AMOLED i la incultura pop

Vagi per davant que no m'agrada la cultura pop. Ni la seva música ni cap de les seves mal dissimulades variants amb noms més moderns. "Pop" ve de popular, i si malgrat que això en si mateix no és dolent, el que suposa quan s'aplica a qualsevol forma d'art és la més absoluta falta de personalitat pròpia i autenticitat. El pop és per definició el màxim comú divisor dels gustos de la gent, un producte dissenyat per agradar al major nombre de persones, i no pas per expressar res previ a la seva existència. Un producte de màrqueting.


Doncs l'altre dia a la cafeteria habitual, la conversa dispersa d'havent dinat es va interrompre amb una cançó de la ràdio estrident i enganxosa com petroli vessat al mar groc. La cançó es titula AMOLED i està molt de moda. Sona cada dia diversos cops a quasi qualsevol ràdio. Música mig electrònica mal feta amb 10 minuts sobre qualsevol taula de so semi-professional. Noies mig de silicona ben fetes amb diverses hores sobre qualsevol taula quirúrgica tan professional com la de qualsevol de les infinites clíniques d'estètica de Seül. Fins aquí, la història habitual.

Però és que AMOLED vol dir "Active-matrix organic light-emitting diode". Traduït al català vindria a ser aproximadament "Diode orgànic emissor de llum amb matriu activa". Quasi tots us heu quedat igual, no? AMOLED és la tecnologia d'un tipus de pantalla que recentment s'ha començat a fer servir en telèfons mòbils. Samsung ha anomenat un d'aquests telèfons "AMOLED" i va encarregar aquesta cançó com a part de la campanya promocional. I com a part de la campanya promocional, ha imposat aquesta cançó a desenes d'emissores.

La lletra de la cançó es com ara "A-AMOLEEEED!!!! AMOLE-MOLE-MOLE-MOLED, A-AMOLEEEED!!!! Que guapa que em veig! " etc. El pop en tota la seva esplendor, superficial, sense disfresses, com a producte de màrqueting que és. Imposat a les classes populars per una gran corporació (conglomerat, que diuen aquí) que representa un alt percentatge del PIB del país, que a base de pasta ha fet que la cançó transcendeixi el format de l'anunci i sigui un anunci ella mateixa, en format de cançó.

I la gent normal, lluint al màxim la seva pròpia incultura pop, la reben amb els braços ben oberts.