Es només una qüestió de temps, tard o d'hora la memòria fa "clic" i llavors ja no saps què és anar i que és tornar. El difús moment en què un lloc passa a ser casa teva.
En fi, que ja he tornat a Corea. Un detall de la conversa amb la noia que tenia al seient del costat de l'avió m'ho fa present. És coreana però viu fa anys a Anglaterra:
- Hi viatges molt sovint a Corea? - pregunto jo.
- No... no m'agrada fer la llista de la compra.
Aquí he hagut de fer una pausa, i si no fos pel motor de l'avió hi hauria hagut un silenci desorientat. Tinc la impressió d'enfrontar-me a una d'aquelles obvietats que no estan culturalment al meu abast. Opto pel típic truc dels psicòlegs per fer parlar a algú:
- ...la llista de la compra. - dic en to neutre.
- Si, perquè fa un any que no hi vaig i en tot aquest temps s'han casats uns quants amics, i hi ha hagut molts aniversaris i alguns fills i tot.
Ara ja lligo les coses, i quan hores més tard veig la dona recollint l'equipatge jo també odio la seva llista de la compra. Porta un regal per cada aniversari d'amic o parent perdut, per cada casament, per cada naixement, i potser més, perquè es nadal i ja se sap. Omple tot un carro de l'aeroport i encara arrossega una maleta. Les relacions socials a Corea es mantenen a base de mostres econòmiques.
En canvi, el paio del control d'equipatges m'atura a mi. Assenyala la caixa de cartró que porto a la ma i em pregunta "Uot is dis?". Tio, si portés coses il·legals l'últim lloc on les amagaria es en una caixa de cartró de nyigui-nyogui, penjant de la ma, lligada amb un cordill i reforçada malament amb cinta d'embalar d'aquella de color "marró-narcotràfic". Es la típica caixa on trobaries un carregament de cocaïna en una pel.lícula dolenta.
"Una màquina de fer pa." li dic. "Però també pot fer coca." penso. Sort que ja fa temps que he deixat de fer-me el graciós amb les autoritats armades. L'últim cop va ser un dia entrant en un edifici oficial a Girona. El detector de metalls va saltar i la dona policia em va dir "Passa, passa... deuen ser les claus o el mòbil". I jo li vaig dir "Si, o la pistola.". En fi, tornant a l'aeroport d'Incheon... El paio mira la màquina com qui veu un ovni. Si, ja ho se, no heu vist mai ningú veient un ovni, però us ho podeu imaginar. El fet és que la seva sorpresa em sorprèn. Molts coreans quan viatgen porten una màquina per fer arrós, que ve a ser el mateix. Potser hauria d'haver llegit amb més atenció el formulari groc aquell que m'han donat a l'avió: animals vius, objectes falsificats, drogues, explosius, màquines de fer pa, pistoles, pornografia, etc.
En canvi l'altra maleta on porto els objectes autènticament il·legals passa desapercebuda: un xoriç ibèric d'un quilo i un "salsitxon" de més o menys el mateix pes. Consum propi, evidentment.
També he portat un teclat amb "ce trencada" (ç! ç! Ç!), una ampolla de Pedro Ximenes, i 39'95 eurus de torrons de la xixonenca, que per desgràcia no són tant grossos com sembla pel preu. De fet, me'ĺs han devorat avui a la feina en un mil·lisegon. No portava un regal per cada casament, ni cada aniversari, ni cada nen, però la meva popularitat s'ha disparat a l'empresa. Especialment quan, per un altre malentès d'aquests típics coreans, s'ha escampat que els torrons els havia fet ma mare. Mare, si tornes a venir t'esperarà una comitiva coreana a l'aeroport amb la bandera coreana i la senyera i tot.
dimarts, 30 de desembre del 2008
dijous, 18 de desembre del 2008
돌아와서 / Tornar
Després de 7 mesos ja toca visitar les terres natals durant un temps. És inevitable veure aquesta visita, que es convertirà en anual, com un indicador d'un canvi de cicle. És com el "tic", o el "tac" d'un rellotge que, malgrat que són l'únic que n'escrivim de la seva vida, l'important és el que passa entre ells en el silenci.
Torno amb una maleta buida i uns quants quilos de menys. Però penso recuperar-los de cop a base d'escudella amb galets farcits de crema de formatge. I que més? Un bon grapat d'experiències, la majoria subtils i íntimes. Faig balanç i el més destacable per mi és que me'n surto prou bé, que no hi ha res dolent a destacar.
Si te'n vas lluny, te'n vas tot sol, te'n vas a un lloc estrany, se't fa més present que mai que els petits fantasmes (els bons i els dolents) que viuen en tu, et seguiran a tot arreu.
També hi ha petits records de dies molt bons malgrat que surrealistes, com el dia que vaig visitar a Insadong l'exposició de'n Moon Jun-ho, l'artista que va pintar l'Adam del fragment de dalt. Armat una llibreta plena de gargots i paraules inconnexes és impossible conquerir el país, però es divertit intentar-ho.
