Mengeu espam

Tard o d'hora ho havia de fer. Des de fa 5 mesos que tenia a l'armari 4 llaunes de "spam", i finalment he caigut. A mi de petit em van ensenyar a vigilar el que menjava. Per això, una estranya llauna amb un producte semblant a la carn, però que com a màxim es podria definir com a "càrnic" m'activa totes les alarmes. Si a més mires el lateral i tot de caràcters coreans et desafien fent-se incomprensibles, excepte un xifra clara "58%", la cosa és encara pitjor. I l'altre 42% que deu ser?

Ho he preparat seguint les instruccions d'un de la feina: "Si ets solter obres la llauna i t'ho menges. Si ets casat, la dona t'ho prepara a la planxa, i t'ho menges.". Bé, de fet confesso m'he saltat les normes i m'ho he preparat a la planxa, tot desitjant (sense ni tan sols creure-m'ho) que podria cremar el 42% de la substància (del "fatu", que diria algú de Montblanc).

Aquest espam va ser part d'un lot de "dia d'acció de gràcies" que l'empresa ens va regalar a tots a finals d'estiu. També tenia llaunes de tonyina, i ampolles d'oli "de canola" sigui el que sigui (encara no m'he aventurat amb això). El lot que ens van donar per cap d'any (lunar, és clar) és aquest:

5 tubs de pasta de dents, 2 pastilles de sabó (de diferents olors), una esponja, una ampolla de xampú, una de suavitzant i dues de sabó pel cos, d'aquell que de fet no faig servir gairebé mai. Marca LG.

L'empresa ens alimenta i ens manté nets. Està bé que es preocupin de nosaltres. Un pernil no estria malament, però, que encara no he recuperat els 5 quilos.

I la meva recomanació de menjar espam, que es més aviat dolent fins i tot si et pots abstreure de les sospites que et desperta el lateral de la llauna, és per aquella gent que no menja en llocs de menjar ràpid americans, que no menja frankfurts, que no menja "topping" sino formatge ratllat. És per aquella gent que no menja espam. Els italians tenen problemes amb la "mozzarella" que l'exporten tota a l'estranger, però això és només un avís. Milions de xinesos voldran menjar carn un dia d'aquests i són tants que no se la poden fer ells. La majoria de la vedella que es menja a Corea és importada (d'Austràlia, em penso).

I si, a Girona fotem una vedella de primera, però el pagès Antoni de l'Empordà està fins els collons de treballar tota la vida i que no li paguin el que li sembla just. Fins els collons de que el la unió europea reguli les quotes i li diguin quanta fruita, quanta llet quanta carn pot fer. I el dia que li vinguin uns tios raros, més aviat esgrogueïts, i li'n donin el doble, no s'ho pensarà pas dues vegades. Que si, que sembla que el miren malament amb aquests ulls, però així practica una mica, perquè el carnisser Carles del poble del costat també el mirarà malament quan li ensenyi els nous preus.

Menjar espam ara pot servir de pràctica per quan no ens puguem permetre la carn de veritat, o al menys no tan sovint com ara...

A-mor-t bonic-a

Ahir era Sant Valentí. Malgrat que sospito que Sant Valentí no va passar per aquestes terres, es una dia assenyalat i les parelles joves (i no tant) ho celebren. Aquí la tradició, per algun motiu és que els homes no fan res, i les dones els regalen xocolata. Els "love hotel" estan tots reservats des d'un mes abans.

Aquí son molt socials, i s'empassen qualsevol costum o celebració, encara que no sigui autòctona, si té a veure amb relacions humanes. Però no tothom està content el dia de Sant Valentí. Els que no esperen rebre xocolata, o no esperen que ningú vulgui rebren d'elles, es queden a casa i es deprimeixen intercanviant missatges per internet amb bones idees com la la foto. "예쁘게 죽어요", "Mort bonica", o versió "mona" del suïcidi que ara arriba a les cotes més altes de l'any.

