Aquest és un bloc personal, i com a tal, no em fa por polititzar-lo. Sobretot, perquè jo m'he polititzat molt últimament, i per tant és un acte de fidelitat a la realitat reflectir-ho aquí.
Fins i tot sóc militant i pago 6 eurus al mes. Formo part de reagrupament.cat, que avui ha celebrat la seva primera assemblea. Una frase que em va impulsar cap aquí és: "tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres".
Aquesta associació persegueix dos objectius: regeneració política de Catalunya, i la seva independència. Els he girat respecte l'ordre oficial per reflectir-ne les meves preferències.
Regeneració: passa sobretot per imposar transparència en els processos i les administracions. El punt més important és la reforma electoral per imposar llistes obertes. Prou de votar Erc, Ciu, Psc, PP o Partit Pirata. Votes en Joan, en Manel i la Maria del partit que sigui. I com no es portin bé, no els votaràs més. Molta gent no s'adona que avui en dia, votant un partit estàs votant 4 persones vàlides i 96 indesitjables que fàcilment estiguin més amunt de la llista.
Independència: la relació amb Espanya no funciona i l'actualitat demostra que millorar-la no és possible. S'ha de trencar. Però permeteu que llanci pedres contra la pròpia teulada. A reagrupament falta una mica d'esperit crític amb aquest tema. La independència en si mateixa no es la solució de gaire res. Ajuda a no perdre tants calers i alleugereix la càrrega administrativa i el procés burocràtic. Però qui vol una Catalunya independent governada per uns mafiosos manipuladors que no han de retre comptes a ningú?
Els atacs a reagrupament ja han començat fa temps. No us deixeu enganyar però: encara que algú demostrés (que encara no han pogut) que els seus líders són uns mafiosos, el seu programa estratègic seguiria essent vàlid. Consisteix en tenir majoria al Parlament, proclamar la independència pacíficament, crear una llei electoral, i dissoldre's per reconvocar eleccions en el nou marc legal. En cap cas se'ls està votant perquè siguin els presidents de Catalunya. Si en el marc de la Catalunya independent es tornen a presentar i la gent els vol votar ja és una altra història.
De moment compleixen estrictament la seva paraula. Sempre han publicat els comptes. L'assemblea constituent ha estat totalment democràtica i oberta. Fins i tot retransmesa per Internet perquè els exiliats com jo puguem estar-ne al cas.
Si us plau: doneu-nos una oportunitat, i pareu l'orella a aquesta nova veu.
dissabte, 3 d’octubre del 2009
Com es treballa (1)
Passin i vegin! Bé, de fet no. Està prohibit el pas i no es pot veure. Però el show d'espies certament entretingut de la meva empresa continua. No us vull avorrir amb els detalls, però perdoneu que tregui el tema altre cop. És important perquè, tot i que improbable, mai se sap quan haure de canviar el nom del bloc, per "Desdibuixant Nova Zelanda", "Desdibuixant Uruguai" o potser fins i tot "Desdibuixant Catalunya".
En fi, una anècdotes més relacionades amb el món laboral: la teva empresa no és la teva família, però quasi. Això no es Japó, i els fills no es posen sistemàticament a treballar en l'empresa del seu pare. Ni la gent treballa sempre en la mateixa empresa. Hi ha de tot, com en un país, si em permeteu, normal. Però si que se suposa que la teva relació amb l'empresa va més enllà de la legal i fredament formalitzada en un contracte. Suposo, perquè jo vaig firmar un contracte en coreà que de fet no entenia. Però no crec que el contracte digués "Article 4.5: El subjecte contractat està obligat a empassar-se la pel·lícula Transformers: la venjança dels caiguts. Si no us sona de res aquest nom, considereu-vos afortunats.
El fet es que el cap del meu cap un dia em va dir que l'empresa organitzava una sortida conjunta per anar anar a veure aquesta pel·lícula el divendres al vespre. Jo vaig refusar educadament. Em semblava que no valia la pena ni donar-li una oportunitat. El cap es va mostrar sorprès... "però és gratuït! i és un Acte de l'empresa!". "Però és que no m'interessa veure aquesta calamitat de pel·lícula. Fins i tot els crítics friquis la deixen com a infumable en el millor dels casos...".
Avui en dia s'ha de vigilar perquè en la societat de la informació digital, ets un nombre més, i com a tal els teus actes "compten" en cada mesura estadística. Un espectador més per les estadístiques d'aquesta pel·lícula és un punt a favor de la mena de món contra el que vull lluitar. El mateix motiu pel qual no n'hi ha prou amb ser ateu, sinó que per ser conseqüent has d'eliminar-te de la llista oficial de cristians...
