El costat fosc (i 1)

- Hola!
- Hola.
- D'on ets? - "ja hi som...", penso jo. Però de fet no em molesta parlar amb desconeguts.
- D'espanya - menteixo per enessima vegada. La cua de la botiga avança i la dona comenca a comptar els meus estris. Uns penjadors, una catifa petita...
- Ah! - diu ella interessada - Em dic Blossom. Quina calor que fa avui, eh? - uns bols de fusta, una fusta de tallar.
- I tant... però ahir era pitjor. - un fregall, una bossa per la roba bruta.
- I a que fas a Corea? T'agrada? Fumes?
- Errr... - dic sense saber quina pregunta respondre primer. Al final no en responc cap - Un moment - dic, perquè la dependenta estava esperant els meus diners.
- Val! - diu ella i recull la seva bossa com si li hagués dit que anàvem algun lloc. Descobreixo que de fet si que anem algun lloc, a fora. Ella busca entre 4 paquets de tabac que te i en un d'ells troba dos cigarretes.
- No fumo - refuso.

Ara que som a fora i no haig d'estar pendent de la dependenta, em miro la Blossom amb mes calma. Es jove i nerviosa, mes enllà d'això encara no soc capac de dir gaire coses a primera vista d'una coreana. Somriu molt i sembla, equivocadament, que te un pla. Parlem de coses generals, complint be amb el nostre paper de desconeguts.

- M'agrada molt Jamsil! - diu - Hi ha gent de molt llocs diferents, Americans, Australians, Xinesos, Japonesos. M'agrada parlar amb ells, pero els japonesos son antipàtics. No m'agraden els japonesos. Per que? - s'ho pregunta ella mateixa - Per molt motius! Per motius polítics.... hi ha unes illes que diuen que son seves... també per que son mes antipàtics. Es creuen que son millors... però hi ha de tot, eh?. Els americans tampoc m'agraden gaire... els militars... i en Bush!. - Aquesta noia es un torrent de paraules connectades entre elles nomes "d'aquella manera, per anar tirant".

- No, no soc estudiant. Que que faig? Mmmmmmm..... Soc bohèmia! - diu alegrement. No se que vol dir això, en aquest país. En el meu si que se que vol dir. Si algú em diu que "es bohemi" en el meu país automàticament se que en realitat "es un imbecil", que vol semblar una cosa que va veure en alguna pel.licula un dia.

Mes tard descobreixo que vol dir "ser bohemi". - No tinc casa, no treballo, no tinc diners. Visc el dia a dia. Però estic molt contenta! - Sembla ben be que diu la veritat. - La gent va pel carrer preocupada per moltes tonteries. Jo vaig pel carrer i veig un arbre i penso.... uau! quina meravella! . Totes aquestes coses petites son un regal! Te. - m'ofereix una bosseta acuradament plegada amb un trosset de sabó. - Es gratis! - em diu - Fa molt bona olor! - i després em deixa anar un rotllo sobre aromaterapia i medicina alternativa.

Llavors a casa meva no hi havia cuina i havia de sopar per qualsevol lloc o sigui que ens n'anem a una terrassa i demana una amanida de pollastre i dues cerveses.

- La meva mare esta boja! Em pega, i el meu germà també. Estan tots bojos! Em peguen.... per que? - es torna a preguntar ella mateixa. Ho fa molt això de preguntar-se ella mateixa. - Per "la donació"! - diu. No aconsegueixo aclarir que es això de la donació, suposo que alguna mena de subsidi que cobra. - Estan tots bojos... De fet jo també estic una mica boja. - diu. "No fotis..." penso.

- Gmmmmrmmfmmmmfmsmmm! - diu amb la boca plena.
- Ah si? - pregunto.
- Mmmgmmssi - diu movent enèrgicament el cap afirmativament. Realment no se que creure d'aquesta noia. El que si que em crec es que te molta gana, per la velocitat amb que devora l'amanida.

- Mashissoyo! - em diu - Matx...iss...oyo - M'explica. A llarg de tota la conversa de tant en tant ha anat parant per ensenyar-me expressions en corea. Aquest vol dir "es deliciós". De fet el seu angles es molt bo, comparat amb la majoria del coreans. I la noia sembla espavilada.

- Hi ha un gran forat - diu gesticulant amb una ma amunt i l'altre avall. - entre quan estic contenta i quan estic trista. Però ara prenc un medicament i estic be. Saps que vull dir? - pregunta. Em penso que se forca be que vol dir.

Ser indigent a Corea no es tan terrible. No hi ha crim, hi ha molts banys públics i en bon estat, alguns amb dutxes i tot. Pots menjar per poc calers. O pots ensarronar qualsevol guiri que passi. A canvi d'una conversa curiosa i unes lliçons de corea practic.

El cas de la Blossom no es un cas típic a Corea. Però es conseqüència d'un sistema educatiu i uns valors socials radicals. L'escola secundaria fins abans de la universitat ocupa 14 hores del dia dels estudiants. 4 de les quals les passen en acadèmies per preparar-se millor per anar a la universitat. En aquest país, si vas a la millor universitat, tindràs una gran feina. Si vas a la pitjor tindràs una merda de feina. Es igual el que facis a la universitat. Per això els estudiants no hi fan gaire res. Això ens ho explicava el capo de l'ambaixada, que era professor en una d'aquestes universitats.

Una conseqüència important d'això es: després de l'examen d'accés a la universitat ja saps com serà la resta de la teva vida, i quan cobraràs. Per tant hi ha un pic de suïcidis després de les notes de l'examen. Tot i això no crec que el suïcidi en aquest país sigui mes habitual que a Europa, com a Japó.
Si t'ha tocat una merda de feina, cobraràs poc i viuràs miserablement. Les possibilitats d'evolució son baixes. Si no tens títol universitari es encara pitjor. Aquí hi ha feines insospitades com:

• orientador de cotxes en grans aparcaments. Et passes el dia gesticulant als cotxes de l'entrada per indicar on trobaran millor aparcament. Un dia, posaré un vídeo d'aquests paios.
• "saludador". Quan entres en algun supermercat gran, hi ha un paio o paia a la porta que farà una reverencia i et dirà alguna cosa com "benvingut, gracies per triar LotteMart". I nomes fa això.
• Reforc en un pas de vianants. Hi ha paio que es passa tot el mati en el carrer de davant de casa amb una bandereta que aixeca quan el semàfor es posa verd i baixa quan el semàfor es posa vermell. Es per donar mes èmfasi al semàfor. Potser perquè aquí molta gent interpreta els llums vermells com una "recomanació" mes que una "obligació".
  

Després dels exàmens, potser no has arribat a aquests extrems, però has descobert que la teva vida no pinta gaire be. Potser la teva vida serà treballar 14 hores al dia en un Seven-Eleven per quatre duros, i 6 dies de vacances a l'any. I això no t'agrada. Conec la sensació sobtada de tenir clar com serà la resta de la teva vida. Es parcialment culpable que ara sigui a l'altra punta del mon, encara que en el meu cas no tingues mala pinta... En el cas de la Blossom no devia ser gaire prometedora. Va decidir engegar-ho a rodar i viure "pel morro", passant del sistema. I sembla que se'n surt prou be, tot i que no soc tan innocent per ignorar al sordidesa d'algunes coses relacionades amb la indigència, especialment de noies joves...

- Encantada de conèixer-te! Truca'm quan vulguis. - Em fa un peto a la galta ràpidament i marxa corrent. M'ha donat el seu telefon mòbil (com es que en te, si es una indigent?) i e-mail ("m'agraden-les-maduixes@hanamail.com").

El sabó realment fa molt bona olor.