dijous, 23 d’octubre de 2008

Japo (i 2): El senyor Murasaki


Però Japo també te una amplia herència de monuments, temples, palaus i paratges historics d'aquells que queden tan be a les fotos, i que de fet tambe esta be visitar de tant en tant. Ja que no vaig poder pujar al mont Fuji per mal temps, que era el que em feia mes il·lusio del viatge, al menys em consolava anant a veure coses d'aquestes.



En la part tradicional de Japó també hi ha la que no esta accessible pels foresters. Per exemple, això es un restaurant.



Però a fora no en tens cap pista ni saps que s'hi menja, ni quan costa. En alguns moments ens vam armar de valor i vam entrar "a matar" en llocs així a veure que ens servien. Normalment va anar be, i vam menjar realment be en molts llocs. Però també en vam trobar en que ens van fer fora nomes de posar-hi els peus. "Japanese only", ens deien, suposo que escarmentats pels estrangers que s'ofenen quan no els parlen en angles, que encara n'hi ha.

Kyoto esta de llarg mes ben cuidada que Tokyo pel que fa a tradicions, però com sempre, el meu punt de vista es una mica superficial tenint en compte que nomes vaig passar 3 dies a cada lloc.

I els altres dos dies els vam passar a ca en Murasaki-san. El senyor Kenkichi Murasaki es l'amo i quasi unic treballador del "ryokan" (hostal tradicional) que porta el seu nom a la petita ciutat de Takayama. El meu primer contacte amb ell va ser telefònic. No parla angles i jo no parlo japonès, o sigui que ell nomes reia i deia que "hai", i en un moment donat va dir que "arigato" i vaig deduir que la conversa havia acabat. Vaig tenir la impressió que havia reservat lloc per dos a casa seva, per no n'estava segur. No m'havia demanat el nom, ni m'havia dit el preu.



El senyor Murasaki cuida el seu ryokan, i les flors que te al seu voltant. De nit els posa un para-sol per si la gelada, suposo. A primera hora del mati els el treu. A part de les flors, també cuida insectes que te en terraris per tota la casa i que fan uns sorolls aguts molt curiosos.



Era un senyor molt amable i nomes sabia les paraules angleses que calien per donar la mínima informació als visitants forasters: "iur rum", "xaua", "brecfas...." i ensenyava les mans amb 8 dits. "no loc", diu, i senyala la porta principal, i reia. No esta mai tancada i pot entrar i sortir tothom quan vulgui. En aquest cas, tothom érem jo i el meu company de viatge, i el segon dia va arribar algu mes. El senyor Murasaki sempre reia i cantava mentre feia qualsevol cosa.

També preparava esmorzars molt potents i variats. Des de salmó a la planxa a tot de coses estranyes que no vaig reconèixer i que cuinava sobre una fulla de magnòlia (?). Els gustos eren forts i no sempre fàcils, però va ser tota una experiència.



El senyor Murasaki.... es part d'un altre Japó. Un Japó de coses petites i senzilles fetes amb molta cura. D'amabilitat quotidiana i alegria perquè si. De poques aspiracions mundanes. Un Japó que te els dies comptats, diria jo.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Japo (1) : Friquis, grues i la tirania del planeta solitari

Entre les coses que s'han de veure a Japó, hi ha la Meca dels friquis, Akihabara. Un barri on tot son còmics manga, videojocs, moda otaku i electrònica de segona ma. Avui en dia no hi ha res que no puguis trobar en qualsevol altre lloc, pel que fa a l'electrònica, visca la globalització. En còmics, suposo que tampoc, però no hi entenc tant. Per mes que hi hagi edificis sencers amb tots els volums imaginables, el còmic ja no es un mitja minoritari, i segur que hi ha altres llocs on ho pots trobar tot.

Vam visitar salons recreatius on les maquines estaven classificades per plantes: clàssiques a la primera planta, maquines de lluita a la segona, de cartes a la tercera, d'esports a la quarta, i de fotos-amb-tot-de-cors-roses-i-floretes a la cinquena. Vaig fer la meva primera partida a l'Street Fighter IV. Anava be fins que un japonès es va posar a jugar contra mi i em va amargar la tarda.

Entre les maquines hi havia aquesta tan curiosa:


No se que son les targetes aquestes, però em penso que aquesta maquina esta en la línia de la maquina expenedora de roba interior usada de col.legiala. Que per cert, no vaig trobar, i em vaig quedar sense souvenir pels companys de feina.

I es que vulguis que no tothom te un toc de friqui en aquest país, com aquesta netejadora de trens. Si en aquest país els trens estan nets. I arriben a l'hora.


