dijous, 25 de setembre de 2008

Tancat per vacances

Me'n vaig aquí al costat...





...que he quedat per fer un cafè amb un amic. Nomes son dues horetes, però ja que hi soc, m'hi quedaré una setmana...



I ja que hi som, provarem una mica d'això:





i a mes... comença la Operació "High-School Girl Underwear".

dilluns, 22 de setembre de 2008

Art, no-art i coses que hi ha pel mig

Mai m'han agradat les obres d'art del carrer. Son lletges, son fredes, i sobre tot, solen ser molt pretensioses. Alguns grafits si que m'han agradat, però a Corea, com que la gent es molt civilitzada, no n'hi ha enlloc. Suposo que en algun lloc n'hi deu haver, oficialitzats, perquè gent com la "Numi" i "la Malicia" poden treballar per aquí, i son benvingudes.

No parlo nomes de Corea. Penso en Girona, penso en Barcelona i per algun motiu nomes recordo que em caigui be un gat gegant i gras que hi ha a la rambla del raval. Aqui li he trobat un bon company:



A Corea l'art al carrer es igual de dolent. Mireu aquests exemples tan currats que he trobat al voltant del parc olímpic:







La única que encara m'ha semblat que tenia la seva gracia es la dels goril.les de pedra vigilant caixes fortes rovellades:



A Gangnam pots trobar coses pitjors com aquesta senyoreta amant de la musica:



En general la gent que fa això viu de la ignorància de la resta de gent, els que els contracten, i els que passa pel costat i no hi entenen res. Mes concretament viuen de la falta d'interès dels observadors normals.

La relació de la gent vulgar amb l'art es de la mes absoluta irrellevància. Mires 4 boles metal.liques connectades per 4 tubs rovellats, llegeixes un títol com ara "Anti-sofriment 8-K, ella", i passes de llarg. I penses que no hi entens res d'art, i te'n vas a casa i mires futbol o "Polònia". Es normal.

Ens movem en un terreny perillós quan penses que això es una absoluta presa de pel, però no ho dius, perquè mai pots estar segur de si tu ho has entès be o no. Potser es que no tens prou sensibilitat artística, o no en saps prou, a seques.

Es com llegir un llibre de'n Miquel de Palol o escoltar una canco de l'Adrià Punti. Tens la impressió que parla d'alguna cosa concreta però no saps ben be que. Sembla que les paraules estan relacionades, però per si soles no et diuen res. I al final, et quedes amb el dubte de si hi ha alguna cosa comprensible, encara que nomes sigui per l'autor, darrera de tota la parafernalia. O es un pringat que el publiquen perquè ningú s'atreveix a dir "el rei va despullat". I si nomes es comprensible per l'autor, per que dimonis s'ha molestat a compartir-ho?

En qualsevol cas, a mi m'agraden les coses que em fan pensar i em costen d'entendre, però que volen dir alguna cosa. I també les coses senzilles amb missatges clars. Com les que hi havia al festival "Fringe" de la universitat de Hongik. El vídeo promocional dona una clara imatge del to amateur i friqui de l'assumpte:



Hi havia una mena de paret amb ninot de pedra atrapat del qual nomes en sortia un brac, el cap i una cama. De la boca en sortien, com si vomites, un munt de fils fins a la paret del davant. Una coreaneta molt jove i amb uns quants piercings visibles (i alguns que s'intuien invisibles) et convidava, amb una gravadora de veu, a treure lo pitjor de tu i penjar el mini-casset dels fils. També hi havia fotos penjades: les illes Dokdo que Japó va intentar apropiar-se, una bandera americana junt amb una de Corea, un ocell atrapat en xapapote. "Si vols ho pots gravar allà darrera" em diuen, "perquè no et senti ningú". Però igualment ningú entén el català al carrer a Corea, i quan vaig haver acabat de desputricar contra la gravadora, alguns que passejaven em miraven. i em vaig sentir com un monument d'aquests lletjos que no s'entenen.

