divendres, 14 de novembre del 2008

G-Star

Doncs des de dijous i fins a diumenge és celebra el Korea Games Show, altrament conegut com a G-Star. En el gran centre d'exposicions Kintex, de Seoul, es reuneixen tots els desenvolupadors coreans, la premsa i els editors i fan la seva feina. A més esta obert al públic i s'exposen jocs que encara no han sortit al mercat i pots provar-los.

Aquí vam presentar el nostre vídeo:



Hi havien paios disfressats en el mes propi estil de.... de... no se si això és estil d'algun lloc en concret (Plutó?). No se ni si és estil...



No cal dir que és un èxit brutal de gent. De friquis, més concretament. I tot i que jo hi vaig anar el dijous que es el dia fluix, estava molt ple. A Corea els videojocs són molt importants, ja ho he dit diverses vegades. És una industria potent, i amb molt suport de part del govern. A Espanya el govern no en dona cap de suporta a aquestes coses. Estan massa ocupats repartint-se els calers ells. Potser per aquest motiu, Corea, amb la superfície de nomes Andalusia i sense gaire recursos naturals (ni turisme) es la 11 potencia econòmica (producte interior brut) i aspira a competir amb els països de just a sobre, com Espanya.

Parlant de bruts, hi ha jocs molt socialment controvertits. Fixeu-vos en aquest, que és un clar exemple de tortura animal:


Amb lo "monus" que són els Huskies. Seĺs fueteja i seĺs obliga a estirar trineus. Hauria d'estar prohibit en tots els països. Altres jocs però, són mes decents, i promouen valors ètics importants com aquest:


S'ha de matar aquest monstre, òbviament: és molt lleig i per tant és dolent.

I finalment, en un intent desesperat de pujar l'audiència del meu bloc, us presento l'autèntic motiu pel que vaig anar al GStar. Si el paio del principi era de Plutó, aquestes noies deuen ser de Venus.





I ara, tots a la de tres.... "Visca Coreaaaaaa! VISCA!"

dijous, 13 de novembre del 2008

El regne sota el foc (2)

Finalment! Els dracs són de drac, com cal. Dracs dels bons.

Aquí teniu el primer vídeo que acabem de publicar al G-Star, el festival de videojocs de Corea. Escriuré més sobre el tema, perquè val la pena, però de moment... una mica d'autopromoció:









Totes les imatges són el que se'n diu "in-game" que vol dir, interactives en temps real, i no vídeos generats com una pel·lícula...

Sembla que te bona crítica, de moment. Els millors comentaris que he llegit fins ara sobre el "Kingdom Under Fire 2" són:

"Gráficamente parece muy burro, con miles de soldados según los convocantes y cientos según la Guardia Civil" (Anait Games)

"Aquests paios no han entès de que serveix tenir un castell." (anònim)

dissabte, 8 de novembre del 2008

Mil!

A vegades cal parlar de diners. Son lletjos i tothom els vol, formen part de la vida. La millor reflexió que he llegit al respecte, es de'n Jordi Soler, d'"El Punt":


I es que aquí Corea la moneda flueix a gran velocitat i fluctua a nivell nacional d'una manera exagerada. Per començar: Corea del Sud es un gran país exportador. Per tant els empresaris que controlen el país els interessa mantenir el won baix. Els últims anys el won ha patit crisis que l'han devaluat temporalment de manera brutal. Però sempre s'ha anat recuperant.

Vaig venir a Corea quan el canvi won-euro era de 1350 wons/euro. Ara ronda els 1650, però fa dos o tres setmanes, amb els pànics diversos a nivell mundial, va arribar a quasi 2000. "Ei! que cada dia guanyes menys!". Si, potser si, però als preus a dins de Corea no trobo que hagin canviat gens. I quasi no tinc despeses en altre moneda.

Fa temps, l'instal.lador del gas, somrient, em va assenyalar la maquina portatil amb la que m'havia fet la factura on deia "35000" i em va dir en angles "Trenta vuit mil wons!". Miro la maquina, el miro a ell i li dic en corea: "Trenta cinc mil wons?". I ell em replica en angles altre cop: "Exacte! Trenta vuit mil wons!".

L'altre dia en una cafeteria una noia també somrient i en angles em va dir "Son vint mil wons!", jo li'n vaig donar dos mil, i ja va estar contenta.

"Els diners son molt importants per aconseguir el cor d'una dona...", em deia avui dinant un company de feina. "Per que?, que nomes els venen a botigues cares tipus "delicatessen"?". He recordat massa tard que no cal que m'esforci a fer acudits a Corea. Ningú ha rigut, per variar, i algú al cap d'un moment de silenci, ha dit que si.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Dracs de plàstic amb alegria

Dracs de plàstic sobrevolen un poble mig-soterrat, fet de paper pintat. Mamuts de silicona s'hi acosten, alentint-ho tot al seu pas, encadenats. Massa soldats es barallen de cop, amb lo fàcil que es fer-ho d'un en un.

