No es bona idea deixar un missatge trist al capdamunt d'un bloc durant gaire temps. Per la identificació que s'acaba fent entre un bloc i el seu autor, la gent es pensa que estas deprimit des de llavors. No és el cas.
És la calor que aixafa les ganes de fer coses, que esclafa les frases que intentes escriure quan encara estan a mig fer, i el cervell a mig fondre s'esforça per donar-li alguna gracia, o al menys, algun sentit. Potser m'hauria de comprar un aire condicionat, com la gent normal d'aquest país.
L'altre da vaig conèixer una veïna i una de les primeres coses que em va preguntar es que com es que no tenia aire condicionat. No em va sorprendre que ho sabés. Suposo que tots els veïns em tenen controlats tots els passos, per ser l'estrany del barri. A l'estiu s'ha de passar calor, al menys una mica. És natural. En aquest país i en molts d'altres, l'abús d'aire condicionats a l'estiu i de calefaccions a l'hivern provoquen un estranya inversió de les sensacions naturals.
Ah! Una recomanació cinematogràfica per aquelles dues persones que se que els interessa l'autèntic cinema asiàtic més enllà de l'occidentalitzat. "Life is cool" és una pel·lícula d'animació feta amb la mateixa tècnica que "Waking life", pintant sobre filmacions reals.
I així vaig passant l'estiu, relaxat amb la calma, passejant als vespres i impressionant els locals amb un sofisticat calçat, únic al país, extremadament pràctic i econòmic. I és que els dies de calor, la sensació aspre de l'espart contra la planta del peu i la suavitat de les betes lligades als turmells em fan sentir mes a prop de casa, i això sempre és bo.
diumenge, 9 d’agost del 2009
dijous, 25 de juny del 2009
Conèixer un lloc
"Per conèixer un indret cal saber com s'hi treballa, com s'hi estima i com s'hi mor." Cito aproximadament un personatge de "La Pesta" de Camús i sento que no estic legitimat per fer-ho, perquè no vaig acabar de llegir la historia. Val a dir que va ser culpa de l'arribada d'exàmens combinada amb la desaparició del llibre de la meva tauleta de nit, però amb tants anys que fa, he tingut temps de sobres per haver redimit la meva ofensa, i no ho he fet.
Per sort i per desgracia començo a conèixer molt be aquest país. No tinc por de reiterar-me al dir que tot es profundament confusionista. La mort també. Fins ara sempre havia vist la mort actuar quan li tocava. Amb gent gran que ja havien tingut una vida llarga i plena. La mort en joventut sempre l'havia vist de lluny, i realment hi ha una gran diferencia. L'esforç que s'ha de fer per tirar endavant, per re-dibuixar les vides dels que hi eren més aprop, és molt més gran.
La tragèdia, però, és una part important de la vida. S'ha d'acceptar, ja sigui fent un gran esforç psicològic personal com fem a l'oest, o dil·luint-la en la normalitat de tot allò quotidià i social com fan aquí.
dijous, 4 de juny del 2009
Per relaxar una mica
Com que últimament només parlo de política he decidit escriure un missatge una mica més desenfadat.
Aquests dies s'ha celebrat l'E3 a Estats Units, que és un dels esdeveniment més importants a nivell mundial sobre el món dels videojocs. És una trobada molt sorollosa i amb moltes llums i noies amb poca roba (ja he dit que era a Estats Units no?). Les empreses es copien les unes a les altres i presenten els seus projectes sense cap vergonya. Tots els jocs son "grandiosos jocs super-innovadors" i totalment originals.
En un racó mes discret, s'ha presentat material d'un projecte en el que vaig treballar fa 3 anys a Escòcia:
Encara no surt al mercat, perquè aquesta gent es prenen el seu temps. Potser a finals d'any o principis de l'any que ve.
A vegades la gent no és conscient de com costa fer un videojoc. Un amic un dia em va dir que és com estudiar una carrera. Et passes de 2 a 4 anys en un sol projecte. Cal pensar-s'ho bé abans de triar el següent.
Aquests dies s'ha celebrat l'E3 a Estats Units, que és un dels esdeveniment més importants a nivell mundial sobre el món dels videojocs. És una trobada molt sorollosa i amb moltes llums i noies amb poca roba (ja he dit que era a Estats Units no?). Les empreses es copien les unes a les altres i presenten els seus projectes sense cap vergonya. Tots els jocs son "grandiosos jocs super-innovadors" i totalment originals.
En un racó mes discret, s'ha presentat material d'un projecte en el que vaig treballar fa 3 anys a Escòcia:
Encara no surt al mercat, perquè aquesta gent es prenen el seu temps. Potser a finals d'any o principis de l'any que ve.
