dilluns, 26 de gener de 2009

El regne sota el foc (3)

Doncs en un petit "event" coreà hem presentat més material sobre el nostre joc que evoluciona a bon ritme. Us poso algunes imatges:




El fet es que segons he vist en algunes webs de videojocs on s'ha publicat el material, la majoria de comentaris són positius. Però el 90% dels comentaris parlen del mugrons d'una de les protagonistes, o de com d'útil és anar al camp de batalla amb talons alts.

En fi, suposo que un te els clients que te... Si volem la col.lecció sencera d'imatges incloent la dels famosos mugrons, ho trobareu aquí.

Observant des de lluny (2)


Segueixo llegint regularment les noticies catalanes, i inevitablement de manera comparativa pel fet d'estar deslocalitzant en un lloc tan diferent. I haig de dir que cada dia les llegeixo amb més desgana. Li vaig robar aquest llibre ("La dictadura de la incompetència") al meu pare per nadal i l'he anat llegint.

Jo opino que a Catalunya hi ha una fracció important d'una sèrie de generacions (entre els 25 i els 35 anys) de gent que ha cregut sempre en els ideals d'esquerres i ara estem desorientats. Defensàvem, o si més no confiàvem, en uns ideals més socials que els de dretes que sempre havien governat. Era molt fàcil dir que els nostres eren millors quan no es podia demostrar perquè governava la dreta. Doncs ara estem desorientats perquè un cop hi ha hagut un canvi de bàndol del govern, encara que no sigui exactament el partit que volíem, ens trobem amb la mateixa corrupció, ineficiència i indignitat per part dels líders i de tot l'ecosistema d'organismes públics en conjunt.

Segueixo pensant que els que deien coses com "Si no ets d'esquerres quan ets jove no tens cor. Si no ets de dretes quan ets gran, no tens cervell" són uns imbècils mal informats. Ni de dretes ni d'esquerres, tots són igual de dolents.

Per això no em vaig sorprendre tot llegint aquest llibre d'en Xavier Roig, que confon a molta gent i és acusat tant de neo-lliberal com de "neo-con", que se'n fot dels anti-globalització i que no te manies per parlar clar de molts problemes, al veurem identificat amb una bona part de la seva manera de pensar.

Qualsevol que s'hagi hagut de barallar infructuosament amb l'administració pública, o que hagi patit les conseqüències de la seva incompetència, o que estigui cremat de veure el circ polític que aquests funcionaris d'alt nivell (que són els polítics) ens regalen, ja pensa una mica com en Xavier Roig. Ni dretes ni esquerres, els autèntics problemes és la seva incompetència personal. La seva poca talla moral com a persones. Per què? Per que no els cal tenir-ne. No els cal ser bons per sobreviure laboralment.

Sembla ser que hi ha solucions que exigeixen reformes, començant per la llei electoral. Té força sentit al cap i a la fi. Mentre ens governin partits i no persones, les persones dels partits viuran de cara al partit i d'esquena a les persones, que de fet som els que els votem.

I pels que no us fa el pes això de llegir, en aquesta breu entrevista, l'autor fa un sumari de les seves idees.



dimecres, 14 de gener de 2009

Minerva i el Gran Germà

Corea es un país on-line. Es pot argumentar que tots els països del primer món i alguns del segon ja ho són, però Corea esta molt més volcada a Internet que cap altre país que conec. La gent l'usa a diari per moltes més coses que a Catalunya o al Regne Unit. Per exemple, i perdoneu la falta reiteració, per llegir el diari.

També per comunicar-se amb amics i família, per jugar, per comprar, etc. Igual que els altres països, però més. Les compres per internet son espectaculars. Els preus més barats són allà, i la gent ho sap. Per exemple és normal comprar roba per internet, i això em penso que a Catalunya encara no es porta.

Un dels factors que fa possible això és que, al menys a Seül, hi ha una gran xarxa de repartidors que pul·lulen dia i nit per la ciutat amb motos trillades portant caixes enormes. Són com electrons amb trajectòries incertes entre els edificis de la gran ciutat procedural que es Seül. Van a tota velocitat amb els seus guants gegants pel fred, integrats a la moto, i les seves màscares per la contaminació. Tenen immunitat tàcita pel que fa a les infraccions de trànsit. Circulen per la vorera sense miraments, contra-direcció, es salten semàfors i a vegades porten paquets que fins i tot sense conèixer la legislació estic segur que sobrepassen els límits permesos. L'altre dia vaig veure un motorista passar-se una cruïlla amb un semàfor en vermell fent una ziga-zaga per esquivar el guàrdia urbà, amb el casc mal posat i parlant pel mòbil. Això si. són molt eficients. A vegades compres al migdia per internet i ho reps a mitja tarda.

