Abans que em surti algun matemàtic o informàtic a dir-me que les dècades, com els segles i els mil·lenis comencen l'any 1, vull que quedi clar que aquest es el MEU bloc, i les dècades comencen quan em dóna la gana.
Estem acostumats a mesurar el temps a gran escala en anys, i desprès, en segles. Les dècades no es fan servir tan habitualment. Potser els nostres esquemes mentals haurien de canviar, perquè pensar en segles no és gens pràctic. Habitualment naixem en un segle que ja es massa tard per canviar i morim en el següent sense que res del que hagem fet pugui ser considerat, encara, com a significatiu. Les dècades tenen la durada ideal per fer-se propòsits de veritat.
I ara que entrem en l'any del tigre (més concretament m'han dit que del tigre blanc) i comencem dècada, fer-se propòsits és més important que mai. Me n'he fet un bon grapat:
- Aprendre finalment com funciona el calendari lunar.
- Retornar un gran deute que tinc amb una certa comunitat molt oberta.
- Tenir prou voluntat per trencar les inèrcies que em porten a seguir fent coses que de fet ja no m'interessen.
En tinc molts més, però l'últim propòsit que he esmentat entra en vigència a partir d'ara mateix, i per això interrompo la llista i tanco aquest bloc que ja no te vida. Hi escriuré un altre cop més, el dia que decideixi abandonar aquest entranyable país, si la situació mereix un balanç, que crec que si.
Un plaer.
dilluns, 15 de febrer del 2010
diumenge, 3 de gener del 2010
Revisitant casa meva
Esperant a l'aeroport de Helsinki i despres d'explicar a una noia molt nordica quins son els ingredients del torro de xixona, o mes concretament, quins no son (TNT,acid sulfuric,...) tinc unes horetes per no fer res.
La veritat es que sembla que el temps no hagi passat. Les obres de Girona s'han traslladat d'uns carrers a uns altres, i els amics i parents son una mica mes vells i mes calbs. He tingut temps de veure'ls a tots i llegir un llibre, que es mereix un paràgraf propi.
Es diu l'ultima resposta i com diuen a la guia de l'autoestopista inter-galactic, "it's almost but not quite entirely unlike a good book". Dit de manera mes panera: una merda amb un parell de punts graciosos. Es un grapat de capítols avorrits on els personatges viatgen pel mon sense solta ni volta per arribar a un final insultantment previsible i carrincló. Es un llibre fet amb pressa a base de Google Maps, Viquipèdia i Ryanair. Els autors s'esforcen per afegir detalls de cada localització per intentar donar profunditat però es veu clarament que surten de l'ull del mes vulgar observador de cafeteria estrangera llegint la Lonely Planet. I l'argument no te cap interes, tallat seguint el patró de moda, per fer calers. El signen dos autors, suposo que perque a un de sol li faria vergonya responsabilitzar-se d'aquest intent tan descarat i descarnat de fer diners. Be, si us agrada que us facin perdre el temps i us prenguin el pel amb llibres com "El vuit" o "El codi da Vinci" llavors us agradara. Em penso que serà un èxit de vendes i en faran una pel.licula.
I també vaig tenir temps de llegir uns quants diaris i comentar la situació política actual amb uns quants amics. Em va sorprendre moltissim que els punts de vista de molt poca gent s'havien vist afectats pels escàndols de corrupció del passat 2009. Això em desanima una mica, però serà tema per un missatge mes elaborat que no pas aquest.
La veritat es que sembla que el temps no hagi passat. Les obres de Girona s'han traslladat d'uns carrers a uns altres, i els amics i parents son una mica mes vells i mes calbs. He tingut temps de veure'ls a tots i llegir un llibre, que es mereix un paràgraf propi.
Es diu l'ultima resposta i com diuen a la guia de l'autoestopista inter-galactic, "it's almost but not quite entirely unlike a good book". Dit de manera mes panera: una merda amb un parell de punts graciosos. Es un grapat de capítols avorrits on els personatges viatgen pel mon sense solta ni volta per arribar a un final insultantment previsible i carrincló. Es un llibre fet amb pressa a base de Google Maps, Viquipèdia i Ryanair. Els autors s'esforcen per afegir detalls de cada localització per intentar donar profunditat però es veu clarament que surten de l'ull del mes vulgar observador de cafeteria estrangera llegint la Lonely Planet. I l'argument no te cap interes, tallat seguint el patró de moda, per fer calers. El signen dos autors, suposo que perque a un de sol li faria vergonya responsabilitzar-se d'aquest intent tan descarat i descarnat de fer diners. Be, si us agrada que us facin perdre el temps i us prenguin el pel amb llibres com "El vuit" o "El codi da Vinci" llavors us agradara. Em penso que serà un èxit de vendes i en faran una pel.licula.