A vegades penso que sóc massa persistent, i a vegades m'adono que, al contrari, em falta força de voluntat. Em falta cultura de l'esforç. Tindré temps per pensar-ho... però podria ser un bon propòsit per l'any nou. Al marge de les marranades habituals, és clar.
Torno amb una maleta buida i uns quants quilos de menys. Però penso recuperar-los de cop a base d'escudella amb galets farcits de crema de formatge. I que més? Un bon grapat d'experiències, la majoria subtils i íntimes. Faig balanç i el més destacable per mi és que me'n surto prou bé, que no hi ha res dolent a destacar.
Si te'n vas lluny, te'n vas tot sol, te'n vas a un lloc estrany, se't fa més present que mai que els petits fantasmes (els bons i els dolents) que viuen en tu, et seguiran a tot arreu.
També hi ha petits records de dies molt bons malgrat que surrealistes, com el dia que vaig visitar a Insadong l'exposició de'n Moon Jun-ho, l'artista que va pintar l'Adam del fragment de dalt. Armat una llibreta plena de gargots i paraules inconnexes és impossible conquerir el país, però es divertit intentar-ho.
A vegades penso que sóc massa persistent, i a vegades m'adono que, al contrari, em falta força de voluntat. Em falta cultura de l'esforç. Tindré temps per pensar-ho... però podria ser un bon propòsit per l'any nou. Al marge de les marranades habituals, és clar.
diumenge, 7 de desembre del 2008
Estiu, hivern, estiu, hivern, estiu, hivern.... i primavera?
Avui al mati quan he sortit de casa hi havia una fina capa de neu cobrint el carrer. A hores d'ara ja s'ha fos, però el temps segueix essent fred. Corea del sud és aproximadament a la mateixa latitud que Catalunya, però sense el Mediterrani que suavitzi el clima.
Des dels primers dies que vaig passar en aquest país he sentit a parlar sovint de "quan floreixen els cirerers", i "quan les fulles es tornen vermelles". Amb això es refereixen a les dues setmanes de primavera que floreixen la majoria dels arbres, i tots els coreans passegen per llocs assenyalats per la seva gran quantitat de cirerers. Aquests cirerers son d'un tipus que no fa cireres però que te una densitat de flors molt gran.
Això és de quan jo vaig anar a complir la meva obligació (de bon coreà) de passejar per la muntanya a la tardor, a Daejon. Vam fer un pícnic amb aquestes amigues, i vam ser atacats per una espècie de tigre famolenc, però això és per un altre missatge del bloc...
Pel que fa a la tardor, durant dues setmanes un altre tipus d'arbre molt comú aquí (un tipus d'arç em diuen els amicsarbres.blogspot.com) es torna progressivament del verd al groc, al taronja i a un vermell fort. Després ve el marró fosc i cauen les fulles tan aviat com fa fred. Les càmeres de fotos "baratetes" com la meva tendeixen a exagerar la saturació dels colors, però en el cas de la tardor coreana no fa falta.
Això es de Gyeongju, quan les fulles ja no eren vermelles:
Em preguntava per que eren tan importants pels coreans aquests dos moments, perquè semblava que nomes els motius estètics no justificaven que aquest tema aparegués tan sovint a les converses. Ara, després que s'hagin acabat les dues setmanes de fulles de colors, m'adono que és que en realitat a Corea nomes hi ha dues grans estacions llargues: l'estiu càlid i humit, i l'hivern fred i sec. Aquestes altres dues fites naturals tan importants i que a Catalunya són estacions senceres, aquí nomes són separadors. I per la seva curta durada, més aviat són recordatoris de que el temps va passant...
dilluns, 1 de desembre del 2008
Tot aprenent coreà.
Collons, espero que els reis em portin un teclat amb accents! Perdoneu, a vegades escric en veu alta. Ehhhhh... parlant de llengües, no està malament que lamenti un cop més el maltracte que estic donant al català, des d'aquí. Prometo que quan tingui un teclat llatí revisaré els més de 50 missatge que porto fins ara i en corregiré les faltes ortogràfiques dins de les meves possibilitats. Els accents que van apareixent me'ls posa el corrector ortogràfic, però pobret, fa el que pot i prou. Dimonis... em vol canviar "pobret" per "pebrot" algú li hauria d'ensenyar a fer diminutius.
De què parlàvem? Ah si: A les armes catalans, que allí fora hi ha una gent que ens volen imposar la seva llengua! A les armes, Joredi, que allí fora hi ha una gent que et volen imposar la seva llengua! Aquest cop però, el país és seu, i tenen raó... I aquestes són les armes que anat provant:
Aquest missatge va més per algun tipus de persona que no conec, però que sospito que llegeix el meu bloc de tant en tant. A part d'escriure pels meus, he pensat que aquest missatge pot ser útil pels "altres". I també per la completesa del bloc.
