dimarts, 10 de gener del 2012
Avís per navegants
Aquest bloc ja es va acabar. Tot i això de tant en tant el rellegeixo i corregeixo algunes errades. Si algú te interés a llegir-lo, recomano fer-ho començant pel final, d'abaix cap a dalt des del 2008.
dilluns, 17 de gener del 2011
Desdibuixant Corea
Res com la distancia espacial i temporal per guanyar perspectiva. Quan era a Corea tenia una perspectiva molt bona de Catalunya, poc distorsionada pel soroll mediàtic diari i incansablement manipulador.
Ara que jo torno a ser aquí i "aquí" vol dir Girona, la perspectiva que he guanyat es la de Corea. La diferencia es que jo ja era immune al "soroll manipulador" dels mitjans allà, per un qüestion, trista, d'ignorància lingüística.
Resumint en una frase: marxar uns anys a Corea ha estat de les millors decisions de la meva vida. Els moments durs d'aïllament i solitud s'empetiteixen al costat de l'aprenentatge d'una cultura tan diferent i a vegades desconcertant.
Hi ha costats molt foscos a Corea. La cultura coreana no tendeix a la igualtat de sexes d'una manera tan obsessiva com aparenten algunes cultures occidentals. Això en si mateix no em sembla negatiu, i em podeu acusar del que vulgueu. Però el que si em sembla negatiu es que el paper social de la dona en molts casos es denigrant. I la quantitat de prostitució que hi ha al país es patètica. La prostitució en si mateixa ha existit sempre i sempre existirà, però generalitzar-la d'aquesta manera i revestir-la d'excuses "culturals" es hipòcrita i injustificable. La cultura es pot canviar, i moltes vegades es un deure ètic desfer-se d'algunes tradicions.
A nivell politico-empresarial (i això es indestriable en aquest país governat pels grans conglomerats industrials), la perspectiva tampoc es gaire bona. La corrupció es endèmica i sembla esta al nivell d'Itàlia o pitjor. La qualitat democràtica es pot exemplificar amb la quantitat d'aldarulls que acaben amb baralles físiques (a cop de puny) dins de l'assemblea nacional cada any. El problema d'una societat de mentalitat no-analítica sinó mes basada en les relacions i la minimitzacio del conflicte d'una manera una mica infantil, es que el missatge dels líders als seus ciutadans sempre apunta al cor i no a la raó. Això fa que al llarg d'un any la popularitat del president pugui canviar diverses vegades de menys del 20 per cent a mes del 70 i tornar a baixar sense que ningú ho trobi estrany.
Però hi ha molts trets coreans que em semblen elogiables. La societat coreana es una societat vibrant de gent emprenedora i dinàmica. Dona cinc mil euros a qualsevol Corea i et muntara un negoci. Estadísticament fracassara. Però quan en torni a reunit cinc mil mes ho tornara a provar i aquesta vegada amb mes experiencia. I estadísticament al llarg del temps se'n sortira.
La cultura del treball allà es envejable. Si que treballen moltes hores i amb rendiment no massa alt, però al menys son conscients del deure que implica ocupar un lloc de treball. Es impressionant com de metòdics i esmerçats son alguna gent en fer feines no qualificades com escombrar el carrer o conduir un autobús. Si algú mentre pren cafè amb els amics explica com aconsegueix passar el dia a l'oficina escaquejant-se de fer qualsevol cosa, serà probablement reprovat per vago i enganyar als seus companys de feina. No al cap, sinó als companys, perquè quan es forma part d'una empresa, a Corea sempre ets un equip, quasi una família, amb un objectiu comú.
Evidentment a Corea hi ha tota mena de persones, i jo nomes parlo de les impressions que he tingut en aquests dos anys i mig, que poden estar molt esbiaixades.
I la cosa que mes envejo de Corea en comparació al meu país és el respecte. Respecte per la gent gran, respecte (i admiració) pels que han triomfat a base del seu propi esforç, respecte per l'estranger i respecte pel desconegut en general. I això te implicacions i moltes. Posaré un exemple de cafeteries per així seguir amb la línia editorial del bloc. En un barri perifèric, una noia asseguda al costat de la porta de vidre d'una cafeteria s'aixeca i se'n va al bany uns 10 minuts. A la taula deixa abandonat, i a la vista de tothom que passa pel carrer a mig metre de distancia, una jaqueta de pell, un mòbil d'última generació, un portàtil i una cartera. Ho fa tranquil·lament perquè sap que ningú li prendrà. A Corea la proporció de crim "petit" com robatoris, petits traficants de droga, etc. és realment baixa en comparació amb Catalunya.
Corea és un país ple de bona gent i gent alegre. Es un país poc conegut i al que moltes vegades injustament se li apliquen característiques dels països veïns. Un país difícil per un occidental, però acollidor si hi vas amb la ment i el cor oberts. Un país que m'ha canviat una miqueta i per això sempre formara part de mi.
Ara que jo torno a ser aquí i "aquí" vol dir Girona, la perspectiva que he guanyat es la de Corea. La diferencia es que jo ja era immune al "soroll manipulador" dels mitjans allà, per un qüestion, trista, d'ignorància lingüística.
Resumint en una frase: marxar uns anys a Corea ha estat de les millors decisions de la meva vida. Els moments durs d'aïllament i solitud s'empetiteixen al costat de l'aprenentatge d'una cultura tan diferent i a vegades desconcertant.
Hi ha costats molt foscos a Corea. La cultura coreana no tendeix a la igualtat de sexes d'una manera tan obsessiva com aparenten algunes cultures occidentals. Això en si mateix no em sembla negatiu, i em podeu acusar del que vulgueu. Però el que si em sembla negatiu es que el paper social de la dona en molts casos es denigrant. I la quantitat de prostitució que hi ha al país es patètica. La prostitució en si mateixa ha existit sempre i sempre existirà, però generalitzar-la d'aquesta manera i revestir-la d'excuses "culturals" es hipòcrita i injustificable. La cultura es pot canviar, i moltes vegades es un deure ètic desfer-se d'algunes tradicions.
A nivell politico-empresarial (i això es indestriable en aquest país governat pels grans conglomerats industrials), la perspectiva tampoc es gaire bona. La corrupció es endèmica i sembla esta al nivell d'Itàlia o pitjor. La qualitat democràtica es pot exemplificar amb la quantitat d'aldarulls que acaben amb baralles físiques (a cop de puny) dins de l'assemblea nacional cada any. El problema d'una societat de mentalitat no-analítica sinó mes basada en les relacions i la minimitzacio del conflicte d'una manera una mica infantil, es que el missatge dels líders als seus ciutadans sempre apunta al cor i no a la raó. Això fa que al llarg d'un any la popularitat del president pugui canviar diverses vegades de menys del 20 per cent a mes del 70 i tornar a baixar sense que ningú ho trobi estrany.
Però hi ha molts trets coreans que em semblen elogiables. La societat coreana es una societat vibrant de gent emprenedora i dinàmica. Dona cinc mil euros a qualsevol Corea i et muntara un negoci. Estadísticament fracassara. Però quan en torni a reunit cinc mil mes ho tornara a provar i aquesta vegada amb mes experiencia. I estadísticament al llarg del temps se'n sortira.
La cultura del treball allà es envejable. Si que treballen moltes hores i amb rendiment no massa alt, però al menys son conscients del deure que implica ocupar un lloc de treball. Es impressionant com de metòdics i esmerçats son alguna gent en fer feines no qualificades com escombrar el carrer o conduir un autobús. Si algú mentre pren cafè amb els amics explica com aconsegueix passar el dia a l'oficina escaquejant-se de fer qualsevol cosa, serà probablement reprovat per vago i enganyar als seus companys de feina. No al cap, sinó als companys, perquè quan es forma part d'una empresa, a Corea sempre ets un equip, quasi una família, amb un objectiu comú.
Evidentment a Corea hi ha tota mena de persones, i jo nomes parlo de les impressions que he tingut en aquests dos anys i mig, que poden estar molt esbiaixades.
I la cosa que mes envejo de Corea en comparació al meu país és el respecte. Respecte per la gent gran, respecte (i admiració) pels que han triomfat a base del seu propi esforç, respecte per l'estranger i respecte pel desconegut en general. I això te implicacions i moltes. Posaré un exemple de cafeteries per així seguir amb la línia editorial del bloc. En un barri perifèric, una noia asseguda al costat de la porta de vidre d'una cafeteria s'aixeca i se'n va al bany uns 10 minuts. A la taula deixa abandonat, i a la vista de tothom que passa pel carrer a mig metre de distancia, una jaqueta de pell, un mòbil d'última generació, un portàtil i una cartera. Ho fa tranquil·lament perquè sap que ningú li prendrà. A Corea la proporció de crim "petit" com robatoris, petits traficants de droga, etc. és realment baixa en comparació amb Catalunya.