I també vaig tenir temps de llegir uns quants diaris i comentar la situació política actual amb uns quants amics. Em va sorprendre moltissim que els punts de vista de molt poca gent s'havien vist afectats pels escàndols de corrupció del passat 2009. Això em desanima una mica, però serà tema per un missatge mes elaborat que no pas aquest.
dissabte, 21 de novembre del 2009
Exàmens, i no treballar
Fa dues setmanes va ser el dia. Vull dir "el dia". EL DIA!. En què desenes de milers de coreans van a fer "l'examen". L'EXAMEN!. Que com una màquina d'una cadena de muntatge industrial que classifica galetes entre diversos nivells en funció de si estan trencades, marcades o impecables, classifica els estudiants coreans entre els que seran rics triomfadors, aniran tirant o aniran malvivint.
El transit aeri de l'aeroport de Seül s'interromp unes hores, s'adverteix als conductors que no han de tocar el clàxon pels carrers, i la policia treballa repartint els estudiants que pel que sigui arriben tard al seu centre d'examen. Els pares tenen permís per arribar tard a la feina, i els temples budistes i esglésies de tot tipus solen estar plens.
Una notícia sona per la ràdio, un alumne es va suïcidar la nit anterior abans de l'examen, per la pressió. És notícia perquè els suïcidis solen venir després de la publicació de les notes. I és que com ja he explicat en altres missatges la gent, per desgràcia, redefineix la seva vida en aquest dia.
El dia abans però jo vaig fer el meu propi examen de nivell 3 de corea. Cap problema suposo, però en la part oral la professora em va esquilar. A vegades em deprimeixo de veure com de a poc a poc aprenc. Deu ser l'edat.
I el cap de setmana passat vaig tenir la ocasió de venjar-me, convertint-me en examinador oficial de l'examen de DELE de llengua espanyola per a estrangers, organitzat per l'ambaixada en nom de l'Institut Cervantes. El fet es que el nombre d'estudiants s'ha disparat fins a prop de mil i calen 50 examinadors. Nomes hi ha uns 300 espanyols registrats a l'ambaixada, i no tots compleixen els requisits. Sembla ser que jo si, malgrat el fort accent català, o sigui que vaig fer unes 40 entrevistes a tota mena de coreans. Va ser divertit.
Però va ser més divertit conèixer la comunitat espanyola de Corea. No em va sorprendre descobrir que quasi una quarta part es en realitat la comunitat catalana de Corea. I parlant parlant, descobrir tantes corees desdibuixades, algunes de ja fa molt, altres tot just començant.
Fins ara la meva relació amb aquesta gent havia estat nul·la, però probablement us haureu adonat que a poc a poc he anat llançant la tovallola de viure com un coreà més, i ara estic obert a viure com un estranger més...
...i un dels motius es que començo a conèixer la vida a corea, la gent, el que els mou, el que fan. I no és el meu estil. Es clar que en un país tan gran i hi ha de tot. Però cometre una petita injustícia contra la minoria de coreans que son diferents, no em sembla tan terrible. I son pocs.
Fa un mes vaig anar a pescar amb uns amics. No és que m'interessi especialment la pesca, però aquí és una de les aficions grans o sigui que volia saber-ne més.
La conclusió: va ser interessant, però no ho repetiré. Passar tota la tarda i la nit al costat d'un petit riu a 4 hores de Seül al costat de 10 coreans més recollint peixets i tornant-los a deixar anar ni em diverteix ni em relaxa. M'ho vaig passar bé per la quantitat de parides que van arribar a dir amb els dos amics, però això també ho podem fer en qualsevol altre lloc, menys fred.
I això que al final vam trobar un bon lloc, perquè el primer que vam visitar era un canal artificial al costat de la carretera i en comptes de 10 hi havia 20 coreans en cadires plegables i 5 canyes de pescar cada un. "Aquest sembla un bon lloc" va dir el meu amic. Es una broma, no? Però no ho era.
El transit aeri de l'aeroport de Seül s'interromp unes hores, s'adverteix als conductors que no han de tocar el clàxon pels carrers, i la policia treballa repartint els estudiants que pel que sigui arriben tard al seu centre d'examen. Els pares tenen permís per arribar tard a la feina, i els temples budistes i esglésies de tot tipus solen estar plens.
Una notícia sona per la ràdio, un alumne es va suïcidar la nit anterior abans de l'examen, per la pressió. És notícia perquè els suïcidis solen venir després de la publicació de les notes. I és que com ja he explicat en altres missatges la gent, per desgràcia, redefineix la seva vida en aquest dia.
El dia abans però jo vaig fer el meu propi examen de nivell 3 de corea. Cap problema suposo, però en la part oral la professora em va esquilar. A vegades em deprimeixo de veure com de a poc a poc aprenc. Deu ser l'edat.
