"Per conèixer un indret cal saber com s'hi treballa, com s'hi estima i com s'hi mor." Cito aproximadament un personatge de "La Pesta" de Camús i sento que no estic legitimat per fer-ho, perquè no vaig acabar de llegir la historia. Val a dir que va ser culpa de l'arribada d'exàmens combinada amb la desaparició del llibre de la meva tauleta de nit, però amb tants anys que fa, he tingut temps de sobres per haver redimit la meva ofensa, i no ho he fet.
Per sort i per desgracia començo a conèixer molt be aquest país. No tinc por de reiterar-me al dir que tot es profundament confusionista. La mort també. Fins ara sempre havia vist la mort actuar quan li tocava. Amb gent gran que ja havien tingut una vida llarga i plena. La mort en joventut sempre l'havia vist de lluny, i realment hi ha una gran diferencia. L'esforç que s'ha de fer per tirar endavant, per re-dibuixar les vides dels que hi eren més aprop, és molt més gran.
La tragèdia, però, és una part important de la vida. S'ha d'acceptar, ja sigui fent un gran esforç psicològic personal com fem a l'oest, o dil·luint-la en la normalitat de tot allò quotidià i social com fan aquí.
1 comentari:
Temps al temps.
Parlem aviat?
*
Publica un comentari a l'entrada