한국어를 공부헤요

여기 한국 이에요. 너는 한국어를 베우겠어요. 하지만 한국어는 어려워요.

이주말에 비가 와요...

지난 주말에 어리니데공원에 친구랑 갔어요. 제미있었어요.

한 친구는 한국사람 이에요. 다름 한 친구는 홍콩사람 이에요.

Malentesos

Jo em pensava que la major part dels meus malentesos amb els coreans es devien a la llengua i al desconeixement de la cultura. Ara be, començo a pensar que els malentesos son intrínsecs a aquest país.

A l'edifici on treballem han estat fent obres durant al voltant d'un any. Un company de feina ens explicava que estaven refent els soterranis i que hi posarien un gimnàs modern, i una sauna ( que consti que en aquest país, les saunes son saunes de veritat, el que no son sempre de veritat son les barberies ). Doncs be, finalment han acabat i han obert les 3 plantes del soterrani amb el següent flamant cartell:

Es obvi que també entre els coreans hi ha malentesos. I jo que estava content perquè em pensava que podria relaxar-me després de la feina... "L'església de la gran fe" son els nous inquilins. Pel soroll que fan semblen mes aviat una secta. Hauríeu de sentir els càntics. No se si tenen una gran fe, pero el que si que tenen es un gran orgue. Probablement en versió coreana, que vol dir un teclat midi electrònic connectat a 20 altaveus Samsung o LG de 2x2 metres.

I parlant d'esglésies, vaig trobar aquesta a prop de casa. Això es el que passa quan adoptes la religió i resulta que els temps del gòtic ja han passat de llarg. Imites l'estil com pots, però es clar, has de fer servir tècniques modernes.


A mi em sembla l'escenari ideal per rodar la segona part de "El dia de la bestia". Per cert, en el meu ultim missatge sobre religió em vaig descuidar d'esmentar l'Islam, que també es practica per aquí. Sobre tot estrangers africans o de l'orient mitja. Hi ha una mesquita en un turo privilegiat al centre de Seül que un dia haure d'anar a visitar.

El costat fosc 0

El costat fosc mes literal de Seül seria el barri d'Itaewon. En la ment del coreans, aquest barri s'associa amb nit, violència, indecència i, sobretot, estrangers.

Però aquest es un costat fosc trivial, ple de borratxos violents (o que ho serien si no fos per les patrulles de l'exercit americà que ronden pel barri), de dones que, pel motiu que sigui, han decidit guanyar-se el pa de cada dia quan es de nit, i en general per totes les criatures que els desagrada la llum del sol. Nomes hi estat dos cops, i hi he vist tota mena de gent, incloent-hi gent aberrant, de forma, de manera de moure's i d'actitud.

Hi ha un soldat americà de permís. Es gros, gras i negre. Va vestit amb esportives de basquet vermelles (de'n Jordan), uns pantalons Adidas, una jaqueta negra de beisbol amb detalls daurats i una enorme gorra vermella posada exageradament de costat. Seu repenjat de costat a la cadira, com si fos un rapper de videoclip barat d'aquells que surten asseguts en un Lamborghini groc. Te un brac per sobre el respatller de la cadira. Parla molt fort i amb l'altre brac gesticula sempre de la mateixa manera, movent la ma endavant com per donar mes èmfasis al que diu. Segurament no diu res interessant, de fet. El que s'hauria de preguntar es per que collons no te un Lamborghini groc, essent tan guai com es.

A l'altra banda hi ha una noia asiàtica. Contrasta amb la barroeria estètica del soldat. Porta un maquillatge subtil als ulls i no tan subtil als llavis. Quasi no diu res, i les seves faccions no canvien quan parla. Els cossos de les dones asiàtiques son prims, delicats, amb pell molt fina que els han posat directament sobre els ossos, o amb una mica de muscle pel mig, perquè no sigui dit. Es vesteixen barat però amb classe, lleuger perquè fa calor, curt perquè faci encara mes calor. Semblen fràgils i caminen amb elegància, sempre amb talons alts. La seva mirada desmuntaria la del soldat americà si aquest, de fet, s'hi fixes en algun moment, en comptes de passar-se l'estona ajustant-se l'angle de la gorra. La mirada es serena, hieràtica, hermètica. Es impossible saber que pensa però fa tot l'afecte que la seva ment no esta interessada en el que l'envolta en aquell moment. La mirada nocturna de les asiàtiques seria misteriosa si no fos perquè hi ha mes asiàtiques que misteris, perquè de fet, es obvi perquè aquests dos personatges son on son.