Corea és un país ple de bona gent i gent alegre. Es un país poc conegut i al que moltes vegades injustament se li apliquen característiques dels països veïns. Un país difícil per un occidental, però acollidor si hi vas amb la ment i el cor oberts. Un país que m'ha canviat una miqueta i per això sempre formara part de mi.
dimecres, 1 de desembre del 2010
La Catalunya inexistent
Pot ser que tant de temps a Corea m'hagi fet perdre la perspectiva. Realment ha resultat que la Catalunya en que jo crec i que desitjo no es correspon amb la Catalunya Real. El fracas total de Reagrupament a les eleccions és un cop dur a les meves esperances que alguna cosa canvies.
Però això és la democràcia i el poble ha decidit. El que passa és que és dur que et recordin que formes part d'una minoria amb un cop de puny electoral com aquest. No esperava la independència d'un dia per l'altre, però al menys si que creia que dos o tres escons sortirien. En fi...
Ara tocara reinventar-se. Potser l'estratègia no era la bona, la de parlar clar encara que ens faci guanyar enemics i intentar aconseguir el poder per canviar les coses. Potser el que cal és mentir, maquillar-se i fer el titella per aconseguir el poder i després parlar clar i intentar canviar les coses.
El temps dirà, i els que som 4 gats ho seguirem contemplant des de la nostra tanca, al carrer fosc, silenciosament.
Però això és la democràcia i el poble ha decidit. El que passa és que és dur que et recordin que formes part d'una minoria amb un cop de puny electoral com aquest. No esperava la independència d'un dia per l'altre, però al menys si que creia que dos o tres escons sortirien. En fi...
Ara tocara reinventar-se. Potser l'estratègia no era la bona, la de parlar clar encara que ens faci guanyar enemics i intentar aconseguir el poder per canviar les coses. Potser el que cal és mentir, maquillar-se i fer el titella per aconseguir el poder i després parlar clar i intentar canviar les coses.
El temps dirà, i els que som 4 gats ho seguirem contemplant des de la nostra tanca, al carrer fosc, silenciosament.
dijous, 18 de novembre del 2010
Cap al G-Star
Ja ho tenim tot a punt! El video de presentacio...
I les noies que faran les explicacions pertinents a qui estigui interessat en els detalls...
...pels que ens diuen que les noies en el nostre joc tenen les proporcions... exagerades.
I les noies que faran les explicacions pertinents a qui estigui interessat en els detalls...
...pels que ens diuen que les noies en el nostre joc tenen les proporcions... exagerades.
dimarts, 16 de novembre del 2010
Deutes impossibles
Mes política, que fa falta:
Els 5 principals partits polítics catalans estan molt endeutats. Hi ha un òrgan oficial anomenat "Tribunal de Cuentas" (www.tcu.es) que fa informes sobre els seus deutes. Tinc davant l'únic informe intel·ligible per un plebeu com jo, del 2006, fa 4 anys (el podeu trobar a la web amb el codi I856).
- Entre Convergencia i Unio devien 3 + 9 = 12 milions d'eurus a bancs i caixes.
- El PSC devia 12'5 milions d'eurus.
- Els valents d'Esquerra devien 3'7 milions.
- Els dissimulats d'Iniciativa: 9'1 milions.
- El PP no te capítol autonòmic propi (es clar) però el seu deute a nivell espanyol era de 55 milions d'euros.
Els partits polítics no son empreses: no fabriquen ni venen res. Com poden mantenir aquestes deutes? Reben diners de subvencions publiques (apareixen a l'informe) i de donacions, moltes d'elles anònimes. Al mateix temps, i si consulteu l'hemeroteca veureu que de tant en tant els bancs i caixes (en el cas català sobretot "La Caixa" i "Caixa de Catalunya") els perdonen grans parts dels deutes. En Montilla abans de ser president va negociar una condonació important i en Carod-Rovira també.
Els bancs i caixes son negocis, i tenen la missió de fer diners. No "perdonen" res, si no els es rendible. La situació no pot ser mes clara: els partits tornen en forma de favors molt profitosos tots aquests tractes especials. Tots aquests partits estan encadenats.
Reagrupament.cat te prohibit pels seus propis estatuts demanar crèdits a entitats bancaries. Fem tota la campanya amb diners que venen de donacions dels nostres associats i publiquem el balanc econòmic de cada acte. Creiem que no es possible fer política quan tens comptes pendents amb entitats tan poderoses.
A mes a mes, proposa una llei de transparència que dificulti aquests tractes mafiosos entre partits, entitats financeres i donants anònims.
Si us plau, penseu-ho bé el 28 de Novembre.
Els 5 principals partits polítics catalans estan molt endeutats. Hi ha un òrgan oficial anomenat "Tribunal de Cuentas" (www.tcu.es) que fa informes sobre els seus deutes. Tinc davant l'únic informe intel·ligible per un plebeu com jo, del 2006, fa 4 anys (el podeu trobar a la web amb el codi I856).
- Entre Convergencia i Unio devien 3 + 9 = 12 milions d'eurus a bancs i caixes.
- El PSC devia 12'5 milions d'eurus.
- Els valents d'Esquerra devien 3'7 milions.
- Els dissimulats d'Iniciativa: 9'1 milions.
- El PP no te capítol autonòmic propi (es clar) però el seu deute a nivell espanyol era de 55 milions d'euros.
Els partits polítics no son empreses: no fabriquen ni venen res. Com poden mantenir aquestes deutes? Reben diners de subvencions publiques (apareixen a l'informe) i de donacions, moltes d'elles anònimes. Al mateix temps, i si consulteu l'hemeroteca veureu que de tant en tant els bancs i caixes (en el cas català sobretot "La Caixa" i "Caixa de Catalunya") els perdonen grans parts dels deutes. En Montilla abans de ser president va negociar una condonació important i en Carod-Rovira també.
Els bancs i caixes son negocis, i tenen la missió de fer diners. No "perdonen" res, si no els es rendible. La situació no pot ser mes clara: els partits tornen en forma de favors molt profitosos tots aquests tractes especials. Tots aquests partits estan encadenats.
Reagrupament.cat te prohibit pels seus propis estatuts demanar crèdits a entitats bancaries. Fem tota la campanya amb diners que venen de donacions dels nostres associats i publiquem el balanc econòmic de cada acte. Creiem que no es possible fer política quan tens comptes pendents amb entitats tan poderoses.
A mes a mes, proposa una llei de transparència que dificulti aquests tractes mafiosos entre partits, entitats financeres i donants anònims.
Si us plau, penseu-ho bé el 28 de Novembre.
Suaus
Tornant al tema del caràcter coreà. La mena de gent que treballa a la meva oficina es "jove format de 25 a 35 anys, un terc casats recents, un quart amb fills". No hi ha ni nens de 12 anys, ni nenes de 10.
Malgrat això, quan a l'hora de dinar les màquines reposen, salten els salva-pantalles (que de fet no son necessaris de la mort dels monitors de fosfor, però que hi farem), i un bon grapat dels monitors de l'oficina mostren això, que us recomano que veieu SENSE àudio per tenir la mateixa experiencia "salva-pantalles" que tinc jo:
No se que dir... sento que he fracassat quan encara m'és impossible de comprendre el perquè d'aquesta afició. Profundament arrelat dins de l'ànima de molts homes coreans, aquesta es la mena de feminitat que desitgen. I molts d'aquests elements es transmeten en l'estètica de les noies. o potser es el reves, no se que hi era primer.
No es que em sembli malament (ni be), simplement em desconcerta...
Malgrat això, quan a l'hora de dinar les màquines reposen, salten els salva-pantalles (que de fet no son necessaris de la mort dels monitors de fosfor, però que hi farem), i un bon grapat dels monitors de l'oficina mostren això, que us recomano que veieu SENSE àudio per tenir la mateixa experiencia "salva-pantalles" que tinc jo:
No se que dir... sento que he fracassat quan encara m'és impossible de comprendre el perquè d'aquesta afició. Profundament arrelat dins de l'ànima de molts homes coreans, aquesta es la mena de feminitat que desitgen. I molts d'aquests elements es transmeten en l'estètica de les noies. o potser es el reves, no se que hi era primer.
No es que em sembli malament (ni be), simplement em desconcerta...
diumenge, 14 de novembre del 2010
Cruixents
En la industria del videojoc, i suposo que en algunes altres, existeix una cosa que en diuen "crunch time". Es la conseqüència més representativa del fracàs en direcció i planificació tan generalitzat en aquest sector. Conec molt pocs directius que ho sàpiguen fer, i no en conec quasi cap que accepti la seva responsabilitat quan falla. La majoria es limiten a anunciar que com que no tenim totes les coses apunt per una fita concreta, entrem en "crunch time" durant 3 setmanes. I es queden tan tranquils. No diuen perquè, no diuen que ha fallat. De fet, no ho saben, perquè mai ha existit un pla coherent.
No els culpo. La majoria d'ells, pobres, son incompetents. I per això son directius, i no fan feina de veritat. La culpa és de qui els va donar la responsabilitat, que probablement també era incompetent, però tenia diners. Son víctimes de la llei de Peters:
En qualsevol jerarquia, ascendeixes mentre fas be la teva feina i deixes d'ascendir quan ets incompetent. Per això la jerarquia, un cop estabilitzada, és plena d'incompetents.
