diumenge, 29 de juny del 2008

Menjar, ara!


Tota guerra per l'adaptació cultural te la seva petita batalla gastronòmica. A Corea estic menjant be. Potser no tan be com al meu país, però si que estic menjant mes be que no pas a Escòcia. A Escòcia el menjar era nomes combustible pel cos, per anar tirant. Aquí la gent menja a tota velocitat pero també veuen el menjar com una cosa cultural. Els agrada parlar-ne i els agrada provar coses noves.

La majoria de menjar a Corea te poca sal pel gust Mediterrani, i pot ser molt picant. Aquí mengen arròs com si fos pa, o sigui en quasi cada àpat. Mengen molt de peix i verdures. Hi es molt present el tofu també. El menjar es molt barat. Un dinar normal et pot costar uns 4 eurus. Si vols menjar carn com a plat principal, et surt mes car.

La gent d'aquí tradicionalment mengen asseguts a terra, i els coberts son una cullera i dos "palillus". Aquí, pero, els "palillus" solen ser metal.lics, perquè així rellisquen mes i donen mes pel sac als estrangers.

Aquest es el joc de coberts estàndard que he trobat tot comprant coses per la casa nova:


Recordo els primers dies, que sempre esperava a veure que feien els altres a taula per fer mes o menys el mateix. Solen servir molts plats comunitaris i a vegades es difícil saber que es menja amb que. De fet però, no hi ha normes estrictes.

Això es un dinar d'arròs amb verdures, una sopa amb tofu com la Miso japonesa, kimxi (no-se-quin vegetal fermentat amb alguna salsa picant), i altres coses.



A corea es legal xarrupar sorollosament a taula. Val, a Catalunya també es legal, però la teva mare et mirara malament. De fet, els coreans i les coreanes son grans xarrupadors, i apart de la sopa també xarrupen fideus. Sembla una tasca fàcil, però no ho es. Quan ho faig jo, em solen passar dues coses:

- els fideus no pugen per mes que xarrupi.
- els fideus pugen amb molta forca i esquitxen de salsa el voltant del plat, la meva samarreta i el veí, que educadament farà veure que no se n'ha adonat.

De fet, en una xarrupada celebre vaig aconseguir fuetejar-me l'ull amb el fideu. La salsa era picant i se'm va posar l'ull vermell i em plorava. Hi ha coses difícils d'explicar, i afortunadament ningú em va preguntar que em passava a l'ull. Si no, hagués dit que menjar era molt picant, que no deixa de ser part de veritat.

Espero tenir cuina aviat perquè sembla ser que a Seül nomes hi ha un restaurant espanyol obert i mireu quin pa amb tomata que fan:

Es clar que a Espanya tampoc se com el fan el pa amb tomata...

He aconseguit dissimular molt be fins ara. Pero la setmana passada en un restaurant, mentre em barallava amb un tall de carn que es resistia a ser transportat fins a la meva boca, la mestressa del restaurant (que estava molt pendent de mi, i feia un somriure de nivell 2) em va portar... una forquilla.

Que consti però, que va ser contra la meva voluntat.

dijous, 26 de juny del 2008

De fora...


Hi ha moltes coses que a mi em semblen estranyes d'aquest pais. Pero sens dubte n'hi ha moltes mes que a ells els semblen estranyes de mi.

Aquest es el DNI que m'han fet. A la foto no surto gaire afavorit, pero es que em pensava que me la feien des del costat.

"Certificate of Alien Registration" es quasi la unica cosa que s'enten del carnet. De fet no vinc de tan lluny, Mart es aqui al costat.

Aqui no hi ha gaire estrangers, i la gent et mira pel carrer. Sobretot si surts dels districtes turistics o de negocis. M'han dit que si vas a ciutats petites es encara millor. Els que mes et miren son els nens petits. Es normal que em saludin pel carrer. L'altre dia en un restaurant uns senyors em van portar el nen petit a la taula perque em veies de mes aprop. El nen tenia els ulls oberts com unes taronges (no es cap acudit racial). I estava tan impressionat que no sabia que dir. El seu pare li donava copets amb el genoll i li deia en veu baixa "Hello... hello..." fins que el nen em va saludar i va fer una reverencia.