A vegades la gent no és conscient de com costa fer un videojoc. Un amic un dia em va dir que és com estudiar una carrera. Et passes de 2 a 4 anys en un sol projecte. Cal pensar-s'ho bé abans de triar el següent.
dimarts, 26 de maig del 2009
Radio-acio
Tinc la impressió que em cauen els cabells. Podria ser la radiació de les proves nuclears dels nostres veïns del nord. Podria ser la radiació emesa pel innombrables aparells electrònics que omplen tots els espais a Corea del Sud. També podria ser l'edat, qui sap. En la meva família no seria el primer de quedar-me mig calb als trenta.
Una amiga m'ha recomanat menjar sèsam negre - un moment que avui m'he descuidat la cullerada diària.... ja torno a ser aquí - i massatges al cap, pentinant-me ben sovint. Em fa tanta mandra que quasi prefereixo pensar que no cal, que son les bombes atòmiques.
Em pregunten que que tal per aquí el tema de l'activitat militar a Corea del Nord. Aquí teniu la meva opinió superficial i poc documentada. El conflicte entre Corea del Nord i Corea del Sud es en realitat el conflicte entre Estats Units i Xina. Els Coreans (del sud) es solen referir a Corea com a una, no com a "del Nord" o "del Sud". Hi ha intercanvi comercial entre les dues corees, i en bons moments fins i tot turístic. Ara no. Ara toca estar enfadats. Però si llegiu be les notícies, veureu que les amenaces de PyongYang van cap als Estats Units, i les proves armamentístiques cap a Japó. Pel que fa a la tecnologia i les matèries primeres per fer les armes, venen de Xina. Punt i final. Tinc la estranya impressió que Corea del Nord i del Sud en realitat no tenen res l'una contra l'altra.
Llavors, però hi ha el tema del context actual. Però abans del context, les fonts. La majoria d'informació cap a l'estranger d'aquests dies (i de sempre) de Corea del Nord, arriba a traves de Corea del Sud, concretament a traves de l'agencia de noticies Yonhap. Yonhap es propietat de KBS, el canal de televisió mes gran. KBS es propietat del govern. El segon canal de televisió es SBS, que també esta sota control del govern. El tercer canal de televisió es MBC, que era molt critic durant les eleccions i fins l'any passat. Ara també esta dirigit per gent afina al govern, després d'alguns incidents els últims mesos. Amb els diaris passa alguna cosa semblant, tot i que m'han dit que en queden alguns d'independents. Però no fotem, avui en dia ningú llegeix diaris.
El context actual és que tots els coreans, amb la seva percepció emocional del país, estan molt afectats pel suïcidi de l'anterior president. És curiós. Moltíssima gent va a les cerimònies en honor seu, i fins i tot plora. I no parlo de ties Paquites, i Juanis del "polÍgano". Gent de tots els grups socials, fins i tot amb estudis universitaris i professions lliberals. Fins i tot programadors de videojocs. Tots estan molt enrabiats i dolguts amb el president actual i es posen petits llacets negres al costat del "nickname" en els programes de missatgeria instantània per Internet. Però al cap i a la fi, el nou president el van elegir ells fa un any i mig. He intentant indagar una mica en això, i el resultat es que ningú admet que el va votar. Fins i tot el fiscal que estava perseguint l'ex-president i pressionant-lo amb proves de la seva corrupció ha anat al funeral. I fins i tot hi ha fet un petit discurs, demanant perdó. Perdó? Per fer la seva feina? Per fer complir la llei? Peró era corrupte o no? Tan se val, la llei és només per si de cas, així van les coses aquí. S'ha ferit l'anima col.lectiva amb aquest assumpte i aixo esta malament. I això es el que compte.
I es clar, hi ha un culpable últim d'aquest suïcidi. Be, penúltim, tenint en compte que l'ultim es la pròpia víctima. El president actual del país, que no pot fugir de sota l'ombra del dolor de la societat coreana. Especialment, tenint en compte que les motivacions de la persecució eren acusacions de corrupció, i que a hores d'ara l'actual govern ja es deu haver corromput per quantitats molt més grans.
Però no patiu, tenim els mitjans. El president s'hi juga el coll, i mentrestant distreu l'atenció, promociona coses molt mes greus. Per exemple les amenaces del nord, sempre a punt de ser escampades per les agències de noticies nacionals.
Ara que hi penso, potser per això hi havia patrulles de soldats a la cruïlla principal de prop de casa. Potser treuen l'exercit a fer maniobres per la ciutat per recordar als sud-coreans, que nosaltres també tenim exercit. 5 soldats joves a cada sortida de metro. Tenen pinta de sortir d'una pel·lícula de fa 20 anys, amb uniforme de camuflatge estil "jungla". Un porta una motxilla radio amb una antena que sobresurt un metre. Tots porten fusells de fusta que em recorden les escopetes de balins de la para del "tiro" de les fires, potser una mica més grosses. I estan avorrits... de fet hi ha dos escopetes recolzades contra el mur de la boca del metro, que me les podria haver endut de camí de casa i ningú se n'hauria adonat. Els soldats eren dos metres més enllà, d'esquenes i parlant pel mòbil d'última generació amb la nòvia.