Al final, per salvar el tipus, el cap em va subornar amb un sopar després de la pel·lícula, i així no va quedar estrany davant de ningú que el guiri no vingués a l'acte.
Però la pel·lícula no valia ni un sopar.
En fi, una anècdotes més relacionades amb el món laboral: la teva empresa no és la teva família, però quasi. Això no es Japó, i els fills no es posen sistemàticament a treballar en l'empresa del seu pare. Ni la gent treballa sempre en la mateixa empresa. Hi ha de tot, com en un país, si em permeteu, normal. Però si que se suposa que la teva relació amb l'empresa va més enllà de la legal i fredament formalitzada en un contracte. Suposo, perquè jo vaig firmar un contracte en coreà que de fet no entenia. Però no crec que el contracte digués "Article 4.5: El subjecte contractat està obligat a empassar-se la pel·lícula Transformers: la venjança dels caiguts. Si no us sona de res aquest nom, considereu-vos afortunats.
El fet es que el cap del meu cap un dia em va dir que l'empresa organitzava una sortida conjunta per anar anar a veure aquesta pel·lícula el divendres al vespre. Jo vaig refusar educadament. Em semblava que no valia la pena ni donar-li una oportunitat. El cap es va mostrar sorprès... "però és gratuït! i és un Acte de l'empresa!". "Però és que no m'interessa veure aquesta calamitat de pel·lícula. Fins i tot els crítics friquis la deixen com a infumable en el millor dels casos...".
Avui en dia s'ha de vigilar perquè en la societat de la informació digital, ets un nombre més, i com a tal els teus actes "compten" en cada mesura estadística. Un espectador més per les estadístiques d'aquesta pel·lícula és un punt a favor de la mena de món contra el que vull lluitar. El mateix motiu pel qual no n'hi ha prou amb ser ateu, sinó que per ser conseqüent has d'eliminar-te de la llista oficial de cristians...
Al final, per salvar el tipus, el cap em va subornar amb un sopar després de la pel·lícula, i així no va quedar estrany davant de ningú que el guiri no vingués a l'acte.
Però la pel·lícula no valia ni un sopar.
dimecres, 23 de setembre del 2009
Com es treballa (0)
Doncs, com deia, a la meva empresa hi ha una revolució. No entraré en detalls perquè encara no té efectes pràctics, però inclou faccions oposades, discussions, reunions secretes, espies i agents dobles. El temps dirà, però una de les coses que he après és que jo no hi pinto res. Puc tenir una xarxa d'espies i aconseguir informació. Puc tenir opinió i veure clar quin es el costat que guanyarà. Però jo sóc un immigrant que penja d'un visat, i en el meu visat hi ha el nom d'un dels líders d'una facció. I allà em quedaré. No hi estic malament, tot sigui dit.
Però no és d'això del que vull parlar, si no de la manera de treballa en aquest petit país. Si volgués assaltar els tòpics començaria per repetir les poques vacances que tinc (12 dies) i ho podria il·lustrar amb un comentari de l'amic japonès Nishimura, que va arribar indignat l'altre dia perque un enviament que li feien des d'Alemanya es retarda 30 dies perquè el responsable se n'ha anat de vacances. "30 dies!" repeteix... i bufa. Es clar que a Japó tenen molt poques vacances i no se les agafen mai perquè està malvist. Si veiés treballar els funcionaris espanyols es moriria d'un infart. Bé, si jo els veiés treballar, també em moriria d'un infart.
Però el que volia comentar és d'una conversa que he tingut avui amb els companys d'equip. De fet els he dit. "Tios! M'acabo d'adonar que amb l'any i tres mesos que fa que treballem junts, ningú en aquest equip ha fet mai cap proposta de res!". A part de mi, es clar, que tinc quasi tantes propostes com opinions, i tinc opinions per donar i per vendre. I així és. La gent aquí es limita a fer la seva feina, que vol dir executar ordres. I així m'ho han explicat, amb una analogia militar. Però tios! La nostra feina te un punt creativitat... i sense suggerències noves encara que siguin descabellades, costa molt fer-ho millor que la competència!
A vegades em pregunto el perquè de moltes coses de Corea, i potser la resposta es troba en signes tan evidents com aquest. La opinió... proscrita... i totes les seves conseqüències.
Però no és d'això del que vull parlar, si no de la manera de treballa en aquest petit país. Si volgués assaltar els tòpics començaria per repetir les poques vacances que tinc (12 dies) i ho podria il·lustrar amb un comentari de l'amic japonès Nishimura, que va arribar indignat l'altre dia perque un enviament que li feien des d'Alemanya es retarda 30 dies perquè el responsable se n'ha anat de vacances. "30 dies!" repeteix... i bufa. Es clar que a Japó tenen molt poques vacances i no se les agafen mai perquè està malvist. Si veiés treballar els funcionaris espanyols es moriria d'un infart. Bé, si jo els veiés treballar, també em moriria d'un infart.
