diumenge, 29 de juny de 2008

Menjar, ara!


Tota guerra per l'adaptació cultural te la seva petita batalla gastronòmica. A Corea estic menjant be. Potser no tan be com al meu país, però si que estic menjant mes be que no pas a Escòcia. A Escòcia el menjar era nomes combustible pel cos, per anar tirant. Aquí la gent menja a tota velocitat pero també veuen el menjar com una cosa cultural. Els agrada parlar-ne i els agrada provar coses noves.

La majoria de menjar a Corea te poca sal pel gust Mediterrani, i pot ser molt picant. Aquí mengen arròs com si fos pa, o sigui en quasi cada àpat. Mengen molt de peix i verdures. Hi es molt present el tofu també. El menjar es molt barat. Un dinar normal et pot costar uns 4 eurus. Si vols menjar carn com a plat principal, et surt mes car.

La gent d'aquí tradicionalment mengen asseguts a terra, i els coberts son una cullera i dos "palillus". Aquí, pero, els "palillus" solen ser metal.lics, perquè així rellisquen mes i donen mes pel sac als estrangers.

Aquest es el joc de coberts estàndard que he trobat tot comprant coses per la casa nova:


Recordo els primers dies, que sempre esperava a veure que feien els altres a taula per fer mes o menys el mateix. Solen servir molts plats comunitaris i a vegades es difícil saber que es menja amb que. De fet però, no hi ha normes estrictes.

Això es un dinar d'arròs amb verdures, una sopa amb tofu com la Miso japonesa, kimxi (no-se-quin vegetal fermentat amb alguna salsa picant), i altres coses.



A corea es legal xarrupar sorollosament a taula. Val, a Catalunya també es legal, però la teva mare et mirara malament. De fet, els coreans i les coreanes son grans xarrupadors, i apart de la sopa també xarrupen fideus. Sembla una tasca fàcil, però no ho es. Quan ho faig jo, em solen passar dues coses:

- els fideus no pugen per mes que xarrupi.
- els fideus pugen amb molta forca i esquitxen de salsa el voltant del plat, la meva samarreta i el veí, que educadament farà veure que no se n'ha adonat.

De fet, en una xarrupada celebre vaig aconseguir fuetejar-me l'ull amb el fideu. La salsa era picant i se'm va posar l'ull vermell i em plorava. Hi ha coses difícils d'explicar, i afortunadament ningú em va preguntar que em passava a l'ull. Si no, hagués dit que menjar era molt picant, que no deixa de ser part de veritat.

Espero tenir cuina aviat perquè sembla ser que a Seül nomes hi ha un restaurant espanyol obert i mireu quin pa amb tomata que fan:

Es clar que a Espanya tampoc se com el fan el pa amb tomata...

He aconseguit dissimular molt be fins ara. Pero la setmana passada en un restaurant, mentre em barallava amb un tall de carn que es resistia a ser transportat fins a la meva boca, la mestressa del restaurant (que estava molt pendent de mi, i feia un somriure de nivell 2) em va portar... una forquilla.

Que consti però, que va ser contra la meva voluntat.

3 comentaris:

Angels ha dit...

La veritat és que el pa amb tomata no fa saltar d'alegria per menja-se'l...i prefereixo no saber amb qué l'acompanyen.

De totes maneres veig que l'adaptació és bona. A veure quan ens envies fotos del tou nou pis...

MªAngels

. ha dit...

Segur que et vas passar la nit plorant..
Vinguent de tu, és una taca a l'orgull, això del tros de carn!

cuida't:*

Xavier ha dit...

Informacio
El pa amb tomaquet fora de Catalunya es prepara ratllant el tomaquet i fent una barreja amb la pulpa, oli i sal. Aixo s'esten pel pa previament torrat o no. El que hi ha quan no se'n tenen de tomaquets de penjar!

Cuida't i una abracada gran!