dimarts, 30 de desembre de 2008

돌아와서 / Tornar

Es només una qüestió de temps, tard o d'hora la memòria fa "clic" i llavors ja no saps què és anar i que és tornar. El difús moment en què un lloc passa a ser casa teva.

En fi, que ja he tornat a Corea. Un detall de la conversa amb la noia que tenia al seient del costat de l'avió m'ho fa present. És coreana però viu fa anys a Anglaterra:
- Hi viatges molt sovint a Corea? - pregunto jo.
- No... no m'agrada fer la llista de la compra.

Aquí he hagut de fer una pausa, i si no fos pel motor de l'avió hi hauria hagut un silenci desorientat. Tinc la impressió d'enfrontar-me a una d'aquelles obvietats que no estan culturalment al meu abast. Opto pel típic truc dels psicòlegs per fer parlar a algú:
- ...la llista de la compra. - dic en to neutre.
- Si, perquè fa un any que no hi vaig i en tot aquest temps s'han casats uns quants amics, i hi ha hagut molts aniversaris i alguns fills i tot.

Ara ja lligo les coses, i quan hores més tard veig la dona recollint l'equipatge jo també odio la seva llista de la compra. Porta un regal per cada aniversari d'amic o parent perdut, per cada casament, per cada naixement, i potser més, perquè es nadal i ja se sap. Omple tot un carro de l'aeroport i encara arrossega una maleta. Les relacions socials a Corea es mantenen a base de mostres econòmiques.

En canvi, el paio del control d'equipatges m'atura a mi. Assenyala la caixa de cartró que porto a la ma i em pregunta "Uot is dis?". Tio, si portés coses il·legals l'últim lloc on les amagaria es en una caixa de cartró de nyigui-nyogui, penjant de la ma, lligada amb un cordill i reforçada malament amb cinta d'embalar d'aquella de color "marró-narcotràfic". Es la típica caixa on trobaries un carregament de cocaïna en una pel.lícula dolenta.

"Una màquina de fer pa." li dic. "Però també pot fer coca." penso. Sort que ja fa temps que he deixat de fer-me el graciós amb les autoritats armades. L'últim cop va ser un dia entrant en un edifici oficial a Girona. El detector de metalls va saltar i la dona policia em va dir "Passa, passa... deuen ser les claus o el mòbil". I jo li vaig dir "Si, o la pistola.". En fi, tornant a l'aeroport d'Incheon... El paio mira la màquina com qui veu un ovni. Si, ja ho se, no heu vist mai ningú veient un ovni, però us ho podeu imaginar. El fet és que la seva sorpresa em sorprèn. Molts coreans quan viatgen porten una màquina per fer arrós, que ve a ser el mateix. Potser hauria d'haver llegit amb més atenció el formulari groc aquell que m'han donat a l'avió: animals vius, objectes falsificats, drogues, explosius, màquines de fer pa, pistoles, pornografia, etc.

En canvi l'altra maleta on porto els objectes autènticament il·legals passa desapercebuda: un xoriç ibèric d'un quilo i un "salsitxon" de més o menys el mateix pes. Consum propi, evidentment.

També he portat un teclat amb "ce trencada" (ç! ç! Ç!), una ampolla de Pedro Ximenes, i 39'95 eurus de torrons de la xixonenca, que per desgràcia no són tant grossos com sembla pel preu. De fet, me'ĺs han devorat avui a la feina en un mil·lisegon. No portava un regal per cada casament, ni cada aniversari, ni cada nen, però la meva popularitat s'ha disparat a l'empresa. Especialment quan, per un altre malentès d'aquests típics coreans, s'ha escampat que els torrons els havia fet ma mare. Mare, si tornes a venir t'esperarà una comitiva coreana a l'aeroport amb la bandera coreana i la senyera i tot.

dijous, 18 de desembre de 2008

돌아와서 / Tornar

Després de 7 mesos ja toca visitar les terres natals durant un temps. És inevitable veure aquesta visita, que es convertirà en anual, com un indicador d'un canvi de cicle. És com el "tic", o el "tac" d'un rellotge que, malgrat que són l'únic que n'escrivim de la seva vida, l'important és el que passa entre ells en el silenci.

Torno amb una maleta buida i uns quants quilos de menys. Però penso recuperar-los de cop a base d'escudella amb galets farcits de crema de formatge. I que més? Un bon grapat d'experiències, la majoria subtils i íntimes. Faig balanç i el més destacable per mi és que me'n surto prou bé, que no hi ha res dolent a destacar.