I el cap de setmana passat vaig tenir la ocasió de venjar-me, convertint-me en examinador oficial de l'examen de DELE de llengua espanyola per a estrangers, organitzat per l'ambaixada en nom de l'Institut Cervantes. El fet es que el nombre d'estudiants s'ha disparat fins a prop de mil i calen 50 examinadors. Nomes hi ha uns 300 espanyols registrats a l'ambaixada, i no tots compleixen els requisits. Sembla ser que jo si, malgrat el fort accent català, o sigui que vaig fer unes 40 entrevistes a tota mena de coreans. Va ser divertit.
Però va ser més divertit conèixer la comunitat espanyola de Corea. No em va sorprendre descobrir que quasi una quarta part es en realitat la comunitat catalana de Corea. I parlant parlant, descobrir tantes corees desdibuixades, algunes de ja fa molt, altres tot just començant.
Fins ara la meva relació amb aquesta gent havia estat nul·la, però probablement us haureu adonat que a poc a poc he anat llançant la tovallola de viure com un coreà més, i ara estic obert a viure com un estranger més...
...i un dels motius es que començo a conèixer la vida a corea, la gent, el que els mou, el que fan. I no és el meu estil. Es clar que en un país tan gran i hi ha de tot. Però cometre una petita injustícia contra la minoria de coreans que son diferents, no em sembla tan terrible. I son pocs.
Fa un mes vaig anar a pescar amb uns amics. No és que m'interessi especialment la pesca, però aquí és una de les aficions grans o sigui que volia saber-ne més.
La conclusió: va ser interessant, però no ho repetiré. Passar tota la tarda i la nit al costat d'un petit riu a 4 hores de Seül al costat de 10 coreans més recollint peixets i tornant-los a deixar anar ni em diverteix ni em relaxa. M'ho vaig passar bé per la quantitat de parides que van arribar a dir amb els dos amics, però això també ho podem fer en qualsevol altre lloc, menys fred.
I això que al final vam trobar un bon lloc, perquè el primer que vam visitar era un canal artificial al costat de la carretera i en comptes de 10 hi havia 20 coreans en cadires plegables i 5 canyes de pescar cada un. "Aquest sembla un bon lloc" va dir el meu amic. Es una broma, no? Però no ho era.
divendres, 30 d’octubre del 2009
AMOLED i la incultura pop
Vagi per davant que no m'agrada la cultura pop. Ni la seva música ni cap de les seves mal dissimulades variants amb noms més moderns. "Pop" ve de popular, i si malgrat que això en si mateix no és dolent, el que suposa quan s'aplica a qualsevol forma d'art és la més absoluta falta de personalitat pròpia i autenticitat. El pop és per definició el màxim comú divisor dels gustos de la gent, un producte dissenyat per agradar al major nombre de persones, i no pas per expressar res previ a la seva existència. Un producte de màrqueting.
Doncs l'altre dia a la cafeteria habitual, la conversa dispersa d'havent dinat es va interrompre amb una cançó de la ràdio estrident i enganxosa com petroli vessat al mar groc. La cançó es titula AMOLED i està molt de moda. Sona cada dia diversos cops a quasi qualsevol ràdio. Música mig electrònica mal feta amb 10 minuts sobre qualsevol taula de so semi-professional. Noies mig de silicona ben fetes amb diverses hores sobre qualsevol taula quirúrgica tan professional com la de qualsevol de les infinites clíniques d'estètica de Seül. Fins aquí, la història habitual.
Però és que AMOLED vol dir "Active-matrix organic light-emitting diode". Traduït al català vindria a ser aproximadament "Diode orgànic emissor de llum amb matriu activa". Quasi tots us heu quedat igual, no? AMOLED és la tecnologia d'un tipus de pantalla que recentment s'ha començat a fer servir en telèfons mòbils. Samsung ha anomenat un d'aquests telèfons "AMOLED" i va encarregar aquesta cançó com a part de la campanya promocional. I com a part de la campanya promocional, ha imposat aquesta cançó a desenes d'emissores.
La lletra de la cançó es com ara "A-AMOLEEEED!!!! AMOLE-MOLE-MOLE-MOLED, A-AMOLEEEED!!!! Que guapa que em veig! " etc. El pop en tota la seva esplendor, superficial, sense disfresses, com a producte de màrqueting que és. Imposat a les classes populars per una gran corporació (conglomerat, que diuen aquí) que representa un alt percentatge del PIB del país, que a base de pasta ha fet que la cançó transcendeixi el format de l'anunci i sigui un anunci ella mateixa, en format de cançó.
I la gent normal, lluint al màxim la seva pròpia incultura pop, la reben amb els braços ben oberts.
Doncs l'altre dia a la cafeteria habitual, la conversa dispersa d'havent dinat es va interrompre amb una cançó de la ràdio estrident i enganxosa com petroli vessat al mar groc. La cançó es titula AMOLED i està molt de moda. Sona cada dia diversos cops a quasi qualsevol ràdio. Música mig electrònica mal feta amb 10 minuts sobre qualsevol taula de so semi-professional. Noies mig de silicona ben fetes amb diverses hores sobre qualsevol taula quirúrgica tan professional com la de qualsevol de les infinites clíniques d'estètica de Seül. Fins aquí, la història habitual.
