안동 / Andong (0)

A vegades es molt fàcil donar la culpa de que no t'assabentes de les coses al fet que estàs en un país estrany. Però la veritat es que treballo al costat d'un calendari i el divendres estava clarament marcat en vermell. Per això quan el dimecres em van preguntar que que faria aquest cap de setmana llarg i vaig dir "quin cap de setmana llarg?", la gent va moure el cap de costat a costat resignada. "Aquest paio ha vingut a Corea, però viu a la lluna" devien pensar.

Cap problema. Porto 3 mesos a Corea, i han estat 3 mesos íntegrament a Seül. Es hora d'anar a fer una volta. Motxilla, roba per 3 dies, i... ara on vaig? Per sort tenia una guia turística a la cartera, en forma de bitllet de 1000 wons. "Es una escola confusionista. Es a Andong. Com hi vas? No se t'ocorri agafar l'autobús. Tots el coreans ho fan i es col.lapsen les carreteres." M'ho apunto.... ho fan tots els coreans? Doncs som-hi. Divendres a primera hora del mati:

El viatge havia de ser de tres hores i mitja fins al centre de Corea, i van ser cinc. Tampoc es tan terrible. Va ploure tot el viatge i a l'arribada encara va ploure mes. Estava cansat i l'estació de bus d'Andong esta molt deteriorada. Una mica decebut i plantejant-me si ha estat bona idea triar el destí a traves d'un bitllet, obro el paraigues que em va costar 1.8 eurus. Plou tant que el paraigua amenaça de cedir. Per aquest preu, no el culpo.

No se res d'aquest poble, però sembla igual que Seül, en petit, mes aviat lleig. De fet es gran com Girona. Necessito un pla, o sigui que passo per la oficina de turisme i me'n vaig a una cafeteria amb un mapa que m'han donat.

A la cafeteria nomes hi ha noies. Una dotzena. Els nois heuen ser al PC-Bang jugant a l'Starcraft.

A part del meu físic òbviament no-corea, porto una motxilla grossa a l'esquena i un mapa a la ma. Poso cara de perdut, i de fet no m'és gaire difícil perquè mes o menys ho estic. La pista definitiva però, es que demano un cafè "Expresso Solo". Noto que m'he convertit en l'atracció del dia, a la cafeteria. Un grup de 4 noies assegudes en un balanci fan comentaris en veu baixa i riuen tapant-se la boca. M'assec a una taula i començo a mirar cap on aniré. Però abans que hagi decidit res, dues noies d'una altra taula s'han acostat. "Hola! Va tot be? Et podem ajudar?". Doncs la veritat es que si, va tot be, i si, em poden ajudar. M'expliquen el que hi ha per veure. M'ofereixen la seva opinió de que val la pena. La majoria de coses son a mitja hora o una hora en bus. S'ofereixen per portar-me en cotxe amunt i avall. M'ofereixen una habitació a casa seva. Errr... com? "Si, no passa res, la meva mare es molt oberta, segur que no te cap problema!" Son molt amables aquesta gent... refuso educadament quedar-me a casa seva, perquè m'adono que la noia comença a dubtar si la seva mare es tan oberta de ment... o s'ha precipitat.

Es mitja tarda, i ja tinc objectiu per avui. El temple de Bonjeongsa. I llavors que quedat per sopar amb les noies, que riuen i em diuen que fins després.

Una estoneta en bus fins al temple:

El paisatge esta molt be. Es un contrast brutal amb la metropolis procedural de Seul. Encara plou, pluja fina, i tot es molt verd.

Els temples funcionen com a tals, amb els seus monjos i tota la pesca. Pero també reben molts visitants, que passegen pel lloc davant la indiferència dels 5 o 6 monjos que hi ha.

Mes tard m'explicaran però, que la majoria de monjos es dediquen a fer funcionar el temple, com a manera de guanyar-se la vida, i que d'espiritualitat poca. Hi deu haver de tot suposo, però es cert que he vist monjos per Seül conduint 4x4s enormes. Això es el que he trobat al temple:

La historia es que fa moltissims anys, un monjo va fer una grua de paper i la va fer volar. Va aterrar en aquest paratge i per això van decidir que era sagrat. Els budistes ja tenen aquestes coses rares.

Aquí hi ha un monjo arreglant el terra amb un black-and-decker electric.

I finalment, un video molt interessant en el que no hi passa res, ni s'hi sent gaire res. Aquesta es la gracia d'aquests paratges. La veritat es que et fan venir ganes de jubilar-t'hi.

Abans que algun fric m'ho pregunt-hi... No, cap dels monjos portava una closca de tortuga gegant a l'esquena.

I llavors... torno a la ciutat. Truco les noies i anem a sopar un maleit pollastre picant. El picant no em preocupa gaire perquè quasi no en vaig poder menjar. Hi ha plats que em els "palillos" encara em costen.

Després, les noies em porten a fer una volta amb cotxe per el pantà i la presa del costat del poble. Xerren molt i son divertides. Pujant amb el 4x4 muntanya amunt em diuen : "T'estem segrestant." Vaja, quina putada, segrestat per 3 noietes coreanes. Però no m'estan segrestant. Després de fer el guiri i riure una bona estona tornem cap al poble i de sobte s'acomiaden inesperadament. "Truca'ns quan vulguis!" Caram, però si no son ni les 12 de la nit... "Ja, però les noies a Corea tornen a casa abans de mitjanit.". "Si no us convertiu en carabasses?". Riuen i se'n van. Camino una mica decebut cap al motel. Al cap i a la fi, avui tampoc tenia cap pla.

Les noies coreanes son xaiets amb pell de... xaiet. Si hi hagués algun llop per aquí, es fotria de gana.