El costat fosc (i 1)

- Hola!
- Hola.
- D'on ets? - "ja hi som...", penso jo. Però de fet no em molesta parlar amb desconeguts.
- D'espanya - menteixo per enessima vegada. La cua de la botiga avança i la dona comenca a comptar els meus estris. Uns penjadors, una catifa petita...
- Ah! - diu ella interessada - Em dic Blossom. Quina calor que fa avui, eh? - uns bols de fusta, una fusta de tallar.
- I tant... però ahir era pitjor. - un fregall, una bossa per la roba bruta.
- I a que fas a Corea? T'agrada? Fumes?
- Errr... - dic sense saber quina pregunta respondre primer. Al final no en responc cap - Un moment - dic, perquè la dependenta estava esperant els meus diners.
- Val! - diu ella i recull la seva bossa com si li hagués dit que anàvem algun lloc. Descobreixo que de fet si que anem algun lloc, a fora. Ella busca entre 4 paquets de tabac que te i en un d'ells troba dos cigarretes.
- No fumo - refuso.

Ara que som a fora i no haig d'estar pendent de la dependenta, em miro la Blossom amb mes calma. Es jove i nerviosa, mes enllà d'això encara no soc capac de dir gaire coses a primera vista d'una coreana. Somriu molt i sembla, equivocadament, que te un pla. Parlem de coses generals, complint be amb el nostre paper de desconeguts.

- M'agrada molt Jamsil! - diu - Hi ha gent de molt llocs diferents, Americans, Australians, Xinesos, Japonesos. M'agrada parlar amb ells, pero els japonesos son antipàtics. No m'agraden els japonesos. Per que? - s'ho pregunta ella mateixa - Per molt motius! Per motius polítics.... hi ha unes illes que diuen que son seves... també per que son mes antipàtics. Es creuen que son millors... però hi ha de tot, eh?. Els americans tampoc m'agraden gaire... els militars... i en Bush!. - Aquesta noia es un torrent de paraules connectades entre elles nomes "d'aquella manera, per anar tirant".

- No, no soc estudiant. Que que faig? Mmmmmmm..... Soc bohèmia! - diu alegrement. No se que vol dir això, en aquest país. En el meu si que se que vol dir. Si algú em diu que "es bohemi" en el meu país automàticament se que en realitat "es un imbecil", que vol semblar una cosa que va veure en alguna pel.licula un dia.

Mes tard descobreixo que vol dir "ser bohemi". - No tinc casa, no treballo, no tinc diners. Visc el dia a dia. Però estic molt contenta! - Sembla ben be que diu la veritat. - La gent va pel carrer preocupada per moltes tonteries. Jo vaig pel carrer i veig un arbre i penso.... uau! quina meravella! . Totes aquestes coses petites son un regal! Te. - m'ofereix una bosseta acuradament plegada amb un trosset de sabó. - Es gratis! - em diu - Fa molt bona olor! - i després em deixa anar un rotllo sobre aromaterapia i medicina alternativa.

Llavors a casa meva no hi havia cuina i havia de sopar per qualsevol lloc o sigui que ens n'anem a una terrassa i demana una amanida de pollastre i dues cerveses.

- La meva mare esta boja! Em pega, i el meu germà també. Estan tots bojos! Em peguen.... per que? - es torna a preguntar ella mateixa. Ho fa molt això de preguntar-se ella mateixa. - Per "la donació"! - diu. No aconsegueixo aclarir que es això de la donació, suposo que alguna mena de subsidi que cobra. - Estan tots bojos... De fet jo també estic una mica boja. - diu. "No fotis..." penso.

- Gmmmmrmmfmmmmfmsmmm! - diu amb la boca plena.
- Ah si? - pregunto.
- Mmmgmmssi - diu movent enèrgicament el cap afirmativament. Realment no se que creure d'aquesta noia. El que si que em crec es que te molta gana, per la velocitat amb que devora l'amanida.

- Mashissoyo! - em diu - Matx...iss...oyo - M'explica. A llarg de tota la conversa de tant en tant ha anat parant per ensenyar-me expressions en corea. Aquest vol dir "es deliciós". De fet el seu angles es molt bo, comparat amb la majoria del coreans. I la noia sembla espavilada.