Aquesta però, no es una historia d'aquest costat fosc. Perquè, al cap i a la fi, això mes o menys es pot trobar a Lloret de Mar.

Fins ara nomes he parlat de coses mes o menys bones d'aquest país. Però evidentment no tot es positiu. Aquesta no es la historia d'un estranger que coneix una noia que fa promocions d'aromaterapia pel carrer, es cauen be, se'n van a sopar i es diverteixen. Això no seria gaire interessant ni tan sols per aquest bloc.

L'autentic costat fosc de Seül es social. Els coreans son molt sociables i amables. El mon aquí es defineix per relacions entre conceptes i no pels conceptes en si mateixos, com a Europa. Les relacions d'amistat, familiars i socials defineixen una persona. Això te avantatges i desavantatges. I entre els desavantatges d'aquesta societat hi ha la duresa de la vida dels que n'estan al marge. Perquè qui rebutja el model social, de fet, rebutja els individus, que en son una conseqüència. I aquest sembla ser el cas de la Blossom, que en realitat no es diu Blossom, i que un dia va caure del tren social corea (o es va tirar) i ara va a peu per Seül.

Cinema de Corea

Corea es un país en eclosió cultural. Aquí en menys de 100 anys han passat de ser un país del tercer mon a ser la desena (em penso) potencia econòmica. Hi ha avis aquí que es morien de gana i ara miren la televisió en el seu mòbil d'última generació en el metro. Suposo que això ha provocat que la gent tingui la ment oberta, i que d'aquí en surt la creativitat.
De les pel.lícules que vist els últims anys, algunes de les que mes m'han agradat son coreanes, i la majoria ja les havia vist abans de venir.

Primavera, estiu, tardor, hivern .... i primavera

Es una pel.licula pausada, mes descriptiva que narrativa sobre un monjo que viu gairebé en un temple budista flotant en un llac. El director es en Kim Ki duk, que fa una pel.licula quasi cada any i a Europa te bona acollida. Aquesta te un paisatges brutals, i es per a tots els públics. Excepte els que es posen nerviosos si han passat 10 minuts de pel.licula i encara no ha explotat cap cotxe.


Old boy

Si no ereu aptes per l'anterior pel.licula segur que aquesta us agrada. No explota cap cotxe pero si que te molta mes acció. I sobre tot crea un excel.lent clima d'intriga. Si a vegades no saps per que et passen les coses que et passen, comprendràs el malestar del protagonista d'aquesta pel.licula. M'agrada la raresa que transpira. De fet, es la segona d'una trilogia sobre la venjança, juntament amb "Compassió pel senyor Venjança" i "Lady Vengeance". Apte per tots els públics, especialment els amants dels martells i els que no pateixen amb la ingestió d'animals vius.


Jibeuro ("En Sang-woo i la seva iaia")

Una gran mostra de les diferencies generacionals del país. Un nen de ciutat es enviat a viure amb la seva iaia muda a la muntanya. Es una pel.licula tranquil·la i lenta. La iaia no es actriu professional. Dura i alhora entranyable.

Soc un ciborg, però no passa res

Finalment, la meva preferida. Del mateix director que "Old boy", Park Chan-Wook, la pel.licula mes fric que he vist últimament. Una mena d'Amelie rodada en un manicomi. Es llarga i l'argument es dilueix una mica, però val la pena.



Segur que me'n deixo moltes d'importants, o mes conegudes com "The Host". Però això no es una antologia de cinema corea, nomes una introducció per a curiosos.

