divendres, 30 d’octubre de 2009

AMOLED i la incultura pop

Vagi per davant que no m'agrada la cultura pop. Ni la seva música ni cap de les seves mal dissimulades variants amb noms més moderns. "Pop" ve de popular, i si malgrat que això en si mateix no és dolent, el que suposa quan s'aplica a qualsevol forma d'art és la més absoluta falta de personalitat pròpia i autenticitat. El pop és per definició el màxim comú divisor dels gustos de la gent, un producte dissenyat per agradar al major nombre de persones, i no pas per expressar res previ a la seva existència. Un producte de màrqueting.


Doncs l'altre dia a la cafeteria habitual, la conversa dispersa d'havent dinat es va interrompre amb una cançó de la ràdio estrident i enganxosa com petroli vessat al mar groc. La cançó es titula AMOLED i està molt de moda. Sona cada dia diversos cops a quasi qualsevol ràdio. Música mig electrònica mal feta amb 10 minuts sobre qualsevol taula de so semi-professional. Noies mig de silicona ben fetes amb diverses hores sobre qualsevol taula quirúrgica tan professional com la de qualsevol de les infinites clíniques d'estètica de Seül. Fins aquí, la història habitual.

Però és que AMOLED vol dir "Active-matrix organic light-emitting diode". Traduït al català vindria a ser aproximadament "Diode orgànic emissor de llum amb matriu activa". Quasi tots us heu quedat igual, no? AMOLED és la tecnologia d'un tipus de pantalla que recentment s'ha començat a fer servir en telèfons mòbils. Samsung ha anomenat un d'aquests telèfons "AMOLED" i va encarregar aquesta cançó com a part de la campanya promocional. I com a part de la campanya promocional, ha imposat aquesta cançó a desenes d'emissores.

La lletra de la cançó es com ara "A-AMOLEEEED!!!! AMOLE-MOLE-MOLE-MOLED, A-AMOLEEEED!!!! Que guapa que em veig! " etc. El pop en tota la seva esplendor, superficial, sense disfresses, com a producte de màrqueting que és. Imposat a les classes populars per una gran corporació (conglomerat, que diuen aquí) que representa un alt percentatge del PIB del país, que a base de pasta ha fet que la cançó transcendeixi el format de l'anunci i sigui un anunci ella mateixa, en format de cançó.

I la gent normal, lluint al màxim la seva pròpia incultura pop, la reben amb els braços ben oberts.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Com es treballa (i 2)

Les feines, com tot, tenen un final. A Corea aquest final pot ser llarg i borrós. En una empresa coreana, una de les maneres normals d'acomiadar algú és no apujar-li el sou ni el càrrec durant un parell d'anys. També es pot fer "encara més evident" si a més a més a la persona que vols fer fora li dones feines irrellevants contínuament.

Si malgrat això el subjecte no es dona per al·ludit, se li pot comunicar oficialment en una reunió amb frases tan perifràstiques que segur que no estan a l'abast d'una ment de occidental, senzilla i directa com la meva. Dit en 1000 paraules: "Tu! Fora!".

Una de les coses més interessants és que quan una empresa acomiada un treballador, a vegades li ofereix la possibilitat de seguir treballant fins que trobi una altra feina. Però sense cobrar. I lo fotut és que hi ha qui ho accepta.

Tot això per què és així? "Acomiadar" algú és causar-li un mal. Mal econòmic i mal de reputació. Una empresa que "causa mals" a la gent és, evidentment, una mala empresa en la que no convé treballar, i en la que els treballadors no estan contents. S'han de guardar les aparences, fer veure que no hi ha hagut res dolent en el procés, que tot es voluntari i natural.

"Tu! Fora!". Collons, no és tan difícil. Bé, és clar, si no és que ets un funcionari de l'estat espanyol (ui, em penso que rebré uns quants clatellots per nadal...).

Un bon amic estava molt sorprès de que l'acomiadessin directament, estil occidental. "Tio, li has dit al director que és un incompetent, que plegui, i que vols marxar a una altra empresa. Des de llavors et dediques a intentar endur-te gent d'aquí quan marxis..." li dic jo. "Si tio, però això no es fa, no m'ho esperava...".

En anglès en diuen "to fire", hi ha la història no verificada de que l'expressió ve d'Escòcia, on els clans calaven foc a la casa d'una família quan els volien expulsar. Aquí en diuen "목을 자르다" que vol dir "tallar el coll". Posats a triar, prefereixo l'estil escocès, que al menys et permet anar a un altre lloc. Amb l'estil coreà només arribaràs mig metre enllà, o fins on rodoli el teu cap.

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Política feta en contra nostra

Aquest és un bloc personal, i com a tal, no em fa por polititzar-lo. Sobretot, perquè jo m'he polititzat molt últimament, i per tant és un acte de fidelitat a la realitat reflectir-ho aquí.

