Immigrant

Ahir em vaig anar a comprar un regal d'aniversari (una capsa de llapissos de colors virtuals). Per aixo vaig haver passar-me una hora i mitja al metro.

En un dels viatges, mentre llegia un dels diaris en angles de Corea (The Korea Herald, massa nord-america pel meu gust) un senyor es va a posar a parlar amb mi. S'interessava pel que opinava sobre el diari, i li vaig dir que era el primer cop que comprava aquest en concret, i que encara no l'havia llegit. A mitja conversa un altre corea mes jove es va a posar a parlar amb mi des de l'altre costat. "Eres de Catalunya?", em va preguntar en castella acceptable. No se si ho va deduir per que em va veure cara d'emprenyat (com la que portem els catalans els ultims anys), o per la samarreta que deia "M'importa un rave!". La questio es que durant 10 minuts vaig tenir dues converses entrellacades, i aquests dos coreans van competir per veure qui "parlava mes amb mi". Nomes faltava que el senyor li digues al jove "Eh! que jo l'he vist primer!".

Mes tard quan baixava a una estacio molt atrefagada, enmig de la multitud vaig veure una maniobra estranya de dos individus amb pantalonsi camisa desmanegada que s'havien posicionat entre la multitud i em van tallar el pas. "Religiosos que recluten personal..." vaig pensar primer, perque es l'habitual. Pero la maniobra havia estat molt brusca i professional i de fet em vaig adonar que hi havia un tercer individu situat al meu darrera.

Un em va allargar el brac amb una mena de paper plastificat amb una foto seva i numero. "Oficina d'immigracio!". Em miro un moment el carnet "cutre", me'l miro a ell amb desconfianca. Amb el Photoshop faig un carnet mil vegades mes creible amb nomes 5 minuts. "Em pots ensenyar el passaport o el carnet d'identitat?" Me'l torno a mirar, el seu angles es massa bo per no ser el que diu ser. Li demano que em torni a ensenyar el carnet, nomes per tocar els collons i comprovar com de "cutre" es un altre cop. Efectivament, ho es molt.

Com a bon catala que a mes a viscut a Barcelona uns anys, jo ja feia estona que tenia la ma sobre la cartera (maniobres estranyes enmig de la multitud? em penso que ja me les conec totes...), o sigui que va ser un moment ensenyar-li el carnet. L'oficial no va ni immutar-se davant la meva foto amb cara de terrorista i barba de dues setmanes, que es l'aparenca que tinc assajada per les fotos dels documents oficials. Va preguntar-me "Spanish?". Be, mira, et donare la versio curta que faig servir amb la gent armada "I tant!". "Gracies per la teva cooperacio." em diu. Em va tornar el carnet i es va desmuntar el triangle policial del meu voltant...

Ni de dretes ni d'esquerres... normal

Corea es un pais de dretes. Es una situacio transitoria. Abans era d'equerres i si la historia es coherent, ho tornara a ser d'aqui 3 anys i mig. Cap govern es reelegit despres d'una legislatura i de fet, sembla que fins i tot tenen problemes per sobreviure legalment un cop arriben a l'oposicio.

Actualment un grapat d'advocats, subvencionats per ves a seber qui (una pista: l'actual govern), persegueuix l'expresident i el volen empresonar per ves a saber que (una pista: corrupcio). Sembla ser que pel govern corrien mes maletins amb dolars, que aficionats del barca borratxos per barcelona dissabte passat a la nit.

I que esperaven? Corea es una gran familia i la llei es alla per si de cas, pero ja ens entendrem com calgui tu i jo, que som amics o fins i tot parents. Els tractes son els tractes i aixi va funcionant el pais, i no pas malament malgrat els alarmistes en crisi. Per aixo a ningu li extranya el que surt ara a la llum, es natural i sortira altre cop, d'aqui uns anys, amb l'actual president quan arribi a la oposicio. Es un teixit organic i natural, sense logica estricte ni moral, amb els seus defectes i virtuts.