També hi ha la teoria del "patadon p'arriba": A algun inútil fent una feina que no pot fer, mes val promocionar-lo a un càrrec en que no l'hagi de fer. Per desgracia en un país com Catalunya, es mes barat que acomiadar-lo. Això si no és que és funcionari i no el pots acomiadar, és clar.
Que consti que no parlo de ningú en concret. Pero que també consti que no tinc mai cap problema en dir-ho directament a qui crec que "s'ha estabilitzat en la jerarquia". Alguns em diuen que sempre he tingut problemes amb l'autoritat. No és veritat. Aristòtil deia, em penso que en l'ètica a Nicomac, que un sabater que és bona persona és per forca bon sabater. Si no faria una altra feina. Algú que fa malament la seva feina, sol ser una mala persona.
Ei, que consti que aquesta es la millor de les 4 empreses en les que he treballat fins ara, i el projecte esta quedant molt be. Algunes escenes son espectaculars. Posaré un vídeo aviat.
Portem dues setmanes en "cruch", i ens en queda una malgrat que els directius ho neguin (pobrets). Això vol dir que passem unes 12 hores diàries a l'oficina, 6 dies a la setmana. L'estres es nota i la gent perd la perspectiva general de les coses. Aquí Corea, però s'ho agafen com un deure. Quasi s'ho agafen com una oportunitat de mostrar com de treballadors son (en el significat coreà de treballador: estar moltes hores a l'oficina), una oportunitat de demostrar com fins a quin punt es poden sacrificar pel projecte comú de l'equip i de l'empresa.
Durant aquests dies gairebé nomes treballem. L'empresa ens dona dinar i sopar. De tant en tant, mentre treballo sento algú que crida i aixeca els braços movent-los en l'aire. Una qüestió de la pressió i l'estres, pensava jo.
L'altre dia al voltant de mitjanit un tio corria amb un gos pels passadissos de l'empresa. Suposo que com que gairebé no va a casa es la única manera de fer-li fer exercici. No és un problema greu, perquè els gossos a Corea son petits com gats. La gent els te i els porta com si fossin un accessori més, com una bufanda, o una bossa de ma.
Mentre provava una de les ultimes versions, l'altre nit, escabetxinant orcs a desenes amb l'heroïna de mes bon veure que tenim (d'alguna manera ens hem d'animar...), un missatge amb lletres grans coreanes va aparèixer al mig de la pantalla. "Que és aixo?" li vaig preguntar al company del costat, mentre intentava no perdre el control i que els orcs em superessin. El tio va mirar el missatge i de sobte va aixecar els braços i movent-los en l'aire es va posar a cridar. El missatge va desaparèixer.
Mes tard, acabada la missió, li vaig preguntar que que dimonis deia el missatge. "Estem a punt de reiniciar el servidor. Si vols seguir jugant aixeca els braços i crida." , va dir fent un gest amb el cap cap a l'equip de programació de xarxa que estan un tros enllà en l'oficina. Avantatges de les oficines diàfanes, suposo.
No els culpo. La majoria d'ells, pobres, son incompetents. I per això son directius, i no fan feina de veritat. La culpa és de qui els va donar la responsabilitat, que probablement també era incompetent, però tenia diners. Son víctimes de la llei de Peters:
En qualsevol jerarquia, ascendeixes mentre fas be la teva feina i deixes d'ascendir quan ets incompetent. Per això la jerarquia, un cop estabilitzada, és plena d'incompetents.
També hi ha la teoria del "patadon p'arriba": A algun inútil fent una feina que no pot fer, mes val promocionar-lo a un càrrec en que no l'hagi de fer. Per desgracia en un país com Catalunya, es mes barat que acomiadar-lo. Això si no és que és funcionari i no el pots acomiadar, és clar.
Que consti que no parlo de ningú en concret. Pero que també consti que no tinc mai cap problema en dir-ho directament a qui crec que "s'ha estabilitzat en la jerarquia". Alguns em diuen que sempre he tingut problemes amb l'autoritat. No és veritat. Aristòtil deia, em penso que en l'ètica a Nicomac, que un sabater que és bona persona és per forca bon sabater. Si no faria una altra feina. Algú que fa malament la seva feina, sol ser una mala persona.
Ei, que consti que aquesta es la millor de les 4 empreses en les que he treballat fins ara, i el projecte esta quedant molt be. Algunes escenes son espectaculars. Posaré un vídeo aviat.
Portem dues setmanes en "cruch", i ens en queda una malgrat que els directius ho neguin (pobrets). Això vol dir que passem unes 12 hores diàries a l'oficina, 6 dies a la setmana. L'estres es nota i la gent perd la perspectiva general de les coses. Aquí Corea, però s'ho agafen com un deure. Quasi s'ho agafen com una oportunitat de mostrar com de treballadors son (en el significat coreà de treballador: estar moltes hores a l'oficina), una oportunitat de demostrar com fins a quin punt es poden sacrificar pel projecte comú de l'equip i de l'empresa.
Durant aquests dies gairebé nomes treballem. L'empresa ens dona dinar i sopar. De tant en tant, mentre treballo sento algú que crida i aixeca els braços movent-los en l'aire. Una qüestió de la pressió i l'estres, pensava jo.
L'altre dia al voltant de mitjanit un tio corria amb un gos pels passadissos de l'empresa. Suposo que com que gairebé no va a casa es la única manera de fer-li fer exercici. No és un problema greu, perquè els gossos a Corea son petits com gats. La gent els te i els porta com si fossin un accessori més, com una bufanda, o una bossa de ma.
Mentre provava una de les ultimes versions, l'altre nit, escabetxinant orcs a desenes amb l'heroïna de mes bon veure que tenim (d'alguna manera ens hem d'animar...), un missatge amb lletres grans coreanes va aparèixer al mig de la pantalla. "Que és aixo?" li vaig preguntar al company del costat, mentre intentava no perdre el control i que els orcs em superessin. El tio va mirar el missatge i de sobte va aixecar els braços i movent-los en l'aire es va posar a cridar. El missatge va desaparèixer.
Mes tard, acabada la missió, li vaig preguntar que que dimonis deia el missatge. "Estem a punt de reiniciar el servidor. Si vols seguir jugant aixeca els braços i crida." , va dir fent un gest amb el cap cap a l'equip de programació de xarxa que estan un tros enllà en l'oficina. Avantatges de les oficines diàfanes, suposo.
dimarts, 19 d’octubre del 2010
Redibuixant Catalunya
Ara que Corea ja se m'acaba, torno a tenir el cap a Catalunya, que el cor li he tingut sempre.
I el moment català es interessant. Aviso: si sou dels que després d'una frase com la següent tendiu a canviar de pagina, sou precisament la mena de persona que mes m'agradaria que em llegís aquesta vegada: parlaré de política.
Una opció m'ha tornat de la foscor de l'escepticisme polític en que la realitat catalana m'ha enfonsat amb el temps.
Quants candidats coneixeu que s'hagin reservat les vacances de la feina i se les hagin agafat ara per poder estar al 100% a la campanya? Probablement cap, perquè cap d'ells te feina coneguda, i molts d'ells no n'han tingut mai. Menys el doctor Joan Carretero, que ha començat vacances aquesta setmana.
Quants programes electorals podeu llegir i estar-hi en contra? Cap, perquè tots estan dissenyats per equips de màrqueting experts en l'ambigüitat i en els malabars lingüístics i ideològics. Excepte el de reagrupament.cat que es clar i concís: regeneració política i independència. Sense matisos. Si us agrada sabeu que no falla, si no us agrada, no es la vostra opció.
Quants partits polítics ensenyen d'on ve i a on va fins a l'ultim euro que reben? Cap, tots tenen els seus millets, montulls, i trames fosques de fundacions i donacions anònimes. Menys reagrupament.cat. Es la primera vegada en la meva vida que he donat diners a un partit polític. Els partits del parlament no ho necessiten, perquè com potser ja sabeu, en plena crisi es van decidir augmentar la quantitat de diners que reben directament dels impostos per finançar-se la campanya electoral.
Si sou dels que no voteu mai, o no penseu votar aquestes eleccions, doneu una oportunitat a Reagrupament Independentista.
www.esquerra.es
www.ciu.es
www.psc-psoe.es
www.pp.es
www.iniciativa-izquierdaunida.es
www.ciudadanos.es
o
www.reagrupament.cat
www.carreterina.cat
I el moment català es interessant. Aviso: si sou dels que després d'una frase com la següent tendiu a canviar de pagina, sou precisament la mena de persona que mes m'agradaria que em llegís aquesta vegada: parlaré de política.
Una opció m'ha tornat de la foscor de l'escepticisme polític en que la realitat catalana m'ha enfonsat amb el temps.
Quants candidats coneixeu que s'hagin reservat les vacances de la feina i se les hagin agafat ara per poder estar al 100% a la campanya? Probablement cap, perquè cap d'ells te feina coneguda, i molts d'ells no n'han tingut mai. Menys el doctor Joan Carretero, que ha començat vacances aquesta setmana.