Com que jo sóc d'aquest pal (dels que no reben xocolata, no dels que es volen suïcidar) avui he anat amb un amic a sopar a un restaurant tradicional coreà. Estómac a la brasa, amb una part greixosa que no he entès ben bé que era, i com que era sant Valentí, hi hem afegit mig cor de porc per cada un.

Mentre menjava això (deliciós), mirava parelles de les taules del voltant celebrant Sant Valentí i menjat el mateix. Especialment mirava les noies (sorpresa). Molt ben arreglades, faldilla curta, mitges, pentinat impecable, maquillatge subtil, posat hieràtic. Molt mones. Menjant cor de porc, i estómac a la brasa, amb col fermentada picant.

Aquestes noies m'han fet pensar en un comentari que vaig sentir a la ràdio d'un paio que no em cau bé, en Miqui Puig, que feia més o menys... "m'agraden les noies que mengen botifarra negra". I no es referia a porno inter-racial, si no a les noies que no tenen manies amb el menjar. Em penso que hi ha un esnobisme progressiu creixent a Catalunya. No sé d'on sorgeix, potser de la cultura de la imatge - variant cool+fashion - que fa tants anys que dura. "Eeeeeeeecs... està feta amb saaaaang...i té molta graaaaasa... Parqué no em portas al Buyi?"

Només hi ha una altra cosa que em va agradar d'en Miqui Puig. En un concert improvisat a les carpes de Girona, en que a última hora va haver de substituir a "Love of Lesbian", va cridar-me l'atenció quan encara no el coneixia. El concert va ser francament avorrit per mi, però és que el seu estil musical tampoc m'agrada ("Love of Lesbian" tampoc). Però l'ambient tediós que hi havia a la carpa es feia molt present: a mitjanit entre setmana, quasi buida, i on la poca gent que havia vingut, era per veure un altre grup, i miraven el fons de l'ampolla de Voll Damm distrets. A l'última cançó el tal Puig es va llençar a terra com si tingués un atac epilèptic i entre espasmes, mentre seguia cantant, va descol·locar a "patades" la meitat del muntatge escènic de primera línia, micros i amplificadors inclosos. Calia trencar l'ensopiment de l'ambient d'alguna manera, encara que fos absurda i no vingués al cas. I així ho va fer.

Matant el temps, fliterjant amb l'eternitat

La densitat (en el temps) dels meus missatges cap al passat, a través d'aquest bloc, va baixant a poc a poc. L'espessor del contingut, estilística, puja, i la qualitat del conjunt baixa. Pot ser l'ensopiment que es respira en aquesta ciutat a l'hivern, pot ser que ja no estic desdibuixant Corea, sinó que m'estic desdibuixant a Corea.

Últimament he estat matant el temps lliure de maneres ben vulgars. Fent el turista amunt i avall, abandonant-me als vells vicis del cinema i dels bons videojocs.

Una de les coses que he visitat es el Museu Nacional de Corea, que esta pla de coses extremadament avorrides però que també en te algunes d'interessants. Em va agradar especialment la secció de cal·ligrafia i pintura tradicional.


Vaig trobar interessant també, conèixer una miqueta més sobre la dinastia dels Goryeo. Aquesta és la dinastia que li ha donat al país el nom amb el que el coneixem a occident, però no es ni la més històricament gloriosa ni probablement la més interessant artísticament. Del segle 10 al 14 van dominar Corea, i va ser durant aquests anys que a Europa va arribar la primera informació del país d'aquestes terres, que van batejar com Corea. Sembla ser que els Goryeo apart de mantenir l'ordre intern era una dinastia pacífica i humil, que defugia de l'opulència. No se de cap dinastia europea que aspirés tingués uns principis així. Son els que van "oficialitzar" el confucianisme a Corea.

També he visitat palaus. Són bonics, però transpiren massa sensació de parc d'atraccions. Si aquest paio no portes roba de polièster i una arma de plàstic, o si al menys de tant en tant la clavés a algú dels que s'acosten al palau, tindria més gràcia.



