dimecres, 1 de desembre de 2010

La Catalunya inexistent

Pot ser que tant de temps a Corea m'hagi fet perdre la perspectiva. Realment ha resultat que la Catalunya en que jo crec i que desitjo no es correspon amb la Catalunya Real. El fracas total de Reagrupament a les eleccions és un cop dur a les meves esperances que alguna cosa canvies.

Però això és la democràcia i el poble ha decidit. El que passa és que és dur que et recordin que formes part d'una minoria amb un cop de puny electoral com aquest. No esperava la independència d'un dia per l'altre, però al menys si que creia que dos o tres escons sortirien. En fi...

Ara tocara reinventar-se. Potser l'estratègia no era la bona, la de parlar clar encara que ens faci guanyar enemics i intentar aconseguir el poder per canviar les coses. Potser el que cal és mentir, maquillar-se i fer el titella per aconseguir el poder i després parlar clar i intentar canviar les coses.

El temps dirà, i els que som 4 gats ho seguirem contemplant des de la nostra tanca, al carrer fosc, silenciosament.

2 comentaris:

Met ha dit...

Aquesta entrada del bloc transpira frustració, eh?
Suposo que podria intentar consolar-te dient que moltes altres persones s'han frustrat sense distància pel mig, i sense poder-se justificar a si mateixes que potser han perdut perspectiva degut a la distància.

El fet, però, és que les frustracions, malgrat ser compartides, no porten enlloc, i que la bofetada de veure com no prospera una proposta com la de rcat, ja no ens la treu ningú!


Potser encara no ens han posat els punys prou cul amunt com per aconseguir que la gent faci un cop de cap.
O potser de la mateixa manera que si t'atraquen en una estació plena de gent més et val córrer tu mateix per atrapar el lladre, ningú es fa partícep d'una política que ocupa, segurament, un lloc uns graons per sota de la vida rosa del país. Ni tant sols per regenerar-la.

Al meu parer, seguim sense adonar-nos que el problema real no és baixar la participació per sota d'un hipotètic 50%, sinó el fet que no arribi, ni tant sols, a tres quartes parts del país. Sense anar més lluny, la mitjana de participació a l'oest europeu ronda el 77% (malgrat ser-hi nosaltres, vaja), i us espantareu si comencem a comparar-nos amb països com Suècia, Noruega o Alemanya.
Suposo, però, que sempre hem vist les mateixes xifres, i per tant ens semblen bé: qui sap si per mandra de parar-nos a pensar el que això implica.

Xevi ha dit...

uff, molt a parlar-ne... i que millor que davant una birreta d'aqui no res!
bon viatge i ben retornat!