dijous, 23 d’octubre de 2008

Japo (i 2): El senyor Murasaki


Però Japo també te una amplia herència de monuments, temples, palaus i paratges historics d'aquells que queden tan be a les fotos, i que de fet tambe esta be visitar de tant en tant. Ja que no vaig poder pujar al mont Fuji per mal temps, que era el que em feia mes il·lusio del viatge, al menys em consolava anant a veure coses d'aquestes.



En la part tradicional de Japó també hi ha la que no esta accessible pels foresters. Per exemple, això es un restaurant.



Però a fora no en tens cap pista ni saps que s'hi menja, ni quan costa. En alguns moments ens vam armar de valor i vam entrar "a matar" en llocs així a veure que ens servien. Normalment va anar be, i vam menjar realment be en molts llocs. Però també en vam trobar en que ens van fer fora nomes de posar-hi els peus. "Japanese only", ens deien, suposo que escarmentats pels estrangers que s'ofenen quan no els parlen en angles, que encara n'hi ha.

Kyoto esta de llarg mes ben cuidada que Tokyo pel que fa a tradicions, però com sempre, el meu punt de vista es una mica superficial tenint en compte que nomes vaig passar 3 dies a cada lloc.

I els altres dos dies els vam passar a ca en Murasaki-san. El senyor Kenkichi Murasaki es l'amo i quasi unic treballador del "ryokan" (hostal tradicional) que porta el seu nom a la petita ciutat de Takayama. El meu primer contacte amb ell va ser telefònic. No parla angles i jo no parlo japonès, o sigui que ell nomes reia i deia que "hai", i en un moment donat va dir que "arigato" i vaig deduir que la conversa havia acabat. Vaig tenir la impressió que havia reservat lloc per dos a casa seva, per no n'estava segur. No m'havia demanat el nom, ni m'havia dit el preu.



El senyor Murasaki cuida el seu ryokan, i les flors que te al seu voltant. De nit els posa un para-sol per si la gelada, suposo. A primera hora del mati els el treu. A part de les flors, també cuida insectes que te en terraris per tota la casa i que fan uns sorolls aguts molt curiosos.



Era un senyor molt amable i nomes sabia les paraules angleses que calien per donar la mínima informació als visitants forasters: "iur rum", "xaua", "brecfas...." i ensenyava les mans amb 8 dits. "no loc", diu, i senyala la porta principal, i reia. No esta mai tancada i pot entrar i sortir tothom quan vulgui. En aquest cas, tothom érem jo i el meu company de viatge, i el segon dia va arribar algu mes. El senyor Murasaki sempre reia i cantava mentre feia qualsevol cosa.

També preparava esmorzars molt potents i variats. Des de salmó a la planxa a tot de coses estranyes que no vaig reconèixer i que cuinava sobre una fulla de magnòlia (?). Els gustos eren forts i no sempre fàcils, però va ser tota una experiència.



El senyor Murasaki.... es part d'un altre Japó. Un Japó de coses petites i senzilles fetes amb molta cura. D'amabilitat quotidiana i alegria perquè si. De poques aspiracions mundanes. Un Japó que te els dies comptats, diria jo.

3 comentaris:

Germán ha dit...

Quina enveja... Fa temps que m'estic mirant d'anar-hi!!

El sushi que tal??

Aniol ha dit...

Quina llàstima que el japo del senyor Murasaki s'estigui desmuronant... Sembla que estigui molt bé! ens haurem d'afanyar a anar-hi!

Salut!!

Anònim ha dit...

sempre m'han fet mitja por aquest japonesos... es a dir, veure'ls a la seva propia salsa..
estan sonats o no?

Salut J!

X