dimarts, 30 de desembre de 2008

돌아와서 / Tornar

Es només una qüestió de temps, tard o d'hora la memòria fa "clic" i llavors ja no saps què és anar i que és tornar. El difús moment en què un lloc passa a ser casa teva.

En fi, que ja he tornat a Corea. Un detall de la conversa amb la noia que tenia al seient del costat de l'avió m'ho fa present. És coreana però viu fa anys a Anglaterra:
- Hi viatges molt sovint a Corea? - pregunto jo.
- No... no m'agrada fer la llista de la compra.

Aquí he hagut de fer una pausa, i si no fos pel motor de l'avió hi hauria hagut un silenci desorientat. Tinc la impressió d'enfrontar-me a una d'aquelles obvietats que no estan culturalment al meu abast. Opto pel típic truc dels psicòlegs per fer parlar a algú:
- ...la llista de la compra. - dic en to neutre.
- Si, perquè fa un any que no hi vaig i en tot aquest temps s'han casats uns quants amics, i hi ha hagut molts aniversaris i alguns fills i tot.

Ara ja lligo les coses, i quan hores més tard veig la dona recollint l'equipatge jo també odio la seva llista de la compra. Porta un regal per cada aniversari d'amic o parent perdut, per cada casament, per cada naixement, i potser més, perquè es nadal i ja se sap. Omple tot un carro de l'aeroport i encara arrossega una maleta. Les relacions socials a Corea es mantenen a base de mostres econòmiques.

En canvi, el paio del control d'equipatges m'atura a mi. Assenyala la caixa de cartró que porto a la ma i em pregunta "Uot is dis?". Tio, si portés coses il·legals l'últim lloc on les amagaria es en una caixa de cartró de nyigui-nyogui, penjant de la ma, lligada amb un cordill i reforçada malament amb cinta d'embalar d'aquella de color "marró-narcotràfic". Es la típica caixa on trobaries un carregament de cocaïna en una pel.lícula dolenta.

"Una màquina de fer pa." li dic. "Però també pot fer coca." penso. Sort que ja fa temps que he deixat de fer-me el graciós amb les autoritats armades. L'últim cop va ser un dia entrant en un edifici oficial a Girona. El detector de metalls va saltar i la dona policia em va dir "Passa, passa... deuen ser les claus o el mòbil". I jo li vaig dir "Si, o la pistola.". En fi, tornant a l'aeroport d'Incheon... El paio mira la màquina com qui veu un ovni. Si, ja ho se, no heu vist mai ningú veient un ovni, però us ho podeu imaginar. El fet és que la seva sorpresa em sorprèn. Molts coreans quan viatgen porten una màquina per fer arrós, que ve a ser el mateix. Potser hauria d'haver llegit amb més atenció el formulari groc aquell que m'han donat a l'avió: animals vius, objectes falsificats, drogues, explosius, màquines de fer pa, pistoles, pornografia, etc.

En canvi l'altra maleta on porto els objectes autènticament il·legals passa desapercebuda: un xoriç ibèric d'un quilo i un "salsitxon" de més o menys el mateix pes. Consum propi, evidentment.

També he portat un teclat amb "ce trencada" (ç! ç! Ç!), una ampolla de Pedro Ximenes, i 39'95 eurus de torrons de la xixonenca, que per desgràcia no són tant grossos com sembla pel preu. De fet, me'ĺs han devorat avui a la feina en un mil·lisegon. No portava un regal per cada casament, ni cada aniversari, ni cada nen, però la meva popularitat s'ha disparat a l'empresa. Especialment quan, per un altre malentès d'aquests típics coreans, s'ha escampat que els torrons els havia fet ma mare. Mare, si tornes a venir t'esperarà una comitiva coreana a l'aeroport amb la bandera coreana i la senyera i tot.

4 comentaris:

Met ha dit...

Veig que la teva redacció bloggera ha recuperat força, aquest nadal, eh? No dic que els anteriors articles no siguin bons, ni molt menys, però amb aquest he rigut molt :)

Bé, de tota manera pensa que el dia que sentis més casa teva Korea que Catalunya, potser la mare es presenti amb torrons d'arsènic a l'empresa :P

Cuida't, germanet.. aquesta setmana de visita ha passat volant!

. ha dit...

Esperava que a mi també m'arribés com a mínim un missatge que va arribar a d'altres sers vius als que vas veure el pèl, ja que no vaig poder disfrutar rapant-te al -1! (Mirada diabòlica amb flames de fons).

Va estar bé veure't. Trobava a faltar la teva ironia crònica.
Sé que t'és ben bé igual, però no et perdono. I sé que també t'és ben bé igual, però t'odio, amb tot el cor.

Aviam si algun dia m'escrius alguna cosa, en comptes de malgastar tant el temps comprant llaunes de.. (Marxa corrent al lavabo)

*

Anna Torrent ha dit...

les autoritats aeroportuaries solen crear situacions surrealistes.....

t'he explicat la meva història tornant de la india amb la paella per fer "chapatis" (el pa indi)? no me la van deixar pujar a l'avió...

per què una hippie com jo voldria atemptar amb una paella com a arma??!

Anna Torrent ha dit...

capítol 2:
què pensen els controladors aeroportuaris de Londres quan no em deixen embarcar amb un pot de ceba confitada del Tesco?

és que es donen unes situacions molt freakis dignes d'anàlisis profunds!