En un país tan volcat a internet en els temps que corren els fòrums públics van plens de discussions sobre la crisi econòmica. Des de trucs per estalviar que intercanvien mestresses de casa fins a reflexions sobre els motius i les polítiques del govern. La majoria dels fòrums de discussió coreans estan centrats en els llocs web de Naver, i Daum. Un opinador sota el sobrenom de "Minerva" fa mesos que parla del tema. Va predir en termes generals la crisi, i més concretament la caiguda de l'empresa americana Lehman Brothers amb un parell de setmanes d'antel·lació. També va predir amb forca exactitud la caiguda de la borsa i del won. Es va fer arxi-famós fins al punt que se'n parlava als diaris i a la televisió en hora punta. Alguns l'anomenaven "el ministre d'economia d'internet", i la gent se'l creia més que al ministre d'economia real.

Llavors va predir una altra caiguda del won i efectivament la següent setmana va caure. Però un cop ets famós i tanta gent et fa cas, és possible que la predicció es converteixi en causa. I d'això l'acusa el govern. Diu que les seves mentides sense fonaments estan afectant negativament l'economia del país. I a més no els deu agradar que sigui tan crític amb les mesures del govern. Es va arribar al punt que el ministre d'economia real va dir que li agradaria trobar-se amb el tal Minerva per discutir sobre la crisi.

Minerva és el nom que els romans donaven a la seva deessa equivalent a la grega Atena, associada entre d'altres coses amb la saviesa. Però a Daum, el servidor coreà, Minerva es només un àlies en un disc dur que algú te registrat. Aquest algú es mantenia en l'anonimat i deia que era un senyor d'uns 50 anys amb feina relacionada amb les finances i amb experiència internacional. Però en Minerva té el nom registrat amb les seves dades reals, perquè a Corea la majoria de servidors d'aquest tipus et demanen el nombre de DNI, i verifiquen la teva identitat per telèfon mòbil amb un missatge.

Per tant el govern ho ha tingut molt fàcil per trobar-lo. No se si legalment poden obligar l'empresa Daum a donar les dades, o algú del govern que coneix algú de Daum que coneix algú que te accés al disc dur ha aconseguit accidentalment treure la informació necessària, potser amb transaccions econòmiques incloses. Si hagués d'apostar a cegues, i pel poc que conec els coreans, diria que va ser la segona opció, i que ho van celebrar amb Soju en un "norebang" (karaoke).

El tal Minerva es a la presó pendent de judici per "escampar informació falsa" o alguna cosa semblant però més tècnica. I a més, ha resultat ser un tio d'uns 30 anys que, a més, el govern diu que "no té cap feina en particular" (literalment). Per tant, un "mindundis" qualsevol. La gent va tornant la credibilitat al ministre d'economia "real" i pensen "que burrus que hem estat" cada cop que al diari o a la tele surt el paio de 30 anys sense cap feina en particular.

Però jo imagino una història diferent. Una història sense cap fonament, però factible en els temps que corren. En aquesta història, ara mateix hi ha un paio d'uns 50 anys assegut davant l'ordinador a casa seva preguntant-se per què no li funciona la contrasenya per entrar als fòrums de Daum. Comprova una i altra vegada que ha escrit bé les seves dades: usuari.... "Minerva", contrasenya... la data de l'aniversari de la seva dona, que es a la cuina fent el sopar.

Però aquest senyor, que treballa en una consultoria financera, i que te molt sentit comú, de seguida s'adona que el paio que han detingut amb el seu nom no és un pobre pringat atrapat per error, sinó més aviat un paio que cobrarà molta pasta del govern per fer-se passar per ell i anar uns dies a la presó. S'adona que ha estat vençut pel govern que en comptes de convertir-lo en un màrtir perillós, l'ha substituït pel millor personatge possible per restaurar la seva reputació. Un pringat.

El govern, quan va tenir les dades, no es va molestar a anar-lo a buscar. Li van robar el compte dels fòrums i prou. I ara és impossible que ell pugui demostrar la seva identitat. Els mitjans de comunicació estatals faran la feina de fer oblidar als coreans que una sola persona pot desafiar el seu castell de cartes econòmic, i els ciutadans seran obedients i es sentiran malament per haver-ne desconfiat i haver cregut un "mindudis" qualsevol.