Filosofia de treball

A Corea es treballa molt. Moltissim. Un dia en parlaré amb mes profunditat. Avui però el tema es el cas particular de la meva empresa.

La meva empresa es una empresa atípica a Corea. Es tant atípica que es la única que te espanyols treballant-hi. Vaig visitar l'ambaixada espanyola (ara estic empadronat a Seül) i el responsable d'allà (temporalment no hi ha ambaixador) ens va dir que érem els dos únics (d'uns 190 registrats) que treballàvem en una empresa purament coreana. Hi ha gent que treballa per una branca espanyola d'una multinacional coreana. Els motius son diversos, però entre ells, resulta que aquesta empresa es vol obrir cap a occident en quan a cultura de treball, per incorporar coses que ells consideren que son millors allà, i també perquè tenen una ment molt oberta a quant a les altres cultures.

A Blueside la jornada laboral es de 8 hores amb una hora per dinar. A la foto veieu un company del meu equip a les 3 de la tarda. Tenia son o sigui que es va posar a dormir mitja horeta. Això es normal. Si tens son tampoc treballaràs be o sigui que mes val que dormis. Ningú et mira malament. Pel tipus de feina que fem, tan els enginyers com els artistes... mes val que estiguis al 100% de la teva capacitat. A vegades treballes fins mes tard, si fas coses d'aquestes, però l'empresa confia en els treballadors per que s'autogestionin aquestes coses.

Aquest es el coixí friqui sobre el que dormia en Jinho a la foto:





Si et quedes a treballar tard, l'empresa et paga el sopar, cosa que sempre s'agraeix, si se t'ha acumulat feina.

Recordo els primers dies, que arribava a l'oficina aviat per culpa del "jet-lag" i a vegades em trobava algun artista dormint a la seva cadira on s'havia quedat adormit la nit anterior. Son uns friquis. Però aquest es el preu a pagar per tenir un departament artístic de primera. crec que gaudeixen fent la seva feina,i per això a vegades perden la noció del temps.

En contrast, l'empresa tradicional coreana es una jerarquia blindada on l'edat, el genere, i altres factor (mes difícils de calibrar per mi) et situen al teu lloc i estableixen les regles de funcionament. La setmana passada vam anar a dinar en un lloc on fan fideus amb cloïsses, i a la mateixa sala hi havia 8 tios amb "traje" drets al voltant de la seva taula i en silenci. Llavors va entrar-ne un de mes vell i va seure (a terra). Els altres van poder seure (també a terra) i van començar a dinar quasi en silenci. Tinc la impressió que nomes parlaven quan tocava respondre a algun comentari d'algun superior, però això potser ja es la meva paranoia. En el vocabulari corea, hi ha moltes paraules per referir-se a un superior, en funció del seu càrrec. A Blueside, però ens diem pel nostre nom de pila, al menys en el meu equip.

"Te!"...

... com diu el meu nebot sempre que vol que alguna cosa canvii de mans. Però jo em refereixo a la beguda tradicional de la Índia, ara ja estesa a tot el mon.

Un cap de setmana passat vam anar a fer una volta per un barri una mica als afores de Seül. Es a prop d'un lloc en el que han conservat casetes fetes a l'estil tradicional corea, però no hi vam arribar perquè s'havia de caminar forca i no tothom estava en condicions. Vam parar a mig camí a prendre un te.

Aquest te no te res a veure amb els que jo bevia a Escòcia, esta clarament mes elaborat. Era de gingebre i tenia "jojoba" (conec algú que em pot dir el nom català d'això...a veure si me'n recordo de preguntar-li) que es una cosa que m'he anat trobat per aquí, però que abans nomes havia sentit anomenar.

Em penso que la gent aquí nomes pren tes tan "sofisticats" quan es reuneixen amb els amics al cap de setmana. Durant la setmana es foten els tes normals, d'aquells de bosseta amb un cordill que son a tot arreu.