Potser nomes ha vist occidentals per la tele, i es pensa que tots conduim cotxes a tota velocitat mentre disparem per la finestra als dolents, o saltem d'avions en flames despres de salvar la noia de la pel.licula.

En la recepcio d'un hotel, estava assegut esperant. Van entrar una mare i una nena petita. La nena petita va venir corrent fins on era i plantada davant em va dir amb cantarella " Hello!!!!!". Despres va marxar amb la seva mare que la cridava i em somreia disculpant-se. Mentre entraven a l'ascensor tenien una conversa en corea. Jo m'imagino que la nena devia preguntar "Mama, li puc tirar una mica de menjar a l'estranger?", i segurament la mare responia: " No, que a vegades mosseguen...".

dissabte, 14 de juny del 2008

Corea Vertical 0

Ara que ja tinc casa (tècnicament, l'empresa te la casa, però vaja...), compte corrent, telefon (amb tele) i carnet d'identitat, ha arribat l'hora del lleure.

Per començar m'he documentat una mica a la pagina web "Korea on the rocks" que te molta informació sobre escalada a Corea del Sud.

A dos estacions de metro (10 minuts) de la feina tinc un parc amb una paret artificial amb una mica de boulder i tot. M'anira molt be per desestressar-me. Despres he trobat un club d'escalada a prop de la meva nova casa. El visitare quen m'hi traslladi i pugui dir 4 coses mes en corea.

I llavors he buscat un lloc per comprar material d'escalada. Al mig del mar de botiguetes de Dongdaemun (de teixit per catifes, de rodes de cadira d'oficina, de clauers, de penjaroba, de coses extranyes que deuen servir a algu, de botons, de mitjons, de mes coses extranyes... ), n'hi havia una de recomenada a la web, amb material de Millet. No se com dimonis ho he fet pero l'he trobat de seguida. No crec que la pugues tornar a trobar pero. Perque m'hes que buscat entre les botigues, he "divagat" entre les botigues.

No he parlat mai de com funcina comprar coses aqui. Si t'acostes minimament a una botiga, o a una lleixa d'uns grans magatzems, o tan sols mires mes de 2 segons un producte des de lluny... automaticament es materialitza un corea somrient al teu costat. Et solen dir coses mentre et somriuen encara mes (nivell 2) i fan gestos sobre els seus productes. Encara que sapiguen que no els entens, ho segueixen fent. No son pesats, son cordials, i si els dius que nomes vols mirar et deixen estar.

A la botiga Millet el dependent de dintre m'ha fet un somriure de nivell 1, pero m'ha ignorat. Aixo m'ha sorpres. El que passava es que s'estava materialitzant un dependent nou des de fora, que si que parlava angles. "Peus de gat....", " ah, molt be, tenim aquests... on vols escalar?...et recomano aquests..." etc. Somriure de nivell 2. Molt amables. Em pregunten d'on vinc (menteixo, dient que d'Espanya) i els dic que m'he traslladat a Corea, i que estic reunint material per escalar. Somriure de nivell 3. Ja tinc els gats triats, vaig a pagar. "Avui tenim un descompte de.... 25%, vols alguna cosa mes?" "No, de moment no." dic, recalcant el "de moment". Somriure de nivell 3 congelat. "Te, et regalem aquests mitjons." diuen mentre em posen uns mitjons que tenen molt bona pinta a la bossa. Pago en metal.lic. Somriure de nivell 4. " Fins aviat!".

A corea es regateja fins i tot quan vas a comprar un ordenador portatil. Si no regateges, et fan un descompte minim igualment, per "educacio". Per els orientals es molt important cultivar les relacions de tota mena, fins i tot venedor-client. Com que sap que no soc un turista i que haure de comprar molt mes material, em tracta molt be. M'agrada aquest lloc, segurament hi tornare.

Un italia de l'hotel m'explicava que va anar a una restaurant i va tenir un problema amb la tarja de credit. "No passa res! La propera vegada ja ho pagaras." van dir amb un somriure de nivell indefinit. Era la primera vegada que anava al restaurant i no el coneixen, pero en la ment comercial dels del restaurant, en comptes del "Aquest tio fotra el camp sense pagar..." que seria normal a Catalunya, hi havia un "Aquest tio haura de tornar a sopar aqui una altra vegada."