Quants programes electorals podeu llegir i estar-hi en contra? Cap, perquè tots estan dissenyats per equips de màrqueting experts en l'ambigüitat i en els malabars lingüístics i ideològics. Excepte el de reagrupament.cat que es clar i concís: regeneració política i independència. Sense matisos. Si us agrada sabeu que no falla, si no us agrada, no es la vostra opció.
Quants partits polítics ensenyen d'on ve i a on va fins a l'ultim euro que reben? Cap, tots tenen els seus millets, montulls, i trames fosques de fundacions i donacions anònimes. Menys reagrupament.cat. Es la primera vegada en la meva vida que he donat diners a un partit polític. Els partits del parlament no ho necessiten, perquè com potser ja sabeu, en plena crisi es van decidir augmentar la quantitat de diners que reben directament dels impostos per finançar-se la campanya electoral.
Si sou dels que no voteu mai, o no penseu votar aquestes eleccions, doneu una oportunitat a Reagrupament Independentista.
www.esquerra.es
www.ciu.es
www.psc-psoe.es
www.pp.es
www.iniciativa-izquierdaunida.es
www.ciudadanos.es
o
www.reagrupament.cat
www.carreterina.cat
diumenge, 3 d’octubre del 2010
Perseguint el conill blanc (i 1)
Però no sempre tens la sort de que et visiti un conill blanc. I a vegades t'has de deixar d'hòsties, agafar aire i tirar pel dret. T'has de fabricar el teu propi conill blanc, perseguir el teu propi objectiu i deixar de ser un espectador del curs de les coses. Es arriscat si penses que tens molt a perdre, que ho pots perdre tot, i que el que tens val molt. Però no és el cas, i posats a ser materialista, el que no tens val més. Ho val tot.
Queda clar que no m'he fet meu el principi bàsic del taoisme de la no-acció, però resulta que aquí tampoc el practiquen. La feina està gairebé feta, el que he apres no té preu, i aquest país sempre serà una mica casa meva. Es hora de tornar al meu, de país, que he sentit que hi ha molta feina a fer.
Estic engrescat, ple d'il·lusió pels projectes que tinc per davant. Em desitjo força, saviesa i sort per tirar-los endavant.
Queda clar que no m'he fet meu el principi bàsic del taoisme de la no-acció, però resulta que aquí tampoc el practiquen. La feina està gairebé feta, el que he apres no té preu, i aquest país sempre serà una mica casa meva. Es hora de tornar al meu, de país, que he sentit que hi ha molta feina a fer.
Estic engrescat, ple d'il·lusió pels projectes que tinc per davant. Em desitjo força, saviesa i sort per tirar-los endavant.
divendres, 1 d’octubre del 2010
Perseguint el conill blanc (0)
El tedi, l'avorriment. Paradoxalment són una gran motivació per a aventurar-se a coses noves. Fa uns anys, un dia gris tardor, en una ciutat gris fum d'un país gris decadència, en una feina gris com qualsevol altra, mig adormit per dins, amb els ulls prou obert per deixar caure els dits de tant en tant sobre el teclat perquè semblés que estava treballant mentre en realitat el que esperava és que la cafeïna m'arribes al cervell, em va visitar.
"Desperta't Neo...", deia una finestra del missatger que s'acabava d'obrir. "Segueix el conill blanc."
Es un d'aquells moment que si tens sort passen un cop o dos a la vida. I si tens encara més sort, els reconeixes. Es el moment de fregar-se els ulls i dir "que?" mentre l'oportunitat ja s'esta fonent, o en canvi saltar-li a sobre i dir "Si! Compta amb mi!" i deixar-ho tot enrere, el tedi gris de la contaminada decadència del país. I com l'Alícia del famós llibre del no-tan-famós professor de lògica, has de córrer riscos i saltar per forats estranys.
Jo en canvi vaig dir "m'ho pensaré...", perquè al final resulta que tampoc tinc els reflexos d'un linx.
I així me'n vaig anar de barraques cap a casa, fugint de la feina. I a mitja nit amb unes quantes cerveses a les venes, mentre currava servint a la barra un amic em va dir
- fas cara de ratllat...
- la puta feina que no m'han donat un dia de vacances ni per venir a currar a la barraca de fires...
- i que faràs?
La finestra del missatger es va tornar a obrir dins el meu cap. El conill blanc, el conill blanc.
- me n'aniré a Corea. - vaig decidir.
"Desperta't Neo...", deia una finestra del missatger que s'acabava d'obrir. "Segueix el conill blanc."
Es un d'aquells moment que si tens sort passen un cop o dos a la vida. I si tens encara més sort, els reconeixes. Es el moment de fregar-se els ulls i dir "que?" mentre l'oportunitat ja s'esta fonent, o en canvi saltar-li a sobre i dir "Si! Compta amb mi!" i deixar-ho tot enrere, el tedi gris de la contaminada decadència del país. I com l'Alícia del famós llibre del no-tan-famós professor de lògica, has de córrer riscos i saltar per forats estranys.
Jo en canvi vaig dir "m'ho pensaré...", perquè al final resulta que tampoc tinc els reflexos d'un linx.
I així me'n vaig anar de barraques cap a casa, fugint de la feina. I a mitja nit amb unes quantes cerveses a les venes, mentre currava servint a la barra un amic em va dir
- fas cara de ratllat...
- la puta feina que no m'han donat un dia de vacances ni per venir a currar a la barraca de fires...
- i que faràs?
La finestra del missatger es va tornar a obrir dins el meu cap. El conill blanc, el conill blanc.
- me n'aniré a Corea. - vaig decidir.
dilluns, 15 de febrer del 2010
Feliç dècada 201
Abans que em surti algun matemàtic o informàtic a dir-me que les dècades, com els segles i els mil·lenis comencen l'any 1, vull que quedi clar que aquest es el MEU bloc, i les dècades comencen quan em dóna la gana.
Estem acostumats a mesurar el temps a gran escala en anys, i desprès, en segles. Les dècades no es fan servir tan habitualment. Potser els nostres esquemes mentals haurien de canviar, perquè pensar en segles no és gens pràctic. Habitualment naixem en un segle que ja es massa tard per canviar i morim en el següent sense que res del que hagem fet pugui ser considerat, encara, com a significatiu. Les dècades tenen la durada ideal per fer-se propòsits de veritat.
I ara que entrem en l'any del tigre (més concretament m'han dit que del tigre blanc) i comencem dècada, fer-se propòsits és més important que mai. Me n'he fet un bon grapat:
- Aprendre finalment com funciona el calendari lunar.
- Retornar un gran deute que tinc amb una certa comunitat molt oberta.
- Tenir prou voluntat per trencar les inèrcies que em porten a seguir fent coses que de fet ja no m'interessen.
En tinc molts més, però l'últim propòsit que he esmentat entra en vigència a partir d'ara mateix, i per això interrompo la llista i tanco aquest bloc que ja no te vida. Hi escriuré un altre cop més, el dia que decideixi abandonar aquest entranyable país, si la situació mereix un balanç, que crec que si.
Un plaer.
Estem acostumats a mesurar el temps a gran escala en anys, i desprès, en segles. Les dècades no es fan servir tan habitualment. Potser els nostres esquemes mentals haurien de canviar, perquè pensar en segles no és gens pràctic. Habitualment naixem en un segle que ja es massa tard per canviar i morim en el següent sense que res del que hagem fet pugui ser considerat, encara, com a significatiu. Les dècades tenen la durada ideal per fer-se propòsits de veritat.
I ara que entrem en l'any del tigre (més concretament m'han dit que del tigre blanc) i comencem dècada, fer-se propòsits és més important que mai. Me n'he fet un bon grapat:
- Aprendre finalment com funciona el calendari lunar.
- Retornar un gran deute que tinc amb una certa comunitat molt oberta.
- Tenir prou voluntat per trencar les inèrcies que em porten a seguir fent coses que de fet ja no m'interessen.
En tinc molts més, però l'últim propòsit que he esmentat entra en vigència a partir d'ara mateix, i per això interrompo la llista i tanco aquest bloc que ja no te vida. Hi escriuré un altre cop més, el dia que decideixi abandonar aquest entranyable país, si la situació mereix un balanç, que crec que si.
Un plaer.
diumenge, 3 de gener del 2010
Revisitant casa meva
Esperant a l'aeroport de Helsinki i despres d'explicar a una noia molt nordica quins son els ingredients del torro de xixona, o mes concretament, quins no son (TNT,acid sulfuric,...) tinc unes horetes per no fer res.
La veritat es que sembla que el temps no hagi passat. Les obres de Girona s'han traslladat d'uns carrers a uns altres, i els amics i parents son una mica mes vells i mes calbs. He tingut temps de veure'ls a tots i llegir un llibre, que es mereix un paràgraf propi.