Finalment, també he visitat la MUNTANYA de Namsan. Entre nosaltres, i ara que no ens sent cap coreà, és més aviat un turó. Un parc al centre de Seül, un petit i insuficient pulmó. Fa pocs anys un dels famosos culebrots coreans de moda va acabar la temporada amb la parella protagonista lligant dos candaus a la tanca del mirador de Namsan, com a senyal del seu amor. Al dia següent d'emetre's l'episodi van aparèixer uns quants candaus a les taques. Actualment, han hagut de posar més tanques perquè no hi havia més lloc per posar-ne. Tot és massiu en aquesta ciutat, per això suposo que l'individualisme, pel fet de ser impossible, no es un valor important pels coreans. I l'originalitat va cara.

El regne sota el foc (3)

Doncs en un petit "event" coreà hem presentat més material sobre el nostre joc que evoluciona a bon ritme. Us poso algunes imatges:




El fet es que segons he vist en algunes webs de videojocs on s'ha publicat el material, la majoria de comentaris són positius. Però el 90% dels comentaris parlen del mugrons d'una de les protagonistes, o de com d'útil és anar al camp de batalla amb talons alts.

En fi, suposo que un te els clients que te... Si volem la col.lecció sencera d'imatges incloent la dels famosos mugrons, ho trobareu aquí.

Observant des de lluny (2)

Segueixo llegint regularment les noticies catalanes, i inevitablement de manera comparativa pel fet d'estar deslocalitzant en un lloc tan diferent. I haig de dir que cada dia les llegeixo amb més desgana. Li vaig robar aquest llibre ("La dictadura de la incompetència") al meu pare per nadal i l'he anat llegint.

Jo opino que a Catalunya hi ha una fracció important d'una sèrie de generacions (entre els 25 i els 35 anys) de gent que ha cregut sempre en els ideals d'esquerres i ara estem desorientats. Defensàvem, o si més no confiàvem, en uns ideals més socials que els de dretes que sempre havien governat. Era molt fàcil dir que els nostres eren millors quan no es podia demostrar perquè governava la dreta. Doncs ara estem desorientats perquè un cop hi ha hagut un canvi de bàndol del govern, encara que no sigui exactament el partit que volíem, ens trobem amb la mateixa corrupció, ineficiència i indignitat per part dels líders i de tot l'ecosistema d'organismes públics en conjunt.

Segueixo pensant que els que deien coses com "Si no ets d'esquerres quan ets jove no tens cor. Si no ets de dretes quan ets gran, no tens cervell" són uns imbècils mal informats. Ni de dretes ni d'esquerres, tots són igual de dolents.

Per això no em vaig sorprendre tot llegint aquest llibre d'en Xavier Roig, que confon a molta gent i és acusat tant de neo-lliberal com de "neo-con", que se'n fot dels anti-globalització i que no te manies per parlar clar de molts problemes, al veurem identificat amb una bona part de la seva manera de pensar.

Qualsevol que s'hagi hagut de barallar infructuosament amb l'administració pública, o que hagi patit les conseqüències de la seva incompetència, o que estigui cremat de veure el circ polític que aquests funcionaris d'alt nivell (que són els polítics) ens regalen, ja pensa una mica com en Xavier Roig. Ni dretes ni esquerres, els autèntics problemes és la seva incompetència personal. La seva poca talla moral com a persones. Per què? Per que no els cal tenir-ne. No els cal ser bons per sobreviure laboralment.

Sembla ser que hi ha solucions que exigeixen reformes, començant per la llei electoral. Té força sentit al cap i a la fi. Mentre ens governin partits i no persones, les persones dels partits viuran de cara al partit i d'esquena a les persones, que de fet som els que els votem.

I pels que no us fa el pes això de llegir, en aquesta breu entrevista, l'autor fa un sumari de les seves idees.

Minerva i el Gran Germà

Corea es un país on-line. Es pot argumentar que tots els països del primer món i alguns del segon ja ho són, però Corea esta molt més volcada a Internet que cap altre país que conec. La gent l'usa a diari per moltes més coses que a Catalunya o al Regne Unit. Per exemple, i perdoneu la falta reiteració, per llegir el diari.