El coreà no és una llengua difícil. Te un alfabet diferent, però segueix essent això: un alfabet. Els caràcters coreans usats en el Hangul (l'alfabet es diu així) representen sons. Va ser inventat des de zero a mitjans del segle XV. Aprendre a llegir i escriure coreà es qüestió de 2 hores d'explicació i una mica de pràctica. La gramàtica del coreà es forca lògica fins on jo he après, i, tot que és molt diferent de la del català, es pot aprendre bé. El problema principal però, és el vocabulari. Retenir les paraules en coreà és la meva principal dificultat. sempre he tingut mala memòria, però quan has de memoritzar una paraula coreana i no la pots enllaçar amb res del que ja saps, es fa molt difícil. En francès, però també en anglès, alemany..., hi ha un bon subconjunt del llenguatge que lèxicament s'assembla. En Coreà no. Només s'assemblen les paraules que ells han anat assimilant de l'anglès, que per desgracia, són moltes. Paradoxalment dic "per desgracia" perquè encara que això em faciliti l'aprenentatge, empobreix la llengua coreana.
Vaig començar a estudiar a Girona, a l'acadèmia "Nipponia" del carrer Jaume I. La professora va fer una bona feina donat el poc temps que li vaig donar. Aquí estudio a un institut de llengua associat a la universitat nacional de Seül, per a estrangers treballant a Corea.
Els llibres que anat fent servir fins ara són els de la foto i això és el que en penso:
* "Active Korean", Moonjin Media, 15000 wons per llibre : Plens de fotos de gent de moltes races diferents somrients, són els que faig servir a l'escola d'aquí. Van al gra i t'ensenyen coreà de supervivència, a poc a poc. Omet (o posposa) detalls gramaticals i es concentra més en expressions quotidianes per dir les coses més freqüents com ara "Aquest plat és molt picant?".
* "Korean I", Moonjin Media, 50 eurus, incloent el de teoria, el de pràctica, i l'enviament a Espanya des d'Alemanya. Són els que feia servir a Girona. Més vells i sense fotos. Només amb dibuixos esquemàtics de coses. Més potents gramaticalment. Fan servir un subconjunt molt petit de vocabulari que es repeteix molt sovint al llarg del llibre. Ensenya les formes verbals honorífiques primer, i les fes casuals i freqüents després. És el meu preferit per fer exercicis a casa. Un sol volum cobreix el temari de dos "Active Korean".
* "Korean Phrase Book" dels monopolistes de la guia turística Lonely Planet, 8 dòlars. Potser si només vens a fer una volta per Corea i no t'interessa la seva llengua et pot ser útil per demanar Bulgogui en un restaurant. Altrament és una mala adquisició. Alguns dels meus companys coreans es van fer un fart de riure amb algunes de les frases que proposa el llibre. Encara no se per que (el meu nivell de coreà no arriba a tant), però intueixo que no val la pena.
* "Basic Korean Dictionary" Diccionari de butxaca de Hollim, 14 dòlars. No és recomanable perquè les paraules coreanes no estan en Hangeul, sinó que estan "romanitzades". La romanització es sol fer per als parlants anglesos, i per tant no es gaire obvi per nosaltres fer-ne la conversió. I aprendre Hangeul no es tan difícil.
* "Little Giant", Minjung, 18000 wons. El pitjor d'aquest diccionari és que és de color rosa. La resta, fins ara molt bé. Bon format, bon tamany, bidireccional, i bon contingut. En general trobo el que busco. Quasi sempre el porto a sobre. "Portes un Little Giant a la butxaca, o t'alegres de veure'm?". En general, les dues coses, senyoreta.
* "Diccionari Català-Coreà", Minjung Seorim, 30000 wons . Una presa de pèl més del govern català cap als seus clients contribuents. Un diccionari inútil per la seva uni-direccionalitat i el format poc elaborat. No és prou gros per tenir-lo a casa de referència, ni prou petit per portar-lo a sobre. Els coreans, que són molt llestos, ja van veure que aquest diccionari no anava enlloc, i en la impressió i qualitat de paper ja es veu que no han volgut invertir-hi massa. Això si, porta introducció signada per en Josep Bergalló, que es un gran exemple de llenguatge polític: decoratiu, superficial, auto complaent i insultant a la intel·ligència. Pallassos. Mentiders. Cabrons. Fills de puta.... perdò... Nens a dormir, avui aquest bloc porta dos rombes.
Bé, i pels que us esteu preguntant sobre altres coses mentre llegiu el que escric (que deveu ser molts si es que heu arribat fins aquí) el fons lila de la foto es el meu llit, i no el d'una casa de barrets. Però, hauríeu d'haver vist els estampats de les altres fundes nòrdiques que hi havia a la botiga...
Aviat més: tardor, tigres i més coreans...
De què parlàvem? Ah si: A les armes catalans, que allí fora hi ha una gent que ens volen imposar la seva llengua! A les armes, Joredi, que allí fora hi ha una gent que et volen imposar la seva llengua! Aquest cop però, el país és seu, i tenen raó... I aquestes són les armes que anat provant:
Aquest missatge va més per algun tipus de persona que no conec, però que sospito que llegeix el meu bloc de tant en tant. A part d'escriure pels meus, he pensat que aquest missatge pot ser útil pels "altres". I també per la completesa del bloc.
