dijous, 18 de novembre del 2010

Cap al G-Star

Ja ho tenim tot a punt! El video de presentacio...



I les noies que faran les explicacions pertinents a qui estigui interessat en els detalls...



...pels que ens diuen que les noies en el nostre joc tenen les proporcions... exagerades.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Deutes impossibles

Mes política, que fa falta:

Els 5 principals partits polítics catalans estan molt endeutats. Hi ha un òrgan oficial anomenat "Tribunal de Cuentas" (www.tcu.es) que fa informes sobre els seus deutes. Tinc davant l'únic informe intel·ligible per un plebeu com jo, del 2006, fa 4 anys (el podeu trobar a la web amb el codi I856).

- Entre Convergencia i Unio devien 3 + 9 = 12 milions d'eurus a bancs i caixes.
- El PSC devia 12'5 milions d'eurus.
- Els valents d'Esquerra devien 3'7 milions.
- Els dissimulats d'Iniciativa: 9'1 milions.
- El PP no te capítol autonòmic propi (es clar) però el seu deute a nivell espanyol era de 55 milions d'euros.

Els partits polítics no son empreses: no fabriquen ni venen res. Com poden mantenir aquestes deutes? Reben diners de subvencions publiques (apareixen a l'informe) i de donacions, moltes d'elles anònimes. Al mateix temps, i si consulteu l'hemeroteca veureu que de tant en tant els bancs i caixes (en el cas català sobretot "La Caixa" i "Caixa de Catalunya") els perdonen grans parts dels deutes. En Montilla abans de ser president va negociar una condonació important i en Carod-Rovira també.

Els bancs i caixes son negocis, i tenen la missió de fer diners. No "perdonen" res, si no els es rendible. La situació no pot ser mes clara: els partits tornen en forma de favors molt profitosos tots aquests tractes especials. Tots aquests partits estan encadenats.

Reagrupament.cat te prohibit pels seus propis estatuts demanar crèdits a entitats bancaries. Fem tota la campanya amb diners que venen de donacions dels nostres associats i publiquem el balanc econòmic de cada acte. Creiem que no es possible fer política quan tens comptes pendents amb entitats tan poderoses.

A mes a mes, proposa una llei de transparència que dificulti aquests tractes mafiosos entre partits, entitats financeres i donants anònims.

Si us plau, penseu-ho bé el 28 de Novembre.

Suaus

Tornant al tema del caràcter coreà. La mena de gent que treballa a la meva oficina es "jove format de 25 a 35 anys, un terc casats recents, un quart amb fills". No hi ha ni nens de 12 anys, ni nenes de 10.

Malgrat això, quan a l'hora de dinar les màquines reposen, salten els salva-pantalles (que de fet no son necessaris de la mort dels monitors de fosfor, però que hi farem), i un bon grapat dels monitors de l'oficina mostren això, que us recomano que veieu SENSE àudio per tenir la mateixa experiencia "salva-pantalles" que tinc jo:



No se que dir... sento que he fracassat quan encara m'és impossible de comprendre el perquè d'aquesta afició. Profundament arrelat dins de l'ànima de molts homes coreans, aquesta es la mena de feminitat que desitgen. I molts d'aquests elements es transmeten en l'estètica de les noies. o potser es el reves, no se que hi era primer.

No es que em sembli malament (ni be), simplement em desconcerta...

diumenge, 14 de novembre del 2010

Cruixents

En la industria del videojoc, i suposo que en algunes altres, existeix una cosa que en diuen "crunch time". Es la conseqüència més representativa del fracàs en direcció i planificació tan generalitzat en aquest sector. Conec molt pocs directius que ho sàpiguen fer, i no en conec quasi cap que accepti la seva responsabilitat quan falla. La majoria es limiten a anunciar que com que no tenim totes les coses apunt per una fita concreta, entrem en "crunch time" durant 3 setmanes. I es queden tan tranquils. No diuen perquè, no diuen que ha fallat. De fet, no ho saben, perquè mai ha existit un pla coherent.

No els culpo. La majoria d'ells, pobres, son incompetents. I per això son directius, i no fan feina de veritat. La culpa és de qui els va donar la responsabilitat, que probablement també era incompetent, però tenia diners. Son víctimes de la llei de Peters:

En qualsevol jerarquia, ascendeixes mentre fas be la teva feina i deixes d'ascendir quan ets incompetent. Per això la jerarquia, un cop estabilitzada, és plena d'incompetents.


També hi ha la teoria del "patadon p'arriba": A algun inútil fent una feina que no pot fer, mes val promocionar-lo a un càrrec en que no l'hagi de fer. Per desgracia en un país com Catalunya, es mes barat que acomiadar-lo. Això si no és que és funcionari i no el pots acomiadar, és clar.

Que consti que no parlo de ningú en concret. Pero que també consti que no tinc mai cap problema en dir-ho directament a qui crec que "s'ha estabilitzat en la jerarquia". Alguns em diuen que sempre he tingut problemes amb l'autoritat. No és veritat. Aristòtil deia, em penso que en l'ètica a Nicomac, que un sabater que és bona persona és per forca bon sabater. Si no faria una altra feina. Algú que fa malament la seva feina, sol ser una mala persona.

Ei, que consti que aquesta es la millor de les 4 empreses en les que he treballat fins ara, i el projecte esta quedant molt be. Algunes escenes son espectaculars. Posaré un vídeo aviat.



Portem dues setmanes en "cruch", i ens en queda una malgrat que els directius ho neguin (pobrets). Això vol dir que passem unes 12 hores diàries a l'oficina, 6 dies a la setmana. L'estres es nota i la gent perd la perspectiva general de les coses. Aquí Corea, però s'ho agafen com un deure. Quasi s'ho agafen com una oportunitat de mostrar com de treballadors son (en el significat coreà de treballador: estar moltes hores a l'oficina), una oportunitat de demostrar com fins a quin punt es poden sacrificar pel projecte comú de l'equip i de l'empresa.

Durant aquests dies gairebé nomes treballem. L'empresa ens dona dinar i sopar. De tant en tant, mentre treballo sento algú que crida i aixeca els braços movent-los en l'aire. Una qüestió de la pressió i l'estres, pensava jo.

L'altre dia al voltant de mitjanit un tio corria amb un gos pels passadissos de l'empresa. Suposo que com que gairebé no va a casa es la única manera de fer-li fer exercici. No és un problema greu, perquè els gossos a Corea son petits com gats. La gent els te i els porta com si fossin un accessori més, com una bufanda, o una bossa de ma.



Mentre provava una de les ultimes versions, l'altre nit, escabetxinant orcs a desenes amb l'heroïna de mes bon veure que tenim (d'alguna manera ens hem d'animar...), un missatge amb lletres grans coreanes va aparèixer al mig de la pantalla. "Que és aixo?" li vaig preguntar al company del costat, mentre intentava no perdre el control i que els orcs em superessin. El tio va mirar el missatge i de sobte va aixecar els braços i movent-los en l'aire es va posar a cridar. El missatge va desaparèixer.

Mes tard, acabada la missió, li vaig preguntar que que dimonis deia el missatge. "Estem a punt de reiniciar el servidor. Si vols seguir jugant aixeca els braços i crida." , va dir fent un gest amb el cap cap a l'equip de programació de xarxa que estan un tros enllà en l'oficina. Avantatges de les oficines diàfanes, suposo.