Es diu l'ultima resposta i com diuen a la guia de l'autoestopista inter-galactic, "it's almost but not quite entirely unlike a good book". Dit de manera mes panera: una merda amb un parell de punts graciosos. Es un grapat de capítols avorrits on els personatges viatgen pel mon sense solta ni volta per arribar a un final insultantment previsible i carrincló. Es un llibre fet amb pressa a base de Google Maps, Viquipèdia i Ryanair. Els autors s'esforcen per afegir detalls de cada localització per intentar donar profunditat però es veu clarament que surten de l'ull del mes vulgar observador de cafeteria estrangera llegint la Lonely Planet. I l'argument no te cap interes, tallat seguint el patró de moda, per fer calers. El signen dos autors, suposo que perque a un de sol li faria vergonya responsabilitzar-se d'aquest intent tan descarat i descarnat de fer diners. Be, si us agrada que us facin perdre el temps i us prenguin el pel amb llibres com "El vuit" o "El codi da Vinci" llavors us agradara. Em penso que serà un èxit de vendes i en faran una pel.licula.
I també vaig tenir temps de llegir uns quants diaris i comentar la situació política actual amb uns quants amics. Em va sorprendre moltissim que els punts de vista de molt poca gent s'havien vist afectats pels escàndols de corrupció del passat 2009. Això em desanima una mica, però serà tema per un missatge mes elaborat que no pas aquest.
La veritat es que sembla que el temps no hagi passat. Les obres de Girona s'han traslladat d'uns carrers a uns altres, i els amics i parents son una mica mes vells i mes calbs. He tingut temps de veure'ls a tots i llegir un llibre, que es mereix un paràgraf propi.
Es diu l'ultima resposta i com diuen a la guia de l'autoestopista inter-galactic, "it's almost but not quite entirely unlike a good book". Dit de manera mes panera: una merda amb un parell de punts graciosos. Es un grapat de capítols avorrits on els personatges viatgen pel mon sense solta ni volta per arribar a un final insultantment previsible i carrincló. Es un llibre fet amb pressa a base de Google Maps, Viquipèdia i Ryanair. Els autors s'esforcen per afegir detalls de cada localització per intentar donar profunditat però es veu clarament que surten de l'ull del mes vulgar observador de cafeteria estrangera llegint la Lonely Planet. I l'argument no te cap interes, tallat seguint el patró de moda, per fer calers. El signen dos autors, suposo que perque a un de sol li faria vergonya responsabilitzar-se d'aquest intent tan descarat i descarnat de fer diners. Be, si us agrada que us facin perdre el temps i us prenguin el pel amb llibres com "El vuit" o "El codi da Vinci" llavors us agradara. Em penso que serà un èxit de vendes i en faran una pel.licula.
I també vaig tenir temps de llegir uns quants diaris i comentar la situació política actual amb uns quants amics. Em va sorprendre moltissim que els punts de vista de molt poca gent s'havien vist afectats pels escàndols de corrupció del passat 2009. Això em desanima una mica, però serà tema per un missatge mes elaborat que no pas aquest.
dissabte, 21 de novembre del 2009
Exàmens, i no treballar
Fa dues setmanes va ser el dia. Vull dir "el dia". EL DIA!. En què desenes de milers de coreans van a fer "l'examen". L'EXAMEN!. Que com una màquina d'una cadena de muntatge industrial que classifica galetes entre diversos nivells en funció de si estan trencades, marcades o impecables, classifica els estudiants coreans entre els que seran rics triomfadors, aniran tirant o aniran malvivint.
El transit aeri de l'aeroport de Seül s'interromp unes hores, s'adverteix als conductors que no han de tocar el clàxon pels carrers, i la policia treballa repartint els estudiants que pel que sigui arriben tard al seu centre d'examen. Els pares tenen permís per arribar tard a la feina, i els temples budistes i esglésies de tot tipus solen estar plens.
Una notícia sona per la ràdio, un alumne es va suïcidar la nit anterior abans de l'examen, per la pressió. És notícia perquè els suïcidis solen venir després de la publicació de les notes. I és que com ja he explicat en altres missatges la gent, per desgràcia, redefineix la seva vida en aquest dia.
El dia abans però jo vaig fer el meu propi examen de nivell 3 de corea. Cap problema suposo, però en la part oral la professora em va esquilar. A vegades em deprimeixo de veure com de a poc a poc aprenc. Deu ser l'edat.
I el cap de setmana passat vaig tenir la ocasió de venjar-me, convertint-me en examinador oficial de l'examen de DELE de llengua espanyola per a estrangers, organitzat per l'ambaixada en nom de l'Institut Cervantes. El fet es que el nombre d'estudiants s'ha disparat fins a prop de mil i calen 50 examinadors. Nomes hi ha uns 300 espanyols registrats a l'ambaixada, i no tots compleixen els requisits. Sembla ser que jo si, malgrat el fort accent català, o sigui que vaig fer unes 40 entrevistes a tota mena de coreans. Va ser divertit.
Però va ser més divertit conèixer la comunitat espanyola de Corea. No em va sorprendre descobrir que quasi una quarta part es en realitat la comunitat catalana de Corea. I parlant parlant, descobrir tantes corees desdibuixades, algunes de ja fa molt, altres tot just començant.
Fins ara la meva relació amb aquesta gent havia estat nul·la, però probablement us haureu adonat que a poc a poc he anat llançant la tovallola de viure com un coreà més, i ara estic obert a viure com un estranger més...
...i un dels motius es que començo a conèixer la vida a corea, la gent, el que els mou, el que fan. I no és el meu estil. Es clar que en un país tan gran i hi ha de tot. Però cometre una petita injustícia contra la minoria de coreans que son diferents, no em sembla tan terrible. I son pocs.
Fa un mes vaig anar a pescar amb uns amics. No és que m'interessi especialment la pesca, però aquí és una de les aficions grans o sigui que volia saber-ne més.
La conclusió: va ser interessant, però no ho repetiré. Passar tota la tarda i la nit al costat d'un petit riu a 4 hores de Seül al costat de 10 coreans més recollint peixets i tornant-los a deixar anar ni em diverteix ni em relaxa. M'ho vaig passar bé per la quantitat de parides que van arribar a dir amb els dos amics, però això també ho podem fer en qualsevol altre lloc, menys fred.
I això que al final vam trobar un bon lloc, perquè el primer que vam visitar era un canal artificial al costat de la carretera i en comptes de 10 hi havia 20 coreans en cadires plegables i 5 canyes de pescar cada un. "Aquest sembla un bon lloc" va dir el meu amic. Es una broma, no? Però no ho era.
El transit aeri de l'aeroport de Seül s'interromp unes hores, s'adverteix als conductors que no han de tocar el clàxon pels carrers, i la policia treballa repartint els estudiants que pel que sigui arriben tard al seu centre d'examen. Els pares tenen permís per arribar tard a la feina, i els temples budistes i esglésies de tot tipus solen estar plens.
Una notícia sona per la ràdio, un alumne es va suïcidar la nit anterior abans de l'examen, per la pressió. És notícia perquè els suïcidis solen venir després de la publicació de les notes. I és que com ja he explicat en altres missatges la gent, per desgràcia, redefineix la seva vida en aquest dia.
El dia abans però jo vaig fer el meu propi examen de nivell 3 de corea. Cap problema suposo, però en la part oral la professora em va esquilar. A vegades em deprimeixo de veure com de a poc a poc aprenc. Deu ser l'edat.
I el cap de setmana passat vaig tenir la ocasió de venjar-me, convertint-me en examinador oficial de l'examen de DELE de llengua espanyola per a estrangers, organitzat per l'ambaixada en nom de l'Institut Cervantes. El fet es que el nombre d'estudiants s'ha disparat fins a prop de mil i calen 50 examinadors. Nomes hi ha uns 300 espanyols registrats a l'ambaixada, i no tots compleixen els requisits. Sembla ser que jo si, malgrat el fort accent català, o sigui que vaig fer unes 40 entrevistes a tota mena de coreans. Va ser divertit.
Però va ser més divertit conèixer la comunitat espanyola de Corea. No em va sorprendre descobrir que quasi una quarta part es en realitat la comunitat catalana de Corea. I parlant parlant, descobrir tantes corees desdibuixades, algunes de ja fa molt, altres tot just començant.
Fins ara la meva relació amb aquesta gent havia estat nul·la, però probablement us haureu adonat que a poc a poc he anat llançant la tovallola de viure com un coreà més, i ara estic obert a viure com un estranger més...
...i un dels motius es que començo a conèixer la vida a corea, la gent, el que els mou, el que fan. I no és el meu estil. Es clar que en un país tan gran i hi ha de tot. Però cometre una petita injustícia contra la minoria de coreans que son diferents, no em sembla tan terrible. I son pocs.
Fa un mes vaig anar a pescar amb uns amics. No és que m'interessi especialment la pesca, però aquí és una de les aficions grans o sigui que volia saber-ne més.
La conclusió: va ser interessant, però no ho repetiré. Passar tota la tarda i la nit al costat d'un petit riu a 4 hores de Seül al costat de 10 coreans més recollint peixets i tornant-los a deixar anar ni em diverteix ni em relaxa. M'ho vaig passar bé per la quantitat de parides que van arribar a dir amb els dos amics, però això també ho podem fer en qualsevol altre lloc, menys fred.