diumenge, 21 de setembre de 2008

Pensaments de diumenge

Avui diumenge he anat a la muntanya amb en Quim Joan Joan. Fa bon temps i ja no fa tanta calor, o sigui que era un dia adequat. Com que nomes anàvem a passeig, volíem pujar una muntanya al costat de Seül, 관악산 ("Quanacsan"), però ens hem equivocat de camí i hem acabat pujant un coll del costat. Pel cas, tampoc es important. Ja m'havien dit que les muntanyes a Seül eren com la Rambla de Girona en un diumenge. I nomes sortir de l'estació de metro, hi havia aquesta cua per agafar l'autobús fins al principi del trajecte.

I el trajecte en si, evidentment, ni era difícil, ni pesat. Hi havia tanta gent que fins i to trobaves paradetes de tant en tant, de menjar, o per recollir diners pels nens desvalguts. Era mes aviat com caminar per un parc, però amb mes gent.

Un cop a dalt he trobat un foradet per fer una foto sense que sortís ningú pel mig, però m'he hagut d'arraconar.

Dedico aquest missatge buit de contingut a una persona que em va dir que avui en dia "qualsevol pringat amb una càmera posa una foto de l'ombra d'un cargol al seu bloc, l'acompanya de 4 frases d'una canco i ja es pensa que es un artista amb pensaments profunds".

...i avui camino per aquest camp ple d'espígol,
i el dema m'observa esperant que sucumbeixi,
i no vull.
(Sanjosex)

El fet es que quan m'han dit que aquesta criatura sobre el meu genoll no es autènticament coreana, sinó que va arribar fa dos anys i es dedica a mossegar el raïm, no he pogut evitar sentir-hi una certa empatia, per identificació. Encara no se quin raïm haig de mossegar, però.

Mentre baixàvem, hem trobat... mes gent. No he pogut evitar gravar el següent vídeo:




Per acabar de passar el dia, hem anat a dinar i hem trobat un lloc molt bo per fer un cafè carissim, i tenir una conversa tranquil·la i dispersa sobre moltes coses d'aquelles que venen els diumenges a la tarda i després se'n van per no tornar... i et deixen una certa inquietud, perquè penses que son coses importants que haurien d'estar presents en cada dia.

La dona de'n Quim estava llegint un llibre "sobre historia de l'art" em diuen. Però llavors tenen una breu discussió en corea i treuen el diccionari electrònic que ens manté a tots units. Busquen una paraula i me l'ensenyen en angles: "estètica", no art. I parlem de quina es la diferencia. La meva opinió es que l'estètica sempre es refereix a la bellesa, i l'art en canvi tracta d'expressar un ventall molt mes ampli de coses. I sento una petita angoixa perquè em costa expressar això en angles, i el que realitat vull es expressar-ho en corea.

A mes, acabo de comprar un diccionari Català-Coreà que m'ha costat una pasta. Ja que l'heu pagat tots amb els vostres impostos, he decidit contribuir-hi una mica. M'han dit que aquest diccionari, disponible a Corea des del Desembre passat, no es pot comprar a Catalunya encara, per problemes administratius de la generalitat. Mentre escric això, podeu imaginar-vos que moc el cap de banda a banda fent que-no-anem-be-collons. A mes el diccionari es nomes des del català cap al coreà, i no inclou la traducció en la direcció oposada. Aixo el fa inútil per traduir del corea al català, que em penso que era el motiu per finançar-lo amb diners públics. Pallassos...

Tot tornant cap a casa, m'he trobat tres coses mes que m'han fet treure la càmera de la bossa.