Però és que AMOLED vol dir "Active-matrix organic light-emitting diode". Traduït al català vindria a ser aproximadament "Diode orgànic emissor de llum amb matriu activa". Quasi tots us heu quedat igual, no? AMOLED és la tecnologia d'un tipus de pantalla que recentment s'ha començat a fer servir en telèfons mòbils. Samsung ha anomenat un d'aquests telèfons "AMOLED" i va encarregar aquesta cançó com a part de la campanya promocional. I com a part de la campanya promocional, ha imposat aquesta cançó a desenes d'emissores.
La lletra de la cançó es com ara "A-AMOLEEEED!!!! AMOLE-MOLE-MOLE-MOLED, A-AMOLEEEED!!!! Que guapa que em veig! " etc. El pop en tota la seva esplendor, superficial, sense disfresses, com a producte de màrqueting que és. Imposat a les classes populars per una gran corporació (conglomerat, que diuen aquí) que representa un alt percentatge del PIB del país, que a base de pasta ha fet que la cançó transcendeixi el format de l'anunci i sigui un anunci ella mateixa, en format de cançó.
I la gent normal, lluint al màxim la seva pròpia incultura pop, la reben amb els braços ben oberts.
dimecres, 7 d’octubre del 2009
Com es treballa (i 2)
Les feines, com tot, tenen un final. A Corea aquest final pot ser llarg i borrós. En una empresa coreana, una de les maneres normals d'acomiadar algú és no apujar-li el sou ni el càrrec durant un parell d'anys. També es pot fer "encara més evident" si a més a més a la persona que vols fer fora li dones feines irrellevants contínuament.
Si malgrat això el subjecte no es dona per al·ludit, se li pot comunicar oficialment en una reunió amb frases tan perifràstiques que segur que no estan a l'abast d'una ment de occidental, senzilla i directa com la meva. Dit en 1000 paraules: "Tu! Fora!".
Una de les coses més interessants és que quan una empresa acomiada un treballador, a vegades li ofereix la possibilitat de seguir treballant fins que trobi una altra feina. Però sense cobrar. I lo fotut és que hi ha qui ho accepta.
Tot això per què és així? "Acomiadar" algú és causar-li un mal. Mal econòmic i mal de reputació. Una empresa que "causa mals" a la gent és, evidentment, una mala empresa en la que no convé treballar, i en la que els treballadors no estan contents. S'han de guardar les aparences, fer veure que no hi ha hagut res dolent en el procés, que tot es voluntari i natural.
"Tu! Fora!". Collons, no és tan difícil. Bé, és clar, si no és que ets un funcionari de l'estat espanyol (ui, em penso que rebré uns quants clatellots per nadal...).
Un bon amic estava molt sorprès de que l'acomiadessin directament, estil occidental. "Tio, li has dit al director que és un incompetent, que plegui, i que vols marxar a una altra empresa. Des de llavors et dediques a intentar endur-te gent d'aquí quan marxis..." li dic jo. "Si tio, però això no es fa, no m'ho esperava...".
En anglès en diuen "to fire", hi ha la història no verificada de que l'expressió ve d'Escòcia, on els clans calaven foc a la casa d'una família quan els volien expulsar. Aquí en diuen "목을 자르다" que vol dir "tallar el coll". Posats a triar, prefereixo l'estil escocès, que al menys et permet anar a un altre lloc. Amb l'estil coreà només arribaràs mig metre enllà, o fins on rodoli el teu cap.
Si malgrat això el subjecte no es dona per al·ludit, se li pot comunicar oficialment en una reunió amb frases tan perifràstiques que segur que no estan a l'abast d'una ment de occidental, senzilla i directa com la meva. Dit en 1000 paraules: "Tu! Fora!".
Una de les coses més interessants és que quan una empresa acomiada un treballador, a vegades li ofereix la possibilitat de seguir treballant fins que trobi una altra feina. Però sense cobrar. I lo fotut és que hi ha qui ho accepta.
Tot això per què és així? "Acomiadar" algú és causar-li un mal. Mal econòmic i mal de reputació. Una empresa que "causa mals" a la gent és, evidentment, una mala empresa en la que no convé treballar, i en la que els treballadors no estan contents. S'han de guardar les aparences, fer veure que no hi ha hagut res dolent en el procés, que tot es voluntari i natural.
"Tu! Fora!". Collons, no és tan difícil. Bé, és clar, si no és que ets un funcionari de l'estat espanyol (ui, em penso que rebré uns quants clatellots per nadal...).