Però el que volia comentar és d'una conversa que he tingut avui amb els companys d'equip. De fet els he dit. "Tios! M'acabo d'adonar que amb l'any i tres mesos que fa que treballem junts, ningú en aquest equip ha fet mai cap proposta de res!". A part de mi, es clar, que tinc quasi tantes propostes com opinions, i tinc opinions per donar i per vendre. I així és. La gent aquí es limita a fer la seva feina, que vol dir executar ordres. I així m'ho han explicat, amb una analogia militar. Però tios! La nostra feina te un punt creativitat... i sense suggerències noves encara que siguin descabellades, costa molt fer-ho millor que la competència!
A vegades em pregunto el perquè de moltes coses de Corea, i potser la resposta es troba en signes tan evidents com aquest. La opinió... proscrita... i totes les seves conseqüències.
diumenge, 13 de setembre del 2009
Vietnam
Després de 9 mesos de treball ininterromput he pensat que venia a ser hora d'agafar-se algun dia de vacances. Hem anat aquí al costat amb uns amics, i així de passada no he hagut de treure la pols a la meva càmera fotogràfica i en faig prou robant-los les seves fotos.
Vietnam es un país en desenvolupament, un país barat, un país turístic. Ajuntant tot això et trobes que si ets un turista, t'assetjaran per totes bandes per fer algun caler. Es normal, Espanya va sortir del tercer món de la mateixa manera. La nena de la foto caminava sola per la zona antiga de Hanoi, i portava 3 o 4 ventalls. S'acostava als turistes i estenia el braç oferint-ne un sense dir res ni somriure ni insistir gaire. Compleix ordres però a ella no li interessa gaire i prefereix enfilar-se als arbres del llac i jugar a fer d'equilibrista.
Hanoi es un caos molt mes gran que Seül. Molt més brut, molt mes sorollós i molt més encantador.
Com deia un amic meu vietnamita quan li preguntaces si tenien tal cosa o tal altra, "Si, pero està under construction".
Aquí vam ajudar una senyora gran a creuar el carrer, perquè no s'en sortia:
I sobretot, tenen un gran paisatge natural, que afortunadement han protegit a temps (al menys en alguns llocs) de la febre explotadora de turisme. Potser la costa brava un dia també va ser maca.
Va ser agradable banyar-me a un mar decent i caminar per unes muntanyes no massa habitades...
I després de la setmana llampec, arribo a Seül per trobar-me unes quantes sorpreses a la feina, que potser ja aniré explicant més endavant...
Vietnam es un país en desenvolupament, un país barat, un país turístic. Ajuntant tot això et trobes que si ets un turista, t'assetjaran per totes bandes per fer algun caler. Es normal, Espanya va sortir del tercer món de la mateixa manera. La nena de la foto caminava sola per la zona antiga de Hanoi, i portava 3 o 4 ventalls. S'acostava als turistes i estenia el braç oferint-ne un sense dir res ni somriure ni insistir gaire. Compleix ordres però a ella no li interessa gaire i prefereix enfilar-se als arbres del llac i jugar a fer d'equilibrista.
Hanoi es un caos molt mes gran que Seül. Molt més brut, molt mes sorollós i molt més encantador.
Com deia un amic meu vietnamita quan li preguntaces si tenien tal cosa o tal altra, "Si, pero està under construction".
Aquí vam ajudar una senyora gran a creuar el carrer, perquè no s'en sortia:
I sobretot, tenen un gran paisatge natural, que afortunadement han protegit a temps (al menys en alguns llocs) de la febre explotadora de turisme. Potser la costa brava un dia també va ser maca.
Va ser agradable banyar-me a un mar decent i caminar per unes muntanyes no massa habitades...
I després de la setmana llampec, arribo a Seül per trobar-me unes quantes sorpreses a la feina, que potser ja aniré explicant més endavant...
diumenge, 9 d’agost del 2009
L'estiu que va passant
No es bona idea deixar un missatge trist al capdamunt d'un bloc durant gaire temps. Per la identificació que s'acaba fent entre un bloc i el seu autor, la gent es pensa que estas deprimit des de llavors. No és el cas.
És la calor que aixafa les ganes de fer coses, que esclafa les frases que intentes escriure quan encara estan a mig fer, i el cervell a mig fondre s'esforça per donar-li alguna gracia, o al menys, algun sentit. Potser m'hauria de comprar un aire condicionat, com la gent normal d'aquest país.