El cotxe negre es de policia, els 3 autobusos del darrera tenen reixes protectores i estan plenes de policies antidisturbis. No hi ha res al carrer, tot esta tranquil. Però el president viu a prop i el president no esta gaire convençut que tots els ciutadans coreans li vulguin donar una abraçada quan el veuen. Això m'ha fet pensar en la pel.licula "18 de Maig", que recomano urgentment a qualsevol persona que vulgui anar a una manifestació a Corea.

Potser els soldats vigilaven aquest ramat d'adolescents histèriques de la placa de l'ajuntament:



en el vídeo nomes me n'hi han cabut una quarta part. El que mes m'ha sorprès, ha estat un cop he fet la volta i he vist el que hi havia a l'escenari... RES! Una pantalla amb un vídeo-muntatge! Suposo que els cantants devien haver de venir tard o d'hora, però amb els crits, com a mínim semblava que ja havien sortit a escena i que anaven despullats.

I finalment, una imatge que parla del contrast, per si sola, al metro:

Un armari anunciant que et pots enamorar en directe de 3 dives cantants alhora, i que a sota conte mascares de gas per protecció contra un atemptat terrorista dels "dolents", enemics abstractes de la gent en general. Arrel de l'11-S, a Corea van eliminar la majoria de papereres del metro i els carrers. I van instal.lar aquests armaris.

divendres, 19 de setembre de 2008

Antifaç Verd


Ja se'n parla, i ja es molt. El tal Enric Duran ha anunciat que ha estafat quasi mig milió d'euros als bancs. Els seus motius: obtenir diners per finançar projectes socials, i denunciar "que els bancs ens roben". Ara es fora del país, i mes val que no torni. Es mes útil, pel reforç simbòlic que suposa, com a exiliat.

Aquest paio escriu millor que no parla, i no cal estar d'acord amb tot el que diu per admetre que cal treure's la barretina davant el que ha fet. Es il.legal, si, però no immoral. Es mou dins la diferencia en entre "legal" i "licit".

Em pregunto quan tardara a ser assimilat pel sistema, si no es que ja ho esta. I si la llavor que intenta plantar passara de 4 "perro-flautes" i "gafa-pasta" com ja ha començat a apuntar algú. Però la crisi econòmica no serà nomes per punquis i neoprogres de disseny. Jo ja tinc un amic que treballava en una empresa gran que ha hagut de tancar.

A mi la crisi m'és igual. No tinc res a perdre i a mes Corea es un dels països desenvolupats que menys rebrà quan això peti. El sistema econòmic i bancari es altament autosuficient (importar es molt car, es fa tot aquí) i aquí es produeixen coses de veritat. No es viu de llogar la platja a 4 turistes que tenen diners.

Vull dir, que tenim perills mes grans, com ara un atac nuclear dels americans fent-se passar per Corea del Nord.

Denunciar que la gent es esclava dels bancs esta molt be, però al cap i a la fi, els bancs ofereixen uns serveis i la gent els contracta si vol. Recordo quan em vaig desvincular de "La Caixa"... "No vull que em cobrin comissions cada dos per tres, i llavors em regalin bolis, calculadores i punts estrella per aconseguir coses que no vull. Tampoc vull que els meus 400 eurus de beca mensual serveixin per fabricar mines antipersones." Be, d'acord, això de les mines no ho vaig dir, però no per això deixa de ser veritat. I la cara que posava el tio ja era la d'algú que esta descol.locat.

Es així de fàcil. Canvia a un banc que et garanteixi un millor tracte i us dels teus diners. N'hi ha que no et cobren comissions per quasi cap servei. També hi ha el que s'anomena banca ètica. No et fiïs del teu banc estàndard si et diu que te un fons d'inversió o un compte corrent ètic. Això de l'ètica es com la homosexualitat: o "s'ho es o no s'ho es".

O no facis servir cap banc, i guarda't els diners a casa. Però s'ha d'admetre que molts dels seus serveis son útils. A mi em sembla just que si em transfereixo dos mil eurus des de Corea a Espanya se me'n quedin 10 pel camí. El camí es complicat. D'altres serveis no son necessaris tan sovint com s'utilitzen: crèdit i hipoteques. Si et vols endeutar amb un banc es el teu problema, però llavors no et queixis. Però estàs segur que necessites tants diners?