- Hi ha un gran forat - diu gesticulant amb una ma amunt i l'altre avall. - entre quan estic contenta i quan estic trista. Però ara prenc un medicament i estic be. Saps que vull dir? - pregunta. Em penso que se forca be que vol dir.

Ser indigent a Corea no es tan terrible. No hi ha crim, hi ha molts banys públics i en bon estat, alguns amb dutxes i tot. Pots menjar per poc calers. O pots ensarronar qualsevol guiri que passi. A canvi d'una conversa curiosa i unes lliçons de corea practic.

El cas de la Blossom no es un cas típic a Corea. Però es conseqüència d'un sistema educatiu i uns valors socials radicals. L'escola secundaria fins abans de la universitat ocupa 14 hores del dia dels estudiants. 4 de les quals les passen en acadèmies per preparar-se millor per anar a la universitat. En aquest país, si vas a la millor universitat, tindràs una gran feina. Si vas a la pitjor tindràs una merda de feina. Es igual el que facis a la universitat. Per això els estudiants no hi fan gaire res. Això ens ho explicava el capo de l'ambaixada, que era professor en una d'aquestes universitats.

Una conseqüència important d'això es: després de l'examen d'accés a la universitat ja saps com serà la resta de la teva vida, i quan cobraràs. Per tant hi ha un pic de suïcidis després de les notes de l'examen. Tot i això no crec que el suïcidi en aquest país sigui mes habitual que a Europa, com a Japó.
Si t'ha tocat una merda de feina, cobraràs poc i viuràs miserablement. Les possibilitats d'evolució son baixes. Si no tens títol universitari es encara pitjor. Aquí hi ha feines insospitades com:

• orientador de cotxes en grans aparcaments. Et passes el dia gesticulant als cotxes de l'entrada per indicar on trobaran millor aparcament. Un dia, posaré un vídeo d'aquests paios.
• "saludador". Quan entres en algun supermercat gran, hi ha un paio o paia a la porta que farà una reverencia i et dirà alguna cosa com "benvingut, gracies per triar LotteMart". I nomes fa això.
• Reforc en un pas de vianants. Hi ha paio que es passa tot el mati en el carrer de davant de casa amb una bandereta que aixeca quan el semàfor es posa verd i baixa quan el semàfor es posa vermell. Es per donar mes èmfasi al semàfor. Potser perquè aquí molta gent interpreta els llums vermells com una "recomanació" mes que una "obligació".
  

Després dels exàmens, potser no has arribat a aquests extrems, però has descobert que la teva vida no pinta gaire be. Potser la teva vida serà treballar 14 hores al dia en un Seven-Eleven per quatre duros, i 6 dies de vacances a l'any. I això no t'agrada. Conec la sensació sobtada de tenir clar com serà la resta de la teva vida. Es parcialment culpable que ara sigui a l'altra punta del mon, encara que en el meu cas no tingues mala pinta... En el cas de la Blossom no devia ser gaire prometedora. Va decidir engegar-ho a rodar i viure "pel morro", passant del sistema. I sembla que se'n surt prou be, tot i que no soc tan innocent per ignorar al sordidesa d'algunes coses relacionades amb la indigència, especialment de noies joves...

- Encantada de conèixer-te! Truca'm quan vulguis. - Em fa un peto a la galta ràpidament i marxa corrent. M'ha donat el seu telefon mòbil (com es que en te, si es una indigent?) i e-mail ("m'agraden-les-maduixes@hanamail.com").

El sabó realment fa molt bona olor.

Parcs

Aquest es un petit parc a 10 minuts de casa. De fet es un llac artificial amb una mica de parc al voltant. Hi vaig sovint ara, un parell de cops per setmana. El fet es que te una pista que li fa volta i fa exactament 2500m. Això em ve molt be perque m'estic entrenant per una cursa popular de 10.000m.

Les fotos del Google Maps son de l'hivern, i el llac estava gelat, tot i que sembla que li van fer forats. Haure d'esperar a l'hivern per saber per que.