L'altre da vaig conèixer una veïna i una de les primeres coses que em va preguntar es que com es que no tenia aire condicionat. No em va sorprendre que ho sabés. Suposo que tots els veïns em tenen controlats tots els passos, per ser l'estrany del barri. A l'estiu s'ha de passar calor, al menys una mica. És natural. En aquest país i en molts d'altres, l'abús d'aire condicionats a l'estiu i de calefaccions a l'hivern provoquen un estranya inversió de les sensacions naturals.
Ah! Una recomanació cinematogràfica per aquelles dues persones que se que els interessa l'autèntic cinema asiàtic més enllà de l'occidentalitzat. "Life is cool" és una pel·lícula d'animació feta amb la mateixa tècnica que "Waking life", pintant sobre filmacions reals.
I així vaig passant l'estiu, relaxat amb la calma, passejant als vespres i impressionant els locals amb un sofisticat calçat, únic al país, extremadament pràctic i econòmic. I és que els dies de calor, la sensació aspre de l'espart contra la planta del peu i la suavitat de les betes lligades als turmells em fan sentir mes a prop de casa, i això sempre és bo.
És la calor que aixafa les ganes de fer coses, que esclafa les frases que intentes escriure quan encara estan a mig fer, i el cervell a mig fondre s'esforça per donar-li alguna gracia, o al menys, algun sentit. Potser m'hauria de comprar un aire condicionat, com la gent normal d'aquest país.
L'altre da vaig conèixer una veïna i una de les primeres coses que em va preguntar es que com es que no tenia aire condicionat. No em va sorprendre que ho sabés. Suposo que tots els veïns em tenen controlats tots els passos, per ser l'estrany del barri. A l'estiu s'ha de passar calor, al menys una mica. És natural. En aquest país i en molts d'altres, l'abús d'aire condicionats a l'estiu i de calefaccions a l'hivern provoquen un estranya inversió de les sensacions naturals.
Ah! Una recomanació cinematogràfica per aquelles dues persones que se que els interessa l'autèntic cinema asiàtic més enllà de l'occidentalitzat. "Life is cool" és una pel·lícula d'animació feta amb la mateixa tècnica que "Waking life", pintant sobre filmacions reals.
I així vaig passant l'estiu, relaxat amb la calma, passejant als vespres i impressionant els locals amb un sofisticat calçat, únic al país, extremadament pràctic i econòmic. I és que els dies de calor, la sensació aspre de l'espart contra la planta del peu i la suavitat de les betes lligades als turmells em fan sentir mes a prop de casa, i això sempre és bo.
dijous, 25 de juny del 2009
Conèixer un lloc
"Per conèixer un indret cal saber com s'hi treballa, com s'hi estima i com s'hi mor." Cito aproximadament un personatge de "La Pesta" de Camús i sento que no estic legitimat per fer-ho, perquè no vaig acabar de llegir la historia. Val a dir que va ser culpa de l'arribada d'exàmens combinada amb la desaparició del llibre de la meva tauleta de nit, però amb tants anys que fa, he tingut temps de sobres per haver redimit la meva ofensa, i no ho he fet.
Per sort i per desgracia començo a conèixer molt be aquest país. No tinc por de reiterar-me al dir que tot es profundament confusionista. La mort també. Fins ara sempre havia vist la mort actuar quan li tocava. Amb gent gran que ja havien tingut una vida llarga i plena. La mort en joventut sempre l'havia vist de lluny, i realment hi ha una gran diferencia. L'esforç que s'ha de fer per tirar endavant, per re-dibuixar les vides dels que hi eren més aprop, és molt més gran.
La tragèdia, però, és una part important de la vida. S'ha d'acceptar, ja sigui fent un gran esforç psicològic personal com fem a l'oest, o dil·luint-la en la normalitat de tot allò quotidià i social com fan aquí.
dijous, 4 de juny del 2009
Per relaxar una mica
Com que últimament només parlo de política he decidit escriure un missatge una mica més desenfadat.
Aquests dies s'ha celebrat l'E3 a Estats Units, que és un dels esdeveniment més importants a nivell mundial sobre el món dels videojocs. És una trobada molt sorollosa i amb moltes llums i noies amb poca roba (ja he dit que era a Estats Units no?). Les empreses es copien les unes a les altres i presenten els seus projectes sense cap vergonya. Tots els jocs son "grandiosos jocs super-innovadors" i totalment originals.
En un racó mes discret, s'ha presentat material d'un projecte en el que vaig treballar fa 3 anys a Escòcia:
Encara no surt al mercat, perquè aquesta gent es prenen el seu temps. Potser a finals d'any o principis de l'any que ve.