O potser és casualitat i jo tinc massa tendència a elaborar teories conspiratòries.
Perquè l'altra notícia que ha cobrat forca aquests dies es que finalment la "grip A" ha arribat a Corea. Fins ara deien que aquí la resistien perquè menjaven molt de kimxi (no és broma). Ara ja hi ha infectats.... però ei, que la majoria son professors d'anglès estrangers i no pas coreans. El kimxi segueix sense fallar.
I lo fotut del cas, es que en la mentalitat coreana de respecte a l'autoritat, costa molt trobar algú que digui: "Cony! que ens estan manipulant!"
Una amiga m'ha recomanat menjar sèsam negre - un moment que avui m'he descuidat la cullerada diària.... ja torno a ser aquí - i massatges al cap, pentinant-me ben sovint. Em fa tanta mandra que quasi prefereixo pensar que no cal, que son les bombes atòmiques.
Em pregunten que que tal per aquí el tema de l'activitat militar a Corea del Nord. Aquí teniu la meva opinió superficial i poc documentada. El conflicte entre Corea del Nord i Corea del Sud es en realitat el conflicte entre Estats Units i Xina. Els Coreans (del sud) es solen referir a Corea com a una, no com a "del Nord" o "del Sud". Hi ha intercanvi comercial entre les dues corees, i en bons moments fins i tot turístic. Ara no. Ara toca estar enfadats. Però si llegiu be les notícies, veureu que les amenaces de PyongYang van cap als Estats Units, i les proves armamentístiques cap a Japó. Pel que fa a la tecnologia i les matèries primeres per fer les armes, venen de Xina. Punt i final. Tinc la estranya impressió que Corea del Nord i del Sud en realitat no tenen res l'una contra l'altra.
Llavors, però hi ha el tema del context actual. Però abans del context, les fonts. La majoria d'informació cap a l'estranger d'aquests dies (i de sempre) de Corea del Nord, arriba a traves de Corea del Sud, concretament a traves de l'agencia de noticies Yonhap. Yonhap es propietat de KBS, el canal de televisió mes gran. KBS es propietat del govern. El segon canal de televisió es SBS, que també esta sota control del govern. El tercer canal de televisió es MBC, que era molt critic durant les eleccions i fins l'any passat. Ara també esta dirigit per gent afina al govern, després d'alguns incidents els últims mesos. Amb els diaris passa alguna cosa semblant, tot i que m'han dit que en queden alguns d'independents. Però no fotem, avui en dia ningú llegeix diaris.
El context actual és que tots els coreans, amb la seva percepció emocional del país, estan molt afectats pel suïcidi de l'anterior president. És curiós. Moltíssima gent va a les cerimònies en honor seu, i fins i tot plora. I no parlo de ties Paquites, i Juanis del "polÍgano". Gent de tots els grups socials, fins i tot amb estudis universitaris i professions lliberals. Fins i tot programadors de videojocs. Tots estan molt enrabiats i dolguts amb el president actual i es posen petits llacets negres al costat del "nickname" en els programes de missatgeria instantània per Internet. Però al cap i a la fi, el nou president el van elegir ells fa un any i mig. He intentant indagar una mica en això, i el resultat es que ningú admet que el va votar. Fins i tot el fiscal que estava perseguint l'ex-president i pressionant-lo amb proves de la seva corrupció ha anat al funeral. I fins i tot hi ha fet un petit discurs, demanant perdó. Perdó? Per fer la seva feina? Per fer complir la llei? Peró era corrupte o no? Tan se val, la llei és només per si de cas, així van les coses aquí. S'ha ferit l'anima col.lectiva amb aquest assumpte i aixo esta malament. I això es el que compte.
I es clar, hi ha un culpable últim d'aquest suïcidi. Be, penúltim, tenint en compte que l'ultim es la pròpia víctima. El president actual del país, que no pot fugir de sota l'ombra del dolor de la societat coreana. Especialment, tenint en compte que les motivacions de la persecució eren acusacions de corrupció, i que a hores d'ara l'actual govern ja es deu haver corromput per quantitats molt més grans.
Però no patiu, tenim els mitjans. El president s'hi juga el coll, i mentrestant distreu l'atenció, promociona coses molt mes greus. Per exemple les amenaces del nord, sempre a punt de ser escampades per les agències de noticies nacionals.