View Larger Map

L'edifici del mig d'una de les dos meitats del llac es un tros d'un parc d'atraccions. L'altre tros es a dins l'edifici que diu "Lotte World". Segons la meva guia, que esta una mica desfasada, es el parc d'atraccions sota sostre mes gran del mon. Això es un tros del que hi ha a dins:

Entre el dins i el fora te una pista de gel, 3 muntanyes russes, un vaixell pirata, una "nube", una cosa d'aquelles que caus de moooolt amunt, un tren que fa una ruta aèria pel parc, i tot d'atraccions mes petites, cases del terror, un escenari per actuacions, etc.
L'espai es gran pero a mes, esta ben aprofitat. Si t'asseus a menjar un gelat, et passa una de les muntanyes russes per sobre el cap. Molt aprop.

Jo solc anar a córrer de nit, que hi ha menys gent. Però la pista d'atletisme sempre es plena de coreans... fent marxa. Dec avançar uns 50 coreans per minut. Sense exagerar.

Un altre parc al que vaig sovint es el del rocodrom. Es diu Tuksom Resort, i hi juguem a basquet un o dos cops per setmana amb els de la feina:

Vagi on vagi, sempre acabo fent les mateixes coses...

El parc de Tuksom esta molt be, a la riba del Han. Es gran i te moltes coses. Al vespre surten insectes gegants a perseguir coreans, però mai en devoren cap, com a The Host, o sigui que la gent els ignora. Hi ha parelletes que van als vespres a seure a la gespa i veure la posta de sol.

Solen portar una mena d'iglús mosquitera on es tanquen per protegir-se de les libel.lules. Però les mosquiteres son translúcides, i des de fora es veu el que realment venen a fer aquestes parelletes joves al parc, en un capvespre romàntic com el de la foto... juguen junts a la Nintendo DS.

Cafe, i ara.... amb galetes

Tenia una espina clavada arrel d'un comentari en el meu anterior missatge sobre els cafès. El comentari deia que era preocupant que el lloc on em sentis mes acollit fos un Starbucks. Era una espina clavada perquè tenia part de raó. Però ara he canviat de cafeteria. Un xic mes avall en el mateix carrer, hi ha una minúscula cafeteria. Te una finestra a fora i serveix cafès per emportar. També te 4 taules a dins, però hi ha tan poc espai que si s'ocupen totes es com si tothom estigues prenent el cafè junts.

Es tan petita que si es digues "La cafeteria petita" al cartell de la façana nomes podrien posar-hi "La". De fet em pensava que no tenia nom, però l'altre dia la noia que la porta em va dir que es diu "Sun". "Sun" hi cap. De fet ella em va dir que es diu "Sunny", però que de fet no es diu Sunny. Això de tenir dos noms es ben curiós.

Em sap greu haver abandonat l'Starbucks, però encara hi passo de tant en tant. Ara que les noies d'allà sabien que no soc un turista, i que soc aquí per quedar-me, em somreien mes. I si em despistava em portaven el cafè fins a la taula en comptes de deixar-lo a la secció de la barra que diu "recollir".

Al "Sun" però, tambe em tracten molt be, i son mes personals. No hi ha la musica de jazz melancòlic embotellat de l'Starbucks, si no que hi ha musica estàndard coreana, en una minicadena a l'abast de tothom, al costat de les taules. La decoració es rara, però mes personal. I sobretot... fan galetes. Com que no hi ha espai, les fan en alguna de les 4 taules que hi ha:

Si just acaben de treure les galetes del forn quan hi soc fent el cafè, sempre me'n donen alguna per provar-les. La veritat es que son bones. Les galetes m'han agradat des que vaig ser prou alt per arribar a la primera lleixa de l'armari de la cuina de Can Rovira. De fet, el cafè també es el mes bo que he provat aquí corea. I costa la meitat que l'Starbucks. Les galetes també son per emportar:

A part de la mestressa Sunny, hi treballa una altra noia mes jove. Recordo el primer dia quan li vaig demanar una cullereta pel sucre. Quan me l'anava a donar, la va agafar amb les dues mans per l'extrem del mànec (si, es possible, si ajuntes molt les mans) i me la va oferir amb mitja reverencia. El temps es va frenar i em va semblar sentit uns càntics llunyans. No m'estava donant una cullereta, s'emblava que m'estigues entregant Excalibur!

La geografia del pensament

Per compensar el nivell intel·lectual del missatge anterior, en aquest vull parlar de la diferencia de funcionament entre els occidentals i els orientals a l'hora de pensar.