També per comunicar-se amb amics i família, per jugar, per comprar, etc. Igual que els altres països, però més. Les compres per internet son espectaculars. Els preus més barats són allà, i la gent ho sap. Per exemple és normal comprar roba per internet, i això em penso que a Catalunya encara no es porta.

Un dels factors que fa possible això és que, al menys a Seül, hi ha una gran xarxa de repartidors que pul·lulen dia i nit per la ciutat amb motos trillades portant caixes enormes. Són com electrons amb trajectòries incertes entre els edificis de la gran ciutat procedural que es Seül. Van a tota velocitat amb els seus guants gegants pel fred, integrats a la moto, i les seves màscares per la contaminació. Tenen immunitat tàcita pel que fa a les infraccions de trànsit. Circulen per la vorera sense miraments, contra-direcció, es salten semàfors i a vegades porten paquets que fins i tot sense conèixer la legislació estic segur que sobrepassen els límits permesos. L'altre dia vaig veure un motorista passar-se una cruïlla amb un semàfor en vermell fent una ziga-zaga per esquivar el guàrdia urbà, amb el casc mal posat i parlant pel mòbil. Això si. són molt eficients. A vegades compres al migdia per internet i ho reps a mitja tarda.

En un país tan volcat a internet en els temps que corren els fòrums públics van plens de discussions sobre la crisi econòmica. Des de trucs per estalviar que intercanvien mestresses de casa fins a reflexions sobre els motius i les polítiques del govern. La majoria dels fòrums de discussió coreans estan centrats en els llocs web de Naver, i Daum. Un opinador sota el sobrenom de "Minerva" fa mesos que parla del tema. Va predir en termes generals la crisi, i més concretament la caiguda de l'empresa americana Lehman Brothers amb un parell de setmanes d'antel·lació. També va predir amb forca exactitud la caiguda de la borsa i del won. Es va fer arxi-famós fins al punt que se'n parlava als diaris i a la televisió en hora punta. Alguns l'anomenaven "el ministre d'economia d'internet", i la gent se'l creia més que al ministre d'economia real.

Llavors va predir una altra caiguda del won i efectivament la següent setmana va caure. Però un cop ets famós i tanta gent et fa cas, és possible que la predicció es converteixi en causa. I d'això l'acusa el govern. Diu que les seves mentides sense fonaments estan afectant negativament l'economia del país. I a més no els deu agradar que sigui tan crític amb les mesures del govern. Es va arribar al punt que el ministre d'economia real va dir que li agradaria trobar-se amb el tal Minerva per discutir sobre la crisi.

Minerva és el nom que els romans donaven a la seva deessa equivalent a la grega Atena, associada entre d'altres coses amb la saviesa. Però a Daum, el servidor coreà, Minerva es només un àlies en un disc dur que algú te registrat. Aquest algú es mantenia en l'anonimat i deia que era un senyor d'uns 50 anys amb feina relacionada amb les finances i amb experiència internacional. Però en Minerva té el nom registrat amb les seves dades reals, perquè a Corea la majoria de servidors d'aquest tipus et demanen el nombre de DNI, i verifiquen la teva identitat per telèfon mòbil amb un missatge.

Per tant el govern ho ha tingut molt fàcil per trobar-lo. No se si legalment poden obligar l'empresa Daum a donar les dades, o algú del govern que coneix algú de Daum que coneix algú que te accés al disc dur ha aconseguit accidentalment treure la informació necessària, potser amb transaccions econòmiques incloses. Si hagués d'apostar a cegues, i pel poc que conec els coreans, diria que va ser la segona opció, i que ho van celebrar amb Soju en un "norebang" (karaoke).