Ara que hi penso, potser per això hi havia patrulles de soldats a la cruïlla principal de prop de casa. Potser treuen l'exercit a fer maniobres per la ciutat per recordar als sud-coreans, que nosaltres també tenim exercit. 5 soldats joves a cada sortida de metro. Tenen pinta de sortir d'una pel·lícula de fa 20 anys, amb uniforme de camuflatge estil "jungla". Un porta una motxilla radio amb una antena que sobresurt un metre. Tots porten fusells de fusta que em recorden les escopetes de balins de la para del "tiro" de les fires, potser una mica més grosses. I estan avorrits... de fet hi ha dos escopetes recolzades contra el mur de la boca del metro, que me les podria haver endut de camí de casa i ningú se n'hauria adonat. Els soldats eren dos metres més enllà, d'esquenes i parlant pel mòbil d'última generació amb la nòvia.
O potser és casualitat i jo tinc massa tendència a elaborar teories conspiratòries.
Perquè l'altra notícia que ha cobrat forca aquests dies es que finalment la "grip A" ha arribat a Corea. Fins ara deien que aquí la resistien perquè menjaven molt de kimxi (no és broma). Ara ja hi ha infectats.... però ei, que la majoria son professors d'anglès estrangers i no pas coreans. El kimxi segueix sense fallar.
I lo fotut del cas, es que en la mentalitat coreana de respecte a l'autoritat, costa molt trobar algú que digui: "Cony! que ens estan manipulant!"
dissabte, 23 de maig del 2009
L'adeu de l'ex-president
L'ex-president de Corea del Sud, Roh Moo-hyun s'ha suïcidat avui a les 6 del mati saltant per un barranc de 30 metres al costat de casa seva. Abans de fer-ho ha tingut una breu conversa amb el seu guardaespatlles que l'acompanyava, a qui ha demanat una cigarreta.
Es el mateix de dos "post" mes avall en el bloc. La nota oficial del seu suïcidi diu que se sent avergonyit i faltat de salut per fer front a la situació legal. Potser per aixo s'enfrontava tan serenament als interrogatoris dels fiscals.
"La vida i la mort son part de la natura, no?" diu, mes o menys, en la seva nota de suïcidi. També demana que els coreans l'oblidin perquè ja no representa els ideals de justícia i bondat del país.
Estem parlant d'uns 6 milions i mig de dòlars. Aquí els polítics son tan corruptes com al meu país, però mes dignes, i sobretot, conseqüents.
Es el mateix de dos "post" mes avall en el bloc. La nota oficial del seu suïcidi diu que se sent avergonyit i faltat de salut per fer front a la situació legal. Potser per aixo s'enfrontava tan serenament als interrogatoris dels fiscals.
"La vida i la mort son part de la natura, no?" diu, mes o menys, en la seva nota de suïcidi. També demana que els coreans l'oblidin perquè ja no representa els ideals de justícia i bondat del país.
Estem parlant d'uns 6 milions i mig de dòlars. Aquí els polítics son tan corruptes com al meu país, però mes dignes, i sobretot, conseqüents.
diumenge, 10 de maig del 2009
Immigrant
Ahir em vaig anar a comprar un regal d'aniversari (una capsa de llapissos de colors virtuals). Per aixo vaig haver passar-me una hora i mitja al metro.
En un dels viatges, mentre llegia un dels diaris en angles de Corea (The Korea Herald, massa nord-america pel meu gust) un senyor es va a posar a parlar amb mi. S'interessava pel que opinava sobre el diari, i li vaig dir que era el primer cop que comprava aquest en concret, i que encara no l'havia llegit. A mitja conversa un altre corea mes jove es va a posar a parlar amb mi des de l'altre costat. "Eres de Catalunya?", em va preguntar en castella acceptable. No se si ho va deduir per que em va veure cara d'emprenyat (com la que portem els catalans els ultims anys), o per la samarreta que deia "M'importa un rave!". La questio es que durant 10 minuts vaig tenir dues converses entrellacades, i aquests dos coreans van competir per veure qui "parlava mes amb mi". Nomes faltava que el senyor li digues al jove "Eh! que jo l'he vist primer!".
Mes tard quan baixava a una estacio molt atrefagada, enmig de la multitud vaig veure una maniobra estranya de dos individus amb pantalonsi camisa desmanegada que s'havien posicionat entre la multitud i em van tallar el pas. "Religiosos que recluten personal..." vaig pensar primer, perque es l'habitual. Pero la maniobra havia estat molt brusca i professional i de fet em vaig adonar que hi havia un tercer individu situat al meu darrera.