"La geografia del pensament" es un llibre d'un psicòleg ianqui Richard E. Nisbett, que vaig llegir per recomanació d'un dels "capos" de l'empresa. El llibre repassa molt per sobre les principals influencies en el pensament d'aquests dos costats del planeta. Això es molt ambiciós, però se'n surt prou be. Te una introducció molt bona i un capítol de conclusions molt interessant. Pel mig es dedica a descriure moltes proves psicològiques fetes a occident i orient que il.lustren el que explica i a mi se'm va fer una mica avorrit.

Nosaltres hem heretat el pensament de l'antiga Grècia, i a la major part d'Asia oriental han heretat el pensament de la tradició xinesa, del confucianisme. Això es una generalització, evidentment, però es una generalització inevitable per parlar del que es vol parlar.

Les diferencies culturals son presents a tots els nivells: des d'estructura familiar, social, del llenguatge, etc., fins a la manera de raonar. Els occidentals ho analitzem tot, classifiquem conceptes, els posem propietats, i n'extreiem normes de comportament fent servir la nostre gran estimada Lògica. Això te avantatges, com ara que científicament, occident ha avançat mes. Però també te inconvenients: quan els fenòmens de la ciència esdevé massa complexa, no la podem analitzar i no podem avançar. També te inconvenients psicològics: quan la realitat desafia les nostres normes lògiques ens col.lapsem i frustrem. Nosaltres volem fer les coses que la raó imposa.

En la cultura asiàtica, es percep el mon com una cosa massa complexa per a ser analitzada. El que es important aquí, es la relació entre les coses que composen el mon. L'equilibri. No abstreuen, no classifiquen. En corea, la paraula per arbre, llenya i fusta es la mateixa. Entre aquestes relacions també hi ha les relacions familiars i socials, element molt mes important a Asia que a occident. Històricament, aquí la lògica no s'ha desenvolupat gaire mes enllà del "Modus ponens". La percepció del mon asiàtic es holistica: tot esta connectat amb tot i qualsevol petit canvi pot tenir grans conseqüències. Els asiàtics volen fer les coses que minimitzen els conflictes i afavoreixen les bones relacions.

Un exemple practic: la medicina. A occident ens ha costat molt acceptar que punxant amb una agulla en un punt concret del peu es possible que es redueixi el dolor en un punt concret de l'esquena. A occident passem l'esquena pels rajos X i si hi ha una taca, obrim i extirpem. Evidentment la situació ideal es un punt mig, entre els dos casos, però potser son postures irreconciliables. A un metge català l'hi has de demostrar per que el punt del peu cura l'esquena. A un d'asiàtic no. Sembla que funciona i ho diu la tradició, ho diu el mestre i pel be de la societat, cap de les dues autoritats convé ser desafiada.

Un altre exemple mes visual:

El cercador d'internet per excel.lencia a corea no es el Google, com en el mon occidental. Es el Naver. Te tot el que te el google, pero a la coreana. L'estètica del a primera pagina es brutalment diferent.

El google va al gra, "digues que vols" i t'ho busco. El disseny es ordenat senzill i no te res que no sigui funcionalment indispensable. Ens ho posa fàcil als occidentals: quan veiem la pagina l'entenem de seguida i la podem fer servir.

Un corea, però troba que es una pagina ensopida, i que es forca inútil perquè no diu gaire res. A la pagina del naver tens directament un munt d'informació, que a mi personalment m'atabala i em desorienta. A un corea no. Estan acostumats a gestionar esquemes complexos sense haver-los d'analitzar al detall.

Una diferencia fonamental: la cerca per defecte del google, busca en pagines web. La cerca per defecte en el naver busca en fòrums, blocs, i altres fonts d'opinió personal.

Encaparrar-se massa en que una cosa ha de ser d'una certa manera perquè la lògica ho imposa es veu com una actitud infantil en aquest país. "Ja se que A seria mes lògic, però això es Corea i farem B", em va dir un company de feina una nit que després de sortir a sopar discutíem com tornar a casa.