Una altra historia es la manipulació a mes alt nivell. La pressió mediatica per rentar-te el cervell, la conspiració política per perpetuar-se en el poder, etc. Tot això pot ser que existeixi, però es un camp molt mes complex. I comença amb el puto Carnet Jove.

Em conformo amb que el resultat de tot això sigui que la gent estigui mes mentalitzada. Tingui mes pebrots per enfrontar-se al sistema quan cal. No s'alegrin de llegir al diari que els seus bancs i caixes tenen benefici record. I que "La Caixa" perdi uns quants clients.

Els detalls son aquí.

dilluns, 15 de setembre de 2008

Fer els ulls grossos

Últimament m'he desviat una mica del tema, o sigui que avui parlaré de diverses coses no especialment lligades entre elles, però relacionades amb Corea.

Abans que res, vull que sapigueu, els que no sabeu corea, que el meu corea es encara nefast. Quan escric coses al bloc en corea, solen estar tan malament que als mateixos coreans els costa entendre-ho. Es qüestió de practicar. Mentrestant, feu els ulls grossos amb les meves faltes d'ortografia tant en corea com en català.

Aquí hi ha un parell de fotos que vaig fer als voltants de la universitat de Konkuk. Per res en concret. Em va semblar que transmetien una mica la imatge de la zona.

El que cosa a terra "천천히" (txontxoni) vol dir "a poc a poc", pero en aquest pais d'hiperactivitat no s'utilitza massa.

Les tenia per aquí l'escriptori, i mai trobava cap tema que poguessin acompanyar.

Aquest cap de setmana he fet una mica de bricolatge. Hem vaig comprar una taula fa un parell de setmanes. Vaig anar a una fusteria i els vaig dir que volia una taula, en el meu corea de principiant. Això vol dir que els vaig dir literalment i en català "vull una taula" mentre assenyalava una taula que tenien d'exposició. Potser el tio era català, o mes probablement va entendre el meu gest. Llavors vam discutir les mides. Jo volia una taula estil corea, per seure a terra, però no tenia ni idea de quan havia de ser. Al final la vaig encarregar de 45 cm d'alt. Quan la vaig tenir em vaig adonar que era massa alta i que era molt incomode, o sigui que l'he escurçat amb un serra. Segur que m'ho haguessin fet els fusters però, no vaig tenir valor d'intentar explicar-ho i fer-los venir a casa altre cop.

El fet es que en llocs així sols negociar el preu durant uns deus minuts. Ells te'n diuen un de massa alt i tu te'n vas amb un 20% de descompte. Pero quan el tio de la botiga-taller em va dir el preu a les 10 de la nit, vaig mirar al meu voltant i no vaig tenir valor de regatejar-li. No hi ha gaire artesans que facin les coses a ma i a mida. I mes barat que les grans cadenes de mobles industrials. El resultat es senzill i auster, però a mi m'agrada. El tio probablement havia estat a la botiga des de les 6 del mati i ara estava sol, i a punt de tancar. Amb 4 mobles havia fer un tancat en un costat de la botiga on hi tenia 4 cadells de gos. Suposo que es l'única manera de criar-los donat l'enorme quantitat d'hores que deu passar al taller. Un paio jove i de la meva edat que deu currar el doble d'hores per la meitat de sou que jo.

O sigui que vaig acceptar el preu i vam estar xerrant una estona de videojocs.

Tercer tema, l'obsessió pels ulls dels coreans. Aquest es un anunci en un lateral d'un autobús d'una crema que et fa els ulls grossos. Em penso que et contrau les parpelles o alguna cosa així.