Aquest es el pati de la casa on vam anar a prendre el te. Jo sabia que "te" era 차, per no em servia de res perquè estava anunciat a l'entrada amb el caràcter xines del te.

Aquesta es la taula a una cantonada del jardí:


Un te d'aquests costava uns 7000 o 8000 wons, o sigui igual que un dinar, o sigui 5 eurus. Discutíem si un local d'aquesta mena tindria èxit en una ciutat europea com Barcelona. Jo crec que si. De fet, segur que n'hi ha algun.

El te era molt bo, però jo encara prefereixo el cafè, encara que em donin el sucre liquid:


Mentre bevia el te vaig comentar que el trobava una mica picant. Una noia de Hong Kong que estava amb nosaltres em va explicar que si trobes el gingebre picant, es que alguna cosa no esta en ordre al teu organisme i que n'has de seguir bevent fins que ja no li trobis. Medicina tradicional. Un camp que m'apunto per investigar una mica mes, perquè aquí la gent ho fa servir per els mals menors, i pels que no tenen remei.



Parlant de medicina tradicional i remeis naturals, una noia el carrer em va regalar un tros de sabó que te una olor molt dolca, mentre deia no se que d'aromaterapia. Regalar... es un dir, perquè de fet la vaig convidar a sopar. Però això ja ho explicaré en una altre missatge, quan comenci la serie sobre el costat obscur de Seül...

Menjar, ara!

Tota guerra per l'adaptació cultural te la seva petita batalla gastronòmica. A Corea estic menjant be. Potser no tan be com al meu país, però si que estic menjant mes be que no pas a Escòcia. A Escòcia el menjar era nomes combustible pel cos, per anar tirant. Aquí la gent menja a tota velocitat pero també veuen el menjar com una cosa cultural. Els agrada parlar-ne i els agrada provar coses noves.

La majoria de menjar a Corea te poca sal pel gust Mediterrani, i pot ser molt picant. Aquí mengen arròs com si fos pa, o sigui en quasi cada àpat. Mengen molt de peix i verdures. Hi es molt present el tofu també. El menjar es molt barat. Un dinar normal et pot costar uns 4 eurus. Si vols menjar carn com a plat principal, et surt mes car.

La gent d'aquí tradicionalment mengen asseguts a terra, i els coberts son una cullera i dos "palillus". Aquí, pero, els "palillus" solen ser metal.lics, perquè així rellisquen mes i donen mes pel sac als estrangers.

Aquest es el joc de coberts estàndard que he trobat tot comprant coses per la casa nova:

Recordo els primers dies, que sempre esperava a veure que feien els altres a taula per fer mes o menys el mateix. Solen servir molts plats comunitaris i a vegades es difícil saber que es menja amb que. De fet però, no hi ha normes estrictes.

Això es un dinar d'arròs amb verdures, una sopa amb tofu com la Miso japonesa, kimxi (no-se-quin vegetal fermentat amb alguna salsa picant), i altres coses.



A corea es legal xarrupar sorollosament a taula. Val, a Catalunya també es legal, però la teva mare et mirara malament. De fet, els coreans i les coreanes son grans xarrupadors, i apart de la sopa també xarrupen fideus. Sembla una tasca fàcil, però no ho es. Quan ho faig jo, em solen passar dues coses:

- els fideus no pugen per mes que xarrupi.
- els fideus pugen amb molta forca i esquitxen de salsa el voltant del plat, la meva samarreta i el veí, que educadament farà veure que no se n'ha adonat.

De fet, en una xarrupada celebre vaig aconseguir fuetejar-me l'ull amb el fideu. La salsa era picant i se'm va posar l'ull vermell i em plorava. Hi ha coses difícils d'explicar, i afortunadament ningú em va preguntar que em passava a l'ull. Si no, hagués dit que menjar era molt picant, que no deixa de ser part de veritat.

Espero tenir cuina aviat perquè sembla ser que a Seül nomes hi ha un restaurant espanyol obert i mireu quin pa amb tomata que fan:

Es clar que a Espanya tampoc se com el fan el pa amb tomata...