A vegades la gent no és conscient de com costa fer un videojoc. Un amic un dia em va dir que és com estudiar una carrera. Et passes de 2 a 4 anys en un sol projecte. Cal pensar-s'ho bé abans de triar el següent.
Aquests dies s'ha celebrat l'E3 a Estats Units, que és un dels esdeveniment més importants a nivell mundial sobre el món dels videojocs. És una trobada molt sorollosa i amb moltes llums i noies amb poca roba (ja he dit que era a Estats Units no?). Les empreses es copien les unes a les altres i presenten els seus projectes sense cap vergonya. Tots els jocs son "grandiosos jocs super-innovadors" i totalment originals.
En un racó mes discret, s'ha presentat material d'un projecte en el que vaig treballar fa 3 anys a Escòcia:
Encara no surt al mercat, perquè aquesta gent es prenen el seu temps. Potser a finals d'any o principis de l'any que ve.
A vegades la gent no és conscient de com costa fer un videojoc. Un amic un dia em va dir que és com estudiar una carrera. Et passes de 2 a 4 anys en un sol projecte. Cal pensar-s'ho bé abans de triar el següent.
dimarts, 26 de maig del 2009
Radio-acio
Tinc la impressió que em cauen els cabells. Podria ser la radiació de les proves nuclears dels nostres veïns del nord. Podria ser la radiació emesa pel innombrables aparells electrònics que omplen tots els espais a Corea del Sud. També podria ser l'edat, qui sap. En la meva família no seria el primer de quedar-me mig calb als trenta.
Una amiga m'ha recomanat menjar sèsam negre - un moment que avui m'he descuidat la cullerada diària.... ja torno a ser aquí - i massatges al cap, pentinant-me ben sovint. Em fa tanta mandra que quasi prefereixo pensar que no cal, que son les bombes atòmiques.
Em pregunten que que tal per aquí el tema de l'activitat militar a Corea del Nord. Aquí teniu la meva opinió superficial i poc documentada. El conflicte entre Corea del Nord i Corea del Sud es en realitat el conflicte entre Estats Units i Xina. Els Coreans (del sud) es solen referir a Corea com a una, no com a "del Nord" o "del Sud". Hi ha intercanvi comercial entre les dues corees, i en bons moments fins i tot turístic. Ara no. Ara toca estar enfadats. Però si llegiu be les notícies, veureu que les amenaces de PyongYang van cap als Estats Units, i les proves armamentístiques cap a Japó. Pel que fa a la tecnologia i les matèries primeres per fer les armes, venen de Xina. Punt i final. Tinc la estranya impressió que Corea del Nord i del Sud en realitat no tenen res l'una contra l'altra.
Llavors, però hi ha el tema del context actual. Però abans del context, les fonts. La majoria d'informació cap a l'estranger d'aquests dies (i de sempre) de Corea del Nord, arriba a traves de Corea del Sud, concretament a traves de l'agencia de noticies Yonhap. Yonhap es propietat de KBS, el canal de televisió mes gran. KBS es propietat del govern. El segon canal de televisió es SBS, que també esta sota control del govern. El tercer canal de televisió es MBC, que era molt critic durant les eleccions i fins l'any passat. Ara també esta dirigit per gent afina al govern, després d'alguns incidents els últims mesos. Amb els diaris passa alguna cosa semblant, tot i que m'han dit que en queden alguns d'independents. Però no fotem, avui en dia ningú llegeix diaris.
El context actual és que tots els coreans, amb la seva percepció emocional del país, estan molt afectats pel suïcidi de l'anterior president. És curiós. Moltíssima gent va a les cerimònies en honor seu, i fins i tot plora. I no parlo de ties Paquites, i Juanis del "polÍgano". Gent de tots els grups socials, fins i tot amb estudis universitaris i professions lliberals. Fins i tot programadors de videojocs. Tots estan molt enrabiats i dolguts amb el president actual i es posen petits llacets negres al costat del "nickname" en els programes de missatgeria instantània per Internet. Però al cap i a la fi, el nou president el van elegir ells fa un any i mig. He intentant indagar una mica en això, i el resultat es que ningú admet que el va votar. Fins i tot el fiscal que estava perseguint l'ex-president i pressionant-lo amb proves de la seva corrupció ha anat al funeral. I fins i tot hi ha fet un petit discurs, demanant perdó. Perdó? Per fer la seva feina? Per fer complir la llei? Peró era corrupte o no? Tan se val, la llei és només per si de cas, així van les coses aquí. S'ha ferit l'anima col.lectiva amb aquest assumpte i aixo esta malament. I això es el que compte.