Un em va allargar el brac amb una mena de paper plastificat amb una foto seva i numero. "Oficina d'immigracio!". Em miro un moment el carnet "cutre", me'l miro a ell amb desconfianca. Amb el Photoshop faig un carnet mil vegades mes creible amb nomes 5 minuts. "Em pots ensenyar el passaport o el carnet d'identitat?" Me'l torno a mirar, el seu angles es massa bo per no ser el que diu ser. Li demano que em torni a ensenyar el carnet, nomes per tocar els collons i comprovar com de "cutre" es un altre cop. Efectivament, ho es molt.
Com a bon catala que a mes a viscut a Barcelona uns anys, jo ja feia estona que tenia la ma sobre la cartera (maniobres estranyes enmig de la multitud? em penso que ja me les conec totes...), o sigui que va ser un moment ensenyar-li el carnet. L'oficial no va ni immutar-se davant la meva foto amb cara de terrorista i barba de dues setmanes, que es l'aparenca que tinc assajada per les fotos dels documents oficials. Va preguntar-me "Spanish?". Be, mira, et donare la versio curta que faig servir amb la gent armada "I tant!". "Gracies per la teva cooperacio." em diu. Em va tornar el carnet i es va desmuntar el triangle policial del meu voltant...
En un dels viatges, mentre llegia un dels diaris en angles de Corea (The Korea Herald, massa nord-america pel meu gust) un senyor es va a posar a parlar amb mi. S'interessava pel que opinava sobre el diari, i li vaig dir que era el primer cop que comprava aquest en concret, i que encara no l'havia llegit. A mitja conversa un altre corea mes jove es va a posar a parlar amb mi des de l'altre costat. "Eres de Catalunya?", em va preguntar en castella acceptable. No se si ho va deduir per que em va veure cara d'emprenyat (com la que portem els catalans els ultims anys), o per la samarreta que deia "M'importa un rave!". La questio es que durant 10 minuts vaig tenir dues converses entrellacades, i aquests dos coreans van competir per veure qui "parlava mes amb mi". Nomes faltava que el senyor li digues al jove "Eh! que jo l'he vist primer!".
Mes tard quan baixava a una estacio molt atrefagada, enmig de la multitud vaig veure una maniobra estranya de dos individus amb pantalonsi camisa desmanegada que s'havien posicionat entre la multitud i em van tallar el pas. "Religiosos que recluten personal..." vaig pensar primer, perque es l'habitual. Pero la maniobra havia estat molt brusca i professional i de fet em vaig adonar que hi havia un tercer individu situat al meu darrera.
Un em va allargar el brac amb una mena de paper plastificat amb una foto seva i numero. "Oficina d'immigracio!". Em miro un moment el carnet "cutre", me'l miro a ell amb desconfianca. Amb el Photoshop faig un carnet mil vegades mes creible amb nomes 5 minuts. "Em pots ensenyar el passaport o el carnet d'identitat?" Me'l torno a mirar, el seu angles es massa bo per no ser el que diu ser. Li demano que em torni a ensenyar el carnet, nomes per tocar els collons i comprovar com de "cutre" es un altre cop. Efectivament, ho es molt.
Com a bon catala que a mes a viscut a Barcelona uns anys, jo ja feia estona que tenia la ma sobre la cartera (maniobres estranyes enmig de la multitud? em penso que ja me les conec totes...), o sigui que va ser un moment ensenyar-li el carnet. L'oficial no va ni immutar-se davant la meva foto amb cara de terrorista i barba de dues setmanes, que es l'aparenca que tinc assajada per les fotos dels documents oficials. Va preguntar-me "Spanish?". Be, mira, et donare la versio curta que faig servir amb la gent armada "I tant!". "Gracies per la teva cooperacio." em diu. Em va tornar el carnet i es va desmuntar el triangle policial del meu voltant...
diumenge, 3 de maig del 2009
Ni de dretes ni d'esquerres... normal
Corea es un pais de dretes. Es una situacio transitoria. Abans era d'equerres i si la historia es coherent, ho tornara a ser d'aqui 3 anys i mig. Cap govern es reelegit despres d'una legislatura i de fet, sembla que fins i tot tenen problemes per sobreviure legalment un cop arriben a l'oposicio.
Actualment un grapat d'advocats, subvencionats per ves a seber qui (una pista: l'actual govern), persegueuix l'expresident i el volen empresonar per ves a saber que (una pista: corrupcio). Sembla ser que pel govern corrien mes maletins amb dolars, que aficionats del barca borratxos per barcelona dissabte passat a la nit.
I que esperaven? Corea es una gran familia i la llei es alla per si de cas, pero ja ens entendrem com calgui tu i jo, que som amics o fins i tot parents. Els tractes son els tractes i aixi va funcionant el pais, i no pas malament malgrat els alarmistes en crisi. Per aixo a ningu li extranya el que surt ara a la llum, es natural i sortira altre cop, d'aqui uns anys, amb l'actual president quan arribi a la oposicio. Es un teixit organic i natural, sense logica estricte ni moral, amb els seus defectes i virtuts.