Finalment, una mica fora del tema: en el parc al voltant de la paret artificial d'escalada hi havia unes parades d'activitats de tota mena. Tambe hi havia els frikis d'aqui baix. Sembla la canco de "Bola de drac.", i la veritat es que veure aquesta escena m'ha fet sortir una gota de suor gegant al costat de la cara. I he fet un somriure de nivell indefinit.


dimarts, 10 de juny del 2008

Les protestes augmenten


Aquesta vegada hi he anat en persona, a veure que tal. Fa setmanes que les protestes son diàries i la contundència policial contra els manifestants nomes ha servit perque augmentin en nombre.

Tot i ser entre setmana, la gent s'ha reunit durant el vespre al centre, i ocupa tota una avinguda d'uns dos quilometres al capdavall de la qual hi ha la "Blue House" del govern. La policia ha estat construint barricades durant el dia, soldant contenidors metal.lics. El fet es que els manifestants estan tan organitzats com la policia mateix. La quantitat de gent repartint tota mena de cartells, begudes, organitzant les consignes, retransmetent en directe per internet es molt important. Pero a mes a mes, aqui no s'estan d'osties, i pel que m'han dit, hi gent del sindicat del sector metal.lurgic que estant intentant desvallestar les barricades que ha soldat la policia.



M'agradaria anar a primera linia un dia d'aquests, a veure que tal. Tenint en compte la progressio de gent, i em fio nomes de les dades de la tele i d'algun company que s'hi ha implicat forca, jo crec que aquest cap de setmana petara l'assumpte.

Oficialment ja s'ha ofert a dimitir mig govern, pero les dimissions no han estat acceptades pel president, i tot te pinta de muntatge.

Oh, si, els assumptes:

- importacio de vedella americana sense control sanitari suficient. El govern te un tracte dificil de cancel.lar amb els ianquis sense haver de patir represalies.

- construccion d'un canal que atravessaria Corea de banda a banda, pel transport maritim. Vindria a ser com fer que l'Ebre vagi de banda a banda de la peninsula iberica, pero la coreana es mes petita, i no sembla que tingui gaire sentit.

- actitud despota i represora del president, 2Mb.

Finalment, en aquest video no es veu gaire res, pero si que se sent una mica de musica tradicional coreana.


dissabte, 7 de juny del 2008

Religio, o no.

A Corea hi conviuen protestants, catòlics, budistes i altres religions menys majoritàries com el taoisme. Alhora conviuen amb un conjunt de creences tradicionals que es tradueix en trobar "bruixes" que llegeixen el futur o recomanen a les parelles si s'han de casar o no.

El de la foto es un trosset d'un temple budista al bell mig de la zona de negocis de Seül, Gangnam. El símbol budista s'assembla al símbol dels nazis, però esta invertit. Queda clar però que aquesta es la unica semblança entre els budistes i els nazis...

L'altre dia passava pel costat d'aquest temple hi hi havia una senyora resant agenollada en una esterilla portàtil a l'altra banda del carrer (de 6 carrils). Em va estranyar perquè el temple es gran i te un bon tros de parc fàcilment accessible. No se quins motius devia tenir per no voler-hi entrar.

Avui mentre caminava pers uns grans magatzems, un senyor molt amable que anava amb la seva mare m'ha començat a parlar en angles. No m'ha estranyat perquè aquí la gent aprofita qualsevol oportunitat per practicar gratuïtament l'angles amb estrangers. Però com que ja portàvem un rato xerrant, he començat a sospitar que hi havia gat amagat. Efectivament, al cap d'una estona em comença a parlar de la bíblia, i de que en penso de l'existencia d'una veritat suprema. Molt be, he pensat, tampoc tinc res a fer ara mateix...

Al cap de 20 minuts el tio s'acomiadava molt amablement de mi convençut de que havia fet una bona feina, de que havia fet tot el que havia pogut, però que havia tingut la mala sort de trobar-se amb un cas impossible. De fet, es forca veritat. Havíem discutit uns quants passatges de la bíblia, unes cites de Kant, i com n'es de difícil d'apostatar al meu país... Pobre noi, de fet si que ha tingut mala sort de trobar-se precisament amb mi.

divendres, 6 de juny del 2008

Petites coses que em sorprenen



Noto que a poc a poc m'estic tornant insensible a certs detalls que en altres dies em semblarien sorprenents.