Beisbol

Aquest vespre he anat al beisbol:

Perdo... torno a començar. Aquest vespre he anat al beisbol:

...a l'estadi de Jamsil, a prop de casa. Jugaven el Lotte Giants de Busan (ciutat del sud est) contra els Doosan Bears de Soul (en catala ho hauriem d'escriure aixi, un dia fare una campanya). Ha estat molt divertit. Aquí el beisbol es l'esport mes important, em penso. El futbol també, però segueixen les lligues dels altres països mes que les nacionals, sobre tot la britànica. Tot i això, també saben alguna cosa de l'espanyola. Tots els coreans saben pronunciar malament "Torres" o "Xavi".

Tornant al beisbol, l'estadi estava mes ple del que sembla a la foto. Jo ni tan sols sabia les normes, però al companya de feina amb la que he anat, gran fanàtica del Lotte Giants, m'ho ha anat explicant tot mentre passava. Es complicat... fins i tot en un moment de l'explicació m'ha semblat que em deia que entre l'entrada 5 i la 7 la gent s'havia de posar una bossa de plàstic al cap (?). Malentesos...en fi.

Aixo es el beisbol. Un paio amb un pal que pica una bola i corre:

Hem picat alguna cosa per entretenir la gana. Un calamar sec:

No proveu de menjar-ne amb dentadura postissa sense passar-lo pel minipimer abans. Si teniu un mobil corea, el minipimer es desplega prement Coixi, Asterisc, Asterisc, Asterisc, Trucar.

Anaven guanyant els Giants de pallissa, em penso. Llavors ha arribat la sisena entrada:

La veritat es que l'afició, sobretot la del Lotte, ha estat animant des del principi fins al final. He comptat fins a 8 o 9 càntics diferents. Tots tenien la lletra mes complicada que no pas "ueueueueueueeee, ueueueueueueeeee, ueueueueueeee fuuuutbol cluuuuub barceloooooona". I quasi tothom se les sabia. A mes feien coreografies. Aquest es un exemple, tot i que no era la millor:

Un dels crits que mes m'ha agradat es el que li fan al "pitcher" rival quan s'intenta passar de llest i intenta eliminar un jugador d'una base:

He de confessar però, que no vaig gaire al futbol i no ho puc comparar. De fet l'únic partit important al que he estat va ser un de lliga de campions després de l'11M del Barca i el Celtic, a Glasgow... i vistes les aficions, quasi em faig del Celtic.

Per acabar, una mica mes de beisbol del bo:

Observant des de lluny

Encara que estigui lluny. mes o menys cada dia llegeixo les noticies a la xarxa. Al principi llegia quasi exclusivament el "telenoticies.cat", que ara te un nom mes "xungo" i difícil de recordar. El problema es que cada cop costa mes de llegir perque la qualitat de les noticies cau en picat. Cada dia son mes sensacionalistes i partidistes. Els partits governants en surten sempre beneficiats, i d'entre ells, el que mes governa. Ara volen fer creure que la negociacio pel financament esta siguent dura. Com si no estigues ja tot acordat. Quan posen una foto de'n Chavez de Venezuela, sempre surt fent ganyotes, perque saben que a la gent li fa gracia aquest personatge. El 50% de les noticies parlen de la Britney Spears, de l'atra cantant drogata britanica, de models, de declaracions buides de futbolistes, d'enquestes sobre quin pais europeu cau mes simpatic, etc... No crec que la Monica Terribes ho pugui arreglar aixo.

Havia pensat llegir algun diari... pero quin? El Punt no te bona cobertura internacional, "La Vanguardia" esta en castella, "El Periodico".... be, de fet des que governen els socialistes hi ha exactament el mateix que a les pagines de TV3.

El que he acabat fent es llegir les noticies internacionals en pagines estrangeres que canvio sovint per no contaminar-me. Per les noticies locals "e-noticies.cat" em sembla una font acceptable un cop identificat el biaix. El panorama, pero, no deixa de ser depriment. Abans TV3 era un referent, ara ja no. Pero el seguim pagant nosaltres. Be, de fet, vosaltres. I lligant-ho tot junt posare aquesta captura de l'e-noticies:

Aquelles coses que te la paginació automàtica dels continguts de les "webs" dinamiques han posat de costat dos paios ressignats amb les teles, mirant un clar exempe del seu problema. No estic en contra del nudisme, pero si aixo es el que mes destaca d'un canal, vol dir alguna cosa.