El nom ho diu tot: "ull-a-O". També estan de moda les lets de contacte que et fan l'iris mes gran, i les operacions per afegir-se un petit plec a la parpella superior. La cirurgia estetica es una industria potent a Corea. Podeu mirar "Temps" (시간) de'n Kim Kiduk (que en realitat n'hauríem de dir Quim Quidoc).

Finalment, canviant de tema, haig de confessar que des que em vaig comprar el ratllador de formatge després d'una èpica cerca de diverses setmanes, trobo ratlladors de formatge per tot arreu. Al principi em pensava que es que soc un empanat i no els havia vist abans. Però reflexionant-hi una mica, m'he adonat que el que passa es que els comerciants de corea llegeixen el meu bloc, i han decidit començar a importar ratlladors des de fa una setmana!

dimecres, 10 de setembre de 2008

우리 나라 / 11 de setembre

우리 나라 스페인 안이에요. 카다루냐 예요!
카다루냐는 스페인에서 예요. 하지만 카다루냐에서 많이 사람 슾에인을 안촣아요. 그리고, 스페인 사람는 카다루냐를 존경 안해요.

Cada cop que em pregunten coses del meu país m'adono que no se si respondre com a català o com a espanyol. Se com voldria respondre, però no se quina resposta volen. I es que com mes enfora te'n vas en aquest planeta, mes t'adones com de diferent es Catalunya de la resta d'Espanya. Quan em pregunten sobre gustos, sobre actituds, sobre maneres de pensar, es quan m'adono que tinc dues respostes diferents si parlo de catalans o d'espanyols. A vegades unes son millors, a vegades les altres, però quasi sempre son diferents.

Veig entristit com molta gent d'altres generacions estan llançant la tovallola. Familiars i amics. Estan decebuts, estan desil·lusionats. Han viscut les seves vides tirant endavant a nivell personal, però la majoria d'ells, pels motius que sigui, també ho han fet amb l'esperanca de tirar endavant el país. Ara veuen que després de tant de temps, el pais a anat endarrera. Endarrera no nomes en sentit econòmic, sinó també i sobretot en sentit cultural i ètic.

La indecència política no te límits. La demagògia, els jocs de paraules, la manipulació, la parcialitat son el pa de cada dia de la comunicació estat-ciutadans a Catalunya.

La incompetència administrativa es brutal. I fora del govern també. Personalment he conegut 3 universitats, i en totes he vist malgastar els diners públics. El nivell educatiu es molt baix i va pitjor. Com pot ser que els estudiants de batxillerat actual sàpiguen menys del que sabíem nosaltres?. I com diu algú que respecto molt, "Les ciències s'han endut la pitjor part. En aquest país a ningú li fa vergonya no tenir ni punyetera idea de matemàtiques.". I ens governa gent de lletres. No tinc res en contra de la gent de lletres, però si en contra de la falta de gent de ciències.

"Hem de baixar el nivell de la universitat" es una frase que dita per un rector com, per exemple, de la Universitat de Girona, hauria d'encendre totes les alarmes imaginables. "Es que així vindran mes alumnes i ens donaran mes diners" no es una excusa plausible. I a mes demostra que aquell individu no te la mes mínima idea de que es una universitat. El que s'ha de fer es pujar el nivell etic i de qualitat personal dels qui ho maneguen tot.

I com que Catalunya es quasi una democràcia, canviar els que manen es a les nostres mans. Pero exigeix un esforc personal molt gran. Començant per intentar portar una vida ètica i racional nosaltres mateixos. I desprès promoure aquests valors en el dia a dia.

La trista situació del país es en la major part culpa nostra. Però també hem pagat el preu de formar part d'un país que no ens cau be i al que no caiem be. Que te poder sobre nosaltres i això ens ha afeblit una mica mes. Mentre les coses anaven mes o menys be no era tan important, però ara que tot s'ensorra ha arribat el moment de fer-hi alguna cosa. Cal sortir al carrer, cal enfrontar-se a l'enemic. I quan estiguem cara a cara, prement fort les dents i amb la mirada plena d'odi, haurem de ser prou valents per explicar de bones maneres els nostres motius, i resoldre-ho tot d'una manera civilitzada.