Fins i tot sóc militant i pago 6 eurus al mes. Formo part de reagrupament.cat, que avui ha celebrat la seva primera assemblea. Una frase que em va impulsar cap aquí és: "tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres".

Aquesta associació persegueix dos objectius: regeneració política de Catalunya, i la seva independència. Els he girat respecte l'ordre oficial per reflectir-ne les meves preferències.

Regeneració: passa sobretot per imposar transparència en els processos i les administracions. El punt més important és la reforma electoral per imposar llistes obertes. Prou de votar Erc, Ciu, Psc, PP o Partit Pirata. Votes en Joan, en Manel i la Maria del partit que sigui. I com no es portin bé, no els votaràs més. Molta gent no s'adona que avui en dia, votant un partit estàs votant 4 persones vàlides i 96 indesitjables que fàcilment estiguin més amunt de la llista.

Independència: la relació amb Espanya no funciona i l'actualitat demostra que millorar-la no és possible. S'ha de trencar. Però permeteu que llanci pedres contra la pròpia teulada. A reagrupament falta una mica d'esperit crític amb aquest tema. La independència en si mateixa no es la solució de gaire res. Ajuda a no perdre tants calers i alleugereix la càrrega administrativa i el procés burocràtic. Però qui vol una Catalunya independent governada per uns mafiosos manipuladors que no han de retre comptes a ningú?

Els atacs a reagrupament ja han començat fa temps. No us deixeu enganyar però: encara que algú demostrés (que encara no han pogut) que els seus líders són uns mafiosos, el seu programa estratègic seguiria essent vàlid. Consisteix en tenir majoria al Parlament, proclamar la independència pacíficament, crear una llei electoral, i dissoldre's per reconvocar eleccions en el nou marc legal. En cap cas se'ls està votant perquè siguin els presidents de Catalunya. Si en el marc de la Catalunya independent es tornen a presentar i la gent els vol votar ja és una altra història.

De moment compleixen estrictament la seva paraula. Sempre han publicat els comptes. L'assemblea constituent ha estat totalment democràtica i oberta. Fins i tot retransmesa per Internet perquè els exiliats com jo puguem estar-ne al cas.

Si us plau: doneu-nos una oportunitat, i pareu l'orella a aquesta nova veu.

Com es treballa (1)

Passin i vegin! Bé, de fet no. Està prohibit el pas i no es pot veure. Però el show d'espies certament entretingut de la meva empresa continua. No us vull avorrir amb els detalls, però perdoneu que tregui el tema altre cop. És important perquè, tot i que improbable, mai se sap quan haure de canviar el nom del bloc, per "Desdibuixant Nova Zelanda", "Desdibuixant Uruguai" o potser fins i tot "Desdibuixant Catalunya".

En fi, una anècdotes més relacionades amb el món laboral: la teva empresa no és la teva família, però quasi. Això no es Japó, i els fills no es posen sistemàticament a treballar en l'empresa del seu pare. Ni la gent treballa sempre en la mateixa empresa. Hi ha de tot, com en un país, si em permeteu, normal. Però si que se suposa que la teva relació amb l'empresa va més enllà de la legal i fredament formalitzada en un contracte. Suposo, perquè jo vaig firmar un contracte en coreà que de fet no entenia. Però no crec que el contracte digués "Article 4.5: El subjecte contractat està obligat a empassar-se la pel·lícula Transformers: la venjança dels caiguts. Si no us sona de res aquest nom, considereu-vos afortunats.

El fet es que el cap del meu cap un dia em va dir que l'empresa organitzava una sortida conjunta per anar anar a veure aquesta pel·lícula el divendres al vespre. Jo vaig refusar educadament. Em semblava que no valia la pena ni donar-li una oportunitat. El cap es va mostrar sorprès... "però és gratuït! i és un Acte de l'empresa!". "Però és que no m'interessa veure aquesta calamitat de pel·lícula. Fins i tot els crítics friquis la deixen com a infumable en el millor dels casos...".

Avui en dia s'ha de vigilar perquè en la societat de la informació digital, ets un nombre més, i com a tal els teus actes "compten" en cada mesura estadística. Un espectador més per les estadístiques d'aquesta pel·lícula és un punt a favor de la mena de món contra el que vull lluitar. El mateix motiu pel qual no n'hi ha prou amb ser ateu, sinó que per ser conseqüent has d'eliminar-te de la llista oficial de cristians...

Al final, per salvar el tipus, el cap em va subornar amb un sopar després de la pel·lícula, i així no va quedar estrany davant de ningú que el guiri no vingués a l'acte.

Però la pel·lícula no valia ni un sopar.