Els advocats van organitzar un interrogatori oficial amb l'expresident i un empresari presuntament implicat en la corrupcio. Pero un cop reunits l'expresident els va dir que era tard i que per respecte a un senyor gran i important com ell, millor ho deixessin per un altre dia. I aixi ho van fer els advocats de l'acusacio. L'expresident i l'empresari van xerrar una estona de la seva salut i respectives families, com vells amics, i se'n van anar a casa.

Catalunya es de dretes o d'equerres? Es irrellevant, perque no es un pais normal.

Sembla que segons apareix en alguns racons d'alguns diaris (o fins i tot alguna portada), hi ha algu que vol "dinamitar" el panorama politic catala. Malgrat que la paraula "dinamitar" es de les pitjors que es podria triar per explicar-se, sento una enorme simpatia per aquest corrent. Es mes, el fet que hagin dit "dinamitar" acaba essent positiu, perque demostra que no passes per un filtre tota la seva imatge per eliminar-ne tot allo que els estudis de marqueting diuen que es negatiu per a la opinio publica. Que la donin pel sac a la opinio publica, que s'ha estat deixant entabanar des que te edat per votar.

Aquesta gent son independentistes (de debo), pero sobretot m'agrada el seu segon pilar, i al qual no s'esta donant prou rellevancia: regeneracio de l'ecosistema politic catala. Mort al politic professional i llarga vida al professional que decideix fer un temps de politic. I visca l'austeritat.

Catalunya, abans de decidir si vol ser de dretes o d'equerres, ha d'aconseguir ser un pais normal, on realment sigui rellevant si el govern es d'un signe o d'un altre o de cap.

Aquest es un post carregat de bons desitjos pel meu pais. Es el meu post de Sant Jordi, que arriba 10 dies tard intentant esquivar les masses d'opinio publica que van comprar llibres mediatics el dia 23, i una rosa per la seva companya quan el que haurien de fer es comprar-li cada dia.

Ratafia

En el poc equipatge que vaig portar a Corea, hi ha via un elefant recursiu. És un elefant de pedra que te l'esquena plena de forats i porta un elefant de pedra més petit a dins. És un record molt típic de l'India, on no he estat. Un regal d'una amic indi, un amulet de protecció. A Japó vaig veure que feien el mateix amb mussols de fusta. N'hauria d'haver comprat un, i així començar la primera col.lecció mundial de figuretes d'animals recursius. La propera vegada, potser.

Un altre cosa que portava es aquesta ampolleta de ratafia que algú em va regalar amb una nota que deia que en fes un glop abans de cada decisió important. Avui me n'he begut la meitat. De fet, però, la decisió ja estava presa. En comptes de ser una temptació de tornar a casa, un reclam que esbiaixi la decisió cap a les meves arrels, aquest cop la ratafia és només per recordar quin gust te allò a que renuncio. La ratafia és molt més bona que el soju. Més dolca, més delicada, i tot i això encara conserva el cop de puny etílic just.

Però no em cal. I sempre me la puc fer enviar, que estem al segle 21. Per això, tres any més aquí, a Corea, és una bona perspectiva.

Reforç negatiu

La setmana passada va ser la primavera. No només va començar, sinó que a més, va acabar i ara ja fa temps d'estiu. Aquí els agraden els cirerers que floreixen abundantment durant una setmana, i en tenen plantats per tot arreu. Tothom està obligat a anar-los a veure tot passejant per algun dels parcs de Seül.


Un cop superat el tràmit, m'he dedicat al mateix de sempre. Treballar, escalar una mica i beure massa. I en una conversa amb unes amigues coreanes, els vaig preguntar quan comencen a beure els coreans. "Quan tenia 3 anys, la meva mare ja em donava sushi i soju" em diu una, i em veig obligat a re-formular la pregunta: "massa, a quina edat comenceu a beure massa". "Als 15 anys vaig arribar una dia borratxa a casa" - diu l'altra - " i el meu pare emprenyat em va tirar una bola de billar". "Va fallar i va destrossar la finestra.". El seu pare es un mestre de taekwondo que tenia la seva pròpia acadèmia i sembla ser que era molt respectat, o sigui que devia fallar expressament. "A mi el meu em va tirar un bat de beisbol. No va fallar." L'altre contraataca: "La següent vegada em va tirar una pantalla d'ordenador. Va fer curt.". El mestre de taekwondo tornant a fallar expressament?. "El pitjor cas però va ser un dia que estava tan enfadat que va anar al meu armari amb unes tisores de cuina i em va començar a destrossar la roba."