He aconseguit dissimular molt be fins ara. Pero la setmana passada en un restaurant, mentre em barallava amb un tall de carn que es resistia a ser transportat fins a la meva boca, la mestressa del restaurant (que estava molt pendent de mi, i feia un somriure de nivell 2) em va portar... una forquilla.

Que consti però, que va ser contra la meva voluntat.

De fora...

Hi ha moltes coses que a mi em semblen estranyes d'aquest pais. Pero sens dubte n'hi ha moltes mes que a ells els semblen estranyes de mi.

Aquest es el DNI que m'han fet. A la foto no surto gaire afavorit, pero es que em pensava que me la feien des del costat.

"Certificate of Alien Registration" es quasi la unica cosa que s'enten del carnet. De fet no vinc de tan lluny, Mart es aqui al costat.

Aqui no hi ha gaire estrangers, i la gent et mira pel carrer. Sobretot si surts dels districtes turistics o de negocis. M'han dit que si vas a ciutats petites es encara millor. Els que mes et miren son els nens petits. Es normal que em saludin pel carrer. L'altre dia en un restaurant uns senyors em van portar el nen petit a la taula perque em veies de mes aprop. El nen tenia els ulls oberts com unes taronges (no es cap acudit racial). I estava tan impressionat que no sabia que dir. El seu pare li donava copets amb el genoll i li deia en veu baixa "Hello... hello..." fins que el nen em va saludar i va fer una reverencia.

Potser nomes ha vist occidentals per la tele, i es pensa que tots conduim cotxes a tota velocitat mentre disparem per la finestra als dolents, o saltem d'avions en flames despres de salvar la noia de la pel.licula.

En la recepcio d'un hotel, estava assegut esperant. Van entrar una mare i una nena petita. La nena petita va venir corrent fins on era i plantada davant em va dir amb cantarella " Hello!!!!!". Despres va marxar amb la seva mare que la cridava i em somreia disculpant-se. Mentre entraven a l'ascensor tenien una conversa en corea. Jo m'imagino que la nena devia preguntar "Mama, li puc tirar una mica de menjar a l'estranger?", i segurament la mare responia: " No, que a vegades mosseguen...".

Corea Vertical 0

Ara que ja tinc casa (tècnicament, l'empresa te la casa, però vaja...), compte corrent, telefon (amb tele) i carnet d'identitat, ha arribat l'hora del lleure.

Per començar m'he documentat una mica a la pagina web "Korea on the rocks" que te molta informació sobre escalada a Corea del Sud.

A dos estacions de metro (10 minuts) de la feina tinc un parc amb una paret artificial amb una mica de boulder i tot. M'anira molt be per desestressar-me. Despres he trobat un club d'escalada a prop de la meva nova casa. El visitare quen m'hi traslladi i pugui dir 4 coses mes en corea.

I llavors he buscat un lloc per comprar material d'escalada. Al mig del mar de botiguetes de Dongdaemun (de teixit per catifes, de rodes de cadira d'oficina, de clauers, de penjaroba, de coses extranyes que deuen servir a algu, de botons, de mitjons, de mes coses extranyes... ), n'hi havia una de recomenada a la web, amb material de Millet. No se com dimonis ho he fet pero l'he trobat de seguida. No crec que la pugues tornar a trobar pero. Perque m'hes que buscat entre les botigues, he "divagat" entre les botigues.

No he parlat mai de com funcina comprar coses aqui. Si t'acostes minimament a una botiga, o a una lleixa d'uns grans magatzems, o tan sols mires mes de 2 segons un producte des de lluny... automaticament es materialitza un corea somrient al teu costat. Et solen dir coses mentre et somriuen encara mes (nivell 2) i fan gestos sobre els seus productes. Encara que sapiguen que no els entens, ho segueixen fent. No son pesats, son cordials, i si els dius que nomes vols mirar et deixen estar.