Però també hi ha professionals del mon friqui, com els venedors de disfresses per a gos:



Avui he començat amb "coses que s'han de veure", però aquesta es una de les frases que mes odio de les guies de viatge. De fet, odio el turisme en general. Els turistes tot ho corrompem, tot ho empudeguem. Caminem tots els camins per absurds que siguin, ho mirem tot, fem fotos a tot com si fos especial. Sentim la necessitat de complir amb tots els tòpics del país que visitem. Per si de cas portem un manual sota el brac, que ens diu "ves aquí, ves allà, "Mira això, això esta be". si alguna cosa no surt a la guia no val la pena. I quan hi ha un monopoli mundial de guies de turisme com passa amb Lonely Planet, cada cosa que apareix en els seus llibres es corromp. Perd l'autenticitat i es converteix en un negoci.

Fixeu-vos que la guia deia "Aquest es el carrer mes bonic de tot Asia":


Si, he titulat la foto "carrer-qualsevol.jpg" perquè això es el que es en realitat. Si jo fos un veí del carrer i els de la guia em fessin aquesta putada, també intentaria convertir-lo en un "carrer normal" per així buidar-lo de pallusos amb càmera fotogràfica i motxilla. Els millors resultats sempre s'aconsegueixen coneixent gent nativa i preguntant.

Les petites coses que m'agrada veure dels països no surten a les guies, per insignificants.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Japo (0)



Resumir Japó en una foto es molt pretensiós i injust. Però com que aquestes coses a mi no m'importen, he triat aquesta. El mes interessant d'aquest país per mi tan extravagant, es sense cap dubte la seva gent. El contrast entre l'enorme educació i formalitat de la gent gran, i els estirabots estètics i transgressió sexual dels joves.

Si a mes d'una foto hagués de posar una paraula a la meva visita, seria "breu". Sembla que no digui res del país en si mateix, però al contrari, serveix per dir que Japó desborda per tots costats. Si no fos perquè estic aquí al costat, pensaria que he perdut el temps viatjant-hi nomes una setmana.

Aquests son els japonesos del dia a dia. En aquest cas estudiants. Uniformats i formant. Ordenats i diligents. Educats i educats. Aprenent que a la vida t'has de moure a velocitat ninja.



I es lògic que es transformin en això d'aquí baix quan estan lliures de les seves obligacions. I això sense comptar els que va pel mon disfressats de personatges de còmics i videojocs, per Harajuku. D'aquests no en vaig fer fotos perquè estava mes ocupat mantenint els ulls dins les conques i la mandíbula enganxada a la resta del cap.



Suposo que la meva germana deu estar orgullosa de la utilitat que li estic donant a la càmera de fotos que em van regalar.

Les pintes mes rares les vam trobar en un club de Sibuya, on no es podien fer fotos i un enorme "segurata" et registrava a l'entrada. Les comparacions son odioses, però inevitables. En aquell club la gent era allà... "siguent guai". Mirades dures, comportaments de desfilada de moda. La següent setmana en un club de Seül vam notar la diferencia. En el club corea, la gent simplement s'ho estava "passant be". Somriures, riures i converses relaxades.

Algunes coses a Japó es poden entendre si penses que encara tenen un "emperador" tot i que al cap i a la fi, d'imperi ja no en tenen.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

L'infern mes gran del mon

Se que després de les vacances toca parlar de les vacances, però mentre preparo el material i intento donar sentit a tot el que he vist últimament... haig de parlar de coses molt mes grans.



Haig de dir humilment que ja he vist un petit trosset del mon. I enlloc he trobat cap espectacle amateur tan singular com el correfoc de Girona. Aquest any els Diables de l'Onyar celebren 20 anys i estan posant esforços inimaginables per fer el millor correfoc de tota la historia.

A mes de la banda de percussió dels diables, col.laboren grans grups professionals com la Banda del Surdo, el Bloc Quilombo, i grups de teatre com els del Tripijoc i altres petits grups emergents. També hi venen els salvatges dels Guillables de Sant Hilari i altres colles.

No us ho perdeu. Repeteixo: NO US HO PERDEU. Jo m'he arribat a plantejar d'agafar un bitllet d'avió des de Seul per anar-ho a veure...

Darrera les mascares hi trobareu homes mig geòleg - mig senglar sortits de les profunditats de la vall del Llémena, enginyers de telecomunicacions que tenen un costat fosc (com en Batman), bombers frustrats per la falta de foc, o vídeo-artistes cansats de prémer el boto del mouse, que volen prémer el boto detonador dels explosius. A mes, també hi ha la Gran Puta Diable.



Agafeu l'agenda i cremeu la casella del 25 d'Octubre. I probablement la del 26, per recuperar-vos. I feu fotos i envieu-me-les.

Nomes que la meitat de totes les coses que s'estan preparant surtin be, sera un gran espectacle...



Que passa, que tens por?