Històries fictícies a part, a Corea hi ha molt per fer pel que fa a la privacitat a Internet i les properes lleis del govern sembla que ho empitjoraran. Per exemple, amb l'excusa d'un suicidi d'una actriu deprimida per difamacions en fòrums d'internet, el govern vol aprovar una llei per poder castigar als "mentiders" on-line que actuïn de mala fe. Convenientment camuflada en un paquet amb altres lleis molt útils, aquesta llei permetria al govern multar, i sobretot, tenir acces a les dades reals dels usuaris dels fòrums.

dimarts, 13 de gener de 2009

Altre cop a la muntanya

Un amic em va dir que quan hi ha crisi econòmica, a Corea es nota en dos signes (entre molts d'altres). El primer, es que les faldilles de les coreanes solteres son mes curtes, cosa que els dona mes possibilitats de trobar un marit ric. El segon es que la gent va mes a caminar per la muntanya, cosa que nomes costa 900 wons (0.5 eurus) de viatge en autobús de línia. No se si tots els coreans son estranys, o nomes ho son els meus amics... això del mon dels videojocs te les seves rareses.

Ja se que voldríeu fotos del primer signe, però us haureu de conformar amb les del segon:



Aquest es un petit massis al nord de Seül, allò del fons es nomes un petit suburbi de la ciutat i les pedres de l'esquerra son una muralla a l'estil de la Gran Muralla xinesa, però en petit. Que vols? si ho has de posar tot allà mateix, no et pots permetre grans luxes.

Aquest cap de setmana m'havien proposat "anar a caminar per la muntanya", però compte! que estem sota zero fa uns dies... "Potser trobarem neu. Potser necessitaries un calcat millor...".

Quan un polític diu "Si" vol dir "Potser". Quan diu "Potser" vol dir "No". si diu que "No" es que no es un polític. Quan una senyoreta diu que "No" vol dir que "Potser". Si diu que "Potser" vol dir que "Si". Si diu que "Si"...es que no es una senyoreta.

Quan un corea diu "Potser", no se sap mai que vol dir:
-"Ei t'estic esperant a la sortida de metro"
-"Val, quina sortida?"
-"Potser la dos".

Potser? A vegades ho diuen quan volen dir alguna cosa de la que estan segurs, i a vegades coses que estan segurs que no.

O sigui que em vaig comprar unes botes per si de cas. Després de caminar dues hores vaig trobar un petit tros a l'ombra on si que hi havia mig centímetre de neu i em vaig veure obligat a fer aquesta foto:



La muntanya mes alta del massis fa ben be 800 metres. Però es xula i, a mes, de granit. Era allà a l'horitzó com una espina clavada que tinc des que vaig fer un post anomenat "Corea Vertical 0". o mes ben dit, des que NO vaig fer el següent post "Corea Vertical 1". Però com diu la canco: el darrer parany es pensar que ja es tard.



La muntanya no es muntanya des del moment en que s'hi arriba amb autobús de línia. i sobre tot des del moment que quan arribes quasi a dalt et trobes amb aquest cartell, que t'indica on hi ha els lavabos públics (i els temples) mes propers.



Això si: a la tornada, després de caminar 3 o 4 hores sota zero, mes o menys cansat, però sobre tot mort de fred, va molt be trobar un lloc estrany anomenat "Alguna cosa per menjar". Inflar-te a menjar ànec i beure vi d'arròs, i posar-te al costat d'una estufa rovellada mentre aquest nen em mirava.



I els seus ulls em deien: "Que fas tan fred?", des del seu refugi enfilat a l'esquena de la dona que ens portava el menjar i tapat amb una manta. Sentint enveja de com de calento hi devia estar, i com de ben cuidat, allà dalt, agafat, rebent de tant en tant una palmadeta al cul de la seva mare, carinyosa.

Però jo ja no tinc edat per això, i el que faré per no passar fred es ser jo el que doni una palmadeta al cul d'una coreana bufona. I a veure que passa....

dissabte, 3 de gener de 2009

Feliç any-iversari

A Corea es canvia d'any sense massa pena ni glòria. La seva celebració principal es a finals de mes, quan es canvia d'any en el calendari lunar. Però a més a més, tothom és un any mes vell a partir de l'1 de gener.

Si preguntes l'edat a un Coreà es possible que et digui un xifra, i al cap d'uns segons la corregeixi per una altra. Fins i tot al cap d'uns segons més te'n pot dir una altra de diferent. I és que aquí compten l'edat de manera diferent: quan una persona neix, ja te un any. I quan es canvia d'any solar, tothom compleix anys. Això vol dir que algú que neix el 31 de desembre, l'endemà ja te dos anys. Alguns coreans quan els preguntes l'edat i ets estranger, no saben quina dir-te i quan els veus dubtar et fa pensar que potser et volen enganyar.

L'avantatge d'això per a mi es que mai compliré 30 anys, en vaig complir 29 a Catalunya abans de marxar, i abans d'ahir en vaig complir 31. M'estalvio el tràngol de la xifre psicològica dels 30.

Feliç aniversari a tots.