Jo em penso que aquestes dues noies no son del tot normals, o sigui que els vaig preguntar als de la feina sobre aquestes coses. "Retallar la roba? És el primer cop que ho sento." "Menys mal", penso jo. Però el meu amic continua: "És més normal que els pares enfadats tallin per la força els cabells de la seves filles destrossant-los el pentinat.". I va rematar-ho explicant-me com quan ell era adolescent, es rapava el cap i les celles per semblar més dur i intimidar més.

Senyors, i no.

L'altre dia em vaig posar una camisa. (Uau... avui en dia la gent escriu sobre qualsevol cosa). Grapat al final de la camisa hi havia això:


el que diu es "외국인" o "foraster"/"estranger". Es com em coneix el senyor de la bugaderia de davant de casa. Suposo que a la gent normal li posa el seu nom, pero com que no podem parlar, jo soc "el forester". Vaig a aquesta bugaderia per 4 motius:
- es a 20 metres de casa
- em costa 1 euru i mig rentar i planxar una camisa.
- aquest senyor planxa mes be del que jo mai planxare.
- i em cau be aquest paio.
Es una sensació rara, perquè no el conec de res, però em saluda quan passo per davant amb un lleu gest amb el cap i jo intento fer alguna cosa semblant. Treballa sempre que hi ha feina, sigui el dia que sigui, i va fent davant l'aparador que dona al carrer, tranquil·lament, amb cara de satisfet i mirant el televisor de la cantonada de la botiga de tant en tant.

Li porto les coses 'delicades" a rentar i el que s'ha de planxar. Això vol dir dues camises un cop cada mes com a màxim. Ja sabeu, al mon dels videojocs els "trajes" nomes son pels que hi posen calers. I parlant del tema, l'altre dia un júnior m'explicava que la veïna, tot parlant amb la seva mare, li va preguntar si el seu fill tenia problemes per trobar feina. "Per trobar feina? Però si fa un any que treballa!". I es que això que el fill surti de casa amb texans amples, una semarreta de colors i una gorra "New York" per anar a l'oficina, no encaixa en el model estàndard corea: camisa blanca, traje gris platejat o negre brillant, corbata amb un lleuger toc de color i pentinat impecable.

"Condueixi amb precaució senyor 5575!" li va cridar per la finestreta al taxista, una amiga l'altre nit. Acabàvem d'enfilar-hi una altra amiga que tornava a casa una mica borratxa després d'haver anat a sopar. "5575?" li vaig preguntar quan el cotxe ja marxava, però abans que respongues ja vaig veure de que anava. Era la matricula del taxi. L'amiga que es quedava li volia deixar clar al taxista (subtilment?) que recordaríem qui es, i que mes val que es porti be amb la seva passatgera. En els últims anys han transcendit als mitjans de comunicació alguns casos de taxistes abusant de passatgeres borratxes. I es que a Seül hi ha una infinitat de taxis, perquè el govern va regalar llicencies de taxi fa 6 o 7 anys a tothom que en volgués. Era una mesura que va resultar molt efectiva per combatre un pic d'atur. De retruc els taxis van baixar de preu i es van convertir en un mitja de transport realment útil. Pel costat dolent però, tota mena de "senyors" es va convertir en taxista.

I parlant de senyors, aviat, un dia d'aquests, es l'aniversari de'n Buda. Per aquest motiu molts parcs i els camins de muntanya al voltant dels temples tenen aquests fanalets, per encendre-ls durant la nit. Abans eren espelmes de veritat, ara son simplement elèctrics. No us se dir ben be quan es, però si aquests dies el veieu penseu a felicitar-lo.

