Com es treballa (0)

Doncs, com deia, a la meva empresa hi ha una revolució. No entraré en detalls perquè encara no té efectes pràctics, però inclou faccions oposades, discussions, reunions secretes, espies i agents dobles. El temps dirà, però una de les coses que he après és que jo no hi pinto res. Puc tenir una xarxa d'espies i aconseguir informació. Puc tenir opinió i veure clar quin es el costat que guanyarà. Però jo sóc un immigrant que penja d'un visat, i en el meu visat hi ha el nom d'un dels líders d'una facció. I allà em quedaré. No hi estic malament, tot sigui dit.

Però no és d'això del que vull parlar, si no de la manera de treballa en aquest petit país. Si volgués assaltar els tòpics començaria per repetir les poques vacances que tinc (12 dies) i ho podria il·lustrar amb un comentari de l'amic japonès Nishimura, que va arribar indignat l'altre dia perque un enviament que li feien des d'Alemanya es retarda 30 dies perquè el responsable se n'ha anat de vacances. "30 dies!" repeteix... i bufa. Es clar que a Japó tenen molt poques vacances i no se les agafen mai perquè està malvist. Si veiés treballar els funcionaris espanyols es moriria d'un infart. Bé, si jo els veiés treballar, també em moriria d'un infart.


Però el que volia comentar és d'una conversa que he tingut avui amb els companys d'equip. De fet els he dit. "Tios! M'acabo d'adonar que amb l'any i tres mesos que fa que treballem junts, ningú en aquest equip ha fet mai cap proposta de res!". A part de mi, es clar, que tinc quasi tantes propostes com opinions, i tinc opinions per donar i per vendre. I així és. La gent aquí es limita a fer la seva feina, que vol dir executar ordres. I així m'ho han explicat, amb una analogia militar. Però tios! La nostra feina te un punt creativitat... i sense suggerències noves encara que siguin descabellades, costa molt fer-ho millor que la competència!

A vegades em pregunto el perquè de moltes coses de Corea, i potser la resposta es troba en signes tan evidents com aquest. La opinió... proscrita... i totes les seves conseqüències.

Vietnam

Després de 9 mesos de treball ininterromput he pensat que venia a ser hora d'agafar-se algun dia de vacances. Hem anat aquí al costat amb uns amics, i així de passada no he hagut de treure la pols a la meva càmera fotogràfica i en faig prou robant-los les seves fotos.


Vietnam es un país en desenvolupament, un país barat, un país turístic. Ajuntant tot això et trobes que si ets un turista, t'assetjaran per totes bandes per fer algun caler. Es normal, Espanya va sortir del tercer món de la mateixa manera. La nena de la foto caminava sola per la zona antiga de Hanoi, i portava 3 o 4 ventalls. S'acostava als turistes i estenia el braç oferint-ne un sense dir res ni somriure ni insistir gaire. Compleix ordres però a ella no li interessa gaire i prefereix enfilar-se als arbres del llac i jugar a fer d'equilibrista.

Hanoi es un caos molt mes gran que Seül. Molt més brut, molt mes sorollós i molt més encantador.


Com deia un amic meu vietnamita quan li preguntaces si tenien tal cosa o tal altra, "Si, pero està under construction".

Aquí vam ajudar una senyora gran a creuar el carrer, perquè no s'en sortia:



I sobretot, tenen un gran paisatge natural, que afortunadement han protegit a temps (al menys en alguns llocs) de la febre explotadora de turisme. Potser la costa brava un dia també va ser maca.



Va ser agradable banyar-me a un mar decent i caminar per unes muntanyes no massa habitades...

I després de la setmana llampec, arribo a Seül per trobar-me unes quantes sorpreses a la feina, que potser ja aniré explicant més endavant...