diumenge, 19 d’abril de 2009

Ratafia


En el poc equipatge que vaig portar a Corea, hi ha via un elefant recursiu. És un elefant de pedra que te l'esquena plena de forats i porta un elefant de pedra més petit a dins. És un record molt típic de l'India, on no he estat. Un regal d'una amic indi, un amulet de protecció. A Japó vaig veure que feien el mateix amb mussols de fusta. N'hauria d'haver comprat un, i així començar la primera col.lecció mundial de figuretes d'animals recursius. La propera vegada, potser.

Un altre cosa que portava es aquesta ampolleta de ratafia que algú em va regalar amb una nota que deia que en fes un glop abans de cada decisió important. Avui me n'he begut la meitat. De fet, però, la decisió ja estava presa. En comptes de ser una temptació de tornar a casa, un reclam que esbiaixi la decisió cap a les meves arrels, aquest cop la ratafia és només per recordar quin gust te allò a que renuncio. La ratafia és molt més bona que el soju. Més dolca, més delicada, i tot i això encara conserva el cop de puny etílic just.

Però no em cal. I sempre me la puc fer enviar, que estem al segle 21. Per això, tres any més aquí, a Corea, és una bona perspectiva.

2 comentaris:

Xevi ha dit...

ni m'han sortit ales ni res visible.. tot va per dintre
El bo de mitja ampolla de ratafia és que pots no recordar-te de les decisions o els actes i també que sempre te'n quedarà mitja més!
Salut
X

. ha dit...

No cal que sigui renunciar, el verb. Potser seria continuar o viure... Que en tota decisió, renunciar sempre hi ve de sèrie.

Per si de cas, tu compra't un coala de peluix allà on el trobis, aquests sí que funcionen.

*