I es clar, hi ha un culpable últim d'aquest suïcidi. Be, penúltim, tenint en compte que l'ultim es la pròpia víctima. El president actual del país, que no pot fugir de sota l'ombra del dolor de la societat coreana. Especialment, tenint en compte que les motivacions de la persecució eren acusacions de corrupció, i que a hores d'ara l'actual govern ja es deu haver corromput per quantitats molt més grans.
Però no patiu, tenim els mitjans. El president s'hi juga el coll, i mentrestant distreu l'atenció, promociona coses molt mes greus. Per exemple les amenaces del nord, sempre a punt de ser escampades per les agències de noticies nacionals.
Ara que hi penso, potser per això hi havia patrulles de soldats a la cruïlla principal de prop de casa. Potser treuen l'exercit a fer maniobres per la ciutat per recordar als sud-coreans, que nosaltres també tenim exercit. 5 soldats joves a cada sortida de metro. Tenen pinta de sortir d'una pel·lícula de fa 20 anys, amb uniforme de camuflatge estil "jungla". Un porta una motxilla radio amb una antena que sobresurt un metre. Tots porten fusells de fusta que em recorden les escopetes de balins de la para del "tiro" de les fires, potser una mica més grosses. I estan avorrits... de fet hi ha dos escopetes recolzades contra el mur de la boca del metro, que me les podria haver endut de camí de casa i ningú se n'hauria adonat. Els soldats eren dos metres més enllà, d'esquenes i parlant pel mòbil d'última generació amb la nòvia.
O potser és casualitat i jo tinc massa tendència a elaborar teories conspiratòries.
Perquè l'altra notícia que ha cobrat forca aquests dies es que finalment la "grip A" ha arribat a Corea. Fins ara deien que aquí la resistien perquè menjaven molt de kimxi (no és broma). Ara ja hi ha infectats.... però ei, que la majoria son professors d'anglès estrangers i no pas coreans. El kimxi segueix sense fallar.
I lo fotut del cas, es que en la mentalitat coreana de respecte a l'autoritat, costa molt trobar algú que digui: "Cony! que ens estan manipulant!"
Una amiga m'ha recomanat menjar sèsam negre - un moment que avui m'he descuidat la cullerada diària.... ja torno a ser aquí - i massatges al cap, pentinant-me ben sovint. Em fa tanta mandra que quasi prefereixo pensar que no cal, que son les bombes atòmiques.
Em pregunten que que tal per aquí el tema de l'activitat militar a Corea del Nord. Aquí teniu la meva opinió superficial i poc documentada. El conflicte entre Corea del Nord i Corea del Sud es en realitat el conflicte entre Estats Units i Xina. Els Coreans (del sud) es solen referir a Corea com a una, no com a "del Nord" o "del Sud". Hi ha intercanvi comercial entre les dues corees, i en bons moments fins i tot turístic. Ara no. Ara toca estar enfadats. Però si llegiu be les notícies, veureu que les amenaces de PyongYang van cap als Estats Units, i les proves armamentístiques cap a Japó. Pel que fa a la tecnologia i les matèries primeres per fer les armes, venen de Xina. Punt i final. Tinc la estranya impressió que Corea del Nord i del Sud en realitat no tenen res l'una contra l'altra.
Llavors, però hi ha el tema del context actual. Però abans del context, les fonts. La majoria d'informació cap a l'estranger d'aquests dies (i de sempre) de Corea del Nord, arriba a traves de Corea del Sud, concretament a traves de l'agencia de noticies Yonhap. Yonhap es propietat de KBS, el canal de televisió mes gran. KBS es propietat del govern. El segon canal de televisió es SBS, que també esta sota control del govern. El tercer canal de televisió es MBC, que era molt critic durant les eleccions i fins l'any passat. Ara també esta dirigit per gent afina al govern, després d'alguns incidents els últims mesos. Amb els diaris passa alguna cosa semblant, tot i que m'han dit que en queden alguns d'independents. Però no fotem, avui en dia ningú llegeix diaris.
El context actual és que tots els coreans, amb la seva percepció emocional del país, estan molt afectats pel suïcidi de l'anterior president. És curiós. Moltíssima gent va a les cerimònies en honor seu, i fins i tot plora. I no parlo de ties Paquites, i Juanis del "polÍgano". Gent de tots els grups socials, fins i tot amb estudis universitaris i professions lliberals. Fins i tot programadors de videojocs. Tots estan molt enrabiats i dolguts amb el president actual i es posen petits llacets negres al costat del "nickname" en els programes de missatgeria instantània per Internet. Però al cap i a la fi, el nou president el van elegir ells fa un any i mig. He intentant indagar una mica en això, i el resultat es que ningú admet que el va votar. Fins i tot el fiscal que estava perseguint l'ex-president i pressionant-lo amb proves de la seva corrupció ha anat al funeral. I fins i tot hi ha fet un petit discurs, demanant perdó. Perdó? Per fer la seva feina? Per fer complir la llei? Peró era corrupte o no? Tan se val, la llei és només per si de cas, així van les coses aquí. S'ha ferit l'anima col.lectiva amb aquest assumpte i aixo esta malament. I això es el que compte.