I això que al final vam trobar un bon lloc, perquè el primer que vam visitar era un canal artificial al costat de la carretera i en comptes de 10 hi havia 20 coreans en cadires plegables i 5 canyes de pescar cada un. "Aquest sembla un bon lloc" va dir el meu amic. Es una broma, no? Però no ho era.
divendres, 30 d’octubre del 2009
AMOLED i la incultura pop
Vagi per davant que no m'agrada la cultura pop. Ni la seva música ni cap de les seves mal dissimulades variants amb noms més moderns. "Pop" ve de popular, i si malgrat que això en si mateix no és dolent, el que suposa quan s'aplica a qualsevol forma d'art és la més absoluta falta de personalitat pròpia i autenticitat. El pop és per definició el màxim comú divisor dels gustos de la gent, un producte dissenyat per agradar al major nombre de persones, i no pas per expressar res previ a la seva existència. Un producte de màrqueting.
Doncs l'altre dia a la cafeteria habitual, la conversa dispersa d'havent dinat es va interrompre amb una cançó de la ràdio estrident i enganxosa com petroli vessat al mar groc. La cançó es titula AMOLED i està molt de moda. Sona cada dia diversos cops a quasi qualsevol ràdio. Música mig electrònica mal feta amb 10 minuts sobre qualsevol taula de so semi-professional. Noies mig de silicona ben fetes amb diverses hores sobre qualsevol taula quirúrgica tan professional com la de qualsevol de les infinites clíniques d'estètica de Seül. Fins aquí, la història habitual.
Però és que AMOLED vol dir "Active-matrix organic light-emitting diode". Traduït al català vindria a ser aproximadament "Diode orgànic emissor de llum amb matriu activa". Quasi tots us heu quedat igual, no? AMOLED és la tecnologia d'un tipus de pantalla que recentment s'ha començat a fer servir en telèfons mòbils. Samsung ha anomenat un d'aquests telèfons "AMOLED" i va encarregar aquesta cançó com a part de la campanya promocional. I com a part de la campanya promocional, ha imposat aquesta cançó a desenes d'emissores.
La lletra de la cançó es com ara "A-AMOLEEEED!!!! AMOLE-MOLE-MOLE-MOLED, A-AMOLEEEED!!!! Que guapa que em veig! " etc. El pop en tota la seva esplendor, superficial, sense disfresses, com a producte de màrqueting que és. Imposat a les classes populars per una gran corporació (conglomerat, que diuen aquí) que representa un alt percentatge del PIB del país, que a base de pasta ha fet que la cançó transcendeixi el format de l'anunci i sigui un anunci ella mateixa, en format de cançó.
I la gent normal, lluint al màxim la seva pròpia incultura pop, la reben amb els braços ben oberts.
Doncs l'altre dia a la cafeteria habitual, la conversa dispersa d'havent dinat es va interrompre amb una cançó de la ràdio estrident i enganxosa com petroli vessat al mar groc. La cançó es titula AMOLED i està molt de moda. Sona cada dia diversos cops a quasi qualsevol ràdio. Música mig electrònica mal feta amb 10 minuts sobre qualsevol taula de so semi-professional. Noies mig de silicona ben fetes amb diverses hores sobre qualsevol taula quirúrgica tan professional com la de qualsevol de les infinites clíniques d'estètica de Seül. Fins aquí, la història habitual.
Però és que AMOLED vol dir "Active-matrix organic light-emitting diode". Traduït al català vindria a ser aproximadament "Diode orgànic emissor de llum amb matriu activa". Quasi tots us heu quedat igual, no? AMOLED és la tecnologia d'un tipus de pantalla que recentment s'ha començat a fer servir en telèfons mòbils. Samsung ha anomenat un d'aquests telèfons "AMOLED" i va encarregar aquesta cançó com a part de la campanya promocional. I com a part de la campanya promocional, ha imposat aquesta cançó a desenes d'emissores.
La lletra de la cançó es com ara "A-AMOLEEEED!!!! AMOLE-MOLE-MOLE-MOLED, A-AMOLEEEED!!!! Que guapa que em veig! " etc. El pop en tota la seva esplendor, superficial, sense disfresses, com a producte de màrqueting que és. Imposat a les classes populars per una gran corporació (conglomerat, que diuen aquí) que representa un alt percentatge del PIB del país, que a base de pasta ha fet que la cançó transcendeixi el format de l'anunci i sigui un anunci ella mateixa, en format de cançó.
I la gent normal, lluint al màxim la seva pròpia incultura pop, la reben amb els braços ben oberts.
dimecres, 7 d’octubre del 2009
Com es treballa (i 2)
Les feines, com tot, tenen un final. A Corea aquest final pot ser llarg i borrós. En una empresa coreana, una de les maneres normals d'acomiadar algú és no apujar-li el sou ni el càrrec durant un parell d'anys. També es pot fer "encara més evident" si a més a més a la persona que vols fer fora li dones feines irrellevants contínuament.
Si malgrat això el subjecte no es dona per al·ludit, se li pot comunicar oficialment en una reunió amb frases tan perifràstiques que segur que no estan a l'abast d'una ment de occidental, senzilla i directa com la meva. Dit en 1000 paraules: "Tu! Fora!".
Una de les coses més interessants és que quan una empresa acomiada un treballador, a vegades li ofereix la possibilitat de seguir treballant fins que trobi una altra feina. Però sense cobrar. I lo fotut és que hi ha qui ho accepta.
Tot això per què és així? "Acomiadar" algú és causar-li un mal. Mal econòmic i mal de reputació. Una empresa que "causa mals" a la gent és, evidentment, una mala empresa en la que no convé treballar, i en la que els treballadors no estan contents. S'han de guardar les aparences, fer veure que no hi ha hagut res dolent en el procés, que tot es voluntari i natural.
"Tu! Fora!". Collons, no és tan difícil. Bé, és clar, si no és que ets un funcionari de l'estat espanyol (ui, em penso que rebré uns quants clatellots per nadal...).
Un bon amic estava molt sorprès de que l'acomiadessin directament, estil occidental. "Tio, li has dit al director que és un incompetent, que plegui, i que vols marxar a una altra empresa. Des de llavors et dediques a intentar endur-te gent d'aquí quan marxis..." li dic jo. "Si tio, però això no es fa, no m'ho esperava...".
En anglès en diuen "to fire", hi ha la història no verificada de que l'expressió ve d'Escòcia, on els clans calaven foc a la casa d'una família quan els volien expulsar. Aquí en diuen "목을 자르다" que vol dir "tallar el coll". Posats a triar, prefereixo l'estil escocès, que al menys et permet anar a un altre lloc. Amb l'estil coreà només arribaràs mig metre enllà, o fins on rodoli el teu cap.
Si malgrat això el subjecte no es dona per al·ludit, se li pot comunicar oficialment en una reunió amb frases tan perifràstiques que segur que no estan a l'abast d'una ment de occidental, senzilla i directa com la meva. Dit en 1000 paraules: "Tu! Fora!".
Una de les coses més interessants és que quan una empresa acomiada un treballador, a vegades li ofereix la possibilitat de seguir treballant fins que trobi una altra feina. Però sense cobrar. I lo fotut és que hi ha qui ho accepta.
Tot això per què és així? "Acomiadar" algú és causar-li un mal. Mal econòmic i mal de reputació. Una empresa que "causa mals" a la gent és, evidentment, una mala empresa en la que no convé treballar, i en la que els treballadors no estan contents. S'han de guardar les aparences, fer veure que no hi ha hagut res dolent en el procés, que tot es voluntari i natural.
"Tu! Fora!". Collons, no és tan difícil. Bé, és clar, si no és que ets un funcionari de l'estat espanyol (ui, em penso que rebré uns quants clatellots per nadal...).
Un bon amic estava molt sorprès de que l'acomiadessin directament, estil occidental. "Tio, li has dit al director que és un incompetent, que plegui, i que vols marxar a una altra empresa. Des de llavors et dediques a intentar endur-te gent d'aquí quan marxis..." li dic jo. "Si tio, però això no es fa, no m'ho esperava...".
En anglès en diuen "to fire", hi ha la història no verificada de que l'expressió ve d'Escòcia, on els clans calaven foc a la casa d'una família quan els volien expulsar. Aquí en diuen "목을 자르다" que vol dir "tallar el coll". Posats a triar, prefereixo l'estil escocès, que al menys et permet anar a un altre lloc. Amb l'estil coreà només arribaràs mig metre enllà, o fins on rodoli el teu cap.
dissabte, 3 d’octubre del 2009
Política feta en contra nostra
Aquest és un bloc personal, i com a tal, no em fa por polititzar-lo. Sobretot, perquè jo m'he polititzat molt últimament, i per tant és un acte de fidelitat a la realitat reflectir-ho aquí.
Fins i tot sóc militant i pago 6 eurus al mes. Formo part de reagrupament.cat, que avui ha celebrat la seva primera assemblea. Una frase que em va impulsar cap aquí és: "tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres".
