Estiu, hivern, estiu, hivern, estiu, hivern.... i primavera?

Avui al mati quan he sortit de casa hi havia una fina capa de neu cobrint el carrer. A hores d'ara ja s'ha fos, però el temps segueix essent fred. Corea del sud és aproximadament a la mateixa latitud que Catalunya, però sense el Mediterrani que suavitzi el clima.


Des dels primers dies que vaig passar en aquest país he sentit a parlar sovint de "quan floreixen els cirerers", i "quan les fulles es tornen vermelles". Amb això es refereixen a les dues setmanes de primavera que floreixen la majoria dels arbres, i tots els coreans passegen per llocs assenyalats per la seva gran quantitat de cirerers. Aquests cirerers son d'un tipus que no fa cireres però que te una densitat de flors molt gran.

Això és de quan jo vaig anar a complir la meva obligació (de bon coreà) de passejar per la muntanya a la tardor, a Daejon. Vam fer un pícnic amb aquestes amigues, i vam ser atacats per una espècie de tigre famolenc, però això és per un altre missatge del bloc...


Pel que fa a la tardor, durant dues setmanes un altre tipus d'arbre molt comú aquí (un tipus d'arç em diuen els amicsarbres.blogspot.com) es torna progressivament del verd al groc, al taronja i a un vermell fort. Després ve el marró fosc i cauen les fulles tan aviat com fa fred. Les càmeres de fotos "baratetes" com la meva tendeixen a exagerar la saturació dels colors, però en el cas de la tardor coreana no fa falta.

Això es de Gyeongju, quan les fulles ja no eren vermelles:


Em preguntava per que eren tan importants pels coreans aquests dos moments, perquè semblava que nomes els motius estètics no justificaven que aquest tema aparegués tan sovint a les converses. Ara, després que s'hagin acabat les dues setmanes de fulles de colors, m'adono que és que en realitat a Corea nomes hi ha dues grans estacions llargues: l'estiu càlid i humit, i l'hivern fred i sec. Aquestes altres dues fites naturals tan importants i que a Catalunya són estacions senceres, aquí nomes són separadors. I per la seva curta durada, més aviat són recordatoris de que el temps va passant...