dissabte, 7 de febrer de 2009

Matant el temps, fliterjant amb l'eternitat

La densitat (en el temps) dels meus missatges cap al passat, a través d'aquest bloc, va baixant a poc a poc. L'espessor del contingut, estilística, puja, i la qualitat del conjunt baixa. Pot ser l'ensopiment que es respira en aquesta ciutat a l'hivern, pot ser que ja no estic desdibuixant Corea, sinó que m'estic desdibuixant a Corea.

Últimament he estat matant el temps lliure de maneres ben vulgars. Fent el turista amunt i avall, abandonant-me als vells vicis del cinema i dels bons videojocs.

Una de les coses que he visitat es el Museu Nacional de Corea, que esta pla de coses extremadament avorrides però que també en te algunes d'interessants. Em va agradar especialment la secció de cal·ligrafia i pintura tradicional.


Vaig trobar interessant també, conèixer una miqueta més sobre la dinastia dels Goryeo. Aquesta és la dinastia que li ha donat al país el nom amb el que el coneixem a occident, però no es ni la més històricament gloriosa ni probablement la més interessant artísticament. Del segle 10 al 14 van dominar Corea, i va ser durant aquests anys que a Europa va arribar la primera informació del país d'aquestes terres, que van batejar com Corea. Sembla ser que els Goryeo apart de mantenir l'ordre intern era una dinastia pacífica i humil, que defugia de l'opulència. No se de cap dinastia europea que aspirés tingués uns principis així. Son els que van "oficialitzar" el confucianisme a Corea.

També he visitat palaus. Són bonics, però transpiren massa sensació de parc d'atraccions. Si aquest paio no portes roba de polièster i una arma de plàstic, o si al menys de tant en tant la clavés a algú dels que s'acosten al palau, tindria més gràcia.



Finalment, també he visitat la MUNTANYA de Namsan. Entre nosaltres, i ara que no ens sent cap coreà, és més aviat un turó. Un parc al centre de Seül, un petit i insuficient pulmó. Fa pocs anys un dels famosos culebrots coreans de moda va acabar la temporada amb la parella protagonista lligant dos candaus a la tanca del mirador de Namsan, com a senyal del seu amor. Al dia següent d'emetre's l'episodi van aparèixer uns quants candaus a les taques. Actualment, han hagut de posar més tanques perquè no hi havia més lloc per posar-ne. Tot és massiu en aquesta ciutat, per això suposo que l'individualisme, pel fet de ser impossible, no es un valor important pels coreans. I l'originalitat va cara.

2 comentaris:

Met ha dit...

"Bueeeenooo..." això dels candaus ja no em sorprèn tant des de que em vas ensenyar ja fa molt temps allò del "On the fence". Si en el fons no devem ser tant i tant diferents :P

Vinga, ànim i fins aviat, creack!

Anna Torrent ha dit...

Menys capaç de desdibuixar Corea?
Més aviat, desdibuixant-te a Corea?
No serà que comences a patir el Síndrome d'Estocolm?