El país on tot es normal

Però això es Corea, el país on tot es normal. De fet, als coreans els agrada di-ne "el país de la calma de bon mati", suposo que perquè es l'únic moment del dia, a trenc d'alba, on l'activitat del país va a un ritme normal, i no a un ritme desbocat.


Per mi, que encara després de mes de 4 mesos em sorprenc de moltes coses, m'agrada dir-ne "el país on tot es normal" per la indiferència de la gent vers les coses que a mi em criden l'atenció.

A la feina, ocupem la 3a i la 6a planta d'un edifici petit. A la 6a hi tenim una terrasseta de 15 metres quadrats amb uns bancs i uns para-sols per relaxar-nos. La vista no es gaire impressionant. Des d'una 6a planta envoltada d'edificis de 20 plantes, hi ha un problema geomètric que impedeix veure gaire enllà.

Des que vaig arribar, hi ha un edifici just al davant que esta en obres, i es veu be des de la terrassa. De fet l'estan destruint per fer-ne un de nou, afició preferida dels constructors coreans. Em va cridar l'atenció que hi hagués una excavadora de 4 tones sobre la 7a planta de l'edifici del davant, foradant-ne el terra. Això de destruir el mateix edifici en el que et recolzes a mi em sembla una mica perillós. Es com serrar la branca d'un arbre mentre hi ets assegut. "Es la manera habitual" em va dir algú de la feina.

Hi ha mes coses. Un dimecres al mati, en el bus, un corea es va dedicar a fer-me trucs de cartes. Fa dues setmanes, la noia nova de la meva vella cafeteria em va donar una capsa de vitamines quan me n'anava.



No se si em va veure amb mala cara o que. Últimament treballo molt si, i he perdut 5 kg en 4 mesos. Es que els coreans no mengen greix, mare. De fet, calculo que a aquest ritme de perdre pes, d'aquí 4 anys i mig em podré enviar a mi mateix per MRV dins d'un sobre petit fins a Catalunya, i m'estalviaré una pasta en bitllets d'avió.

També em va sorprendre el comentari d'ahir d'una amiga, sobre una seva altra amiga. "Ara no treballa ni fa res, esta descansant perquè a Anglaterra va viure 4 anys sola i no esta be de salut.". "Ah, que li passa?, per que no esta be de salut?". Em mira com si fos obvi. "Perquè va viure 4 anys sola.". La soledat no es saludable en un país on les relacions socials son tan importants.

El divendres passat, a mig mati, la meva taula va tremolar una mica i mirant per la finestra un núvol de pols va passar de costat, arrossegant papers i brossa al seu pas.



S;ha ensorrat un bon tros de l'edific del davant, el de l'excavadora. De fet, l'excavadora en qüestió es la groga que encara ha quedat sobre l'edifici. Si hi havia algú treballant-hi en aquell moment, deu haver tornat a néixer. Els serveis d'emergència es mobilitzen per rescatar els dos operaris que sembla que estan atrapats. Bombers, policia, serveis elèctrics, del gas, gossos de rescat. Però la gent no s'immuta. Ho miren amb curiositat mentre passen pel costat. Ho comenten fent el cafè, com a màxim. "Aquestes coses passen."

De fet a la foto es veu la nostra terrasseta, en l'edifici blau-verdos del darrera, que te unes fines ratlles horitzontals blaves.

El que no ho devia trobar tan normal, tot plegat, es l'amo del cotxe aparcat davant del nostre edifici.