Minvant a Corea

El mestre Yu te una acadèmia d'escalada, una esposa encantadora i dues filles molt eixerides. També te una cicatriu que li va des de darrera l'orella, li baixa en corba pel coll fins al pit i desapareix dins la samarreta. M'havien dit que s'ho va fer escalant, però jo l'he vist escalar i sap el que es fa. I també l'he vist conduir, i l'estadística em feia pensar que era molt més probable que s'ho hagués fet estampant la furgoneta contra un autobús en un semàfor en vermell. És d'aquells conductors que creuen en la llei de la inèrcia, i que per tant una furgoneta carregada d'escaladors i cordes te prioritat davant de qualsevol cotxe.

Estava equivocat. Va caure 10 metres i es va trencar el coll. Jo em pensava que et mories, però es veu que hi ha maneres de trencar-se'l i sobreviure. M'ho ha explicat avui quan hem anat a córrer després d'escalar una mica al gimnàs. "La primera vegada des de l'accident" m'ha dit. Hi hem anat perquè un dels alumnes s'ha mostrat preocupat pel seu pes. De fet, el cap de setmana l'estava assegurant i quan el volia baixar em va aixecar un metre de terra. Va fer falta penjar-me dos coreans a l'esquena per poder tornar a tocar terra. Dec haver perdut més pes. No ho entenc, amb aquesta dieta:


Potser es perquè a vegades la carn està una mica cremada i no es digereix tan bé:


El cap de setmana també van passar altres coses interessants:
- vaig anar a un bar on servien l'escuma de la cervesa per separat en una gerra addicional perquè et posessis la justa segons el gust.
- vaig anar al meu primer "norebang" que vindria a ser un "karaoke" amb compartiments insonoritzats per grups reduïts, i vaig descobrir com de mones son les coreanes quan es fan les mones.
- vaig conèixer en Cristo, i em va saltar a sobre com que s'aferra a l'últim salva-vides del Titànic quan fins i tot ja no es sent tocar l'orquestra. En Cristo es búlgar i acaba d'arribar al país no parla coreà i viu aïllat amb la família coreana de la seva companya. Necessita desesperadament una mica d'occidentalització... És irònic que un ateu com jo sigui el que salva la vida a en Cristo, quan habitualment la Bíblia diu que hauria de ser al revés.

Idees en la distància

A vegades una reacció química inexplicable et provoca una idea que immediatament et sembla genial. Camines pel carrer i la cafeïna circula per les teves venes com el Dragon Khan. A cada pas que dones no et mous del lloc, si no que impulses el planeta endarrera, com un equilibrista caminant sobre una pilota gegant. La curvatura de la terra et meravella. Esta clarissim. Tot encaixa. Es un moment de lucidesa.

Però diuen que la genialitat arriba a traves de la transpiració, a més de la inspiració. Jo penso que a vegades n'hi ha prou amb un bon observador. Perspicaç i persistent.

I llavors t'acostes a la idea genial, la desenvolupes, i t'adones que és absurda, que no és la que estaves buscant. I t'asseus a terra a observar de nou.


El senyor Justin Yi fa fotos a la gent d'amagat, quan no mires. No és que hi trobi res dolent, però avui en dia centenars de persones van per la vida armades amb càmeres fotogràfiques prodigioses i amenaçadores. I a vagades fa la impressió que les volen fer servir per intentar capturar el moment de lucidesa i guardar-lo en algun lloc. Potser perquè creuen que no son prou observadors i se'ls escaparà, o passarà de llarg arribada l'hora.

Potser amb una càmera d'aquestes hagués pogut veure com resoldre el pas del cap d'amunt de tot, on el meu company estava vencent i jo acabava de fallar. Però realment el que estic pensant és que no he fallat. Senzillament, el meu moment no ha arribat encara.

El final de l'hivern

Últimament m'han preguntat si he abandonat el bloc. No encara! He estat desaparegut un temps, es cert. El que passa es que ja circula massa brossa per Internet i si no tinc res a dir, prefereixo no contribuir a crear informació inútil.