Un bon amic estava molt sorprès de que l'acomiadessin directament, estil occidental. "Tio, li has dit al director que és un incompetent, que plegui, i que vols marxar a una altra empresa. Des de llavors et dediques a intentar endur-te gent d'aquí quan marxis..." li dic jo. "Si tio, però això no es fa, no m'ho esperava...".
En anglès en diuen "to fire", hi ha la història no verificada de que l'expressió ve d'Escòcia, on els clans calaven foc a la casa d'una família quan els volien expulsar. Aquí en diuen "목을 자르다" que vol dir "tallar el coll". Posats a triar, prefereixo l'estil escocès, que al menys et permet anar a un altre lloc. Amb l'estil coreà només arribaràs mig metre enllà, o fins on rodoli el teu cap.
dissabte, 3 d’octubre del 2009
Política feta en contra nostra
Aquest és un bloc personal, i com a tal, no em fa por polititzar-lo. Sobretot, perquè jo m'he polititzat molt últimament, i per tant és un acte de fidelitat a la realitat reflectir-ho aquí.
Fins i tot sóc militant i pago 6 eurus al mes. Formo part de reagrupament.cat, que avui ha celebrat la seva primera assemblea. Una frase que em va impulsar cap aquí és: "tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres".
Aquesta associació persegueix dos objectius: regeneració política de Catalunya, i la seva independència. Els he girat respecte l'ordre oficial per reflectir-ne les meves preferències.
Regeneració: passa sobretot per imposar transparència en els processos i les administracions. El punt més important és la reforma electoral per imposar llistes obertes. Prou de votar Erc, Ciu, Psc, PP o Partit Pirata. Votes en Joan, en Manel i la Maria del partit que sigui. I com no es portin bé, no els votaràs més. Molta gent no s'adona que avui en dia, votant un partit estàs votant 4 persones vàlides i 96 indesitjables que fàcilment estiguin més amunt de la llista.
Independència: la relació amb Espanya no funciona i l'actualitat demostra que millorar-la no és possible. S'ha de trencar. Però permeteu que llanci pedres contra la pròpia teulada. A reagrupament falta una mica d'esperit crític amb aquest tema. La independència en si mateixa no es la solució de gaire res. Ajuda a no perdre tants calers i alleugereix la càrrega administrativa i el procés burocràtic. Però qui vol una Catalunya independent governada per uns mafiosos manipuladors que no han de retre comptes a ningú?
Els atacs a reagrupament ja han començat fa temps. No us deixeu enganyar però: encara que algú demostrés (que encara no han pogut) que els seus líders són uns mafiosos, el seu programa estratègic seguiria essent vàlid. Consisteix en tenir majoria al Parlament, proclamar la independència pacíficament, crear una llei electoral, i dissoldre's per reconvocar eleccions en el nou marc legal. En cap cas se'ls està votant perquè siguin els presidents de Catalunya. Si en el marc de la Catalunya independent es tornen a presentar i la gent els vol votar ja és una altra història.
De moment compleixen estrictament la seva paraula. Sempre han publicat els comptes. L'assemblea constituent ha estat totalment democràtica i oberta. Fins i tot retransmesa per Internet perquè els exiliats com jo puguem estar-ne al cas.
Si us plau: doneu-nos una oportunitat, i pareu l'orella a aquesta nova veu.
Fins i tot sóc militant i pago 6 eurus al mes. Formo part de reagrupament.cat, que avui ha celebrat la seva primera assemblea. Una frase que em va impulsar cap aquí és: "tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres".
Aquesta associació persegueix dos objectius: regeneració política de Catalunya, i la seva independència. Els he girat respecte l'ordre oficial per reflectir-ne les meves preferències.
Regeneració: passa sobretot per imposar transparència en els processos i les administracions. El punt més important és la reforma electoral per imposar llistes obertes. Prou de votar Erc, Ciu, Psc, PP o Partit Pirata. Votes en Joan, en Manel i la Maria del partit que sigui. I com no es portin bé, no els votaràs més. Molta gent no s'adona que avui en dia, votant un partit estàs votant 4 persones vàlides i 96 indesitjables que fàcilment estiguin més amunt de la llista.
Independència: la relació amb Espanya no funciona i l'actualitat demostra que millorar-la no és possible. S'ha de trencar. Però permeteu que llanci pedres contra la pròpia teulada. A reagrupament falta una mica d'esperit crític amb aquest tema. La independència en si mateixa no es la solució de gaire res. Ajuda a no perdre tants calers i alleugereix la càrrega administrativa i el procés burocràtic. Però qui vol una Catalunya independent governada per uns mafiosos manipuladors que no han de retre comptes a ningú?
Els atacs a reagrupament ja han començat fa temps. No us deixeu enganyar però: encara que algú demostrés (que encara no han pogut) que els seus líders són uns mafiosos, el seu programa estratègic seguiria essent vàlid. Consisteix en tenir majoria al Parlament, proclamar la independència pacíficament, crear una llei electoral, i dissoldre's per reconvocar eleccions en el nou marc legal. En cap cas se'ls està votant perquè siguin els presidents de Catalunya. Si en el marc de la Catalunya independent es tornen a presentar i la gent els vol votar ja és una altra història.