Els advocats van organitzar un interrogatori oficial amb l'expresident i un empresari presuntament implicat en la corrupcio. Pero un cop reunits l'expresident els va dir que era tard i que per respecte a un senyor gran i important com ell, millor ho deixessin per un altre dia. I aixi ho van fer els advocats de l'acusacio. L'expresident i l'empresari van xerrar una estona de la seva salut i respectives families, com vells amics, i se'n van anar a casa.
Catalunya es de dretes o d'equerres? Es irrellevant, perque no es un pais normal.
Sembla que segons apareix en alguns racons d'alguns diaris (o fins i tot alguna portada), hi ha algu que vol "dinamitar" el panorama politic catala. Malgrat que la paraula "dinamitar" es de les pitjors que es podria triar per explicar-se, sento una enorme simpatia per aquest corrent. Es mes, el fet que hagin dit "dinamitar" acaba essent positiu, perque demostra que no passes per un filtre tota la seva imatge per eliminar-ne tot allo que els estudis de marqueting diuen que es negatiu per a la opinio publica. Que la donin pel sac a la opinio publica, que s'ha estat deixant entabanar des que te edat per votar.
Aquesta gent son independentistes (de debo), pero sobretot m'agrada el seu segon pilar, i al qual no s'esta donant prou rellevancia: regeneracio de l'ecosistema politic catala. Mort al politic professional i llarga vida al professional que decideix fer un temps de politic. I visca l'austeritat.
Catalunya, abans de decidir si vol ser de dretes o d'equerres, ha d'aconseguir ser un pais normal, on realment sigui rellevant si el govern es d'un signe o d'un altre o de cap.
Aquest es un post carregat de bons desitjos pel meu pais. Es el meu post de Sant Jordi, que arriba 10 dies tard intentant esquivar les masses d'opinio publica que van comprar llibres mediatics el dia 23, i una rosa per la seva companya quan el que haurien de fer es comprar-li cada dia.
Actualment un grapat d'advocats, subvencionats per ves a seber qui (una pista: l'actual govern), persegueuix l'expresident i el volen empresonar per ves a saber que (una pista: corrupcio). Sembla ser que pel govern corrien mes maletins amb dolars, que aficionats del barca borratxos per barcelona dissabte passat a la nit.
I que esperaven? Corea es una gran familia i la llei es alla per si de cas, pero ja ens entendrem com calgui tu i jo, que som amics o fins i tot parents. Els tractes son els tractes i aixi va funcionant el pais, i no pas malament malgrat els alarmistes en crisi. Per aixo a ningu li extranya el que surt ara a la llum, es natural i sortira altre cop, d'aqui uns anys, amb l'actual president quan arribi a la oposicio. Es un teixit organic i natural, sense logica estricte ni moral, amb els seus defectes i virtuts.
Els advocats van organitzar un interrogatori oficial amb l'expresident i un empresari presuntament implicat en la corrupcio. Pero un cop reunits l'expresident els va dir que era tard i que per respecte a un senyor gran i important com ell, millor ho deixessin per un altre dia. I aixi ho van fer els advocats de l'acusacio. L'expresident i l'empresari van xerrar una estona de la seva salut i respectives families, com vells amics, i se'n van anar a casa.
Catalunya es de dretes o d'equerres? Es irrellevant, perque no es un pais normal.
Sembla que segons apareix en alguns racons d'alguns diaris (o fins i tot alguna portada), hi ha algu que vol "dinamitar" el panorama politic catala. Malgrat que la paraula "dinamitar" es de les pitjors que es podria triar per explicar-se, sento una enorme simpatia per aquest corrent. Es mes, el fet que hagin dit "dinamitar" acaba essent positiu, perque demostra que no passes per un filtre tota la seva imatge per eliminar-ne tot allo que els estudis de marqueting diuen que es negatiu per a la opinio publica. Que la donin pel sac a la opinio publica, que s'ha estat deixant entabanar des que te edat per votar.
Aquesta gent son independentistes (de debo), pero sobretot m'agrada el seu segon pilar, i al qual no s'esta donant prou rellevancia: regeneracio de l'ecosistema politic catala. Mort al politic professional i llarga vida al professional que decideix fer un temps de politic. I visca l'austeritat.
Catalunya, abans de decidir si vol ser de dretes o d'equerres, ha d'aconseguir ser un pais normal, on realment sigui rellevant si el govern es d'un signe o d'un altre o de cap.