El coreà no és una llengua difícil. Te un alfabet diferent, però segueix essent això: un alfabet. Els caràcters coreans usats en el Hangul (l'alfabet es diu així) representen sons. Va ser inventat des de zero a mitjans del segle XV. Aprendre a llegir i escriure coreà es qüestió de 2 hores d'explicació i una mica de pràctica. La gramàtica del coreà es forca lògica fins on jo he après, i, tot que és molt diferent de la del català, es pot aprendre bé. El problema principal però, és el vocabulari. Retenir les paraules en coreà és la meva principal dificultat. sempre he tingut mala memòria, però quan has de memoritzar una paraula coreana i no la pots enllaçar amb res del que ja saps, es fa molt difícil. En francès, però també en anglès, alemany..., hi ha un bon subconjunt del llenguatge que lèxicament s'assembla. En Coreà no. Només s'assemblen les paraules que ells han anat assimilant de l'anglès, que per desgracia, són moltes. Paradoxalment dic "per desgracia" perquè encara que això em faciliti l'aprenentatge, empobreix la llengua coreana.
Vaig començar a estudiar a Girona, a l'acadèmia "Nipponia" del carrer Jaume I. La professora va fer una bona feina donat el poc temps que li vaig donar. Aquí estudio a un institut de llengua associat a la universitat nacional de Seül, per a estrangers treballant a Corea.
Els llibres que anat fent servir fins ara són els de la foto i això és el que en penso:
* "Active Korean", Moonjin Media, 15000 wons per llibre : Plens de fotos de gent de moltes races diferents somrients, són els que faig servir a l'escola d'aquí. Van al gra i t'ensenyen coreà de supervivència, a poc a poc. Omet (o posposa) detalls gramaticals i es concentra més en expressions quotidianes per dir les coses més freqüents com ara "Aquest plat
* "Korean I", Moonjin Media, 50 eurus, incloent el de teoria, el de pràctica, i l'enviament a Espanya des d'Alemanya. Són els que feia servir a Girona. Més vells i sense fotos. Només amb dibuixos esquemàtics de coses. Més potents gramaticalment. Fan servir un subconjunt molt petit de vocabulari que es repeteix molt sovint al llarg del llibre. Ensenya les formes verbals honorífiques primer, i les fes casuals i freqüents després. És el meu preferit per fer exercicis a casa. Un sol volum cobreix el temari de dos "Active Korean".
* "Korean Phrase Book" dels monopolistes de la guia turística Lonely Planet, 8 dòlars. Potser si només vens a fer una volta per Corea i no t'interessa la seva llengua et pot ser útil per demanar Bulgogui en un restaurant. Altrament és una mala adquisició. Alguns dels meus companys coreans es van fer un fart de riure amb algunes de les frases que proposa el llibre. Encara no se per que (el meu nivell de coreà no arriba a tant), però intueixo que no val la pena.
* "Basic Korean Dictionary" Diccionari de butxaca de Hollim, 14 dòlars. No és recomanable perquè les paraules coreanes no estan en Hangeul, sinó que estan "romanitzades". La romanització es sol fer per als parlants anglesos, i per tant no es gaire obvi per nosaltres fer-ne la conversió. I aprendre Hangeul no es tan difícil.
* "Little Giant", Minjung, 18000 wons. El pitjor d'aquest diccionari és que és de color rosa. La resta, fins ara molt bé. Bon format, bon tamany, bidireccional, i bon contingut. En general trobo el que busco. Quasi sempre el porto a sobre. "Portes un Little Giant a la butxaca, o t'alegres de veure'm?". En general, les dues coses, senyoreta.
* "Diccionari Català-Coreà", Minjung Seorim, 30000 wons . Una presa de pèl més del govern català cap als seus clients contribuents. Un diccionari inútil per la seva uni-direccionalitat i el format poc elaborat. No és prou gros per tenir-lo a casa de referència, ni prou petit per portar-lo a sobre. Els coreans, que són molt llestos, ja van veure que aquest diccionari no anava enlloc, i en la impressió i qualitat de paper ja es veu que no han volgut invertir-hi massa. Això si, porta introducció signada per en Josep Bergalló, que es un gran exemple de llenguatge polític: decoratiu, superficial, auto complaent i insultant a la intel·ligència. Pallassos. Mentiders. Cabrons. Fills de puta.... perdò... Nens a dormir, avui aquest bloc porta dos rombes.
Bé, i pels que us esteu preguntant sobre altres coses mentre llegiu el que escric (que deveu ser molts si es que heu arribat fins aquí) el fons lila de la foto es el meu llit, i no el d'una casa de barrets. Però, hauríeu d'haver vist els estampats de les altres fundes nòrdiques que hi havia a la botiga...
Aviat més: tardor, tigres i més coreans...
divendres, 14 de novembre del 2008
G-Star
Doncs des de dijous i fins a diumenge és celebra el Korea Games Show, altrament conegut com a G-Star. En el gran centre d'exposicions Kintex, de Seoul, es reuneixen tots els desenvolupadors coreans, la premsa i els editors i fan la seva feina. A més esta obert al públic i s'exposen jocs que encara no han sortit al mercat i pots provar-los.