De moment compleixen estrictament la seva paraula. Sempre han publicat els comptes. L'assemblea constituent ha estat totalment democràtica i oberta. Fins i tot retransmesa per Internet perquè els exiliats com jo puguem estar-ne al cas.
Si us plau: doneu-nos una oportunitat, i pareu l'orella a aquesta nova veu.
Com es treballa (1)
Passin i vegin! Bé, de fet no. Està prohibit el pas i no es pot veure. Però el show d'espies certament entretingut de la meva empresa continua. No us vull avorrir amb els detalls, però perdoneu que tregui el tema altre cop. És important perquè, tot i que improbable, mai se sap quan haure de canviar el nom del bloc, per "Desdibuixant Nova Zelanda", "Desdibuixant Uruguai" o potser fins i tot "Desdibuixant Catalunya".
En fi, una anècdotes més relacionades amb el món laboral: la teva empresa no és la teva família, però quasi. Això no es Japó, i els fills no es posen sistemàticament a treballar en l'empresa del seu pare. Ni la gent treballa sempre en la mateixa empresa. Hi ha de tot, com en un país, si em permeteu, normal. Però si que se suposa que la teva relació amb l'empresa va més enllà de la legal i fredament formalitzada en un contracte. Suposo, perquè jo vaig firmar un contracte en coreà que de fet no entenia. Però no crec que el contracte digués "Article 4.5: El subjecte contractat està obligat a empassar-se la pel·lícula Transformers: la venjança dels caiguts. Si no us sona de res aquest nom, considereu-vos afortunats.
El fet es que el cap del meu cap un dia em va dir que l'empresa organitzava una sortida conjunta per anar anar a veure aquesta pel·lícula el divendres al vespre. Jo vaig refusar educadament. Em semblava que no valia la pena ni donar-li una oportunitat. El cap es va mostrar sorprès... "però és gratuït! i és un Acte de l'empresa!". "Però és que no m'interessa veure aquesta calamitat de pel·lícula. Fins i tot els crítics friquis la deixen com a infumable en el millor dels casos...".
Avui en dia s'ha de vigilar perquè en la societat de la informació digital, ets un nombre més, i com a tal els teus actes "compten" en cada mesura estadística. Un espectador més per les estadístiques d'aquesta pel·lícula és un punt a favor de la mena de món contra el que vull lluitar. El mateix motiu pel qual no n'hi ha prou amb ser ateu, sinó que per ser conseqüent has d'eliminar-te de la llista oficial de cristians...
Al final, per salvar el tipus, el cap em va subornar amb un sopar després de la pel·lícula, i així no va quedar estrany davant de ningú que el guiri no vingués a l'acte.
Però la pel·lícula no valia ni un sopar.
En fi, una anècdotes més relacionades amb el món laboral: la teva empresa no és la teva família, però quasi. Això no es Japó, i els fills no es posen sistemàticament a treballar en l'empresa del seu pare. Ni la gent treballa sempre en la mateixa empresa. Hi ha de tot, com en un país, si em permeteu, normal. Però si que se suposa que la teva relació amb l'empresa va més enllà de la legal i fredament formalitzada en un contracte. Suposo, perquè jo vaig firmar un contracte en coreà que de fet no entenia. Però no crec que el contracte digués "Article 4.5: El subjecte contractat està obligat a empassar-se la pel·lícula Transformers: la venjança dels caiguts. Si no us sona de res aquest nom, considereu-vos afortunats.
El fet es que el cap del meu cap un dia em va dir que l'empresa organitzava una sortida conjunta per anar anar a veure aquesta pel·lícula el divendres al vespre. Jo vaig refusar educadament. Em semblava que no valia la pena ni donar-li una oportunitat. El cap es va mostrar sorprès... "però és gratuït! i és un Acte de l'empresa!". "Però és que no m'interessa veure aquesta calamitat de pel·lícula. Fins i tot els crítics friquis la deixen com a infumable en el millor dels casos...".
Avui en dia s'ha de vigilar perquè en la societat de la informació digital, ets un nombre més, i com a tal els teus actes "compten" en cada mesura estadística. Un espectador més per les estadístiques d'aquesta pel·lícula és un punt a favor de la mena de món contra el que vull lluitar. El mateix motiu pel qual no n'hi ha prou amb ser ateu, sinó que per ser conseqüent has d'eliminar-te de la llista oficial de cristians...
Al final, per salvar el tipus, el cap em va subornar amb un sopar després de la pel·lícula, i així no va quedar estrany davant de ningú que el guiri no vingués a l'acte.