El tal Minerva es a la presó pendent de judici per "escampar informació falsa" o alguna cosa semblant però més tècnica. I a més, ha resultat ser un tio d'uns 30 anys que, a més, el govern diu que "no té cap feina en particular" (literalment). Per tant, un "mindundis" qualsevol. La gent va tornant la credibilitat al ministre d'economia "real" i pensen "que burrus que hem estat" cada cop que al diari o a la tele surt el paio de 30 anys sense cap feina en particular.

Però jo imagino una història diferent. Una història sense cap fonament, però factible en els temps que corren. En aquesta història, ara mateix hi ha un paio d'uns 50 anys assegut davant l'ordinador a casa seva preguntant-se per què no li funciona la contrasenya per entrar als fòrums de Daum. Comprova una i altra vegada que ha escrit bé les seves dades: usuari.... "Minerva", contrasenya... la data de l'aniversari de la seva dona, que es a la cuina fent el sopar.

Però aquest senyor, que treballa en una consultoria financera, i que te molt sentit comú, de seguida s'adona que el paio que han detingut amb el seu nom no és un pobre pringat atrapat per error, sinó més aviat un paio que cobrarà molta pasta del govern per fer-se passar per ell i anar uns dies a la presó. S'adona que ha estat vençut pel govern que en comptes de convertir-lo en un màrtir perillós, l'ha substituït pel millor personatge possible per restaurar la seva reputació. Un pringat.

El govern, quan va tenir les dades, no es va molestar a anar-lo a buscar. Li van robar el compte dels fòrums i prou. I ara és impossible que ell pugui demostrar la seva identitat. Els mitjans de comunicació estatals faran la feina de fer oblidar als coreans que una sola persona pot desafiar el seu castell de cartes econòmic, i els ciutadans seran obedients i es sentiran malament per haver-ne desconfiat i haver cregut un "mindudis" qualsevol.

Històries fictícies a part, a Corea hi ha molt per fer pel que fa a la privacitat a Internet i les properes lleis del govern sembla que ho empitjoraran. Per exemple, amb l'excusa d'un suicidi d'una actriu deprimida per difamacions en fòrums d'internet, el govern vol aprovar una llei per poder castigar als "mentiders" on-line que actuïn de mala fe. Convenientment camuflada en un paquet amb altres lleis molt útils, aquesta llei permetria al govern multar, i sobretot, tenir acces a les dades reals dels usuaris dels fòrums.

Altre cop a la muntanya

Un amic em va dir que quan hi ha crisi econòmica, a Corea es nota en dos signes (entre molts d'altres). El primer, es que les faldilles de les coreanes solteres son mes curtes, cosa que els dona mes possibilitats de trobar un marit ric. El segon es que la gent va mes a caminar per la muntanya, cosa que nomes costa 900 wons (0.5 eurus) de viatge en autobús de línia. No se si tots els coreans son estranys, o nomes ho son els meus amics... això del mon dels videojocs te les seves rareses.

Ja se que voldríeu fotos del primer signe, però us haureu de conformar amb les del segon:



Aquest es un petit massis al nord de Seül, allò del fons es nomes un petit suburbi de la ciutat i les pedres de l'esquerra son una muralla a l'estil de la Gran Muralla xinesa, però en petit. Que vols? si ho has de posar tot allà mateix, no et pots permetre grans luxes.

Aquest cap de setmana m'havien proposat "anar a caminar per la muntanya", però compte! que estem sota zero fa uns dies... "Potser trobarem neu. Potser necessitaries un calcat millor...".

Quan un polític diu "Si" vol dir "Potser". Quan diu "Potser" vol dir "No". si diu que "No" es que no es un polític. Quan una senyoreta diu que "No" vol dir que "Potser". Si diu que "Potser" vol dir que "Si". Si diu que "Si"...es que no es una senyoreta.

Quan un corea diu "Potser", no se sap mai que vol dir:
-"Ei t'estic esperant a la sortida de metro"
-"Val, quina sortida?"
-"Potser la dos".

Potser? A vegades ho diuen quan volen dir alguna cosa de la que estan segurs, i a vegades coses que estan segurs que no.