Si te'n vas lluny, te'n vas tot sol, te'n vas a un lloc estrany, se't fa més present que mai que els petits fantasmes (els bons i els dolents) que viuen en tu, et seguiran a tot arreu.


També hi ha petits records de dies molt bons malgrat que surrealistes, com el dia que vaig visitar a Insadong l'exposició de'n Moon Jun-ho, l'artista que va pintar l'Adam del fragment de dalt. Armat una llibreta plena de gargots i paraules inconnexes és impossible conquerir el país, però es divertit intentar-ho.

A vegades penso que sóc massa persistent, i a vegades m'adono que, al contrari, em falta força de voluntat. Em falta cultura de l'esforç. Tindré temps per pensar-ho... però podria ser un bon propòsit per l'any nou. Al marge de les marranades habituals, és clar.

diumenge, 7 de desembre de 2008

Estiu, hivern, estiu, hivern, estiu, hivern.... i primavera?


Avui al mati quan he sortit de casa hi havia una fina capa de neu cobrint el carrer. A hores d'ara ja s'ha fos, però el temps segueix essent fred. Corea del sud és aproximadament a la mateixa latitud que Catalunya, però sense el Mediterrani que suavitzi el clima.


Des dels primers dies que vaig passar en aquest país he sentit a parlar sovint de "quan floreixen els cirerers", i "quan les fulles es tornen vermelles". Amb això es refereixen a les dues setmanes de primavera que floreixen la majoria dels arbres, i tots els coreans passegen per llocs assenyalats per la seva gran quantitat de cirerers. Aquests cirerers son d'un tipus que no fa cireres però que te una densitat de flors molt gran.

Això és de quan jo vaig anar a complir la meva obligació (de bon coreà) de passejar per la muntanya a la tardor, a Daejon. Vam fer un pícnic amb aquestes amigues, i vam ser atacats per una espècie de tigre famolenc, però això és per un altre missatge del bloc...


Pel que fa a la tardor, durant dues setmanes un altre tipus d'arbre molt comú aquí (un tipus d'arç em diuen els amicsarbres.blogspot.com) es torna progressivament del verd al groc, al taronja i a un vermell fort. Després ve el marró fosc i cauen les fulles tan aviat com fa fred. Les càmeres de fotos "baratetes" com la meva tendeixen a exagerar la saturació dels colors, però en el cas de la tardor coreana no fa falta.

Això es de Gyeongju, quan les fulles ja no eren vermelles:


Em preguntava per que eren tan importants pels coreans aquests dos moments, perquè semblava que nomes els motius estètics no justificaven que aquest tema aparegués tan sovint a les converses. Ara, després que s'hagin acabat les dues setmanes de fulles de colors, m'adono que és que en realitat a Corea nomes hi ha dues grans estacions llargues: l'estiu càlid i humit, i l'hivern fred i sec. Aquestes altres dues fites naturals tan importants i que a Catalunya són estacions senceres, aquí nomes són separadors. I per la seva curta durada, més aviat són recordatoris de que el temps va passant...

dilluns, 1 de desembre de 2008

Tot aprenent coreà.

Collons, espero que els reis em portin un teclat amb accents! Perdoneu, a vegades escric en veu alta. Ehhhhh... parlant de llengües, no està malament que lamenti un cop més el maltracte que estic donant al català, des d'aquí. Prometo que quan tingui un teclat llatí revisaré els més de 50 missatge que porto fins ara i en corregiré les faltes ortogràfiques dins de les meves possibilitats. Els accents que van apareixent me'ls posa el corrector ortogràfic, però pobret, fa el que pot i prou. Dimonis... em vol canviar "pobret" per "pebrot" algú li hauria d'ensenyar a fer diminutius.

De què parlàvem? Ah si: A les armes catalans, que allí fora hi ha una gent que ens volen imposar la seva llengua! A les armes, Joredi, que allí fora hi ha una gent que et volen imposar la seva llengua! Aquest cop però, el país és seu, i tenen raó... I aquestes són les armes que anat provant:



Aquest missatge va més per algun tipus de persona que no conec, però que sospito que llegeix el meu bloc de tant en tant. A part d'escriure pels meus, he pensat que aquest missatge pot ser útil pels "altres". I també per la completesa del bloc.

