil als llavis. Quasi no diu res, i les seves faccions no canvien quan parla. Els cossos de les dones asiàtiques son prims, delicats, amb pell molt fina que els han posat directament sobre els ossos, o amb una mica de muscle pel mig, perquè no sigui dit. Es vesteixen barat però amb classe, lleuger perquè fa calor, curt perquè faci encara mes calor. Semblen fràgils i caminen amb elegància, sempre amb talons alts. La seva mirada desmuntaria la del soldat americà si aquest, de fet, s'hi fixes en algun moment, en comptes de passar-se l'estona ajustant-se l'angle de la gorra. La mirada es serena, hieràtica, hermètica. Es impossible saber que pensa però fa tot l'afecte que la seva ment no esta interessada en el que l'envolta en aquell moment. La mirada nocturna de les asiàtiques seria misteriosa si no fos perquè hi ha mes asiàtiques que misteris, perquè de fet, es obvi perquè aquests dos personatges son on son.

Aquesta però, no es una historia d'aquest costat fosc. Perquè, al cap i a la fi, això mes o menys es pot trobar a Lloret de Mar.

Fins ara nomes he parlat de coses mes o menys bones d'aquest país. Però evidentment no tot es positiu. Aquesta no es la historia d'un estranger que coneix una noia que fa promocions d'aromaterapia pel carrer, es cauen be, se'n van a sopar i es diverteixen. Això no seria gaire interessant ni tan sols per aquest bloc.

L'autentic costat fosc de Seül es social. Els coreans son molt sociables i amables. El mon aquí es defineix per relacions entre conceptes i no pels conceptes en si mateixos, com a Europa. Les relacions d'amistat, familiars i socials defineixen una persona. Això te avantatges i desavantatges. I entre els desavantatges d'aquesta societat hi ha la duresa de la vida dels que n'estan al marge. Perquè qui rebutja el model social, de fet, rebutja els individus, que en son una conseqüència. I aquest sembla ser el cas de la Blossom, que en realitat no es diu Blossom, i que un dia va caure del tren social corea (o es va tirar) i ara va a peu per Seül.

dijous, 10 de juliol del 2008

Cinema de Corea

Corea es un país en eclosió cultural. Aquí en menys de 100 anys han passat de ser un país del tercer mon a ser la desena (em penso) potencia econòmica. Hi ha avis aquí que es morien de gana i ara miren la televisió en el seu mòbil d'última generació en el metro. Suposo que això ha provocat que la gent tingui la ment oberta, i que d'aquí en surt la creativitat.
De les pel.lícules que vist els últims anys, algunes de les que mes m'han agradat son coreanes, i la majoria ja les havia vist abans de venir.

Primavera, estiu, tardor, hivern .... i primavera

Es una pel.licula pausada, mes descriptiva que narrativa sobre un monjo que viu gairebé en un temple budista flotant en un llac. El director es en Kim Ki duk, que fa una pel.licula quasi cada any i a Europa te bona acollida. Aquesta te un paisatges brutals, i es per a tots els públics. Excepte els que es posen nerviosos si han passat 10 minuts de pel.licula i encara no ha explotat cap cotxe.


Old boy

Si no ereu aptes per l'anterior pel.licula segur que aquesta us agrada. No explota cap cotxe pero si que te molta mes acció. I sobre tot crea un excel.lent clima d'intriga. Si a vegades no saps per que et passen les coses que et passen, comprendràs el malestar del protagonista d'aquesta pel.licula. M'agrada la raresa que transpira. De fet, es la segona d'una trilogia sobre la venjança, juntament amb "Compassió pel senyor Venjança" i "Lady Vengeance". Apte per tots els públics, especialment els amants dels martells i els que no pateixen amb la ingestió d'animals vius.


Jibeuro ("En Sang-woo i la seva iaia")

Una gran mostra de les diferencies generacionals del país. Un nen de ciutat es enviat a viure amb la seva iaia muda a la muntanya. Es una pel.licula tranquil·la i lenta. La iaia no es actriu professional. Dura i alhora entranyable.

Soc un ciborg, però no passa res

Finalment, la meva preferida. Del mateix director que "Old boy", Park Chan-Wook, la pel.licula mes fric que he vist últimament. Una mena d'Amelie rodada en un manicomi. Es llarga i l'argument es dilueix una mica, però val la pena.



Segur que me'n deixo moltes d'importants, o mes conegudes com "The Host". Però això no es una antologia de cinema corea, nomes una introducció per a curiosos.

dilluns, 7 de juliol del 2008

Filosofia de treball



A Corea es treballa molt. Moltissim. Un dia en parlaré amb mes profunditat. Avui però el tema es el cas particular de la meva empresa.