Els que si que no em perdo mai son en JAP i en Sisif, de la pagina web de "El Punt". Una pagina però, que pel format sembla dels anys 90.

Algu te alguna alternativa per mi?

Crim!

Be, torno a escriure en català, perquè així puc parlar d'alguna cosa mes que el temps i el que he fet al cap de setmana.

Corea es un país segur. Es un país gairebé sense crims. Al menys al nivell del ciutadà normal. He sentit que hi ha màfies comercials que han arribat a robar fins i tot el nom d'empreses estrangeres de roba i muntar-se tota la cadena de botigues amb la mateixa imatge.

Però si ets al carrer, pots treure tranquil·lament un feix de bitllets amb 2 milions de wons, comptar-me 6000 per pagar el batut de maduixa i ficar-te els que et sobren en una butxaca sense cremallera. Quan arribis a casa encara hi seran. A Barcelona caminaries mes lleuger al cap de trenta segons.

Per cert, el bitllet mes gros es de 10000 wons, que son uns 6 euros i escaig, o sigui que per pocs calers que portis, de seguida es un bon feix.

Vaig llegir a les noticies de Catalunya que una parella s'acusaven l'un a l'altre d'haver tirat el seu nado per la finestra. Vaig intentar explicar-los-ho aqui pero no hi va haver manera. "Per que l'han tirat?" pregunten. I de fet no se m'acut res mes que dir-los que es perquè estaven bojos. Lo xungo del cas, es que de fet, no crec que a Catalunya els considerin bojos.

Avui he intentat explicar a un company de feina el motiu pel qual a Espanya hi ha la major part dels bitllets de 500 euros d'Europa. A mitja explicació ja he vist que no me'n sortiria.

No es que aquí la gent siguin uns sants. Les normes es "flexibilitzen" molt sovint, però pel que fa a les normes que inclouen perjudicis per altra gent son forca estrictes. Un exemple de flexibilització es la moto-volum de la foto:

Ignorant les "ajumas" del para-sol, circulant per la vorera hi ha una moto forca carregada. Em van avançar ràpid i no vaig tenir temps de fer la foto completa, pero hi havia el pare de família conduint, la mare al darrera i en lloc de caixa hi havia dos nens al darrera de tot. Però es que a mes a mes el pare conductor portava un altra nen mes petit assegut a la falda. Qui necessita un Scenic?

Em fan molta gracia els cartells d'aquest país. Sembla que els hagi dibuixat l'Akira Toriyama o directament en Gatxan del doctor Slump.

I es que això no es Japó però aquest també es un país de friquis. No m'estranyaria treure el cap per la finestra un dia i veure en Godzilla devorant coreans. "S'ha cansat de japonesos i avui tenia ganes de menjar estranger", pensaria.

Aquest mati m'ha sortit una rata de darrera la nevera, i mireu quina pinta tenia:

한국어를 공부헤요

여기 한국 이에요. 너는 한국어를 베우겠어요. 하지만 한국어는 어려워요.

이주말에 비가 와요...

지난 주말에 어리니데공원에 친구랑 갔어요. 제미있었어요.

한 친구는 한국사람 이에요. 다름 한 친구는 홍콩사람 이에요.

Malentesos

Jo em pensava que la major part dels meus malentesos amb els coreans es devien a la llengua i al desconeixement de la cultura. Ara be, començo a pensar que els malentesos son intrínsecs a aquest país.

A l'edifici on treballem han estat fent obres durant al voltant d'un any. Un company de feina ens explicava que estaven refent els soterranis i que hi posarien un gimnàs modern, i una sauna ( que consti que en aquest país, les saunes son saunes de veritat, el que no son sempre de veritat son les barberies ). Doncs be, finalment han acabat i han obert les 3 plantes del soterrani amb el següent flamant cartell:

Es obvi que també entre els coreans hi ha malentesos. I jo que estava content perquè em pensava que podria relaxar-me després de la feina... "L'església de la gran fe" son els nous inquilins. Pel soroll que fan semblen mes aviat una secta. Hauríeu de sentir els càntics. No se si tenen una gran fe, pero el que si que tenen es un gran orgue. Probablement en versió coreana, que vol dir un teclat midi electrònic connectat a 20 altaveus Samsung o LG de 2x2 metres.