Però la pel·lícula no valia ni un sopar.
dimecres, 23 de setembre del 2009
Com es treballa (0)
Doncs, com deia, a la meva empresa hi ha una revolució. No entraré en detalls perquè encara no té efectes pràctics, però inclou faccions oposades, discussions, reunions secretes, espies i agents dobles. El temps dirà, però una de les coses que he après és que jo no hi pinto res. Puc tenir una xarxa d'espies i aconseguir informació. Puc tenir opinió i veure clar quin es el costat que guanyarà. Però jo sóc un immigrant que penja d'un visat, i en el meu visat hi ha el nom d'un dels líders d'una facció. I allà em quedaré. No hi estic malament, tot sigui dit.
Però no és d'això del que vull parlar, si no de la manera de treballa en aquest petit país. Si volgués assaltar els tòpics començaria per repetir les poques vacances que tinc (12 dies) i ho podria il·lustrar amb un comentari de l'amic japonès Nishimura, que va arribar indignat l'altre dia perque un enviament que li feien des d'Alemanya es retarda 30 dies perquè el responsable se n'ha anat de vacances. "30 dies!" repeteix... i bufa. Es clar que a Japó tenen molt poques vacances i no se les agafen mai perquè està malvist. Si veiés treballar els funcionaris espanyols es moriria d'un infart. Bé, si jo els veiés treballar, també em moriria d'un infart.
Però el que volia comentar és d'una conversa que he tingut avui amb els companys d'equip. De fet els he dit. "Tios! M'acabo d'adonar que amb l'any i tres mesos que fa que treballem junts, ningú en aquest equip ha fet mai cap proposta de res!". A part de mi, es clar, que tinc quasi tantes propostes com opinions, i tinc opinions per donar i per vendre. I així és. La gent aquí es limita a fer la seva feina, que vol dir executar ordres. I així m'ho han explicat, amb una analogia militar. Però tios! La nostra feina te un punt creativitat... i sense suggerències noves encara que siguin descabellades, costa molt fer-ho millor que la competència!
A vegades em pregunto el perquè de moltes coses de Corea, i potser la resposta es troba en signes tan evidents com aquest. La opinió... proscrita... i totes les seves conseqüències.
Però no és d'això del que vull parlar, si no de la manera de treballa en aquest petit país. Si volgués assaltar els tòpics començaria per repetir les poques vacances que tinc (12 dies) i ho podria il·lustrar amb un comentari de l'amic japonès Nishimura, que va arribar indignat l'altre dia perque un enviament que li feien des d'Alemanya es retarda 30 dies perquè el responsable se n'ha anat de vacances. "30 dies!" repeteix... i bufa. Es clar que a Japó tenen molt poques vacances i no se les agafen mai perquè està malvist. Si veiés treballar els funcionaris espanyols es moriria d'un infart. Bé, si jo els veiés treballar, també em moriria d'un infart.
Però el que volia comentar és d'una conversa que he tingut avui amb els companys d'equip. De fet els he dit. "Tios! M'acabo d'adonar que amb l'any i tres mesos que fa que treballem junts, ningú en aquest equip ha fet mai cap proposta de res!". A part de mi, es clar, que tinc quasi tantes propostes com opinions, i tinc opinions per donar i per vendre. I així és. La gent aquí es limita a fer la seva feina, que vol dir executar ordres. I així m'ho han explicat, amb una analogia militar. Però tios! La nostra feina te un punt creativitat... i sense suggerències noves encara que siguin descabellades, costa molt fer-ho millor que la competència!
A vegades em pregunto el perquè de moltes coses de Corea, i potser la resposta es troba en signes tan evidents com aquest. La opinió... proscrita... i totes les seves conseqüències.
diumenge, 13 de setembre del 2009
Vietnam
Després de 9 mesos de treball ininterromput he pensat que venia a ser hora d'agafar-se algun dia de vacances. Hem anat aquí al costat amb uns amics, i així de passada no he hagut de treure la pols a la meva càmera fotogràfica i en faig prou robant-los les seves fotos.
Vietnam es un país en desenvolupament, un país barat, un país turístic. Ajuntant tot això et trobes que si ets un turista, t'assetjaran per totes bandes per fer algun caler. Es normal, Espanya va sortir del tercer món de la mateixa manera. La nena de la foto caminava sola per la zona antiga de Hanoi, i portava 3 o 4 ventalls. S'acostava als turistes i estenia el braç oferint-ne un sense dir res ni somriure ni insistir gaire. Compleix ordres però a ella no li interessa gaire i prefereix enfilar-se als arbres del llac i jugar a fer d'equilibrista.
Hanoi es un caos molt mes gran que Seül. Molt més brut, molt mes sorollós i molt més encantador.
Com deia un amic meu vietnamita quan li preguntaces si tenien tal cosa o tal altra, "Si, pero està under construction".