Aquí vam presentar el nostre vídeo:
Hi havien paios disfressats en el mes propi estil de.... de... no se si això és estil d'algun lloc en concret (Plutó?). No se ni si és estil...
No cal dir que és un èxit brutal de gent. De friquis, més concretament. I tot i que jo hi vaig anar el dijous que es el dia fluix, estava molt ple. A Corea els videojocs són molt importants, ja ho he dit diverses vegades. És una industria potent, i amb molt suport de part del govern. A Espanya el govern no en dona cap de suporta a aquestes coses. Estan massa ocupats repartint-se els calers ells. Potser per aquest motiu, Corea, amb la superfície de nomes Andalusia i sense gaire recursos naturals (ni turisme) es la 11 potencia econòmica (producte interior brut) i aspira a competir amb els països de just a sobre, com Espanya.
Parlant de bruts, hi ha jocs molt socialment controvertits. Fixeu-vos en aquest, que és un clar exemple de tortura animal:
Amb lo "monus" que són els Huskies. Seĺs fueteja i seĺs obliga a estirar trineus. Hauria d'estar prohibit en tots els països. Altres jocs però, són mes decents, i promouen valors ètics importants com aquest:
S'ha de matar aquest monstre, òbviament: és molt lleig i per tant és dolent.
I finalment, en un intent desesperat de pujar l'audiència del meu bloc, us presento l'autèntic motiu pel que vaig anar al GStar. Si el paio del principi era de Plutó, aquestes noies deuen ser de Venus.
I ara, tots a la de tres.... "Visca Coreaaaaaa! VISCA!"
Aquí vam presentar el nostre vídeo:
Hi havien paios disfressats en el mes propi estil de.... de... no se si això és estil d'algun lloc en concret (Plutó?). No se ni si és estil...
No cal dir que és un èxit brutal de gent. De friquis, més concretament. I tot i que jo hi vaig anar el dijous que es el dia fluix, estava molt ple. A Corea els videojocs són molt importants, ja ho he dit diverses vegades. És una industria potent, i amb molt suport de part del govern. A Espanya el govern no en dona cap de suporta a aquestes coses. Estan massa ocupats repartint-se els calers ells. Potser per aquest motiu, Corea, amb la superfície de nomes Andalusia i sense gaire recursos naturals (ni turisme) es la 11 potencia econòmica (producte interior brut) i aspira a competir amb els països de just a sobre, com Espanya.
Parlant de bruts, hi ha jocs molt socialment controvertits. Fixeu-vos en aquest, que és un clar exemple de tortura animal:
Amb lo "monus" que són els Huskies. Seĺs fueteja i seĺs obliga a estirar trineus. Hauria d'estar prohibit en tots els països. Altres jocs però, són mes decents, i promouen valors ètics importants com aquest:
S'ha de matar aquest monstre, òbviament: és molt lleig i per tant és dolent.
I finalment, en un intent desesperat de pujar l'audiència del meu bloc, us presento l'autèntic motiu pel que vaig anar al GStar. Si el paio del principi era de Plutó, aquestes noies deuen ser de Venus.
I ara, tots a la de tres.... "Visca Coreaaaaaa! VISCA!"
dijous, 13 de novembre del 2008
El regne sota el foc (2)
Finalment! Els dracs són de drac, com cal. Dracs dels bons.
Aquí teniu el primer vídeo que acabem de publicar al G-Star, el festival de videojocs de Corea. Escriuré més sobre el tema, perquè val la pena, però de moment... una mica d'autopromoció:
Totes les imatges són el que se'n diu "in-game" que vol dir, interactives en temps real, i no vídeos generats com una pel·lícula...
Sembla que te bona crítica, de moment. Els millors comentaris que he llegit fins ara sobre el "Kingdom Under Fire 2" són:
"Gráficamente parece muy burro, con miles de soldados según los convocantes y cientos según la Guardia Civil" (Anait Games)
"Aquests paios no han entès de que serveix tenir un castell." (anònim)
Aquí teniu el primer vídeo que acabem de publicar al G-Star, el festival de videojocs de Corea. Escriuré més sobre el tema, perquè val la pena, però de moment... una mica d'autopromoció:
Totes les imatges són el que se'n diu "in-game" que vol dir, interactives en temps real, i no vídeos generats com una pel·lícula...
Sembla que te bona crítica, de moment. Els millors comentaris que he llegit fins ara sobre el "Kingdom Under Fire 2" són:
"Gráficamente parece muy burro, con miles de soldados según los convocantes y cientos según la Guardia Civil" (Anait Games)
"Aquests paios no han entès de que serveix tenir un castell." (anònim)
dissabte, 8 de novembre del 2008
Mil!
A vegades cal parlar de diners. Son lletjos i tothom els vol, formen part de la vida. La millor reflexió que he llegit al respecte, es de'n Jordi Soler, d'"El Punt":
I es que aquí Corea la moneda flueix a gran velocitat i fluctua a nivell nacional d'una manera exagerada. Per començar: Corea del Sud es un gran país exportador. Per tant els empresaris que controlen el país els interessa mantenir el won baix. Els últims anys el won ha patit crisis que l'han devaluat temporalment de manera brutal. Però sempre s'ha anat recuperant.
