Minvant a Corea

El mestre Yu te una acadèmia d'escalada, una esposa encantadora i dues filles molt eixerides. També te una cicatriu que li va des de darrera l'orella, li baixa en corba pel coll fins al pit i desapareix dins la samarreta. M'havien dit que s'ho va fer escalant, però jo l'he vist escalar i sap el que es fa. I també l'he vist conduir, i l'estadística em feia pensar que era molt més probable que s'ho hagués fet estampant la furgoneta contra un autobús en un semàfor en vermell. És d'aquells conductors que creuen en la llei de la inèrcia, i que per tant una furgoneta carregada d'escaladors i cordes te prioritat davant de qualsevol cotxe.

Estava equivocat. Va caure 10 metres i es va trencar el coll. Jo em pensava que et mories, però es veu que hi ha maneres de trencar-se'l i sobreviure. M'ho ha explicat avui quan hem anat a córrer després d'escalar una mica al gimnàs. "La primera vegada des de l'accident" m'ha dit. Hi hem anat perquè un dels alumnes s'ha mostrat preocupat pel seu pes. De fet, el cap de setmana l'estava assegurant i quan el volia baixar em va aixecar un metre de terra. Va fer falta penjar-me dos coreans a l'esquena per poder tornar a tocar terra. Dec haver perdut més pes. No ho entenc, amb aquesta dieta:


Potser es perquè a vegades la carn està una mica cremada i no es digereix tan bé:


El cap de setmana també van passar altres coses interessants:
- vaig anar a un bar on servien l'escuma de la cervesa per separat en una gerra addicional perquè et posessis la justa segons el gust.
- vaig anar al meu primer "norebang" que vindria a ser un "karaoke" amb compartiments insonoritzats per grups reduïts, i vaig descobrir com de mones son les coreanes quan es fan les mones.
- vaig conèixer en Cristo, i em va saltar a sobre com que s'aferra a l'últim salva-vides del Titànic quan fins i tot ja no es sent tocar l'orquestra. En Cristo es búlgar i acaba d'arribar al país no parla coreà i viu aïllat amb la família coreana de la seva companya. Necessita desesperadament una mica d'occidentalització... És irònic que un ateu com jo sigui el que salva la vida a en Cristo, quan habitualment la Bíblia diu que hauria de ser al revés.

Idees en la distància

A vegades una reacció química inexplicable et provoca una idea que immediatament et sembla genial. Camines pel carrer i la cafeïna circula per les teves venes com el Dragon Khan. A cada pas que dones no et mous del lloc, si no que impulses el planeta endarrera, com un equilibrista caminant sobre una pilota gegant. La curvatura de la terra et meravella. Esta clarissim. Tot encaixa. Es un moment de lucidesa.

Però diuen que la genialitat arriba a traves de la transpiració, a més de la inspiració. Jo penso que a vegades n'hi ha prou amb un bon observador. Perspicaç i persistent.

I llavors t'acostes a la idea genial, la desenvolupes, i t'adones que és absurda, que no és la que estaves buscant. I t'asseus a terra a observar de nou.


El senyor Justin Yi fa fotos a la gent d'amagat, quan no mires. No és que hi trobi res dolent, però avui en dia centenars de persones van per la vida armades amb càmeres fotogràfiques prodigioses i amenaçadores. I a vagades fa la impressió que les volen fer servir per intentar capturar el moment de lucidesa i guardar-lo en algun lloc. Potser perquè creuen que no son prou observadors i se'ls escaparà, o passarà de llarg arribada l'hora.

Potser amb una càmera d'aquestes hagués pogut veure com resoldre el pas del cap d'amunt de tot, on el meu company estava vencent i jo acabava de fallar. Però realment el que estic pensant és que no he fallat. Senzillament, el meu moment no ha arribat encara.

El final de l'hivern

Últimament m'han preguntat si he abandonat el bloc. No encara! He estat desaparegut un temps, es cert. El que passa es que ja circula massa brossa per Internet i si no tinc res a dir, prefereixo no contribuir a crear informació inútil.

I no he tingut res a dir perquè francament, aquesta segona meitat d'hivern m'he avorrit una mica. i no solia portar la camera de fotos a sobre, perque he sentit que als mossos d'esquadra del conseller anti-sistema Saura no els agrada la gent amb camera.

Pero ja s'ha acabat! I ara estic recollint el fruit de tancar-me un mes al soterrani del mestre Yu i intentar recuperar un vici abandonat.


Tinc unes quantes espines clavades sobretot però "Hotel Rich California" i "Itaca". I els meus companys em van deixar enrera ja fa temps, o sigui que he hagut de prendre mesures drastiques. Ara ja sabeu perque soc a Corea: he vingut a fer un entrenament ninja d'escalada. Be, vaja, els ninja son japonesos...





I aquest cap de setmana he fet la primera sortida amb els del club, aquí el costat, a Bukansan per veure com se les gasten. Tot i que no estic apuntat a l'escola, vaig amb un grup de principiants, perquè es on conec la gent.



Com era d'esperar, quan un corea va escalar porta TOT l'equipament imaginable. I segurament s'ha llegit les instruccions de cada una de les peces que porta a sobre. Es divertit, es part de l'espectacle.

I una altra de les parts mes importants es el sopar un cop es baixa de la muntanya. Carn de porc a la planxa a l'estil tradicional, però aquesta vegada un show-man piròman a qui li agrada incendiar la taula on mengem (potser per aixo els coreans tenen les pestanyes curtes) i tallar el porc a velocitat ninja. "Perdoneu, avui nomes estic al 50%" diu mentre mou les tisores a tota velocitat i salten trossets de porc pels aires. Tothom riu i tothom beu moltissim Soju. Soc l'únic que s'adona que aquest paio salta de costat a costat i fa tremolar les tisores tot bufant però en realitat talla la carn a velocitat normal? Suposo que, de fet, es igual.