La meva empresa es una empresa atípica a Corea. Es tant atípica que es la única que te espanyols treballant-hi. Vaig visitar l'ambaixada espanyola (ara estic empadronat a Seül) i el responsable d'allà (temporalment no hi ha ambaixador) ens va dir que érem els dos únics (d'uns 190 registrats) que treballàvem en una empresa purament coreana. Hi ha gent que treballa per una branca espanyola d'una multinacional coreana. Els motius son diversos, però entre ells, resulta que aquesta empresa es vol obrir cap a occident en quan a cultura de treball, per incorporar coses que ells consideren que son millors allà, i també perquè tenen una ment molt oberta a quant a les altres cultures.

A Blueside la jornada laboral es de 8 hores amb una hora per dinar. A la foto veieu un company del meu equip a les 3 de la tarda. Tenia son o sigui que es va posar a dormir mitja horeta. Això es normal. Si tens son tampoc treballaràs be o sigui que mes val que dormis. Ningú et mira malament. Pel tipus de feina que fem, tan els enginyers com els artistes... mes val que estiguis al 100% de la teva capacitat. A vegades treballes fins mes tard, si fas coses d'aquestes, però l'empresa confia en els treballadors per que s'autogestionin aquestes coses.

Aquest es el coixí friqui sobre el que dormia en Jinho a la foto:





Si et quedes a treballar tard, l'empresa et paga el sopar, cosa que sempre s'agraeix, si se t'ha acumulat feina.

Recordo els primers dies, que arribava a l'oficina aviat per culpa del "jet-lag" i a vegades em trobava algun artista dormint a la seva cadira on s'havia quedat adormit la nit anterior. Son uns friquis. Però aquest es el preu a pagar per tenir un departament artístic de primera. crec que gaudeixen fent la seva feina,i per això a vegades perden la noció del temps.

En contrast, l'empresa tradicional coreana es una jerarquia blindada on l'edat, el genere, i altres factor (mes difícils de calibrar per mi) et situen al teu lloc i estableixen les regles de funcionament. La setmana passada vam anar a dinar en un lloc on fan fideus amb cloïsses, i a la mateixa sala hi havia 8 tios amb "traje" drets al voltant de la seva taula i en silenci. Llavors va entrar-ne un de mes vell i va seure (a terra). Els altres van poder seure (també a terra) i van començar a dinar quasi en silenci. Tinc la impressió que nomes parlaven quan tocava respondre a algun comentari d'algun superior, però això potser ja es la meva paranoia. En el vocabulari corea, hi ha moltes paraules per referir-se a un superior, en funció del seu càrrec. A Blueside, però ens diem pel nostre nom de pila, al menys en el meu equip.

dimarts, 1 de juliol del 2008

"Te!"...


... com diu el meu nebot sempre que vol que alguna cosa canvii de mans. Però jo em refereixo a la beguda tradicional de la Índia, ara ja estesa a tot el mon.

Un cap de setmana passat vam anar a fer una volta per un barri una mica als afores de Seül. Es a prop d'un lloc en el que han conservat casetes fetes a l'estil tradicional corea, però no hi vam arribar perquè s'havia de caminar forca i no tothom estava en condicions. Vam parar a mig camí a prendre un te.

Aquest te no te res a veure amb els que jo bevia a Escòcia, esta clarament mes elaborat. Era de gingebre i tenia "jojoba" (conec algú que em pot dir el nom català d'això...a veure si me'n recordo de preguntar-li) que es una cosa que m'he anat trobat per aquí, però que abans nomes havia sentit anomenar.

Em penso que la gent aquí nomes pren tes tan "sofisticats" quan es reuneixen amb els amics al cap de setmana. Durant la setmana es foten els tes normals, d'aquells de bosseta amb un cordill que son a tot arreu.


Aquest es el pati de la casa on vam anar a prendre el te. Jo sabia que "te" era 차, per no em servia de res perquè estava anunciat a l'entrada amb el caràcter xines del te.

Aquesta es la taula a una cantonada del jardí:


Un te d'aquests costava uns 7000 o 8000 wons, o sigui igual que un dinar, o sigui 5 eurus. Discutíem si un local d'aquesta mena tindria èxit en una ciutat europea com Barcelona. Jo crec que si. De fet, segur que n'hi ha algun.

El te era molt bo, però jo encara prefereixo el cafè, encara que em donin el sucre liquid:


Mentre bevia el te vaig comentar que el trobava una mica picant. Una noia de Hong Kong que estava amb nosaltres em va explicar que si trobes el gingebre picant, es que alguna cosa no esta en ordre al teu organisme i que n'has de seguir bevent fins que ja no li trobis. Medicina tradicional. Un camp que m'apunto per investigar una mica mes, perquè aquí la gent ho fa servir per els mals menors, i pels que no tenen remei.



Parlant de medicina tradicional i remeis naturals, una noia el carrer em va regalar un tros de sabó que te una olor molt dolca, mentre deia no se que d'aromaterapia. Regalar... es un dir, perquè de fet la vaig convidar a sopar. Però això ja ho explicaré en una altre missatge, quan comenci la serie sobre el costat obscur de Seül...