A la botiga Millet el dependent de dintre m'ha fet un somriure de nivell 1, pero m'ha ignorat. Aixo m'ha sorpres. El que passava es que s'estava materialitzant un dependent nou des de fora, que si que parlava angles. "Peus de gat....", " ah, molt be, tenim aquests... on vols escalar?...et recomano aquests..." etc. Somriure de nivell 2. Molt amables. Em pregunten d'on vinc (menteixo, dient que d'Espanya) i els dic que m'he traslladat a Corea, i que estic reunint material per escalar. Somriure de nivell 3. Ja tinc els gats triats, vaig a pagar. "Avui tenim un descompte de.... 25%, vols alguna cosa mes?" "No, de moment no." dic, recalcant el "de moment". Somriure de nivell 3 congelat. "Te, et regalem aquests mitjons." diuen mentre em posen uns mitjons que tenen molt bona pinta a la bossa. Pago en metal.lic. Somriure de nivell 4. " Fins aviat!".

A corea es regateja fins i tot quan vas a comprar un ordenador portatil. Si no regateges, et fan un descompte minim igualment, per "educacio". Per els orientals es molt important cultivar les relacions de tota mena, fins i tot venedor-client. Com que sap que no soc un turista i que haure de comprar molt mes material, em tracta molt be. M'agrada aquest lloc, segurament hi tornare.

Un italia de l'hotel m'explicava que va anar a una restaurant i va tenir un problema amb la tarja de credit. "No passa res! La propera vegada ja ho pagaras." van dir amb un somriure de nivell indefinit. Era la primera vegada que anava al restaurant i no el coneixen, pero en la ment comercial dels del restaurant, en comptes del "Aquest tio fotra el camp sense pagar..." que seria normal a Catalunya, hi havia un "Aquest tio haura de tornar a sopar aqui una altra vegada."

Finalment, una mica fora del tema: en el parc al voltant de la paret artificial d'escalada hi havia unes parades d'activitats de tota mena. Tambe hi havia els frikis d'aqui baix. Sembla la canco de "Bola de drac.", i la veritat es que veure aquesta escena m'ha fet sortir una gota de suor gegant al costat de la cara. I he fet un somriure de nivell indefinit.

Les protestes augmenten

Aquesta vegada hi he anat en persona, a veure que tal. Fa setmanes que les protestes son diàries i la contundència policial contra els manifestants nomes ha servit perque augmentin en nombre.

Tot i ser entre setmana, la gent s'ha reunit durant el vespre al centre, i ocupa tota una avinguda d'uns dos quilometres al capdavall de la qual hi ha la "Blue House" del govern. La policia ha estat construint barricades durant el dia, soldant contenidors metal.lics. El fet es que els manifestants estan tan organitzats com la policia mateix. La quantitat de gent repartint tota mena de cartells, begudes, organitzant les consignes, retransmetent en directe per internet es molt important. Pero a mes a mes, aqui no s'estan d'osties, i pel que m'han dit, hi gent del sindicat del sector metal.lurgic que estant intentant desvallestar les barricades que ha soldat la policia.

M'agradaria anar a primera linia un dia d'aquests, a veure que tal. Tenint en compte la progressio de gent, i em fio nomes de les dades de la tele i d'algun company que s'hi ha implicat forca, jo crec que aquest cap de setmana petara l'assumpte.

Oficialment ja s'ha ofert a dimitir mig govern, pero les dimissions no han estat acceptades pel president, i tot te pinta de muntatge.

Oh, si, els assumptes:

- importacio de vedella americana sense control sanitari suficient. El govern te un tracte dificil de cancel.lar amb els ianquis sense haver de patir represalies.

- construccion d'un canal que atravessaria Corea de banda a banda, pel transport maritim. Vindria a ser com fer que l'Ebre vagi de banda a banda de la peninsula iberica, pero la coreana es mes petita, i no sembla que tingui gaire sentit.

- actitud despota i represora del president, 2Mb.

Finalment, en aquest video no es veu gaire res, pero si que se sent una mica de musica tradicional coreana.