Aquí vam ajudar una senyora gran a creuar el carrer, perquè no s'en sortia:
I sobretot, tenen un gran paisatge natural, que afortunadement han protegit a temps (al menys en alguns llocs) de la febre explotadora de turisme. Potser la costa brava un dia també va ser maca.
Va ser agradable banyar-me a un mar decent i caminar per unes muntanyes no massa habitades...
I després de la setmana llampec, arribo a Seül per trobar-me unes quantes sorpreses a la feina, que potser ja aniré explicant més endavant...
Vietnam es un país en desenvolupament, un país barat, un país turístic. Ajuntant tot això et trobes que si ets un turista, t'assetjaran per totes bandes per fer algun caler. Es normal, Espanya va sortir del tercer món de la mateixa manera. La nena de la foto caminava sola per la zona antiga de Hanoi, i portava 3 o 4 ventalls. S'acostava als turistes i estenia el braç oferint-ne un sense dir res ni somriure ni insistir gaire. Compleix ordres però a ella no li interessa gaire i prefereix enfilar-se als arbres del llac i jugar a fer d'equilibrista.
Hanoi es un caos molt mes gran que Seül. Molt més brut, molt mes sorollós i molt més encantador.
Com deia un amic meu vietnamita quan li preguntaces si tenien tal cosa o tal altra, "Si, pero està under construction".
Aquí vam ajudar una senyora gran a creuar el carrer, perquè no s'en sortia:
I sobretot, tenen un gran paisatge natural, que afortunadement han protegit a temps (al menys en alguns llocs) de la febre explotadora de turisme. Potser la costa brava un dia també va ser maca.
Va ser agradable banyar-me a un mar decent i caminar per unes muntanyes no massa habitades...
I després de la setmana llampec, arribo a Seül per trobar-me unes quantes sorpreses a la feina, que potser ja aniré explicant més endavant...
diumenge, 9 d’agost del 2009
L'estiu que va passant
No es bona idea deixar un missatge trist al capdamunt d'un bloc durant gaire temps. Per la identificació que s'acaba fent entre un bloc i el seu autor, la gent es pensa que estas deprimit des de llavors. No és el cas.
És la calor que aixafa les ganes de fer coses, que esclafa les frases que intentes escriure quan encara estan a mig fer, i el cervell a mig fondre s'esforça per donar-li alguna gracia, o al menys, algun sentit. Potser m'hauria de comprar un aire condicionat, com la gent normal d'aquest país.
L'altre da vaig conèixer una veïna i una de les primeres coses que em va preguntar es que com es que no tenia aire condicionat. No em va sorprendre que ho sabés. Suposo que tots els veïns em tenen controlats tots els passos, per ser l'estrany del barri. A l'estiu s'ha de passar calor, al menys una mica. És natural. En aquest país i en molts d'altres, l'abús d'aire condicionats a l'estiu i de calefaccions a l'hivern provoquen un estranya inversió de les sensacions naturals.
Ah! Una recomanació cinematogràfica per aquelles dues persones que se que els interessa l'autèntic cinema asiàtic més enllà de l'occidentalitzat. "Life is cool" és una pel·lícula d'animació feta amb la mateixa tècnica que "Waking life", pintant sobre filmacions reals.
I així vaig passant l'estiu, relaxat amb la calma, passejant als vespres i impressionant els locals amb un sofisticat calçat, únic al país, extremadament pràctic i econòmic. I és que els dies de calor, la sensació aspre de l'espart contra la planta del peu i la suavitat de les betes lligades als turmells em fan sentir mes a prop de casa, i això sempre és bo.
És la calor que aixafa les ganes de fer coses, que esclafa les frases que intentes escriure quan encara estan a mig fer, i el cervell a mig fondre s'esforça per donar-li alguna gracia, o al menys, algun sentit. Potser m'hauria de comprar un aire condicionat, com la gent normal d'aquest país.
L'altre da vaig conèixer una veïna i una de les primeres coses que em va preguntar es que com es que no tenia aire condicionat. No em va sorprendre que ho sabés. Suposo que tots els veïns em tenen controlats tots els passos, per ser l'estrany del barri. A l'estiu s'ha de passar calor, al menys una mica. És natural. En aquest país i en molts d'altres, l'abús d'aire condicionats a l'estiu i de calefaccions a l'hivern provoquen un estranya inversió de les sensacions naturals.
Ah! Una recomanació cinematogràfica per aquelles dues persones que se que els interessa l'autèntic cinema asiàtic més enllà de l'occidentalitzat. "Life is cool" és una pel·lícula d'animació feta amb la mateixa tècnica que "Waking life", pintant sobre filmacions reals.
I així vaig passant l'estiu, relaxat amb la calma, passejant als vespres i impressionant els locals amb un sofisticat calçat, únic al país, extremadament pràctic i econòmic. I és que els dies de calor, la sensació aspre de l'espart contra la planta del peu i la suavitat de les betes lligades als turmells em fan sentir mes a prop de casa, i això sempre és bo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