Aquesta associació persegueix dos objectius: regeneració política de Catalunya, i la seva independència. Els he girat respecte l'ordre oficial per reflectir-ne les meves preferències.
Regeneració: passa sobretot per imposar transparència en els processos i les administracions. El punt més important és la reforma electoral per imposar llistes obertes. Prou de votar Erc, Ciu, Psc, PP o Partit Pirata. Votes en Joan, en Manel i la Maria del partit que sigui. I com no es portin bé, no els votaràs més. Molta gent no s'adona que avui en dia, votant un partit estàs votant 4 persones vàlides i 96 indesitjables que fàcilment estiguin més amunt de la llista.
Independència: la relació amb Espanya no funciona i l'actualitat demostra que millorar-la no és possible. S'ha de trencar. Però permeteu que llanci pedres contra la pròpia teulada. A reagrupament falta una mica d'esperit crític amb aquest tema. La independència en si mateixa no es la solució de gaire res. Ajuda a no perdre tants calers i alleugereix la càrrega administrativa i el procés burocràtic. Però qui vol una Catalunya independent governada per uns mafiosos manipuladors que no han de retre comptes a ningú?
Els atacs a reagrupament ja han començat fa temps. No us deixeu enganyar però: encara que algú demostrés (que encara no han pogut) que els seus líders són uns mafiosos, el seu programa estratègic seguiria essent vàlid. Consisteix en tenir majoria al Parlament, proclamar la independència pacíficament, crear una llei electoral, i dissoldre's per reconvocar eleccions en el nou marc legal. En cap cas se'ls està votant perquè siguin els presidents de Catalunya. Si en el marc de la Catalunya independent es tornen a presentar i la gent els vol votar ja és una altra història.
De moment compleixen estrictament la seva paraula. Sempre han publicat els comptes. L'assemblea constituent ha estat totalment democràtica i oberta. Fins i tot retransmesa per Internet perquè els exiliats com jo puguem estar-ne al cas.
Si us plau: doneu-nos una oportunitat, i pareu l'orella a aquesta nova veu.
Fins i tot sóc militant i pago 6 eurus al mes. Formo part de reagrupament.cat, que avui ha celebrat la seva primera assemblea. Una frase que em va impulsar cap aquí és: "tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres".
Aquesta associació persegueix dos objectius: regeneració política de Catalunya, i la seva independència. Els he girat respecte l'ordre oficial per reflectir-ne les meves preferències.
Regeneració: passa sobretot per imposar transparència en els processos i les administracions. El punt més important és la reforma electoral per imposar llistes obertes. Prou de votar Erc, Ciu, Psc, PP o Partit Pirata. Votes en Joan, en Manel i la Maria del partit que sigui. I com no es portin bé, no els votaràs més. Molta gent no s'adona que avui en dia, votant un partit estàs votant 4 persones vàlides i 96 indesitjables que fàcilment estiguin més amunt de la llista.
Independència: la relació amb Espanya no funciona i l'actualitat demostra que millorar-la no és possible. S'ha de trencar. Però permeteu que llanci pedres contra la pròpia teulada. A reagrupament falta una mica d'esperit crític amb aquest tema. La independència en si mateixa no es la solució de gaire res. Ajuda a no perdre tants calers i alleugereix la càrrega administrativa i el procés burocràtic. Però qui vol una Catalunya independent governada per uns mafiosos manipuladors que no han de retre comptes a ningú?
Els atacs a reagrupament ja han començat fa temps. No us deixeu enganyar però: encara que algú demostrés (que encara no han pogut) que els seus líders són uns mafiosos, el seu programa estratègic seguiria essent vàlid. Consisteix en tenir majoria al Parlament, proclamar la independència pacíficament, crear una llei electoral, i dissoldre's per reconvocar eleccions en el nou marc legal. En cap cas se'ls està votant perquè siguin els presidents de Catalunya. Si en el marc de la Catalunya independent es tornen a presentar i la gent els vol votar ja és una altra història.
De moment compleixen estrictament la seva paraula. Sempre han publicat els comptes. L'assemblea constituent ha estat totalment democràtica i oberta. Fins i tot retransmesa per Internet perquè els exiliats com jo puguem estar-ne al cas.
Si us plau: doneu-nos una oportunitat, i pareu l'orella a aquesta nova veu.
Com es treballa (1)
Passin i vegin! Bé, de fet no. Està prohibit el pas i no es pot veure. Però el show d'espies certament entretingut de la meva empresa continua. No us vull avorrir amb els detalls, però perdoneu que tregui el tema altre cop. És important perquè, tot i que improbable, mai se sap quan haure de canviar el nom del bloc, per "Desdibuixant Nova Zelanda", "Desdibuixant Uruguai" o potser fins i tot "Desdibuixant Catalunya".
En fi, una anècdotes més relacionades amb el món laboral: la teva empresa no és la teva família, però quasi. Això no es Japó, i els fills no es posen sistemàticament a treballar en l'empresa del seu pare. Ni la gent treballa sempre en la mateixa empresa. Hi ha de tot, com en un país, si em permeteu, normal. Però si que se suposa que la teva relació amb l'empresa va més enllà de la legal i fredament formalitzada en un contracte. Suposo, perquè jo vaig firmar un contracte en coreà que de fet no entenia. Però no crec que el contracte digués "Article 4.5: El subjecte contractat està obligat a empassar-se la pel·lícula Transformers: la venjança dels caiguts. Si no us sona de res aquest nom, considereu-vos afortunats.
El fet es que el cap del meu cap un dia em va dir que l'empresa organitzava una sortida conjunta per anar anar a veure aquesta pel·lícula el divendres al vespre. Jo vaig refusar educadament. Em semblava que no valia la pena ni donar-li una oportunitat. El cap es va mostrar sorprès... "però és gratuït! i és un Acte de l'empresa!". "Però és que no m'interessa veure aquesta calamitat de pel·lícula. Fins i tot els crítics friquis la deixen com a infumable en el millor dels casos...".
Avui en dia s'ha de vigilar perquè en la societat de la informació digital, ets un nombre més, i com a tal els teus actes "compten" en cada mesura estadística. Un espectador més per les estadístiques d'aquesta pel·lícula és un punt a favor de la mena de món contra el que vull lluitar. El mateix motiu pel qual no n'hi ha prou amb ser ateu, sinó que per ser conseqüent has d'eliminar-te de la llista oficial de cristians...
Al final, per salvar el tipus, el cap em va subornar amb un sopar després de la pel·lícula, i així no va quedar estrany davant de ningú que el guiri no vingués a l'acte.
Però la pel·lícula no valia ni un sopar.
En fi, una anècdotes més relacionades amb el món laboral: la teva empresa no és la teva família, però quasi. Això no es Japó, i els fills no es posen sistemàticament a treballar en l'empresa del seu pare. Ni la gent treballa sempre en la mateixa empresa. Hi ha de tot, com en un país, si em permeteu, normal. Però si que se suposa que la teva relació amb l'empresa va més enllà de la legal i fredament formalitzada en un contracte. Suposo, perquè jo vaig firmar un contracte en coreà que de fet no entenia. Però no crec que el contracte digués "Article 4.5: El subjecte contractat està obligat a empassar-se la pel·lícula Transformers: la venjança dels caiguts. Si no us sona de res aquest nom, considereu-vos afortunats.
El fet es que el cap del meu cap un dia em va dir que l'empresa organitzava una sortida conjunta per anar anar a veure aquesta pel·lícula el divendres al vespre. Jo vaig refusar educadament. Em semblava que no valia la pena ni donar-li una oportunitat. El cap es va mostrar sorprès... "però és gratuït! i és un Acte de l'empresa!". "Però és que no m'interessa veure aquesta calamitat de pel·lícula. Fins i tot els crítics friquis la deixen com a infumable en el millor dels casos...".
Avui en dia s'ha de vigilar perquè en la societat de la informació digital, ets un nombre més, i com a tal els teus actes "compten" en cada mesura estadística. Un espectador més per les estadístiques d'aquesta pel·lícula és un punt a favor de la mena de món contra el que vull lluitar. El mateix motiu pel qual no n'hi ha prou amb ser ateu, sinó que per ser conseqüent has d'eliminar-te de la llista oficial de cristians...
Al final, per salvar el tipus, el cap em va subornar amb un sopar després de la pel·lícula, i així no va quedar estrany davant de ningú que el guiri no vingués a l'acte.
Però la pel·lícula no valia ni un sopar.
dimecres, 23 de setembre del 2009
Com es treballa (0)
Doncs, com deia, a la meva empresa hi ha una revolució. No entraré en detalls perquè encara no té efectes pràctics, però inclou faccions oposades, discussions, reunions secretes, espies i agents dobles. El temps dirà, però una de les coses que he après és que jo no hi pinto res. Puc tenir una xarxa d'espies i aconseguir informació. Puc tenir opinió i veure clar quin es el costat que guanyarà. Però jo sóc un immigrant que penja d'un visat, i en el meu visat hi ha el nom d'un dels líders d'una facció. I allà em quedaré. No hi estic malament, tot sigui dit.