I no he tingut res a dir perquè francament, aquesta segona meitat d'hivern m'he avorrit una mica. i no solia portar la camera de fotos a sobre, perque he sentit que als mossos d'esquadra del conseller anti-sistema Saura no els agrada la gent amb camera.

Pero ja s'ha acabat! I ara estic recollint el fruit de tancar-me un mes al soterrani del mestre Yu i intentar recuperar un vici abandonat.


Tinc unes quantes espines clavades sobretot però "Hotel Rich California" i "Itaca". I els meus companys em van deixar enrera ja fa temps, o sigui que he hagut de prendre mesures drastiques. Ara ja sabeu perque soc a Corea: he vingut a fer un entrenament ninja d'escalada. Be, vaja, els ninja son japonesos...





I aquest cap de setmana he fet la primera sortida amb els del club, aquí el costat, a Bukansan per veure com se les gasten. Tot i que no estic apuntat a l'escola, vaig amb un grup de principiants, perquè es on conec la gent.



Com era d'esperar, quan un corea va escalar porta TOT l'equipament imaginable. I segurament s'ha llegit les instruccions de cada una de les peces que porta a sobre. Es divertit, es part de l'espectacle.

I una altra de les parts mes importants es el sopar un cop es baixa de la muntanya. Carn de porc a la planxa a l'estil tradicional, però aquesta vegada un show-man piròman a qui li agrada incendiar la taula on mengem (potser per aixo els coreans tenen les pestanyes curtes) i tallar el porc a velocitat ninja. "Perdoneu, avui nomes estic al 50%" diu mentre mou les tisores a tota velocitat i salten trossets de porc pels aires. Tothom riu i tothom beu moltissim Soju. Soc l'únic que s'adona que aquest paio salta de costat a costat i fa tremolar les tisores tot bufant però en realitat talla la carn a velocitat normal? Suposo que, de fet, es igual.

Mengeu espam

Tard o d'hora ho havia de fer. Des de fa 5 mesos que tenia a l'armari 4 llaunes de "spam", i finalment he caigut. A mi de petit em van ensenyar a vigilar el que menjava. Per això, una estranya llauna amb un producte semblant a la carn, però que com a màxim es podria definir com a "càrnic" m'activa totes les alarmes. Si a més mires el lateral i tot de caràcters coreans et desafien fent-se incomprensibles, excepte un xifra clara "58%", la cosa és encara pitjor. I l'altre 42% que deu ser?

Ho he preparat seguint les instruccions d'un de la feina: "Si ets solter obres la llauna i t'ho menges. Si ets casat, la dona t'ho prepara a la planxa, i t'ho menges.". Bé, de fet confesso m'he saltat les normes i m'ho he preparat a la planxa, tot desitjant (sense ni tan sols creure-m'ho) que podria cremar el 42% de la substància (del "fatu", que diria algú de Montblanc).

Aquest espam va ser part d'un lot de "dia d'acció de gràcies" que l'empresa ens va regalar a tots a finals d'estiu. També tenia llaunes de tonyina, i ampolles d'oli "de canola" sigui el que sigui (encara no m'he aventurat amb això). El lot que ens van donar per cap d'any (lunar, és clar) és aquest:

5 tubs de pasta de dents, 2 pastilles de sabó (de diferents olors), una esponja, una ampolla de xampú, una de suavitzant i dues de sabó pel cos, d'aquell que de fet no faig servir gairebé mai. Marca LG.

L'empresa ens alimenta i ens manté nets. Està bé que es preocupin de nosaltres. Un pernil no estria malament, però, que encara no he recuperat els 5 quilos.

I la meva recomanació de menjar espam, que es més aviat dolent fins i tot si et pots abstreure de les sospites que et desperta el lateral de la llauna, és per aquella gent que no menja en llocs de menjar ràpid americans, que no menja frankfurts, que no menja "topping" sino formatge ratllat. És per aquella gent que no menja espam. Els italians tenen problemes amb la "mozzarella" que l'exporten tota a l'estranger, però això és només un avís. Milions de xinesos voldran menjar carn un dia d'aquests i són tants que no se la poden fer ells. La majoria de la vedella que es menja a Corea és importada (d'Austràlia, em penso).

