Cafe, i ara.... amb galetes

Tenia una espina clavada arrel d'un comentari en el meu anterior missatge sobre els cafès. El comentari deia que era preocupant que el lloc on em sentis mes acollit fos un Starbucks. Era una espina clavada perquè tenia part de raó. Però ara he canviat de cafeteria. Un xic mes avall en el mateix carrer, hi ha una minúscula cafeteria. Te una finestra a fora i serveix cafès per emportar. També te 4 taules a dins, però hi ha tan poc espai que si s'ocupen totes es com si tothom estigues prenent el cafè junts.

Es tan petita que si es digues "La cafeteria petita" al cartell de la façana nomes podrien posar-hi "La". De fet em pensava que no tenia nom, però l'altre dia la noia que la porta em va dir que es diu "Sun". "Sun" hi cap. De fet ella em va dir que es diu "Sunny", però que de fet no es diu Sunny. Això de tenir dos noms es ben curiós.

Em sap greu haver abandonat l'Starbucks, però encara hi passo de tant en tant. Ara que les noies d'allà sabien que no soc un turista, i que soc aquí per quedar-me, em somreien mes. I si em despistava em portaven el cafè fins a la taula en comptes de deixar-lo a la secció de la barra que diu "recollir".

Al "Sun" però, tambe em tracten molt be, i son mes personals. No hi ha la musica de jazz melancòlic embotellat de l'Starbucks, si no que hi ha musica estàndard coreana, en una minicadena a l'abast de tothom, al costat de les taules. La decoració es rara, però mes personal. I sobretot... fan galetes. Com que no hi ha espai, les fan en alguna de les 4 taules que hi ha:

Si just acaben de treure les galetes del forn quan hi soc fent el cafè, sempre me'n donen alguna per provar-les. La veritat es que son bones. Les galetes m'han agradat des que vaig ser prou alt per arribar a la primera lleixa de l'armari de la cuina de Can Rovira. De fet, el cafè també es el mes bo que he provat aquí corea. I costa la meitat que l'Starbucks. Les galetes també son per emportar:

A part de la mestressa Sunny, hi treballa una altra noia mes jove. Recordo el primer dia quan li vaig demanar una cullereta pel sucre. Quan me l'anava a donar, la va agafar amb les dues mans per l'extrem del mànec (si, es possible, si ajuntes molt les mans) i me la va oferir amb mitja reverencia. El temps es va frenar i em va semblar sentit uns càntics llunyans. No m'estava donant una cullereta, s'emblava que m'estigues entregant Excalibur!