El coreà no és una llengua difícil. Te un alfabet diferent, però segueix essent això: un alfabet. Els caràcters coreans usats en el Hangul (l'alfabet es diu així) representen sons. Va ser inventat des de zero a mitjans del segle XV. Aprendre a llegir i escriure coreà es qüestió de 2 hores d'explicació i una mica de pràctica. La gramàtica del coreà es forca lògica fins on jo he après, i, tot que és molt diferent de la del català, es pot aprendre bé. El problema principal però, és el vocabulari. Retenir les paraules en coreà és la meva principal dificultat. sempre he tingut mala memòria, però quan has de memoritzar una paraula coreana i no la pots enllaçar amb res del que ja saps, es fa molt difícil. En francès, però també en anglès, alemany..., hi ha un bon subconjunt del llenguatge que lèxicament s'assembla. En Coreà no. Només s'assemblen les paraules que ells han anat assimilant de l'anglès, que per desgracia, són moltes. Paradoxalment dic "per desgracia" perquè encara que això em faciliti l'aprenentatge, empobreix la llengua coreana.

Vaig començar a estudiar a Girona, a l'acadèmia "Nipponia" del carrer Jaume I. La professora va fer una bona feina donat el poc temps que li vaig donar. Aquí estudio a un institut de llengua associat a la universitat nacional de Seül, per a estrangers treballant a Corea.

Els llibres que anat fent servir fins ara són els de la foto i això és el que en penso:

* "Active Korean", Moonjin Media, 15000 wons per llibre : Plens de fotos de gent de moltes races diferents somrients, són els que faig servir a l'escola d'aquí. Van al gra i t'ensenyen coreà de supervivència, a poc a poc. Omet (o posposa) detalls gramaticals i es concentra més en expressions quotidianes per dir les coses més freqüents com ara "Aquest plat és molt picant?".

* "Korean I", Moonjin Media, 50 eurus, incloent el de teoria, el de pràctica, i l'enviament a Espanya des d'Alemanya. Són els que feia servir a Girona. Més vells i sense fotos. Només amb dibuixos esquemàtics de coses. Més potents gramaticalment. Fan servir un subconjunt molt petit de vocabulari que es repeteix molt sovint al llarg del llibre. Ensenya les formes verbals honorífiques primer, i les fes casuals i freqüents després. És el meu preferit per fer exercicis a casa. Un sol volum cobreix el temari de dos "Active Korean".

* "Korean Phrase Book" dels monopolistes de la guia turística Lonely Planet, 8 dòlars. Potser si només vens a fer una volta per Corea i no t'interessa la seva llengua et pot ser útil per demanar Bulgogui en un restaurant. Altrament és una mala adquisició. Alguns dels meus companys coreans es van fer un fart de riure amb algunes de les frases que proposa el llibre. Encara no se per que (el meu nivell de coreà no arriba a tant), però intueixo que no val la pena.

* "Basic Korean Dictionary" Diccionari de butxaca de Hollim, 14 dòlars. No és recomanable perquè les paraules coreanes no estan en Hangeul, sinó que estan "romanitzades". La romanització es sol fer per als parlants anglesos, i per tant no es gaire obvi per nosaltres fer-ne la conversió. I aprendre Hangeul no es tan difícil.

* "Little Giant", Minjung, 18000 wons. El pitjor d'aquest diccionari és que és de color rosa. La resta, fins ara molt bé. Bon format, bon tamany, bidireccional, i bon contingut. En general trobo el que busco. Quasi sempre el porto a sobre. "Portes un Little Giant a la butxaca, o t'alegres de veure'm?". En general, les dues coses, senyoreta.

* "Diccionari Català-Coreà", Minjung Seorim, 30000 wons . Una presa de pèl més del govern català cap als seus clients contribuents. Un diccionari inútil per la seva uni-direccionalitat i el format poc elaborat. No és prou gros per tenir-lo a casa de referència, ni prou petit per portar-lo a sobre. Els coreans, que són molt llestos, ja van veure que aquest diccionari no anava enlloc, i en la impressió i qualitat de paper ja es veu que no han volgut invertir-hi massa. Això si, porta introducció signada per en Josep Bergalló, que es un gran exemple de llenguatge polític: decoratiu, superficial, auto complaent i insultant a la intel·ligència. Pallassos. Mentiders. Cabrons. Fills de puta.... perdò... Nens a dormir, avui aquest bloc porta dos rombes.

Bé, i pels que us esteu preguntant sobre altres coses mentre llegiu el que escric (que deveu ser molts si es que heu arribat fins aquí) el fons lila de la foto es el meu llit, i no el d'una casa de barrets. Però, hauríeu d'haver vist els estampats de les altres fundes nòrdiques que hi havia a la botiga...

Aviat més: tardor, tigres i més coreans...