La roba bruta s'acumula en un racó de l'habitació. Tinc un sofà d'Ikea a mig muntar al menjador, però a les 3 de la nit no puc començar a donar cops de martell. i tampoc tinc martell ara que ho penso.

Ahir la gent es queixava que la boira no els deixava treballar. Avui resulta que els dracs portaven un arbre clavat al cap. El meu problema però es que les ombres brillen per la seva absència. I perdem la memòria tots plegats, i ningú sap perquè. Passet a passet.

Fa un mes que treballo massa, però hi ha tots aquests problemes per resoldre, i mes que en vindran. Accidental o no, l'heroi esta entaforant l'espasa al cul dels enemics. Això ho censuraran segur. Sort que encara no hi han posat els esquitxos de sang.

Seria il.legal que il.lustres aquest missatge, pero aviat hi haura coses per veure. No aguantaria aquest ritme si no fos perque els bons resultats son estimulants.

Tot i això, el dia de la setmana que no treballo, desconnecto anant a veure coses tan belles i humanes com "Alegria". 10 anys després de la primera vegada... i penso en totes les coses que no m'han passat durant aquests anys.

diumenge, 2 de novembre del 2008

El país on tot es normal

Però això es Corea, el país on tot es normal. De fet, als coreans els agrada di-ne "el país de la calma de bon mati", suposo que perquè es l'únic moment del dia, a trenc d'alba, on l'activitat del país va a un ritme normal, i no a un ritme desbocat.


Per mi, que encara després de mes de 4 mesos em sorprenc de moltes coses, m'agrada dir-ne "el país on tot es normal" per la indiferència de la gent vers les coses que a mi em criden l'atenció.

A la feina, ocupem la 3a i la 6a planta d'un edifici petit. A la 6a hi tenim una terrasseta de 15 metres quadrats amb uns bancs i uns para-sols per relaxar-nos. La vista no es gaire impressionant. Des d'una 6a planta envoltada d'edificis de 20 plantes, hi ha un problema geomètric que impedeix veure gaire enllà.

Des que vaig arribar, hi ha un edifici just al davant que esta en obres, i es veu be des de la terrassa. De fet l'estan destruint per fer-ne un de nou, afició preferida dels constructors coreans. Em va cridar l'atenció que hi hagués una excavadora de 4 tones sobre la 7a planta de l'edifici del davant, foradant-ne el terra. Això de destruir el mateix edifici en el que et recolzes a mi em sembla una mica perillós. Es com serrar la branca d'un arbre mentre hi ets assegut. "Es la manera habitual" em va dir algú de la feina.

Hi ha mes coses. Un dimecres al mati, en el bus, un corea es va dedicar a fer-me trucs de cartes. Fa dues setmanes, la noia nova de la meva vella cafeteria em va donar una capsa de vitamines quan me n'anava.



No se si em va veure amb mala cara o que. Últimament treballo molt si, i he perdut 5 kg en 4 mesos. Es que els coreans no mengen greix, mare. De fet, calculo que a aquest ritme de perdre pes, d'aquí 4 anys i mig em podré enviar a mi mateix per MRV dins d'un sobre petit fins a Catalunya, i m'estalviaré una pasta en bitllets d'avió.

També em va sorprendre el comentari d'ahir d'una amiga, sobre una seva altra amiga. "Ara no treballa ni fa res, esta descansant perquè a Anglaterra va viure 4 anys sola i no esta be de salut.". "Ah, que li passa?, per que no esta be de salut?". Em mira com si fos obvi. "Perquè va viure 4 anys sola.". La soledat no es saludable en un país on les relacions socials son tan importants.

El divendres passat, a mig mati, la meva taula va tremolar una mica i mirant per la finestra un núvol de pols va passar de costat, arrossegant papers i brossa al seu pas.



S;ha ensorrat un bon tros de l'edific del davant, el de l'excavadora. De fet, l'excavadora en qüestió es la groga que encara ha quedat sobre l'edifici. Si hi havia algú treballant-hi en aquell moment, deu haver tornat a néixer. Els serveis d'emergència es mobilitzen per rescatar els dos operaris que sembla que estan atrapats. Bombers, policia, serveis elèctrics, del gas, gossos de rescat. Però la gent no s'immuta. Ho miren amb curiositat mentre passen pel costat. Ho comenten fent el cafè, com a màxim. "Aquestes coses passen."

De fet a la foto es veu la nostra terrasseta, en l'edifici blau-verdos del darrera, que te unes fines ratlles horitzontals blaves.

El que no ho devia trobar tan normal, tot plegat, es l'amo del cotxe aparcat davant del nostre edifici.