Aquest es un post carregat de bons desitjos pel meu pais. Es el meu post de Sant Jordi, que arriba 10 dies tard intentant esquivar les masses d'opinio publica que van comprar llibres mediatics el dia 23, i una rosa per la seva companya quan el que haurien de fer es comprar-li cada dia.
diumenge, 19 d’abril del 2009
Ratafia
En el poc equipatge que vaig portar a Corea, hi ha via un elefant recursiu. És un elefant de pedra que te l'esquena plena de forats i porta un elefant de pedra més petit a dins. És un record molt típic de l'India, on no he estat. Un regal d'una amic indi, un amulet de protecció. A Japó vaig veure que feien el mateix amb mussols de fusta. N'hauria d'haver comprat un, i així començar la primera col.lecció mundial de figuretes d'animals recursius. La propera vegada, potser.
Un altre cosa que portava es aquesta ampolleta de ratafia que algú em va regalar amb una nota que deia que en fes un glop abans de cada decisió important. Avui me n'he begut la meitat. De fet, però, la decisió ja estava presa. En comptes de ser una temptació de tornar a casa, un reclam que esbiaixi la decisió cap a les meves arrels, aquest cop la ratafia és només per recordar quin gust te allò a que renuncio. La ratafia és molt més bona que el soju. Més dolca, més delicada, i tot i això encara conserva el cop de puny etílic just.
Però no em cal. I sempre me la puc fer enviar, que estem al segle 21. Per això, tres any més aquí, a Corea, és una bona perspectiva.
dijous, 16 d’abril del 2009
Reforç negatiu
La setmana passada va ser la primavera. No només va començar, sinó que a més, va acabar i ara ja fa temps d'estiu. Aquí els agraden els cirerers que floreixen abundantment durant una setmana, i en tenen plantats per tot arreu. Tothom està obligat a anar-los a veure tot passejant per algun dels parcs de Seül.
Un cop superat el tràmit, m'he dedicat al mateix de sempre. Treballar, escalar una mica i beure massa. I en una conversa amb unes amigues coreanes, els vaig preguntar quan comencen a beure els coreans. "Quan tenia 3 anys, la meva mare ja em donava sushi i soju" em diu una, i em veig obligat a re-formular la pregunta: "massa, a quina edat comenceu a beure massa". "Als 15 anys vaig arribar una dia borratxa a casa" - diu l'altra - " i el meu pare emprenyat em va tirar una bola de billar". "Va fallar i va destrossar la finestra.". El seu pare es un mestre de taekwondo que tenia la seva pròpia acadèmia i sembla ser que era molt respectat, o sigui que devia fallar expressament. "A mi el meu em va tirar un bat de beisbol. No va fallar." L'altre contraataca: "La següent vegada em va tirar una pantalla d'ordenador. Va fer curt.". El mestre de taekwondo tornant a fallar expressament?. "El pitjor cas però va ser un dia que estava tan enfadat que va anar al meu armari amb unes tisores de cuina i em va començar a destrossar la roba."
Jo em penso que aquestes dues noies no son del tot normals, o sigui que els vaig preguntar als de la feina sobre aquestes coses. "Retallar la roba? És el primer cop que ho sento." "Menys mal", penso jo. Però el meu amic continua: "És més normal que els pares enfadats tallin per la força els cabells de la seves filles destrossant-los el pentinat.". I va rematar-ho explicant-me com quan ell era adolescent, es rapava el cap i les celles per semblar més dur i intimidar més.
diumenge, 12 d’abril del 2009
Senyors, i no.
L'altre dia em vaig posar una camisa. (Uau... avui en dia la gent escriu sobre qualsevol cosa). Grapat al final de la camisa hi havia això:
el que diu es "외국인" o "foraster"/"estranger". Es com em coneix el senyor de la bugaderia de davant de casa. Suposo que a la gent normal li posa el seu nom, pero com que no podem parlar, jo soc "el forester". Vaig a aquesta bugaderia per 4 motius:
- es a 20 metres de casa
- em costa 1 euru i mig rentar i planxar una camisa.
- aquest senyor planxa mes be del que jo mai planxare.
- i em cau be aquest paio.
Es una sensació rara, perquè no el conec de res, però em saluda quan passo per davant amb un lleu gest amb el cap i jo intento fer alguna cosa semblant. Treballa sempre que hi ha feina, sigui el dia que sigui, i va fent davant l'aparador que dona al carrer, tranquil·lament, amb cara de satisfet i mirant el televisor de la cantonada de la botiga de tant en tant.
