dimarts, 19 d’octubre del 2010

Redibuixant Catalunya

Ara que Corea ja se m'acaba, torno a tenir el cap a Catalunya, que el cor li he tingut sempre.

I el moment català es interessant. Aviso: si sou dels que després d'una frase com la següent tendiu a canviar de pagina, sou precisament la mena de persona que mes m'agradaria que em llegís aquesta vegada: parlaré de política.

Una opció m'ha tornat de la foscor de l'escepticisme polític en que la realitat catalana m'ha enfonsat amb el temps.

Quants candidats coneixeu que s'hagin reservat les vacances de la feina i se les hagin agafat ara per poder estar al 100% a la campanya? Probablement cap, perquè cap d'ells te feina coneguda, i molts d'ells no n'han tingut mai. Menys el doctor Joan Carretero, que ha començat vacances aquesta setmana.

Quants programes electorals podeu llegir i estar-hi en contra? Cap, perquè tots estan dissenyats per equips de màrqueting experts en l'ambigüitat i en els malabars lingüístics i ideològics. Excepte el de reagrupament.cat que es clar i concís: regeneració política i independència. Sense matisos. Si us agrada sabeu que no falla, si no us agrada, no es la vostra opció.

Quants partits polítics ensenyen d'on ve i a on va fins a l'ultim euro que reben? Cap, tots tenen els seus millets, montulls, i trames fosques de fundacions i donacions anònimes. Menys reagrupament.cat. Es la primera vegada en la meva vida que he donat diners a un partit polític. Els partits del parlament no ho necessiten, perquè com potser ja sabeu, en plena crisi es van decidir augmentar la quantitat de diners que reben directament dels impostos per finançar-se la campanya electoral.

Si sou dels que no voteu mai, o no penseu votar aquestes eleccions, doneu una oportunitat a Reagrupament Independentista.

www.esquerra.es
www.ciu.es
www.psc-psoe.es
www.pp.es
www.iniciativa-izquierdaunida.es
www.ciudadanos.es

o

www.reagrupament.cat

www.carreterina.cat

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Perseguint el conill blanc (i 1)

Però no sempre tens la sort de que et visiti un conill blanc. I a vegades t'has de deixar d'hòsties, agafar aire i tirar pel dret. T'has de fabricar el teu propi conill blanc, perseguir el teu propi objectiu i deixar de ser un espectador del curs de les coses. Es arriscat si penses que tens molt a perdre, que ho pots perdre tot, i que el que tens val molt. Però no és el cas, i posats a ser materialista, el que no tens val més. Ho val tot.

Queda clar que no m'he fet meu el principi bàsic del taoisme de la no-acció, però resulta que aquí tampoc el practiquen. La feina està gairebé feta, el que he apres no té preu, i aquest país sempre serà una mica casa meva. Es hora de tornar al meu, de país, que he sentit que hi ha molta feina a fer.

Estic engrescat, ple d'il·lusió pels projectes que tinc per davant. Em desitjo força, saviesa i sort per tirar-los endavant.

divendres, 1 d’octubre del 2010

Perseguint el conill blanc (0)

El tedi, l'avorriment. Paradoxalment són una gran motivació per a aventurar-se a coses noves. Fa uns anys, un dia gris tardor, en una ciutat gris fum d'un país gris decadència, en una feina gris com qualsevol altra, mig adormit per dins, amb els ulls prou obert per deixar caure els dits de tant en tant sobre el teclat perquè semblés que estava treballant mentre en realitat el que esperava és que la cafeïna m'arribes al cervell, em va visitar.

"Desperta't Neo...", deia una finestra del missatger que s'acabava d'obrir. "Segueix el conill blanc."

Es un d'aquells moment que si tens sort passen un cop o dos a la vida. I si tens encara més sort, els reconeixes. Es el moment de fregar-se els ulls i dir "que?" mentre l'oportunitat ja s'esta fonent, o en canvi saltar-li a sobre i dir "Si! Compta amb mi!" i deixar-ho tot enrere, el tedi gris de la contaminada decadència del país. I com l'Alícia del famós llibre del no-tan-famós professor de lògica, has de córrer riscos i saltar per forats estranys.

Jo en canvi vaig dir "m'ho pensaré...", perquè al final resulta que tampoc tinc els reflexos d'un linx.

I així me'n vaig anar de barraques cap a casa, fugint de la feina. I a mitja nit amb unes quantes cerveses a les venes, mentre currava servint a la barra un amic em va dir
- fas cara de ratllat...
- la puta feina que no m'han donat un dia de vacances ni per venir a currar a la barraca de fires...
- i que faràs?

La finestra del missatger es va tornar a obrir dins el meu cap. El conill blanc, el conill blanc.

- me n'aniré a Corea. - vaig decidir.