I es clar, hi ha un culpable últim d'aquest suïcidi. Be, penúltim, tenint en compte que l'ultim es la pròpia víctima. El president actual del país, que no pot fugir de sota l'ombra del dolor de la societat coreana. Especialment, tenint en compte que les motivacions de la persecució eren acusacions de corrupció, i que a hores d'ara l'actual govern ja es deu haver corromput per quantitats molt més grans.
Però no patiu, tenim els mitjans. El president s'hi juga el coll, i mentrestant distreu l'atenció, promociona coses molt mes greus. Per exemple les amenaces del nord, sempre a punt de ser escampades per les agències de noticies nacionals.
Ara que hi penso, potser per això hi havia patrulles de soldats a la cruïlla principal de prop de casa. Potser treuen l'exercit a fer maniobres per la ciutat per recordar als sud-coreans, que nosaltres també tenim exercit. 5 soldats joves a cada sortida de metro. Tenen pinta de sortir d'una pel·lícula de fa 20 anys, amb uniforme de camuflatge estil "jungla". Un porta una motxilla radio amb una antena que sobresurt un metre. Tots porten fusells de fusta que em recorden les escopetes de balins de la para del "tiro" de les fires, potser una mica més grosses. I estan avorrits... de fet hi ha dos escopetes recolzades contra el mur de la boca del metro, que me les podria haver endut de camí de casa i ningú se n'hauria adonat. Els soldats eren dos metres més enllà, d'esquenes i parlant pel mòbil d'última generació amb la nòvia.
O potser és casualitat i jo tinc massa tendència a elaborar teories conspiratòries.
Perquè l'altra notícia que ha cobrat forca aquests dies es que finalment la "grip A" ha arribat a Corea. Fins ara deien que aquí la resistien perquè menjaven molt de kimxi (no és broma). Ara ja hi ha infectats.... però ei, que la majoria son professors d'anglès estrangers i no pas coreans. El kimxi segueix sense fallar.
I lo fotut del cas, es que en la mentalitat coreana de respecte a l'autoritat, costa molt trobar algú que digui: "Cony! que ens estan manipulant!"
dissabte, 23 de maig del 2009
L'adeu de l'ex-president
L'ex-president de Corea del Sud, Roh Moo-hyun s'ha suïcidat avui a les 6 del mati saltant per un barranc de 30 metres al costat de casa seva. Abans de fer-ho ha tingut una breu conversa amb el seu guardaespatlles que l'acompanyava, a qui ha demanat una cigarreta.
Es el mateix de dos "post" mes avall en el bloc. La nota oficial del seu suïcidi diu que se sent avergonyit i faltat de salut per fer front a la situació legal. Potser per aixo s'enfrontava tan serenament als interrogatoris dels fiscals.
"La vida i la mort son part de la natura, no?" diu, mes o menys, en la seva nota de suïcidi. També demana que els coreans l'oblidin perquè ja no representa els ideals de justícia i bondat del país.
Estem parlant d'uns 6 milions i mig de dòlars. Aquí els polítics son tan corruptes com al meu país, però mes dignes, i sobretot, conseqüents.
Es el mateix de dos "post" mes avall en el bloc. La nota oficial del seu suïcidi diu que se sent avergonyit i faltat de salut per fer front a la situació legal. Potser per aixo s'enfrontava tan serenament als interrogatoris dels fiscals.
"La vida i la mort son part de la natura, no?" diu, mes o menys, en la seva nota de suïcidi. També demana que els coreans l'oblidin perquè ja no representa els ideals de justícia i bondat del país.
Estem parlant d'uns 6 milions i mig de dòlars. Aquí els polítics son tan corruptes com al meu país, però mes dignes, i sobretot, conseqüents.
diumenge, 10 de maig del 2009
Immigrant
Ahir em vaig anar a comprar un regal d'aniversari (una capsa de llapissos de colors virtuals). Per aixo vaig haver passar-me una hora i mitja al metro.
En un dels viatges, mentre llegia un dels diaris en angles de Corea (The Korea Herald, massa nord-america pel meu gust) un senyor es va a posar a parlar amb mi. S'interessava pel que opinava sobre el diari, i li vaig dir que era el primer cop que comprava aquest en concret, i que encara no l'havia llegit. A mitja conversa un altre corea mes jove es va a posar a parlar amb mi des de l'altre costat. "Eres de Catalunya?", em va preguntar en castella acceptable. No se si ho va deduir per que em va veure cara d'emprenyat (com la que portem els catalans els ultims anys), o per la samarreta que deia "M'importa un rave!". La questio es que durant 10 minuts vaig tenir dues converses entrellacades, i aquests dos coreans van competir per veure qui "parlava mes amb mi". Nomes faltava que el senyor li digues al jove "Eh! que jo l'he vist primer!".