Però no és d'això del que vull parlar, si no de la manera de treballa en aquest petit país. Si volgués assaltar els tòpics començaria per repetir les poques vacances que tinc (12 dies) i ho podria il·lustrar amb un comentari de l'amic japonès Nishimura, que va arribar indignat l'altre dia perque un enviament que li feien des d'Alemanya es retarda 30 dies perquè el responsable se n'ha anat de vacances. "30 dies!" repeteix... i bufa. Es clar que a Japó tenen molt poques vacances i no se les agafen mai perquè està malvist. Si veiés treballar els funcionaris espanyols es moriria d'un infart. Bé, si jo els veiés treballar, també em moriria d'un infart.
Però el que volia comentar és d'una conversa que he tingut avui amb els companys d'equip. De fet els he dit. "Tios! M'acabo d'adonar que amb l'any i tres mesos que fa que treballem junts, ningú en aquest equip ha fet mai cap proposta de res!". A part de mi, es clar, que tinc quasi tantes propostes com opinions, i tinc opinions per donar i per vendre. I així és. La gent aquí es limita a fer la seva feina, que vol dir executar ordres. I així m'ho han explicat, amb una analogia militar. Però tios! La nostra feina te un punt creativitat... i sense suggerències noves encara que siguin descabellades, costa molt fer-ho millor que la competència!
A vegades em pregunto el perquè de moltes coses de Corea, i potser la resposta es troba en signes tan evidents com aquest. La opinió... proscrita... i totes les seves conseqüències.
Però no és d'això del que vull parlar, si no de la manera de treballa en aquest petit país. Si volgués assaltar els tòpics començaria per repetir les poques vacances que tinc (12 dies) i ho podria il·lustrar amb un comentari de l'amic japonès Nishimura, que va arribar indignat l'altre dia perque un enviament que li feien des d'Alemanya es retarda 30 dies perquè el responsable se n'ha anat de vacances. "30 dies!" repeteix... i bufa. Es clar que a Japó tenen molt poques vacances i no se les agafen mai perquè està malvist. Si veiés treballar els funcionaris espanyols es moriria d'un infart. Bé, si jo els veiés treballar, també em moriria d'un infart.
Però el que volia comentar és d'una conversa que he tingut avui amb els companys d'equip. De fet els he dit. "Tios! M'acabo d'adonar que amb l'any i tres mesos que fa que treballem junts, ningú en aquest equip ha fet mai cap proposta de res!". A part de mi, es clar, que tinc quasi tantes propostes com opinions, i tinc opinions per donar i per vendre. I així és. La gent aquí es limita a fer la seva feina, que vol dir executar ordres. I així m'ho han explicat, amb una analogia militar. Però tios! La nostra feina te un punt creativitat... i sense suggerències noves encara que siguin descabellades, costa molt fer-ho millor que la competència!
A vegades em pregunto el perquè de moltes coses de Corea, i potser la resposta es troba en signes tan evidents com aquest. La opinió... proscrita... i totes les seves conseqüències.
diumenge, 13 de setembre del 2009
Vietnam
Després de 9 mesos de treball ininterromput he pensat que venia a ser hora d'agafar-se algun dia de vacances. Hem anat aquí al costat amb uns amics, i així de passada no he hagut de treure la pols a la meva càmera fotogràfica i en faig prou robant-los les seves fotos.
Vietnam es un país en desenvolupament, un país barat, un país turístic. Ajuntant tot això et trobes que si ets un turista, t'assetjaran per totes bandes per fer algun caler. Es normal, Espanya va sortir del tercer món de la mateixa manera. La nena de la foto caminava sola per la zona antiga de Hanoi, i portava 3 o 4 ventalls. S'acostava als turistes i estenia el braç oferint-ne un sense dir res ni somriure ni insistir gaire. Compleix ordres però a ella no li interessa gaire i prefereix enfilar-se als arbres del llac i jugar a fer d'equilibrista.
Hanoi es un caos molt mes gran que Seül. Molt més brut, molt mes sorollós i molt més encantador.
Com deia un amic meu vietnamita quan li preguntaces si tenien tal cosa o tal altra, "Si, pero està under construction".
Aquí vam ajudar una senyora gran a creuar el carrer, perquè no s'en sortia:
I sobretot, tenen un gran paisatge natural, que afortunadement han protegit a temps (al menys en alguns llocs) de la febre explotadora de turisme. Potser la costa brava un dia també va ser maca.
Va ser agradable banyar-me a un mar decent i caminar per unes muntanyes no massa habitades...
I després de la setmana llampec, arribo a Seül per trobar-me unes quantes sorpreses a la feina, que potser ja aniré explicant més endavant...
Vietnam es un país en desenvolupament, un país barat, un país turístic. Ajuntant tot això et trobes que si ets un turista, t'assetjaran per totes bandes per fer algun caler. Es normal, Espanya va sortir del tercer món de la mateixa manera. La nena de la foto caminava sola per la zona antiga de Hanoi, i portava 3 o 4 ventalls. S'acostava als turistes i estenia el braç oferint-ne un sense dir res ni somriure ni insistir gaire. Compleix ordres però a ella no li interessa gaire i prefereix enfilar-se als arbres del llac i jugar a fer d'equilibrista.
Hanoi es un caos molt mes gran que Seül. Molt més brut, molt mes sorollós i molt més encantador.
Com deia un amic meu vietnamita quan li preguntaces si tenien tal cosa o tal altra, "Si, pero està under construction".
Aquí vam ajudar una senyora gran a creuar el carrer, perquè no s'en sortia:
I sobretot, tenen un gran paisatge natural, que afortunadement han protegit a temps (al menys en alguns llocs) de la febre explotadora de turisme. Potser la costa brava un dia també va ser maca.
Va ser agradable banyar-me a un mar decent i caminar per unes muntanyes no massa habitades...
I després de la setmana llampec, arribo a Seül per trobar-me unes quantes sorpreses a la feina, que potser ja aniré explicant més endavant...
diumenge, 9 d’agost del 2009
L'estiu que va passant
No es bona idea deixar un missatge trist al capdamunt d'un bloc durant gaire temps. Per la identificació que s'acaba fent entre un bloc i el seu autor, la gent es pensa que estas deprimit des de llavors. No és el cas.
És la calor que aixafa les ganes de fer coses, que esclafa les frases que intentes escriure quan encara estan a mig fer, i el cervell a mig fondre s'esforça per donar-li alguna gracia, o al menys, algun sentit. Potser m'hauria de comprar un aire condicionat, com la gent normal d'aquest país.
L'altre da vaig conèixer una veïna i una de les primeres coses que em va preguntar es que com es que no tenia aire condicionat. No em va sorprendre que ho sabés. Suposo que tots els veïns em tenen controlats tots els passos, per ser l'estrany del barri. A l'estiu s'ha de passar calor, al menys una mica. És natural. En aquest país i en molts d'altres, l'abús d'aire condicionats a l'estiu i de calefaccions a l'hivern provoquen un estranya inversió de les sensacions naturals.
Ah! Una recomanació cinematogràfica per aquelles dues persones que se que els interessa l'autèntic cinema asiàtic més enllà de l'occidentalitzat. "Life is cool" és una pel·lícula d'animació feta amb la mateixa tècnica que "Waking life", pintant sobre filmacions reals.
I així vaig passant l'estiu, relaxat amb la calma, passejant als vespres i impressionant els locals amb un sofisticat calçat, únic al país, extremadament pràctic i econòmic. I és que els dies de calor, la sensació aspre de l'espart contra la planta del peu i la suavitat de les betes lligades als turmells em fan sentir mes a prop de casa, i això sempre és bo.
És la calor que aixafa les ganes de fer coses, que esclafa les frases que intentes escriure quan encara estan a mig fer, i el cervell a mig fondre s'esforça per donar-li alguna gracia, o al menys, algun sentit. Potser m'hauria de comprar un aire condicionat, com la gent normal d'aquest país.
L'altre da vaig conèixer una veïna i una de les primeres coses que em va preguntar es que com es que no tenia aire condicionat. No em va sorprendre que ho sabés. Suposo que tots els veïns em tenen controlats tots els passos, per ser l'estrany del barri. A l'estiu s'ha de passar calor, al menys una mica. És natural. En aquest país i en molts d'altres, l'abús d'aire condicionats a l'estiu i de calefaccions a l'hivern provoquen un estranya inversió de les sensacions naturals.
Ah! Una recomanació cinematogràfica per aquelles dues persones que se que els interessa l'autèntic cinema asiàtic més enllà de l'occidentalitzat. "Life is cool" és una pel·lícula d'animació feta amb la mateixa tècnica que "Waking life", pintant sobre filmacions reals.
I així vaig passant l'estiu, relaxat amb la calma, passejant als vespres i impressionant els locals amb un sofisticat calçat, únic al país, extremadament pràctic i econòmic. I és que els dies de calor, la sensació aspre de l'espart contra la planta del peu i la suavitat de les betes lligades als turmells em fan sentir mes a prop de casa, i això sempre és bo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
