divendres, 1 d’octubre de 2010

Perseguint el conill blanc (0)

El tedi, l'avorriment. Paradoxalment són una gran motivació per a aventurar-se a coses noves. Fa uns anys, un dia gris tardor, en una ciutat gris fum d'un país gris decadència, en una feina gris com qualsevol altra, mig adormit per dins, amb els ulls prou obert per deixar caure els dits de tant en tant sobre el teclat perquè semblés que estava treballant mentre en realitat el que esperava és que la cafeïna m'arribes al cervell, em va visitar.

"Desperta't Neo...", deia una finestra del missatger que s'acabava d'obrir. "Segueix el conill blanc."

Es un d'aquells moment que si tens sort passen un cop o dos a la vida. I si tens encara més sort, els reconeixes. Es el moment de fregar-se els ulls i dir "que?" mentre l'oportunitat ja s'esta fonent, o en canvi saltar-li a sobre i dir "Si! Compta amb mi!" i deixar-ho tot enrere, el tedi gris de la contaminada decadència del país. I com l'Alícia del famós llibre del no-tan-famós professor de lògica, has de córrer riscos i saltar per forats estranys.

Jo en canvi vaig dir "m'ho pensaré...", perquè al final resulta que tampoc tinc els reflexos d'un linx.

I així me'n vaig anar de barraques cap a casa, fugint de la feina. I a mitja nit amb unes quantes cerveses a les venes, mentre currava servint a la barra un amic em va dir
- fas cara de ratllat...
- la puta feina que no m'han donat un dia de vacances ni per venir a currar a la barraca de fires...
- i que faràs?

La finestra del missatger es va tornar a obrir dins el meu cap. El conill blanc, el conill blanc.

- me n'aniré a Corea. - vaig decidir.

1 comentari:

korcat ha dit...

«De vegades, el seny català acluca l'ull i deixa fer.» ;)