Ara ja no us som útils. Deixeu-nos marxar. Hem enfonsat el nostre país per veure si ens rebutgeu. Després ja el reconstruirem, quan sigui autènticament nostre. Però primer s'ha de sortir al carrer.

I en la reconstrucció haurem d'anar amb compte i ser prou lúcids, per veure que es una gran sort que sapiguem castellà. I que mai s'ha de fer un pas enrera amb aquesta llengua. També caldrà entendre els catalans que no se sentiran còmodes amb la nova situació, i els haurem d'ajudar. S'haurà de ser prou valent per aturar els nostres propis exaltats, que sempre n'hi ha. També haurem de parar els peus al nostre propis corruptes. El veí que no paga els impostos, el col.lega que roba la llet del super, el parent que especula amb l'habitatge, el vice-president que col.loca el seu germà en un càrrec inventat. Potser hauríem de començar per aquí, però ja no tenim temps.

Primer s'ha de sortir al carrer.

diumenge, 7 de setembre de 2008

Ratllat

Tinc la teoria que a Catalunya, el nivell cultural d'una família es pot mesurar en el nombre de formatges diferents que tenen a la nevera. Es una teoria d'aquelles científicament indemostrable i per tan molt còmode. Perquè tampoc es pot refutar científicament. A mi m'agrada molt el formatge però confesso que ara mateix nomes en tinc 3 a la nevera. I un desapareixerà d'aquí poques hores.

A Corea el formatge es difícil de trobar. La cadena de motius es la següent:
  • Als asiatics no els proven els lactics.
  • La majoria d'estrangers son ianquis
  • Els ianquis et diran que els agrada el formatge, però volen dir "allò taronja que penja pels voltants de l'hamburguesa".
El resultat es que hi ha poc formatge i a mes es car. En els supermercats mitjans trobes "Cheddar" en lamines, pero al marge que el Cheddar no esta entre els meus 120 formatges preferits, les lamines semblen mes aviat "tranxetes". Tambe hi trobes bosses de greix ratllat, que estrategicament anomenen "topping per pizza", pero que tecnicament no es formatge. Aixo tambe ho trobeu (i molt) als supers de Girona, per desgracia. I mes val no saber com ho fabriquen.

Si vas a un hipermercat mes gran, com el "Home Plus" que de fet es dels britanics "Tesco", hi trobaras coses decents, com Grana Padano prou bo, algun Brie i Camembert, i algun formatge blau. No he trobat "manxego" semisec, que es el meu preferit amb el pa amb tomata. Son en un raco amb altre productes "de luxe" occidentals.

I si es dificil trobar formatge, tambe ho es trobar els estris relacionats. Sobre tot, el ratllador. El vaig buscar durant 3 setmanes i enlloc no n'hi havia. Finalment, en una botiga "Muji" vaig veure aixo :

De collons! Sembla una mica massa fi, però farà el fet! Fins que arribes a casa, el treus de la bosseta el gires i...

Resulta que els forats no son forats. Son une especie de pues. Vaig provar el Grana Padano contra aixo i mes o menys l'esmicolava, pero aviat es va quedar ple de formatge enganxat i ja no esmicolava mes. No se per que deu servir aixo. Per ratllar alguna cosa mes seca que el formatge. Nou moscada, ginseng o alguna arrel d'aquestes rares.

Per mi, es un estri nou que he descobert a Seoul (juntament amb els ganivets de ceramica), pero potser (probablement) tambe n'hi ha a Catalunya. A la lleixa de la "E" de "Esmicoladors".

Finalment havia desenvolupat una tecnia per tallar el grana padano amb un ganivet en fins prismes de base quadrangular. Requereix temps i practica. No es formatge ratllat, pero fa el fet.