Vaig venir a Corea quan el canvi won-euro era de 1350 wons/euro. Ara ronda els 1650, però fa dos o tres setmanes, amb els pànics diversos a nivell mundial, va arribar a quasi 2000. "Ei! que cada dia guanyes menys!". Si, potser si, però als preus a dins de Corea no trobo que hagin canviat gens. I quasi no tinc despeses en altre moneda.
Fa temps, l'instal.lador del gas, somrient, em va assenyalar la maquina portatil amb la que m'havia fet la factura on deia "35000" i em va dir en angles "Trenta vuit mil wons!". Miro la maquina, el miro a ell i li dic en corea: "Trenta cinc mil wons?". I ell em replica en angles altre cop: "Exacte! Trenta vuit mil wons!".
L'altre dia en una cafeteria una noia també somrient i en angles em va dir "Son vint mil wons!", jo li'n vaig donar dos mil, i ja va estar contenta.
"Els diners son molt importants per aconseguir el cor d'una dona...", em deia avui dinant un company de feina. "Per que?, que nomes els venen a botigues cares tipus "delicatessen"?". He recordat massa tard que no cal que m'esforci a fer acudits a Corea. Ningú ha rigut, per variar, i algú al cap d'un moment de silenci, ha dit que si.
I es que aquí Corea la moneda flueix a gran velocitat i fluctua a nivell nacional d'una manera exagerada. Per començar: Corea del Sud es un gran país exportador. Per tant els empresaris que controlen el país els interessa mantenir el won baix. Els últims anys el won ha patit crisis que l'han devaluat temporalment de manera brutal. Però sempre s'ha anat recuperant.
Vaig venir a Corea quan el canvi won-euro era de 1350 wons/euro. Ara ronda els 1650, però fa dos o tres setmanes, amb els pànics diversos a nivell mundial, va arribar a quasi 2000. "Ei! que cada dia guanyes menys!". Si, potser si, però als preus a dins de Corea no trobo que hagin canviat gens. I quasi no tinc despeses en altre moneda.
Fa temps, l'instal.lador del gas, somrient, em va assenyalar la maquina portatil amb la que m'havia fet la factura on deia "35000" i em va dir en angles "Trenta vuit mil wons!". Miro la maquina, el miro a ell i li dic en corea: "Trenta cinc mil wons?". I ell em replica en angles altre cop: "Exacte! Trenta vuit mil wons!".
L'altre dia en una cafeteria una noia també somrient i en angles em va dir "Son vint mil wons!", jo li'n vaig donar dos mil, i ja va estar contenta.
"Els diners son molt importants per aconseguir el cor d'una dona...", em deia avui dinant un company de feina. "Per que?, que nomes els venen a botigues cares tipus "delicatessen"?". He recordat massa tard que no cal que m'esforci a fer acudits a Corea. Ningú ha rigut, per variar, i algú al cap d'un moment de silenci, ha dit que si.
dimecres, 5 de novembre del 2008
Dracs de plàstic amb alegria
Dracs de plàstic sobrevolen un poble mig-soterrat, fet de paper pintat. Mamuts de silicona s'hi acosten, alentint-ho tot al seu pas, encadenats. Massa soldats es barallen de cop, amb lo fàcil que es fer-ho d'un en un.
La roba bruta s'acumula en un racó de l'habitació. Tinc un sofà d'Ikea a mig muntar al menjador, però a les 3 de la nit no puc començar a donar cops de martell. i tampoc tinc martell ara que ho penso.
Ahir la gent es queixava que la boira no els deixava treballar. Avui resulta que els dracs portaven un arbre clavat al cap. El meu problema però es que les ombres brillen per la seva absència. I perdem la memòria tots plegats, i ningú sap perquè. Passet a passet.
Fa un mes que treballo massa, però hi ha tots aquests problemes per resoldre, i mes que en vindran. Accidental o no, l'heroi esta entaforant l'espasa al cul dels enemics. Això ho censuraran segur. Sort que encara no hi han posat els esquitxos de sang.
Seria il.legal que il.lustres aquest missatge, pero aviat hi haura coses per veure. No aguantaria aquest ritme si no fos perque els bons resultats son estimulants.
Tot i això, el dia de la setmana que no treballo, desconnecto anant a veure coses tan belles i humanes com "Alegria". 10 anys després de la primera vegada... i penso en totes les coses que no m'han passat durant aquests anys.
La roba bruta s'acumula en un racó de l'habitació. Tinc un sofà d'Ikea a mig muntar al menjador, però a les 3 de la nit no puc començar a donar cops de martell. i tampoc tinc martell ara que ho penso.
Ahir la gent es queixava que la boira no els deixava treballar. Avui resulta que els dracs portaven un arbre clavat al cap. El meu problema però es que les ombres brillen per la seva absència. I perdem la memòria tots plegats, i ningú sap perquè. Passet a passet.
Fa un mes que treballo massa, però hi ha tots aquests problemes per resoldre, i mes que en vindran. Accidental o no, l'heroi esta entaforant l'espasa al cul dels enemics. Això ho censuraran segur. Sort que encara no hi han posat els esquitxos de sang.