O sigui que em vaig comprar unes botes per si de cas. Després de caminar dues hores vaig trobar un petit tros a l'ombra on si que hi havia mig centímetre de neu i em vaig veure obligat a fer aquesta foto:



La muntanya mes alta del massis fa ben be 800 metres. Però es xula i, a mes, de granit. Era allà a l'horitzó com una espina clavada que tinc des que vaig fer un post anomenat "Corea Vertical 0". o mes ben dit, des que NO vaig fer el següent post "Corea Vertical 1". Però com diu la canco: el darrer parany es pensar que ja es tard.



La muntanya no es muntanya des del moment en que s'hi arriba amb autobús de línia. i sobre tot des del moment que quan arribes quasi a dalt et trobes amb aquest cartell, que t'indica on hi ha els lavabos públics (i els temples) mes propers.



Això si: a la tornada, després de caminar 3 o 4 hores sota zero, mes o menys cansat, però sobre tot mort de fred, va molt be trobar un lloc estrany anomenat "Alguna cosa per menjar". Inflar-te a menjar ànec i beure vi d'arròs, i posar-te al costat d'una estufa rovellada mentre aquest nen em mirava.



I els seus ulls em deien: "Que fas tan fred?", des del seu refugi enfilat a l'esquena de la dona que ens portava el menjar i tapat amb una manta. Sentint enveja de com de calento hi devia estar, i com de ben cuidat, allà dalt, agafat, rebent de tant en tant una palmadeta al cul de la seva mare, carinyosa.

Però jo ja no tinc edat per això, i el que faré per no passar fred es ser jo el que doni una palmadeta al cul d'una coreana bufona. I a veure que passa....

Feliç any-iversari

A Corea es canvia d'any sense massa pena ni glòria. La seva celebració principal es a finals de mes, quan es canvia d'any en el calendari lunar. Però a més a més, tothom és un any mes vell a partir de l'1 de gener.

Si preguntes l'edat a un Coreà es possible que et digui un xifra, i al cap d'uns segons la corregeixi per una altra. Fins i tot al cap d'uns segons més te'n pot dir una altra de diferent. I és que aquí compten l'edat de manera diferent: quan una persona neix, ja te un any. I quan es canvia d'any solar, tothom compleix anys. Això vol dir que algú que neix el 31 de desembre, l'endemà ja te dos anys. Alguns coreans quan els preguntes l'edat i ets estranger, no saben quina dir-te i quan els veus dubtar et fa pensar que potser et volen enganyar.

L'avantatge d'això per a mi es que mai compliré 30 anys, en vaig complir 29 a Catalunya abans de marxar, i abans d'ahir en vaig complir 31. M'estalvio el tràngol de la xifre psicològica dels 30.

Feliç aniversari a tots.

돌아와서 / Tornar

Es només una qüestió de temps, tard o d'hora la memòria fa "clic" i llavors ja no saps què és anar i que és tornar. El difús moment en què un lloc passa a ser casa teva.

En fi, que ja he tornat a Corea. Un detall de la conversa amb la noia que tenia al seient del costat de l'avió m'ho fa present. És coreana però viu fa anys a Anglaterra:
- Hi viatges molt sovint a Corea? - pregunto jo.
- No... no m'agrada fer la llista de la compra.

Aquí he hagut de fer una pausa, i si no fos pel motor de l'avió hi hauria hagut un silenci desorientat. Tinc la impressió d'enfrontar-me a una d'aquelles obvietats que no estan culturalment al meu abast. Opto pel típic truc dels psicòlegs per fer parlar a algú:
- ...la llista de la compra. - dic en to neutre.
- Si, perquè fa un any que no hi vaig i en tot aquest temps s'han casats uns quants amics, i hi ha hagut molts aniversaris i alguns fills i tot.

Ara ja lligo les coses, i quan hores més tard veig la dona recollint l'equipatge jo també odio la seva llista de la compra. Porta un regal per cada aniversari d'amic o parent perdut, per cada casament, per cada naixement, i potser més, perquè es nadal i ja se sap. Omple tot un carro de l'aeroport i encara arrossega una maleta. Les relacions socials a Corea es mantenen a base de mostres econòmiques.