Fa dos dies vam sortir un dia sencer, i una nit, a fora de Seul amb tota la gent de l'empresa a fer una mena de jornada de cohesió. Vam estar tota la tarda jugant a futbol i basquet, després sopant mentre fèiem un torneig de Winning Eleven i Tekken. Durant la nit vam estar asseguts pel terra de les habitacions (que de fet no tenien ni llits ni cadires, a l'estil corea) menjant mes, xerrant, i jugant a cartes.

Del que hi havia a l'habitació en recordo: 9 coreans, uns calamars assecats que s'anaven rosegant, unes tires de carn assecada, uns fideus, cervesa en ampolles de plàstic, soju (el licor típic d'aquí) en ampolles de vidre, una llauna de larves de cuc de seda, uns palillos per poder menjar les larves, un tio mirant la tele en el telefon mòbil, uns gelats que es xuclaven d'unes ampolles. De tot, però, el que mes m'estranyava, era estar jugant al "Gran Dalmuti" amb els coreans.

En aquestes sortides, les empreses normals de corea fan entrenament militar, per crea esperit d'unitat i enfortir la ments, i aquestes coses. Fins i tot les altres empreses de videojocs del país sembla ser que ho fan. Agafen instructors de l'exercit i tot, i son forca durs. Pero aquesta empresa es diferent en molts aspectes... millor diria jo. Al mateix "Ressort" hi havia una empresa de seguretat que corrien amunt i avall en formació i cridaven de tant en tant, com si fossin soldats. De fet anaven amb uniforme i tot. Feien mitja por. Peró en aquest país això es habitual. El servei militar es obligatori i dura dos anys, o sigui que a tothom li sembla normal. Es el que tenen els països que oficialment estan en guerra.

Altres coses que em sorprenen (potser es normal, però jo en desconeixia l'existència, a Sant Dalmai no n'hi ha) es això:



Els catalans som un poble amb gran tradició escatològica, sinó mireu el caganer del pessebre, com "ens caguem en" tot el que se'ns posa per davant, o si no mireu la merda de polítics que tenim. M'estranya que no inventéssim una cosa tan refinada com això...

dimarts, 3 de juny del 2008

2 MegaBytes


(perdoneu la falta d'accents i dieresi)

Aquesta es una imatge d'una manifestacio recent a Seul en contra de l'actual president de Corea del Sud, i antic alcalde de Seul. L'individu en questio es diu I Miong Bac (o Lee Miong Bac, segons com s'adapti l'escriptura). Les seves inicials son I.M.B, i "I" es "Dos". Per aquest motiu es coneix pel sobrenom de "2 MegaBytes", i tambe diuen que es la seva capacitat cerebral. Els opositors, es clar.

El fet es que fa setmanes que duren les protestes i creix molt rapidament la quantitat de gent que es manifesta. Tenint en compte que el van elegir al Gener, no te pinta de durar els 5 anys que dura una legislatura aqui.

Diuen que va guanyar les eleccions pel prestigi que va aconseguir com a vicepresident de Hyundai, que aqui es mes que una marca de cotxes, es una de les 4 corporacions que mouen el pais i te des de constructores fins a supermercats. Se'l volen carregar per diversos motius. Entre ells hi ha una reforma del sistema educatiu (de la que parlare en un altre missatge), pero sobre tot per una reforma de la llei d'importacio de vedella americana sense control sanitari suficient.

Les manifestacions aqui son diaries, pero les grosses son el cap de setmana. Duren tota la nit, i sempre hi sol acabar havent hosties. La policia no s'esta de carregar i fer servir canons d'aigua. He sentit que fins i tot hi ha gent que s'ha quedat sorda i d'altres cecs per la potencia del raig d'aigua d'aquests canons. Suposo que els manifestants tampoc seran sempre tan pacifics com a la foto.

En fi, intentare aconseguir una camara grossa, em penjare el carnet del Caprabo al coll com si fos una acreditacio periodistica i intentare veure-ho amb els meus propis ulls... Pero no de massa a prop, es clar.