I ahir, per sorpresa, en una "Department Store" on venen coses de luxe, i coses normals com si fossin de luxe, al costat de les cafeteres Nespresso, i havia olles i coberts d'importacio. I he trobat aixo:

Es gros i pesat. Potser es de luxe perquè m'ha costat mes que els texans que havia comprat al pis de sota. O potser m'han enganyat com a un xino.

dimecres, 3 de setembre de 2008

Gran Germà

Avui anant a treballar, des de l'autobus, he vist aquest cotxe gris:

No es la primera vegada, de fet n'hi ha forca. Patrullen pels carrers amb una camara muntada a sobre i un cartell lluminós que segurament diu coses molt importants tipus: "Et vigilem per la teva pròpia seguretat.", "La policia es el teu amic." o "No siguis dolent.".

A Seül no hi ha càmeres de vigilància estàtiques, que jo hagi vist, però aquests cotxes fan la seva feina. Si vols robar o atracar algú, has d'anar en compte de no fer-ho durant el 0.01% del temps que tens un cotxe d'aquests espiant-te. No crec que siguin autènticament dissuasius però la gent deu estar mes tranquil·la.

No he conegut cap criminal aquí, pero un company de feina em va explicar que quan estudiava, tenia un amic buscat per la llei. Era un estudiant que conspirava contra el govern, que en aquells temps segurament vol dir que treia les escombraries fora d'hores. El fet es que el buscava la policia i va marxar de casa sa mare. Va viure durant un any a Seul fent feines d'incognit: feia d'os panda al carrer per promocions publicitaries. Si, si, d'aquells que abracen nens. D'aquesta manera burlava la policia i cotxes com aquest. "Atura't panda! Les potes enlaire!" no consta en el repertori de sons que poden posar pels altaveus.

Al final, la seva mare va informar a la policia i va anar a la preso un any. No es tan terrible i es porta molt be amb la seva mare. Ho va fer perque estava preocupada perque el seu fill no anava pel cami correcte. M'hagues agradat veure la policia detinguent un panda.

Pero de fet, del que volia parlar en aquest missatge es d'aixo:

El Gran Germa es el teu amic, et vigila i ho sap tot de tu. T'ajuda en el dia a dia i et protegeix. Estima el Gran Germa, ets afortunant de tenir-lo.

Cerques per internet, correu electronic, calendaris, mapes, llistes, xats, analisi de webs, blogs com aquest, i ara Google exten un tentacle mes: Chrome, un navegador web com el Firefox, el Safari, l'Opera o l'Explorer. I el fet es que es molt bo: rapid, facil, bonic, de codi obert. I s'endura el mercat en menys d'un any, segurament.

Google ho sap tot de tu: que mires, quins habits tens en la rutina diaria, on vas, que compres i de que parles amb els teus amics. El que no sap directament, ho pot deduir, perque coneix tots els teus amics. Aviat google sera a tots els telefons mobils del mon (amb l'Android). Rendeix-te seras assimilat. Google es molt perillos.

Jo utilitzo el Gran Germà per moltes coses. Entre elles, per controlar qui dimonis visita el meu bloc. A canvi de la meva amistat i fidelitat, el Gran Germà em diu qui ve, quan, ve, que mira, quan s'hi esta, amb quin navegador i quin idioma, de quina pagina heu vingut o que estaveu buscant realment quan m'heu trobat. Sou pocs, i us estic vigilant. Be, de fet no si qui sou: qui dimonis es va connectar 37 minuts i 12 segons des de Cartagena?


Tinc una dotzena de visites diàries... descartant "bots" i penjats que busquen "com fer sabó d'aromaterapia" al Google, mes o menys estic content d'arribar a qui vull arribar i poder-vos escriure de tant en tant: "Ei! Vaig tirant prou be! I vosaltres?"