Li porto les coses 'delicades" a rentar i el que s'ha de planxar. Això vol dir dues camises un cop cada mes com a màxim. Ja sabeu, al mon dels videojocs els "trajes" nomes son pels que hi posen calers. I parlant del tema, l'altre dia un júnior m'explicava que la veïna, tot parlant amb la seva mare, li va preguntar si el seu fill tenia problemes per trobar feina. "Per trobar feina? Però si fa un any que treballa!". I es que això que el fill surti de casa amb texans amples, una semarreta de colors i una gorra "New York" per anar a l'oficina, no encaixa en el model estàndard corea: camisa blanca, traje gris platejat o negre brillant, corbata amb un lleuger toc de color i pentinat impecable.
"Condueixi amb precaució senyor 5575!" li va cridar per la finestreta al taxista, una amiga l'altre nit. Acabàvem d'enfilar-hi una altra amiga que tornava a casa una mica borratxa després d'haver anat a sopar. "5575?" li vaig preguntar quan el cotxe ja marxava, però abans que respongues ja vaig veure de que anava. Era la matricula del taxi. L'amiga que es quedava li volia deixar clar al taxista (subtilment?) que recordaríem qui es, i que mes val que es porti be amb la seva passatgera. En els últims anys han transcendit als mitjans de comunicació alguns casos de taxistes abusant de passatgeres borratxes. I es que a Seül hi ha una infinitat de taxis, perquè el govern va regalar llicencies de taxi fa 6 o 7 anys a tothom que en volgués. Era una mesura que va resultar molt efectiva per combatre un pic d'atur. De retruc els taxis van baixar de preu i es van convertir en un mitja de transport realment útil. Pel costat dolent però, tota mena de "senyors" es va convertir en taxista.
I parlant de senyors, aviat, un dia d'aquests, es l'aniversari de'n Buda. Per aquest motiu molts parcs i els camins de muntanya al voltant dels temples tenen aquests fanalets, per encendre-ls durant la nit. Abans eren espelmes de veritat, ara son simplement elèctrics. No us se dir ben be quan es, però si aquests dies el veieu penseu a felicitar-lo.
el que diu es "외국인" o "foraster"/"estranger". Es com em coneix el senyor de la bugaderia de davant de casa. Suposo que a la gent normal li posa el seu nom, pero com que no podem parlar, jo soc "el forester". Vaig a aquesta bugaderia per 4 motius:
- es a 20 metres de casa
- em costa 1 euru i mig rentar i planxar una camisa.
- aquest senyor planxa mes be del que jo mai planxare.
- i em cau be aquest paio.
Es una sensació rara, perquè no el conec de res, però em saluda quan passo per davant amb un lleu gest amb el cap i jo intento fer alguna cosa semblant. Treballa sempre que hi ha feina, sigui el dia que sigui, i va fent davant l'aparador que dona al carrer, tranquil·lament, amb cara de satisfet i mirant el televisor de la cantonada de la botiga de tant en tant.
Li porto les coses 'delicades" a rentar i el que s'ha de planxar. Això vol dir dues camises un cop cada mes com a màxim. Ja sabeu, al mon dels videojocs els "trajes" nomes son pels que hi posen calers. I parlant del tema, l'altre dia un júnior m'explicava que la veïna, tot parlant amb la seva mare, li va preguntar si el seu fill tenia problemes per trobar feina. "Per trobar feina? Però si fa un any que treballa!". I es que això que el fill surti de casa amb texans amples, una semarreta de colors i una gorra "New York" per anar a l'oficina, no encaixa en el model estàndard corea: camisa blanca, traje gris platejat o negre brillant, corbata amb un lleuger toc de color i pentinat impecable.
"Condueixi amb precaució senyor 5575!" li va cridar per la finestreta al taxista, una amiga l'altre nit. Acabàvem d'enfilar-hi una altra amiga que tornava a casa una mica borratxa després d'haver anat a sopar. "5575?" li vaig preguntar quan el cotxe ja marxava, però abans que respongues ja vaig veure de que anava. Era la matricula del taxi. L'amiga que es quedava li volia deixar clar al taxista (subtilment?) que recordaríem qui es, i que mes val que es porti be amb la seva passatgera. En els últims anys han transcendit als mitjans de comunicació alguns casos de taxistes abusant de passatgeres borratxes. I es que a Seül hi ha una infinitat de taxis, perquè el govern va regalar llicencies de taxi fa 6 o 7 anys a tothom que en volgués. Era una mesura que va resultar molt efectiva per combatre un pic d'atur. De retruc els taxis van baixar de preu i es van convertir en un mitja de transport realment útil. Pel costat dolent però, tota mena de "senyors" es va convertir en taxista.
I parlant de senyors, aviat, un dia d'aquests, es l'aniversari de'n Buda. Per aquest motiu molts parcs i els camins de muntanya al voltant dels temples tenen aquests fanalets, per encendre-ls durant la nit. Abans eren espelmes de veritat, ara son simplement elèctrics. No us se dir ben be quan es, però si aquests dies el veieu penseu a felicitar-lo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