Seria il.legal que il.lustres aquest missatge, pero aviat hi haura coses per veure. No aguantaria aquest ritme si no fos perque els bons resultats son estimulants.
Tot i això, el dia de la setmana que no treballo, desconnecto anant a veure coses tan belles i humanes com "Alegria". 10 anys després de la primera vegada... i penso en totes les coses que no m'han passat durant aquests anys.
diumenge, 2 de novembre del 2008
El país on tot es normal
Però això es Corea, el país on tot es normal. De fet, als coreans els agrada di-ne "el país de la calma de bon mati", suposo que perquè es l'únic moment del dia, a trenc d'alba, on l'activitat del país va a un ritme normal, i no a un ritme desbocat.
Per mi, que encara després de mes de 4 mesos em sorprenc de moltes coses, m'agrada dir-ne "el país on tot es normal" per la indiferència de la gent vers les coses que a mi em criden l'atenció.
A la feina, ocupem la 3a i la 6a planta d'un edifici petit. A la 6a hi tenim una terrasseta de 15 metres quadrats amb uns bancs i uns para-sols per relaxar-nos. La vista no es gaire impressionant. Des d'una 6a planta envoltada d'edificis de 20 plantes, hi ha un problema geomètric que impedeix veure gaire enllà.
Des que vaig arribar, hi ha un edifici just al davant que esta en obres, i es veu be des de la terrassa. De fet l'estan destruint per fer-ne un de nou, afició preferida dels constructors coreans. Em va cridar l'atenció que hi hagués una excavadora de 4 tones sobre la 7a planta de l'edifici del davant, foradant-ne el terra. Això de destruir el mateix edifici en el que et recolzes a mi em sembla una mica perillós. Es com serrar la branca d'un arbre mentre hi ets assegut. "Es la manera habitual" em va dir algú de la feina.
Hi ha mes coses. Un dimecres al mati, en el bus, un corea es va dedicar a fer-me trucs de cartes. Fa dues setmanes, la noia nova de la meva vella cafeteria em va donar una capsa de vitamines quan me n'anava.
No se si em va veure amb mala cara o que. Últimament treballo molt si, i he perdut 5 kg en 4 mesos. Es que els coreans no mengen greix, mare. De fet, calculo que a aquest ritme de perdre pes, d'aquí 4 anys i mig em podré enviar a mi mateix per MRV dins d'un sobre petit fins a Catalunya, i m'estalviaré una pasta en bitllets d'avió.
També em va sorprendre el comentari d'ahir d'una amiga, sobre una seva altra amiga. "Ara no treballa ni fa res, esta descansant perquè a Anglaterra va viure 4 anys sola i no esta be de salut.". "Ah, que li passa?, per que no esta be de salut?". Em mira com si fos obvi. "Perquè va viure 4 anys sola.". La soledat no es saludable en un país on les relacions socials son tan importants.
El divendres passat, a mig mati, la meva taula va tremolar una mica i mirant per la finestra un núvol de pols va passar de costat, arrossegant papers i brossa al seu pas.
S;ha ensorrat un bon tros de l'edific del davant, el de l'excavadora. De fet, l'excavadora en qüestió es la groga que encara ha quedat sobre l'edifici. Si hi havia algú treballant-hi en aquell moment, deu haver tornat a néixer. Els serveis d'emergència es mobilitzen per rescatar els dos operaris que sembla que estan atrapats. Bombers, policia, serveis elèctrics, del gas, gossos de rescat. Però la gent no s'immuta. Ho miren amb curiositat mentre passen pel costat. Ho comenten fent el cafè, com a màxim. "Aquestes coses passen."
De fet a la foto es veu la nostra terrasseta, en l'edifici blau-verdos del darrera, que te unes fines ratlles horitzontals blaves.
El que no ho devia trobar tan normal, tot plegat, es l'amo del cotxe aparcat davant del nostre edifici.
Per mi, que encara després de mes de 4 mesos em sorprenc de moltes coses, m'agrada dir-ne "el país on tot es normal" per la indiferència de la gent vers les coses que a mi em criden l'atenció.
A la feina, ocupem la 3a i la 6a planta d'un edifici petit. A la 6a hi tenim una terrasseta de 15 metres quadrats amb uns bancs i uns para-sols per relaxar-nos. La vista no es gaire impressionant. Des d'una 6a planta envoltada d'edificis de 20 plantes, hi ha un problema geomètric que impedeix veure gaire enllà.
Des que vaig arribar, hi ha un edifici just al davant que esta en obres, i es veu be des de la terrassa. De fet l'estan destruint per fer-ne un de nou, afició preferida dels constructors coreans. Em va cridar l'atenció que hi hagués una excavadora de 4 tones sobre la 7a planta de l'edifici del davant, foradant-ne el terra. Això de destruir el mateix edifici en el que et recolzes a mi em sembla una mica perillós. Es com serrar la branca d'un arbre mentre hi ets assegut. "Es la manera habitual" em va dir algú de la feina.