Mes tard quan baixava a una estacio molt atrefagada, enmig de la multitud vaig veure una maniobra estranya de dos individus amb pantalonsi camisa desmanegada que s'havien posicionat entre la multitud i em van tallar el pas. "Religiosos que recluten personal..." vaig pensar primer, perque es l'habitual. Pero la maniobra havia estat molt brusca i professional i de fet em vaig adonar que hi havia un tercer individu situat al meu darrera.
Un em va allargar el brac amb una mena de paper plastificat amb una foto seva i numero. "Oficina d'immigracio!". Em miro un moment el carnet "cutre", me'l miro a ell amb desconfianca. Amb el Photoshop faig un carnet mil vegades mes creible amb nomes 5 minuts. "Em pots ensenyar el passaport o el carnet d'identitat?" Me'l torno a mirar, el seu angles es massa bo per no ser el que diu ser. Li demano que em torni a ensenyar el carnet, nomes per tocar els collons i comprovar com de "cutre" es un altre cop. Efectivament, ho es molt.
Com a bon catala que a mes a viscut a Barcelona uns anys, jo ja feia estona que tenia la ma sobre la cartera (maniobres estranyes enmig de la multitud? em penso que ja me les conec totes...), o sigui que va ser un moment ensenyar-li el carnet. L'oficial no va ni immutar-se davant la meva foto amb cara de terrorista i barba de dues setmanes, que es l'aparenca que tinc assajada per les fotos dels documents oficials. Va preguntar-me "Spanish?". Be, mira, et donare la versio curta que faig servir amb la gent armada "I tant!". "Gracies per la teva cooperacio." em diu. Em va tornar el carnet i es va desmuntar el triangle policial del meu voltant...
En un dels viatges, mentre llegia un dels diaris en angles de Corea (The Korea Herald, massa nord-america pel meu gust) un senyor es va a posar a parlar amb mi. S'interessava pel que opinava sobre el diari, i li vaig dir que era el primer cop que comprava aquest en concret, i que encara no l'havia llegit. A mitja conversa un altre corea mes jove es va a posar a parlar amb mi des de l'altre costat. "Eres de Catalunya?", em va preguntar en castella acceptable. No se si ho va deduir per que em va veure cara d'emprenyat (com la que portem els catalans els ultims anys), o per la samarreta que deia "M'importa un rave!". La questio es que durant 10 minuts vaig tenir dues converses entrellacades, i aquests dos coreans van competir per veure qui "parlava mes amb mi". Nomes faltava que el senyor li digues al jove "Eh! que jo l'he vist primer!".
Mes tard quan baixava a una estacio molt atrefagada, enmig de la multitud vaig veure una maniobra estranya de dos individus amb pantalonsi camisa desmanegada que s'havien posicionat entre la multitud i em van tallar el pas. "Religiosos que recluten personal..." vaig pensar primer, perque es l'habitual. Pero la maniobra havia estat molt brusca i professional i de fet em vaig adonar que hi havia un tercer individu situat al meu darrera.
Un em va allargar el brac amb una mena de paper plastificat amb una foto seva i numero. "Oficina d'immigracio!". Em miro un moment el carnet "cutre", me'l miro a ell amb desconfianca. Amb el Photoshop faig un carnet mil vegades mes creible amb nomes 5 minuts. "Em pots ensenyar el passaport o el carnet d'identitat?" Me'l torno a mirar, el seu angles es massa bo per no ser el que diu ser. Li demano que em torni a ensenyar el carnet, nomes per tocar els collons i comprovar com de "cutre" es un altre cop. Efectivament, ho es molt.
Com a bon catala que a mes a viscut a Barcelona uns anys, jo ja feia estona que tenia la ma sobre la cartera (maniobres estranyes enmig de la multitud? em penso que ja me les conec totes...), o sigui que va ser un moment ensenyar-li el carnet. L'oficial no va ni immutar-se davant la meva foto amb cara de terrorista i barba de dues setmanes, que es l'aparenca que tinc assajada per les fotos dels documents oficials. Va preguntar-me "Spanish?". Be, mira, et donare la versio curta que faig servir amb la gent armada "I tant!". "Gracies per la teva cooperacio." em diu. Em va tornar el carnet i es va desmuntar el triangle policial del meu voltant...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