I parlant d'esglésies, vaig trobar aquesta a prop de casa. Això es el que passa quan adoptes la religió i resulta que els temps del gòtic ja han passat de llarg. Imites l'estil com pots, però es clar, has de fer servir tècniques modernes.


A mi em sembla l'escenari ideal per rodar la segona part de "El dia de la bestia". Per cert, en el meu ultim missatge sobre religió em vaig descuidar d'esmentar l'Islam, que també es practica per aquí. Sobre tot estrangers africans o de l'orient mitja. Hi ha una mesquita en un turo privilegiat al centre de Seül que un dia haure d'anar a visitar.

El costat fosc 0

El costat fosc mes literal de Seül seria el barri d'Itaewon. En la ment del coreans, aquest barri s'associa amb nit, violència, indecència i, sobretot, estrangers.

Però aquest es un costat fosc trivial, ple de borratxos violents (o que ho serien si no fos per les patrulles de l'exercit americà que ronden pel barri), de dones que, pel motiu que sigui, han decidit guanyar-se el pa de cada dia quan es de nit, i en general per totes les criatures que els desagrada la llum del sol. Nomes hi estat dos cops, i hi he vist tota mena de gent, incloent-hi gent aberrant, de forma, de manera de moure's i d'actitud.

Hi ha un soldat americà de permís. Es gros, gras i negre. Va vestit amb esportives de basquet vermelles (de'n Jordan), uns pantalons Adidas, una jaqueta negra de beisbol amb detalls daurats i una enorme gorra vermella posada exageradament de costat. Seu repenjat de costat a la cadira, com si fos un rapper de videoclip barat d'aquells que surten asseguts en un Lamborghini groc. Te un brac per sobre el respatller de la cadira. Parla molt fort i amb l'altre brac gesticula sempre de la mateixa manera, movent la ma endavant com per donar mes èmfasis al que diu. Segurament no diu res interessant, de fet. El que s'hauria de preguntar es per que collons no te un Lamborghini groc, essent tan guai com es.

A l'altra banda hi ha una noia asiàtica. Contrasta amb la barroeria estètica del soldat. Porta un maquillatge subtil als ulls i no tan subtil als llavis. Quasi no diu res, i les seves faccions no canvien quan parla. Els cossos de les dones asiàtiques son prims, delicats, amb pell molt fina que els han posat directament sobre els ossos, o amb una mica de muscle pel mig, perquè no sigui dit. Es vesteixen barat però amb classe, lleuger perquè fa calor, curt perquè faci encara mes calor. Semblen fràgils i caminen amb elegància, sempre amb talons alts. La seva mirada desmuntaria la del soldat americà si aquest, de fet, s'hi fixes en algun moment, en comptes de passar-se l'estona ajustant-se l'angle de la gorra. La mirada es serena, hieràtica, hermètica. Es impossible saber que pensa però fa tot l'afecte que la seva ment no esta interessada en el que l'envolta en aquell moment. La mirada nocturna de les asiàtiques seria misteriosa si no fos perquè hi ha mes asiàtiques que misteris, perquè de fet, es obvi perquè aquests dos personatges son on son.

Aquesta però, no es una historia d'aquest costat fosc. Perquè, al cap i a la fi, això mes o menys es pot trobar a Lloret de Mar.

Fins ara nomes he parlat de coses mes o menys bones d'aquest país. Però evidentment no tot es positiu. Aquesta no es la historia d'un estranger que coneix una noia que fa promocions d'aromaterapia pel carrer, es cauen be, se'n van a sopar i es diverteixen. Això no seria gaire interessant ni tan sols per aquest bloc.

L'autentic costat fosc de Seül es social. Els coreans son molt sociables i amables. El mon aquí es defineix per relacions entre conceptes i no pels conceptes en si mateixos, com a Europa. Les relacions d'amistat, familiars i socials defineixen una persona. Això te avantatges i desavantatges. I entre els desavantatges d'aquesta societat hi ha la duresa de la vida dels que n'estan al marge. Perquè qui rebutja el model social, de fet, rebutja els individus, que en son una conseqüència. I aquest sembla ser el cas de la Blossom, que en realitat no es diu Blossom, i que un dia va caure del tren social corea (o es va tirar) i ara va a peu per Seül.