En canvi, el paio del control d'equipatges m'atura a mi. Assenyala la caixa de cartró que porto a la ma i em pregunta "Uot is dis?". Tio, si portés coses il·legals l'últim lloc on les amagaria es en una caixa de cartró de nyigui-nyogui, penjant de la ma, lligada amb un cordill i reforçada malament amb cinta d'embalar d'aquella de color "marró-narcotràfic". Es la típica caixa on trobaries un carregament de cocaïna en una pel.lícula dolenta.

"Una màquina de fer pa." li dic. "Però també pot fer coca." penso. Sort que ja fa temps que he deixat de fer-me el graciós amb les autoritats armades. L'últim cop va ser un dia entrant en un edifici oficial a Girona. El detector de metalls va saltar i la dona policia em va dir "Passa, passa... deuen ser les claus o el mòbil". I jo li vaig dir "Si, o la pistola.". En fi, tornant a l'aeroport d'Incheon... El paio mira la màquina com qui veu un ovni. Si, ja ho se, no heu vist mai ningú veient un ovni, però us ho podeu imaginar. El fet és que la seva sorpresa em sorprèn. Molts coreans quan viatgen porten una màquina per fer arrós, que ve a ser el mateix. Potser hauria d'haver llegit amb més atenció el formulari groc aquell que m'han donat a l'avió: animals vius, objectes falsificats, drogues, explosius, màquines de fer pa, pistoles, pornografia, etc.

En canvi l'altra maleta on porto els objectes autènticament il·legals passa desapercebuda: un xoriç ibèric d'un quilo i un "salsitxon" de més o menys el mateix pes. Consum propi, evidentment.

També he portat un teclat amb "ce trencada" (ç! ç! Ç!), una ampolla de Pedro Ximenes, i 39'95 eurus de torrons de la xixonenca, que per desgràcia no són tant grossos com sembla pel preu. De fet, me'ĺs han devorat avui a la feina en un mil·lisegon. No portava un regal per cada casament, ni cada aniversari, ni cada nen, però la meva popularitat s'ha disparat a l'empresa. Especialment quan, per un altre malentès d'aquests típics coreans, s'ha escampat que els torrons els havia fet ma mare. Mare, si tornes a venir t'esperarà una comitiva coreana a l'aeroport amb la bandera coreana i la senyera i tot.

돌아와서 / Tornar

Després de 7 mesos ja toca visitar les terres natals durant un temps. És inevitable veure aquesta visita, que es convertirà en anual, com un indicador d'un canvi de cicle. És com el "tic", o el "tac" d'un rellotge que, malgrat que són l'únic que n'escrivim de la seva vida, l'important és el que passa entre ells en el silenci.

Torno amb una maleta buida i uns quants quilos de menys. Però penso recuperar-los de cop a base d'escudella amb galets farcits de crema de formatge. I que més? Un bon grapat d'experiències, la majoria subtils i íntimes. Faig balanç i el més destacable per mi és que me'n surto prou bé, que no hi ha res dolent a destacar.

Si te'n vas lluny, te'n vas tot sol, te'n vas a un lloc estrany, se't fa més present que mai que els petits fantasmes (els bons i els dolents) que viuen en tu, et seguiran a tot arreu.


També hi ha petits records de dies molt bons malgrat que surrealistes, com el dia que vaig visitar a Insadong l'exposició de'n Moon Jun-ho, l'artista que va pintar l'Adam del fragment de dalt. Armat una llibreta plena de gargots i paraules inconnexes és impossible conquerir el país, però es divertit intentar-ho.

A vegades penso que sóc massa persistent, i a vegades m'adono que, al contrari, em falta força de voluntat. Em falta cultura de l'esforç. Tindré temps per pensar-ho... però podria ser un bon propòsit per l'any nou. Al marge de les marranades habituals, és clar.