I si, a Girona fotem una vedella de primera, però el pagès Antoni de l'Empordà està fins els collons de treballar tota la vida i que no li paguin el que li sembla just. Fins els collons de que el la unió europea reguli les quotes i li diguin quanta fruita, quanta llet quanta carn pot fer. I el dia que li vinguin uns tios raros, més aviat esgrogueïts, i li'n donin el doble, no s'ho pensarà pas dues vegades. Que si, que sembla que el miren malament amb aquests ulls, però així practica una mica, perquè el carnisser Carles del poble del costat també el mirarà malament quan li ensenyi els nous preus.

Menjar espam ara pot servir de pràctica per quan no ens puguem permetre la carn de veritat, o al menys no tan sovint com ara...

A-mor-t bonic-a

Ahir era Sant Valentí. Malgrat que sospito que Sant Valentí no va passar per aquestes terres, es una dia assenyalat i les parelles joves (i no tant) ho celebren. Aquí la tradició, per algun motiu és que els homes no fan res, i les dones els regalen xocolata. Els "love hotel" estan tots reservats des d'un mes abans.

Aquí son molt socials, i s'empassen qualsevol costum o celebració, encara que no sigui autòctona, si té a veure amb relacions humanes. Però no tothom està content el dia de Sant Valentí. Els que no esperen rebre xocolata, o no esperen que ningú vulgui rebren d'elles, es queden a casa i es deprimeixen intercanviant missatges per internet amb bones idees com la la foto. "예쁘게 죽어요", "Mort bonica", o versió "mona" del suïcidi que ara arriba a les cotes més altes de l'any.

Com que jo sóc d'aquest pal (dels que no reben xocolata, no dels que es volen suïcidar) avui he anat amb un amic a sopar a un restaurant tradicional coreà. Estómac a la brasa, amb una part greixosa que no he entès ben bé que era, i com que era sant Valentí, hi hem afegit mig cor de porc per cada un.

Mentre menjava això (deliciós), mirava parelles de les taules del voltant celebrant Sant Valentí i menjat el mateix. Especialment mirava les noies (sorpresa). Molt ben arreglades, faldilla curta, mitges, pentinat impecable, maquillatge subtil, posat hieràtic. Molt mones. Menjant cor de porc, i estómac a la brasa, amb col fermentada picant.

Aquestes noies m'han fet pensar en un comentari que vaig sentir a la ràdio d'un paio que no em cau bé, en Miqui Puig, que feia més o menys... "m'agraden les noies que mengen botifarra negra". I no es referia a porno inter-racial, si no a les noies que no tenen manies amb el menjar. Em penso que hi ha un esnobisme progressiu creixent a Catalunya. No sé d'on sorgeix, potser de la cultura de la imatge - variant cool+fashion - que fa tants anys que dura. "Eeeeeeeecs... està feta amb saaaaang...i té molta graaaaasa... Parqué no em portas al Buyi?"

Només hi ha una altra cosa que em va agradar d'en Miqui Puig. En un concert improvisat a les carpes de Girona, en que a última hora va haver de substituir a "Love of Lesbian", va cridar-me l'atenció quan encara no el coneixia. El concert va ser francament avorrit per mi, però és que el seu estil musical tampoc m'agrada ("Love of Lesbian" tampoc). Però l'ambient tediós que hi havia a la carpa es feia molt present: a mitjanit entre setmana, quasi buida, i on la poca gent que havia vingut, era per veure un altre grup, i miraven el fons de l'ampolla de Voll Damm distrets. A l'última cançó el tal Puig es va llençar a terra com si tingués un atac epilèptic i entre espasmes, mentre seguia cantant, va descol·locar a "patades" la meitat del muntatge escènic de primera línia, micros i amplificadors inclosos. Calia trencar l'ensopiment de l'ambient d'alguna manera, encara que fos absurda i no vingués al cas. I així ho va fer.