Hi ha mes coses. Un dimecres al mati, en el bus, un corea es va dedicar a fer-me trucs de cartes. Fa dues setmanes, la noia nova de la meva vella cafeteria em va donar una capsa de vitamines quan me n'anava.
No se si em va veure amb mala cara o que. Últimament treballo molt si, i he perdut 5 kg en 4 mesos. Es que els coreans no mengen greix, mare. De fet, calculo que a aquest ritme de perdre pes, d'aquí 4 anys i mig em podré enviar a mi mateix per MRV dins d'un sobre petit fins a Catalunya, i m'estalviaré una pasta en bitllets d'avió.
També em va sorprendre el comentari d'ahir d'una amiga, sobre una seva altra amiga. "Ara no treballa ni fa res, esta descansant perquè a Anglaterra va viure 4 anys sola i no esta be de salut.". "Ah, que li passa?, per que no esta be de salut?". Em mira com si fos obvi. "Perquè va viure 4 anys sola.". La soledat no es saludable en un país on les relacions socials son tan importants.
El divendres passat, a mig mati, la meva taula va tremolar una mica i mirant per la finestra un núvol de pols va passar de costat, arrossegant papers i brossa al seu pas.
S;ha ensorrat un bon tros de l'edific del davant, el de l'excavadora. De fet, l'excavadora en qüestió es la groga que encara ha quedat sobre l'edifici. Si hi havia algú treballant-hi en aquell moment, deu haver tornat a néixer. Els serveis d'emergència es mobilitzen per rescatar els dos operaris que sembla que estan atrapats. Bombers, policia, serveis elèctrics, del gas, gossos de rescat. Però la gent no s'immuta. Ho miren amb curiositat mentre passen pel costat. Ho comenten fent el cafè, com a màxim. "Aquestes coses passen."
De fet a la foto es veu la nostra terrasseta, en l'edifici blau-verdos del darrera, que te unes fines ratlles horitzontals blaves.
El que no ho devia trobar tan normal, tot plegat, es l'amo del cotxe aparcat davant del nostre edifici.
dijous, 23 d’octubre del 2008
Japo (i 2): El senyor Murasaki
Però Japo també te una amplia herència de monuments, temples, palaus i paratges historics d'aquells que queden tan be a les fotos, i que de fet tambe esta be visitar de tant en tant. Ja que no vaig poder pujar al mont Fuji per mal temps, que era el que em feia mes il·lusio del viatge, al menys em consolava anant a veure coses d'aquestes.
En la part tradicional de Japó també hi ha la que no esta accessible pels foresters. Per exemple, això es un restaurant.
Però a fora no en tens cap pista ni saps que s'hi menja, ni quan costa. En alguns moments ens vam armar de valor i vam entrar "a matar" en llocs així a veure que ens servien. Normalment va anar be, i vam menjar realment be en molts llocs. Però també en vam trobar en que ens van fer fora nomes de posar-hi els peus. "Japanese only", ens deien, suposo que escarmentats pels estrangers que s'ofenen quan no els parlen en angles, que encara n'hi ha.
Kyoto esta de llarg mes ben cuidada que Tokyo pel que fa a tradicions, però com sempre, el meu punt de vista es una mica superficial tenint en compte que nomes vaig passar 3 dies a cada lloc.
I els altres dos dies els vam passar a ca en Murasaki-san. El senyor Kenkichi Murasaki es l'amo i quasi unic treballador del "ryokan" (hostal tradicional) que porta el seu nom a la petita ciutat de Takayama. El meu primer contacte amb ell va ser telefònic. No parla angles i jo no parlo japonès, o sigui que ell nomes reia i deia que "hai", i en un moment donat va dir que "arigato" i vaig deduir que la conversa havia acabat. Vaig tenir la impressió que havia reservat lloc per dos a casa seva, per no n'estava segur. No m'havia demanat el nom, ni m'havia dit el preu.
El senyor Murasaki cuida el seu ryokan, i les flors que te al seu voltant. De nit els posa un para-sol per si la gelada, suposo. A primera hora del mati els el treu. A part de les flors, també cuida insectes que te en terraris per tota la casa i que fan uns sorolls aguts molt curiosos.
Era un senyor molt amable i nomes sabia les paraules angleses que calien per donar la mínima informació als visitants forasters: "iur rum", "xaua", "brecfas...." i ensenyava les mans amb 8 dits. "no loc", diu, i senyala la porta principal, i reia. No esta mai tancada i pot entrar i sortir tothom quan vulgui. En aquest cas, tothom érem jo i el meu company de viatge, i el segon dia va arribar algu mes. El senyor Murasaki sempre reia i cantava mentre feia qualsevol cosa.
També preparava esmorzars molt potents i variats. Des de salmó a la planxa a tot de coses estranyes que no vaig reconèixer i que cuinava sobre una fulla de magnòlia (?). Els gustos eren forts i no sempre fàcils, però va ser tota una experiència.
El senyor Murasaki.... es part d'un altre Japó. Un Japó de coses petites i senzilles fetes amb molta cura. D'amabilitat quotidiana i alegria perquè si. De poques aspiracions mundanes. Un Japó que te els dies comptats, diria jo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
