No parlo nomes de Corea. Penso en Girona, penso en Barcelona i per algun motiu nomes recordo que em caigui be un gat gegant i gras que hi ha a la rambla del raval. Aqui li he trobat un bon company:
A Corea l'art al carrer es igual de dolent. Mireu aquests exemples tan currats que he trobat al voltant del parc olímpic:
La única que encara m'ha semblat que tenia la seva gracia es la dels goril.les de pedra vigilant caixes fortes rovellades:
A Gangnam pots trobar coses pitjors com aquesta senyoreta amant de la musica:
En general la gent que fa això viu de la ignorància de la resta de gent, els que els contracten, i els que passa pel costat i no hi entenen res. Mes concretament viuen de la falta d'interès dels observadors normals.
La relació de la gent vulgar amb l'art es de la mes absoluta irrellevància. Mires 4 boles metal.liques connectades per 4 tubs rovellats, llegeixes un títol com ara "Anti-sofriment 8-K, ella", i passes de llarg. I penses que no hi entens res d'art, i te'n vas a casa i mires futbol o "Polònia". Es normal.
Ens movem en un terreny perillós quan penses que això es una absoluta presa de pel, però no ho dius, perquè mai pots estar segur de si tu ho has entès be o no. Potser es que no tens prou sensibilitat artística, o no en saps prou, a seques.
Es com llegir un llibre de'n Miquel de Palol o escoltar una canco de l'Adrià Punti. Tens la impressió que parla d'alguna cosa concreta però no saps ben be que. Sembla que les paraules estan relacionades, però per si soles no et diuen res. I al final, et quedes amb el dubte de si hi ha alguna cosa comprensible, encara que nomes sigui per l'autor, darrera de tota la parafernalia. O es un pringat que el publiquen perquè ningú s'atreveix a dir "el rei va despullat". I si nomes es comprensible per l'autor, per que dimonis s'ha molestat a compartir-ho?
En qualsevol cas, a mi m'agraden les coses que em fan pensar i em costen d'entendre, però que volen dir alguna cosa. I també les coses senzilles amb missatges clars. Com les que hi havia al festival "Fringe" de la universitat de Hongik. El vídeo promocional dona una clara imatge del to amateur i friqui de l'assumpte:
Hi havia una mena de paret amb ninot de pedra atrapat del qual nomes en sortia un brac, el cap i una cama. De la boca en sortien, com si vomites, un munt de fils fins a la paret del davant. Una coreaneta molt jove i amb uns quants piercings visibles (i alguns que s'intuien invisibles) et convidava, amb una gravadora de veu, a treure lo pitjor de tu i penjar el mini-casset dels fils. També hi havia fotos penjades: les illes Dokdo que Japó va intentar apropiar-se, una bandera americana junt amb una de Corea, un ocell atrapat en xapapote. "Si vols ho pots gravar allà darrera" em diuen, "perquè no et senti ningú". Però igualment ningú entén el català al carrer a Corea, i quan vaig haver acabat de desputricar contra la gravadora, alguns que passejaven em miraven. i em vaig sentir com un monument d'aquests lletjos que no s'entenen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada